TAXIS O AUTOBUSOS

Amb Clinton, l'economia dels USA anava força bé. Amb Bush Jr., el jingoïsme va dur al declivi. I aquest declivi caldria tapar-lo, segons el mateix Bush explicava als íntims abans de ser president, amb les hipoteques generoses. Perquè, quan es descobrissin, ell ja seria a punt d'acabar el segon mandat. I, si l'economia petava (2008), a ell ja no l'esquitxaria gairebé. Deixant a part les guerres d'armament modern potent, jo ja fa temps que crec i que dic que el llençar la casa per la finestra, quan es fa des de l'administració de l'estat, per tal de a crear i mantenir una èlite d'homes de palla, acaba ensorrant l'economia. A Espanya, mentre hi hagi un home de palla, a més del mateix rei, que cobri el sou (en negre o en blanc) de deu mil persones, no s'hauria de queixar cap governant, per sota del rei, de les xifres de l'atur. Els típics missatges que es passen per Internet criticant una èlite de polítics que tenen un sou cadascú, posem de 200 euros al dia no diuen res dels qui fiquen la ma per treure cada dia 20.000 o 30.000 euros. Evidentment, això no és el sou. És el pressupost d'empreses públiques que tenen uns comptes superinfladíssims i als quals ells poden ficar ma. Amb una economia que funcioni, com la de Clinton, la cosa es pot aguantar. Però, quan l'economia fa figa, algú ha de rebre, i no precisament el més culpable és el qui sol rebre. Tantes vegades hem vist com els qui més alt cridaven contra el sistema han escalat fins molt amunt de la societat, i han arribat a cobrar sous de luxe, que això ens fa dubtar de les bones intencions dels agitadors socials exitosos. Per exemple, uns agitadors es queixaven de que el transport privat contaminava molt, i deien que calia afavorir el transport públic. Aquesta ha estat una lletania repetida durant molts anys. I segur que hi havia algú que era sincer quan protestava. Com ho havien de ser els joves suïssos que llençaven pedres des dels ponts de les autovies als cotxes que veien passar per sota amb només el conductor. O també ho havien de ser els suïssos que varen promocionar les zones sense cotxes amb tub d'escapament. Zones que podien abarcar tot un municipi (excepte el cotxe de l'alcalde, clar). Però, que calgui fer obres en un edifici perquè l'arquitecte que fa l'informe a l'ajuntament sobre bon estat de l'edifici confongui el sutge de l'autobús a la façana amb el florit degut a una catarrera, això ja em sembla un gra massa. Per sort, molts autobusos ja van amb gas o contaminen poquet. Però, l'empresa de Barcelona no crec que sigui autosuficient. Ha de rebre ajudes. Potser, degut la bona qualitat del servei, que no poso en dubte. O, potser, degut als sous de l'èlite de buròcrates. En canvi, enlloc d'aportar diners al gremi de taxistes, l'administració en rep molts. Una llicència de taxi val una millonada. I també són trasport públic els taxis. O no? Crec que seria senzill que, d'una banda, l'administració estalviés alguns calers en la gestió de l'empresa d'autobusos i, de l'altra, deixés d'ingressar-ne tants del gremi de taxistes. I tot, potser, a canvi de promocionar el vehicle elèctric o el de gas. Hi ha línies perifèriques d'autobusos que fan molts viatges sens cap viatger. Sortiria més a compte tenir una flota de taxis a la zona per als pocs veïns que necessitessin fer algun desplaçament per la zona. Però algú pensarà que un transport en taxi és molt car. D'acord. Però: per què? Pels impostos i taxes descomunals que ha de pagar el taxista. M'agradaria saber si algú pensa que això de promocionar els taxis de motor elèctric no és una idea de "bombero".    

CEMENTIRI DE COLLSEROLA

http://www.cbsa.es/doc/planols/collserola.pdf

Quan el 1978 Ramon Folch i Guillen publicà el famós llibre: "Natura, ús o abús? - Llibre blanc de la gestió de la natura als països catalans" ja hi havia hagut un moviment d'opinió, segurament dirigit pel mateix Folch, en contra l'establiment d'un cementiri enmig un bosc del massís de Collserola al sector de Cerdanyola. Però la cosa no anà a més, com passà en d'altres reinvindicacions. La defensa dels Aiguamolls de l'Empordà sí que tirà endavant. Lo del cementiri no sols no anà a més, per part dels ara anomenats ecologistes, sinó que el 1984 es creà un altre cementiri al massís, el de Roques Blanques, al Papiol, de 100 Ha.

http://www.parc-roquesblanques.com/home.php?Idioma=CA

Tot i l'aprensió de la gent de Barcelona a fer-se enterrar en una zona que els anglesos dirien que és "in the wilderness", a mi aquest cementiri de Cerdanyola en general em sembla força bonic, adient i ben mantingut.
El 1978, jo tenia dubtes de si la protesta contra el cementiri de Collserola o Cerdanyola estava gaire fonamentada. És molt gran, 180 Ha, però s'hi ha respectat bastant els arbres. Tot i que ara tinc un dubte. Si vora el cementiri, la variació dels roures, alzines i garrics és enorme, com devia ser a tot el recinte abans? Dic enorme perquè en algun tram com ara d'uns 50 metres s'hi poden veure fins unes 50 varietats de Quercus. Impossible de saber com era abans, per dues raons. Primera: perquè els botànics d'aleshores, dirigits pel Dr. Oriol de Bolòs, eren uns negats pel que fa al gènere Quercus, tot i haver connectat el Dr. Bolòs amb els millors especialistes mundials. El paio endoba se n'enfotia del tema. I, segona: perquè jo aleshores, com la resta de botànics barcelonins, no tenia ni idea del gènere. Només seguia les flores del 1900, com els de l'escola del Dr. Bolòs, qui, per cert, em va "prohibir" que estudiés els Quercus de Collserola. "Li ho prohibeixo!" em deia.
Retornant el tema del cementiri en si, sento no poder aportar una foto, perquè està prohibit. Però fa besarda veure el recinte islàmic. No sé si ja està arranjat; però, fa uns mesos, algunes làpides estaven totalment trencades i alguns ossos es veien escampats pels voltants. Devien ser els porcs senglars els autors d'aquesta calaverada. Una cosa és limitar el dol a un mes, com crec que tenen limitat els musulmans, i l'altra és passar-se en l'austeritat fins arribar a la marranada macabra. L'altra cara de la moneda l'ofereix el recinte nordamericà, tot encerclat per un filat electrificat, itot plè de lawn (gespa) i arranjat com un dels millors jardins. Recentment, l'aparcament lateral de més amunt del recinte central de la capella s'ha reduït molt. S'ha susbtituït més de la meitat per una franja de grava amb arbrets. Potser no calia. No sóc qui per arribar a escatir el motiu d'aquest arranjament paisatgísitc, però sospito que és poder cobrar per l'ocupació de les places al pàrking de pagament. La capella en si també és un misteri per a mi. Les parets de tot l'edifici són de vidre. I, dins, no hi ha pilars. Suposo que les viguetes verticals piramidals que separen els vidres deuen suportar el sostre. I espero que no es rovellin mai.
A Collserola hi ha un altre petit cementiri, l'antic cementiri de Vallvidrera, a la zona de Vil·la Joana, tocant a la riera. Tampoc en tinc un control continuat, però fa anys es veien restes de taüts llençades al vessant de darrere i tocant a la riera.
A l'Eneolític hi havia un petit cementiri a la cova del Turó de la Torre Negra, al Sud de Sant Cugat. Ara està protegir per una tapa de metall i un cadenat, després d'haver-ne extret algunes restes prehistòriques.

FIBRA ÒPTICA I ÒPTIQUES DEFICITÀRIES

El setembre de 1975 vaig rebre amb il·lusió la notícia in situ de l'intent del Dr. Roberts i d'altres que estaven reunits a Anglaterra (Brokwood Park) per decidir com creaven una xarxa d'informació internacional; i, especialment, d'informació científica. Entre d'altres coses, deicidiren que perseguirien només la pornografia infantil; la d'adults, la deixarien. Però, aquesta setmana, el que ningú m'ha dit és que, al canviar a accés a Internet amb fibra òptica, hi hauria inconvenients. Quan se'n va la llum, se'n va la línia telefònica. Quan apagues el router, també. I, hi ha programes, com el Google Earth, que triguen ara set vegades més a obrir-se, tenint ara un accés de 50 megues, que no pas abans, amb un accés de només 10 megues. Els suposats entesos em diuen que això és culpa del meu ordinador, que s'ha enlentit amb el temps. No hi estic d'acord. S'ha enlentit just deprés de fer el canvi? Però hi ha una avantatge, i és que ara el programa un cop engegat va bé. Si cerques qualsevol topònim te'l trova molt ràpid. I abans no trobava gairebé res. Suposo que amb una tarjeta de xarxa més potent, (ara és de 2 Gb) s'obriria molt més ràpid. Si triga tant ara, deu ser perquè es veu capaç d'engullir molta informació, i abans no. Però, hi ha altres inconvenients. Ja no es veu a les pantalletes dels telèfons el número de qui truca. Deu ser que l'instal·lador es va equivocar al manipular l'splitter. I, quan estaves parlant amb algú, havent trucat l'altra persona, i vols penjar el telèfon d'una habitació per anar a parlar des d'una altre telèfon de la casa, la línia es talla. I el router, ara amb wifi més potent que abans, em sembla que no és massa sa tenir-lo encès just al costat del llit on es dorm. O si? Per si de cas, més val apagar-lo a la nit, o fer-lo instal·lar en una altra habitació on no s'hi dormi En canvi no molesta, ans al contrari, la ratlla de color blau cel al marge de les autopistes. Marca la ubicació del cable de fibra òptica.
.
Tothom creu que si al carnet de conduir està escrit que necessites ulleres per a conduir, has d'anar a l'oculista perquè te les graduï bé. El problema ve quan els metges oftlamòlegs de les clíniques independents de les òptiques et recepten una graduació determinada, i, a les òptiques (almenys, la universitària), els oculistes no et volen fer unes ulleres amb aquella graduació. I no hi ha manera. Pagues i te'n fan una de més fluixa.

TELÈFON MÒBIL I DUTXA DE TELÈFON

Ara que Barcelona ha guanyat ser seu de la fira de la telefonia mòbil (2013-2018), caldrà oblidar ja els origens. Perquè... queda malament dir "la llei és la llei" i recordar que qui primer va fer servir un telèfon mòbil a Barcelona va ser empresonat una setmana per fer servir el telèfon mòbil. El meu avi Armengol, i un soci de cognom Alcalde, varen promocionar l'invent. L'inventor anava per l'Eixample caminant per les voreres i parlant des del seu telèfon mòbil amb tothom que volia. Hi havia, però, un petit inconvenient. Com que feia servir les ones de l'emisora de ràdio (amb antena al Tibidabo), tothom que escoltava la ràdio escoltava la seva conversa. Això era cap a l'any 1929. Amb una mentalitat menys carca i menys centralista, no sé si haguéssim trigat tant a ser la capital mundial de la telefonia mòbil.
Per altra banda, crec recordar que els familiars de Santiago Santiveri Piniés, el fundador d'aquesta empresa de productes dietètics, em varen explicar que també ell, el fundador, va estar a la presó. En aquest cas, per promocionar, a finals de segle XIX, un instrument del tot immoral: la dutxa. Crec que feia una demostració d'un dutxa, del tipus que ara en diem dutxa de telèfon, al bell mig de les Rambles. El clergat s'enfurismà. Devien ser tots visigots. Rebé pedrades i, finalment, l'engargolaren. Una versió light l'explicava el seu fill a La Vanguàrdia:        http://www.lactosa.org/images/santiveri.pdf
Creieu que ara aquestes coses ja no pasen? Jo crec que sí que passen. Un exemple: les polseres PowerBalance. Quina universitat les ha desprestigiades? Serà casualitat, però és una de Madrid, la Politécnica. Jo vaig contribuir una mica, crec, a la creació de la fórmula del bracelet. Però em guardo el secret. I puc assegurar que funcionaven. En un altre cas totalment a part, vaig intervenir passivamanet en el desprestigi d'un prova científica que es va fer a l'Hospital Clínic de Barcelona sobre el Card Marià. L'estudi científic va concluir que l'extracte de la planta no tenia cap efecte beneficiós sobre el fetge. El que no deia l'estudi era que els pacients, no sé de quina manera,. sabien que la pastilla vermella que jo els donava no l'havien de prendre, que era una prova que els feien i que els aniria malament. Total, que no se la prenien, però feien veure que sí. Potser cal ser un geni per fer que la gent treballi bé. Crec que l'alcalde Massó, per exemple, ho va aconseguir a l'àmbit de l'ajuntament de Barcelona, que ja és dir.

ROBATORIS A L'AUTOBÚS

I a qui no l'han robat? Pot ser una experiència molt desgaradable o, com a mínim, que et posi neguitós. La frustració de la víctima pot tenir un ampli ventall de sensacions que van des del bon sentit de l'humor a la més pregona tragèdia. Els gitanos tenen fama de viure del que roben. I els gitanos i gitanes rumans, més. Quan tornen a Rumania es fan cases d'allò més luxoses. Almenys, alguns. L'altre dia, aquesta setmana, anava un rumà amb la seva dona a l'autobús. Ell anava intenant prendre la cartera a unes quantes persones. Les víctimes s'ho agafaven estoicament. Però, un home gran, que estava delicat del cor, no s'ho va agafar tant bé, i s'en va queixar amb una veu tan alta com va poguer. - A Barcelona diem "poguer" enlloc de "poder" - . Aleshores, les altres víctimes varen fer un cor de queixes. L'home gran afegia que necessitava la documentació i els diners per fer-se visitar a l'Hospital Clínic, on l'havien d'operar del cor. Això va ser el detonant per al boxagedor que seia al costat de l'home gran. D'una revolada es va aixecar i va engegar una filípica al rumanès i a la seva dona. El gitano va respondre sorneguer: que, quan baixés l'home gran, el seguiria i li etzivaria un gec de cops que quedaria estirat al terra. Aleshores, el boxagedor, després de treure's la jaqueta i deixar-la a una noia que l'acceptava de bon grat aquest gest, agafà pel pit el gitano (amb una ma) i l'amenaçà de fer-li caure el cap a terra d'un cop de puny (amb l'altra ma). La cosa va quedar així.  L'home gran va baixar. El gitano el va seguir. Però, el boxagedor també, per acompanyar-lo fins l'hospital. Un cop a la porta de l'hospital, ja veien que el gitano s'havia esmunyit. L'home sentia que li havien fet un favor molt gran. El boxagedor havia estat subcampió de Catalunya i es distingia per la seva crueltat. Per ocasionar un prolífic bany de sang a l'adversari. Si no va anar més lluny, aquesta vegada, va ser per temor dels agents de la "injustícia" i del "desordre públic". Però, com que té la llengua fàcil, va insultar tots els passatgers de l'autobús per no reaccionar en defensa de l'home gran, que devia tenir uns vuitanta anys. No estaria de més dur cosits a la cartera o moneder uns picarols. Els gitanos aprenen a robar bé així, però molts no acaben d'aprendre'n mai a robar-te la cartera sense fer sonar els picarols. Per altra banda, ja que ara els professors de nens són autoritats públiques, podríem fer-ne també els conductors d'autobús i de metro. Se'ls podria dotar de comunicaicons especials que avisessin subreptíciament les policies. Un sistema del tipus Spot/GPS seria suficient. Que crec que ja en tenen. Prement un botó avisarien de dificultats d'ordre públic.També podrien dur armes no letals (tipus Taser). I si no, com fan al Marroc, la policia podria anar de paisà per tot arreu on es temés l'acció dels lladres en aglomeracions de gent. Aquí ja ho fan bastant, ara, amb les directrius d'en Trias. Com a mínim, més que afrontar-se dialècticament amb els lladres, es podria aturar l'autobús i fer venir la policia, sempre i quan hi hagués un mínim  sistema defensiu dins l'autobús.                   

MOLINS DE REI A 40 ... ESPLUGUES/DIAGONAL A 30 KM/h

Anant per la E-90 en direcció cap el Nord, tenim la velocitat limitada a 110 Km/h; però, a l'agafar el vial de la sortida cap a Molins de Rei Nord i el Papiol (foto inferior del Street View), ja la velictat queda limitada a 80 Km/h. Fins aquí tot bé. Ara bé, quan ens acostem al pont de la N-340a, que passarem per sota, la velocitat queda limitada a 40 Km/h, essent el tram recte (foto superior del Street View). El carril de la dreta dóna pas només al bucle que puja cap a la dreta cap al pont de Molins de Rei, mentre que le carril de l'esquerra dóna pas tant a aquest bucle com a la continuació recte endavant per la C-1413a (mapa de l'ICC i foto del Google Earth amb marca vermella). Passat el pont, i en zona de cases i semàfors, la velocitat queda limitada, a 70 Km/h. Jo acataria la llei, però normalment no circulo sol per la carretera i, en tot cas, compto que hi haurà altres conductors. Al tram limitat a 40 Km/h, la majoria van a 65 Km/h, mentre que, al tram posterior i també recte i limitat a 70 Km/h, van a uns 45 Km/h, preveient que el semàfor es podria posar vermell. Si al tram limitat a 40 Km/h per tres rètols (dos a la dreta i un a l'esquerra), jo circulés a 40 Km/h havent-hi altres vehicles darrere meu, m'enduria una esbroncada, o algun ensurt, o provocaria un accident. I com que no tinc massa desenvolupada la vocació de màrtir, només vaig a la velocitat reglamentària quan  veig que darrere no hi ha ningú.

   A dalt, mapa de la zona de La Masia a Esplugues. La ratlla carabassa indica el principi de prohibició de ciruclar a més de 30 Km/h. A sota, imatge dels dos carrils amb rètols de 30. És curiós que essent força recte aquest tram, el carril esquerre vagi seguit d'un bucle força retorçat cap a la dreta, sota el pont que creua la Diagonal, on ja es pot incrementar la velocitat fins a 40 Km/h. També resulta xocant que els autobusos de TMB (per exemple el 78 a les 13.30 del  9 de novembre de 2018) et facin llums quan s'apropen molt el teu darrere perquè no entenen que si està prohibit circular a més de 30 Km/h no es pugui circular a la velocitat que li doni la gana al conductor.

EMBUSSOS

Fa molts i molts anys semblava una quimera la proposta de reduir la velocitat màxima permesa vora Barcelona. Potser era cap el 1979 que en vaig sentir a parlar a l'enginyer Sáez, que, a la vegada es preguntava qui tendria valor per imposar la mesura. A mi em feia il·lusió, i crec que la vaig transmetre a l'encara no conseller Saura, qui, al final, sí la va aplicar. Una de les raons per a impulsar la mesura era la de reduir els embusos a l'hora d'entrar a la ciutat. El control semafòric a Barceloan ja havia estat informatitzat per l'alcalde Socías, el mateix 1979. Però, encara ara, ni la possible informatització dels extraradis, ni la reducció de velocitat, ha acabat de reduir els embussos. Si heu comprat un TomTom de gamma alta, us podrà guiar tenint en compte els embusos en temps real, que crec que també es poden seguir des d'un iPhone. És una llàstima que els de gamma baixa tinguin bloquejat l'accés a aquesta informació. I si no, paciència. I, amb pràctica, s'aprenen els horaris i les rutes. Jo que sóc un negat en matemàtiques, i a més vull ser-ho, no acabo d'entendre com es formen cues com la de la boca Sud del Túnel del Moixeró (conegut com a túnel del Cadí, precisament per evitar que se'n fes un de túnel al Cadí). Si surts de Puigcerdà un festiu a la tarda, a les 4, o a les 5, o a les 6, o a les 7, o a les 8, pots trobar-te circulació densa, d'arrencada i parada intermitents, des de la boca Sud del túnel fins a Berga. I, d'allí en endavant, tot lliure una altra vegada. Aquest tram de carretera el va projectar l'enginyer García Lillo, i arronçava el nas una mica quan s'hi referia, com no podent posar més qualitat sobre el terreny. És a dir, una via de dos carrils continus per banda. A part la millor informatització del control de les velocitats, no se m'acut més que regular els horaris o els torns a les empreses, de manera que les hores d'entrada i sortida siguin més esgraonades en un conjunt. Clar que, solucionant el problemes de les cues, n'agreujaríem un altre. No arribarien tants impostos indirectes a Madrid per la gasolina gastada de més. Però, se m'acudeixen altres sitemes per a recaudar impostos indirectes i d'una manera més agradable i, segons alguns, més sana.        

LA MOLA - L'OBAC

Per canviar d'aires, i oblidar Barcelona, ahir vaig fer la volta a La Mola, en BBT, clar. Em va sorprendre que la gent em saludessin molt, com si fossim al Pirineu francès o als Alps suïssos. Potser l'excepció eren els castellans, més murris. La pujada des de Matadepera és força bonica. Després, la baixada a Mura s'emmerda una mica, però acaba bé. I el retorn és complicat, amb pujades i baixades de 400 m de desnivell, tot de bucles per no trepitjar la carretera. Potser més valdria fer la pujada i després tirar cap La Mata i el Coll d'Estanalles i, carretera avall, tornar cap a Matadepera, sense complicar-se la vida. Perquè a la zona d'Agramunt, a part d'estar retolat a baix com a no permès per a les bicicletes, el camí s'emmerda molt. Vaig intenar tirar per la carena cap el Castell Sapera, però si les pujadetes eren de cabra, vaig pensar que les baixadetes també ho podien ser, i vaig recular per agafar la baixada des del coll a 684 m snm. Em va sosprendre, a part les magnífiques panoràmiques del mateix massís i de Montserrat, la casa-balma del Puig de la Balma i la casa que recorda molt una fortalesa ibera, el Soler. La ruta d'uns 55 Km es pot descarregar de WIKILOC http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=452984. Gràcies al GPS aplicat al Garmin Colorado/Map Source/Topo España o bé al TomTom, avui en dia es pot viatjar sense perdre's. Segueixen essent molt vàlids els mapes del www.icc.cat o del sigpac.es  o  els Google Maps i el Google Earth, clar. Afegiria que, si voleu beure aigua de la Font de la Tartana, vora Matadepera, o la Font de l'Era, vora Mura, per exemple, més valdria que l'esterilitzessiu amb l'Steripen. El podeu comprar a Barrabés, de Benasque, per correu. Són seriosos. I més val dur-lo a la ronyonera, perquè no l'afectin els sotracs. Barrabés és la botiga que ven més material d'alpìnisme del món. I, si voleu afegir una mica més de potència al vostre cos, podeu comprar productes energitzants a Myprotein (UK). També són seriosos. I, a més de varietat i bon preu, tenen qualitat de veritat.  

  

   

SANT LLORENÇ DEL MUNT DES DE PONENT

EL MONTCAU DES DEL SW

MONTSERRAT DES DEL PALLER DE TOT L'ANY

MUNTANYES DE LA MOLINA DES DE VORA EL COLLET DE LA CASETA I EL SOLER

SANT SALVADOR DE SANT LLEHIR I EL MONTCAU

BARCELONA VERDA

La idea de fer una ruta o cinturó verd al voltant de Barcelona era excel·lent. I alguna cosa ja s'ha fet. Vora els rius Mogent i Besòs hi ha passeig ja per a vianants i ciclistes. Francesc Cambó va fer enjardinar Montjuïc a l'enginyer francès Forestier. Una muntanya d'erms i vinyes va quedar així com una zona de parc urbà verd, bonica de cara a l'exposició del 1929 i per a la posteritat. El recentment creat nou jardí botànic, sobre el terreny abans ocupat per barraques i expropiat generosament amb l'ajuda aconseguida pel gendre de Cambó, s'ha fer a l'estil berlinès. Potser per això hi manca una mica d'ombra als passeigs, especialment els mesos en que el sol és de justícia. I també falta acabar les zones superiors. A part, a Montjuïc, potser els jardiners han podat massa alguns reconets furtius de la Font del Gat. La muntanya de Montjuïc va ser cedida a l'ajuntament a finals del segle XIV, i amb la condició que sempre fos d'accés públic, pel conseller reial, en Simó de Sarrovira. És curiós com les zones verdes han anat associades a donacions de gent conservadora, mentre que una munió de gent d'esquerres només han sabut progressar edificant. La zona de Collserola va ser vista com a un pulmó per a la ciutat industrial, al temps de l'exposició universal de 1888. Evarist Arnús, i Valls i Taberner, varen ser, potser, els principals promotors del "pulmó" que havia de quedar sense urbanitzar o industrialitzar. També va ajudar molt a la reforestació de Collserola la plaga de la fil·loxera. Si no s'hi podia fer raïm, es quedaria per a guaret. Ara uns somnien amb una Barcelona verda i florida, mentre d'altres somnien amb una Barcelona grisa plena de rètols i de sorolls. Les places de ciment, al principi donen més rèdit als polítics, per allò del tant per cent, i després donen menys feina de manteniment. El que havien de ser illes de jardins, a l'eixample, han quedat en terrats interiors. Però, almenys, encara hi ha arbres a moltes voreres. Els abres de fulla caduca donen una mica fresca a l'estiu, de dies. També fan d'esponja de la contaminació i, almenys en teoria, donen oxigen a l'aire de la ciutat, ja prou contaminat. Finalment, també n'hi ha que somnien en jardins enlloc de boscos, i arrasen tot el que poden la vegetació natural. Així, el bosc de la finca del marquès de Sentmenat ara s'ha converti en jardí. També va sofrir aquesta transformació el Parc de l'Oreneta, endegat pel primer govern socialista després de la transició. A mi m'agradaria veure aquí arbres grans com a Londres i els voltants. Però aquí plou massa poc. I les deus subterrànies no s'aprofiten prou. També m'agaradria veure jardins com als pobles de França, i jardineres com les de Suècia. Però no tot és responsabilitat de l'empresa municipal de Parcs i Jardins. Segons què planten, la gent els ho roba. Els qui tenim jardí particular sabem prou el què costa mantenir-lo, en feina, en estris i en material viu. Potser, a més de fer concursos de carrers guarnits,  com es fa a Gràcia, es podrien fer concursos de balcons florits o de patis amb flors. Que les flors s
ón estimades només pels nòrdics ho desmenteixen els balcons sevillans. Qui vulgui veure un pati florit, que vagi al "Raconcito" o placeta de Sant Gaietà, darrere el mercat de Sarrià. Dona gust també anar a Sant Cugat i veure els parcs amb gespa i arbredes creats per l'alcalde Aymerich. Però hi ha un munt de parcs a Barcelona i serien més agradables encara si no hi arribés la contaminació atmosfèrica dels voltants. Clar que la majoria de turistes no se'n deuen adonar. Però, us imagineu unes Rambles sense arbres, tota per als cotxes?
              

ESCOMESA ELÈCTRICA

Hi ha una masia a Collserola, famosa ara pels seus calçots, que té llum gràcies als grups electrogens que hi varen posar fa molts anys. Aleshores, la companyia elèctrica demanava una millonada per fer arribar la línia fins la masia. Ara, la companyia ofereix bones condicions que podríem catalogar de normals. Però el masover mira ara d'amortitzar els grups electrògens i refusa l'oferta tan tardana.

Deixant aquest cas, al costat de casa hi ha una obra que fa mig any que engega les hores laborables un gran grup electrògen. Crec que les condicions legals d'obtenir una escomesa provisional per obra també són desorbitades, del voltant de 18000 euros només per a tenir el vist i plau de la Generalitat. Mig any ja comença a ser massa per a suportar la contaminació d'un grup electrògen engegat tot el dia dins el casc urbà.  

CONTAMINACIÓ

El sentit de l'humor dels actuals arameu-parlants és especial. Crec que la frase de Jesucrist (Mateu-15:11):"No és pas allò que entra a la boca el que fa impur un home; més aviat, allò que surt..." només reflectia una rebel·lió momentània contra la crítica per no rentar-se les mans. Sento estar en desacord, pel que fa a normes higièniques, amb la Bíblia i amb la litúrgia catòlica. Els qui patim el que ara diuen sensibilitat química múltiple estem conveçuts que el que ens fa patir, a base d'impureses, és l'ambient extern que podem arribar a percebre com una tortura química. Ara bé, l'odi que el dolor experimentat pel sofriment degut als químics tòxics, això sí que pot malbaratar la nostra pau interior, clar. Em semblaria un oximoron criticar la contaminació atmosfèrica a Barcelona i no tenir cura de la possible contaminació domèstica. Hi ha un munt de productes químics que emprats amb molta mesura poden donar un aspecte de netedat a la casa. Però, en alguns casos, abusar-ne pot donar lloc a reaccions fisiològiques malignes, tard o d'hora. El lleixiu, amb molta cura, pot ser un remei imprescindible en situacions extremes. Però, estaria bé ventilar les habitacions on s'ha emprat, per evitar pulmonitis, i qui sap si agreujament dels càncers. A dosis molt petites, els glòbuls blancs el produeixen, amb aigua oxigenada, per aniquilar virus i bacteris enemics. Però, un excés podria desencadenar un procés autoimmune, amb destrucció de cèl·lues bones. El Don Limpio (amb benzisotiazolinona) crec que caldria aplicar-lo amb la finestra del quarto de bany oberta, almenys si seguim les intruccions del producte. Molts esprais anti-pols i netejavidres han de ser dolents per als qui han patit o pateixen d'asma. També ho han de ser els netejadors de metalls i els abrillantadors de mobles i les boles de naftalina, l'acetona, l'amoniac amb aromatitzant dolent, insecticides potents (que han estat prohinbits però que encara es troben a les farmàcies), i el fum del Tabac, clar. I no m'interessa massa saber-ne la raó científica. Potser el producte químic que ha donat més morts per malaltia pulmonar, apart el Tabac, hagi estat el dissolvent orgànic industrial. Avui en dia es pot emprar un dissolvent sense gairebé olor, fet de Soja, crec. I es pot pintar la casa amb pintures ecològiques. I, sortosament, cada cop hi ha més productes ecològics, o no agressius, disponibles. Hi ha qui se n'enfot de tot això, perquè ell és un home sa i fort i molt optimista i no és pas un malalt mental amb manies que es munta una pel·lícula. Però això sí, té la mania de la neteja. Alguns d'aquest optimistes varen morir per haver-se embadurnat amb pintures radioactives. Els altres, per haver deglutit pesticides directament. Altres, per haver estat exposats a productes cancerígens al llarg de la vida, ja sigui per vici, ja sigui per ofici. I d'altres estan vius però amb Alzheimer. Però en queden molts que vampiritzen les víctimes sensibles que conviuen amb ells. El problema ètic principal de la contaminació és que els culpables aparents del vessament poden no ser-ho, perquè un subaltern emprenedor hagi tirat pel dret. O perquè amb "bona intenció" s'hagi ridicultizat als qui hi convivien, i que primer n'han patit les conseqüencies. Resumint, uns tiren pel broc gros a pinyó fixe, i els altres (com Jesucrist) ridiculitzen els higienistes. Si el mal el patís només el transgressor, no hi hauria tant problema com si el pateixen les víctimes casuals que conviuen amb els transgressor. Em sembla un oximoron també que els molt optimistes o positius no puguin sofrir sentir a parlar de coses negatives. Serà només una tapadora el seu optimisme? Biològicament, el sistem immunitari funciona declarant la guerra a petita escala mitjançant la fagocitosi (TH1). I, si aquesta sistema no funciona prou, amb temps, prepara una guerra a gran escala, prèvia la fabricació en sèrie d'armament en forma d'anticossos (TH2). En estats malaltíssos, o bé la guerra és massa minça, o bé és massa potent. Traduït a l'actualitat de Barcelona, em sembla que voler-se carregar el prestigi d'Iñaki Urdangarin és malaltís i equival a un estat d'autoimmunitat.        

PUDOR DE CLAVEGUERA AL LLOBREGAT, AL BESÒS I A LA CIUTAT

Ja deien els sumeris fa 5000 anys que deambular vora les aigües residuals pot comportar malalties estranyes. Jo crec que, com a mínim, respirar gaire temps seguit la pudor de claveguera pot estendre virus de refredats. Ocasionalment, hi ha zones disperses a Barcelona que fan molta pudor degut a les fermentacions de les aigües negre. Potser això sigui degut a que la claveguera faci un sacsó on l'aigua negra hi quedi embassada. Els embornals en reixa plana han substituït les obertures laterals (pel costat i per sobre el nivell de l'asfalt o almenys de les rigoles laterals). Això fa que a vegades, si hi ha plataners a la vora, la reixa de l'embornal s'embussi amb les fulles que arriben a taponar l'arqueta de sota la reixa. En aquest cas poc podrem xuclar o aviar aigua per allí, que ésel que normalment fan els operaris del'ajuntament per alliberar la zona de pudors. Però, la mesura més efectiva, o més sovint efectiva, seria llençar algun sobret de bacteris fermentadores. Es compren a las drogueries amb el nom de WCNet. Triguen uns dos dies a fer efecte,però, a vegades, l'efecte es nota abans. Contràriament al que solen creure les mestresses de casa acèrrimes defensores de la neteja, el lleixiu és contra-productiu en aquest cas. Perquè evita la bona fermentació. O sigui, que quan més lleixiu aviem a la claveguera, més pudor farà. Quan llencem directament el sobret de WCNet a l'embornal, o bé a la tassa de la nostra comuna, més valdria que ens en estiguéssim de llençar lleixiu durant unes hores, per a no inutilitzar els bacteris bons.
A part de les zones urbanes, els voltants de les depuradores d'aigües residuals poden ser molt desagradables. Un bon manteniment pot evitar la pudor tan molesta durant temporades. A l'Hospital General de Catalunya o a la depuradora entre el Besòs (vora la Torre dels Frares, a Montcada) a vegades no se sent gens de pudor i a vegades se'n sent molta.Suposo que més que de la lluna deu dependre de si engeguen o no la depuradora. Crec que en un acte d'anti-terrorisme biològic algun veí podria llençar-hi una capsa de WCNet i la pudor desapareixeria almenys durant 15 dies. Recent arribat a Roma em varen explicar el cas d'un metge que deia que tot això eren manies. Per demostrar-ho es va banyar al Tíber. Això era l'any 1979. Al cap d'una setmana era mort. També unes noies que varen ser víctimes d'una riuada al Torrent de les Monges de Sarrià a l' empassar aigua varen contraure una infecció incurable. Allí la responsabilitat va ser compartida entre l'ajuntament, la diputació i les monges.Les dues entitats administratives varen fer treure una reixa que protegia de banda a banda de riuades el torrent. I els jardiners de les monges aviaven a la llera del torrent branques que tallaven.Així es va fer una presa amb la riuada, que al trencar-seva provocar una crescuda en mur d'aigua. La conca del Besòs ha millorat gràcies als 23 milions d'euros que s'hi varen invertir. S'hi han fet depuradores i canals.En casos excepcionals s'aboca una gran quantitat d'aigua oxigenada per neutralitzar el sulfhídric (que fa olor d'ous podrits i és molt tòxic). Si la cosa no és tant urgent s'aboca nitrat càlcic a les basses depuradores per a afavorir l'oxigenació i els bacteris aerobis.
Els veïns de Montcada es varen manifestar unes quantes vegades per protestar per la pudor que creien que provenia d'algun abocador industrial. Però les anàlisis d'isòtops del sofre de l'àcid sulfhídric varen demostrar que l'origen de la pudor era la femta (producte orgànic) i no cap producte químic. Pel que fa al Llobregat, cap els anys 1960 es va desviar el cabal final de la riera de Rubí per abocar-lo al canal de la Infanta, que regava els camps de vora Molins de Rei, i que anava a parar un altre cop al Llobregat però més avall de les depuradores de Sant Joan Despí. Així estalviaven feina de depuració a la companyia. També es varen desviar les aigües que recollien les salmorres de Sallent. Amb tot, tant el Besòs com el Llobregat, vora Barcelona, hi ha dies que fan força pudor. No crec que sigui impossible corregir-ho. Hi ha ciutats, com ara Berna, que ho han fet. Aquí, de passada, s'aconseguiria que el mar estigués més net. Ja sé que hi ha "bons venedors" que asseguren que el mar de Barcelona està netíssim. Són els mateixos que asseguren que a Barcelona es respira la mar de bé i que no hi ha gota de contaminació. Potser ens podríem posar d'acord i convenir que la situació és millorable, almenys una mica millorable.Les depuradores actuen en un primer moment crivellant els materials sòlids, les sorres i fangs i els olis somers, per decantació. Després actuen per fermentació biològica aeròbica. I, si s'escau, acaben depurant encara més l'aigua, filtrant-la per sorres i fangs, afegint-hi floculant i clor, fins a fer-la potable o gairebé.          

FALTEN POLLANCRES A LES RIBERES

Una mostra de com poden conviure els arbres amb els monuments arquitectònics la teniu a la foto del conjunt medieveal de Sant Esteve de Palaudàries. Avui he anat en bicicleta des de Mollet fins els Puiggraciós, tot i passant per Sant Esteve de Palaudàries, amb el meu amic Móra. Al Vallès, i concretament a les ribes del riu Tenes, hi he trobat a faltar arbres grans. Es veuen plataners grans dispersos, vora algunes masies, i en alguna ocasió encara al marge de les carreteres. És un vestigi de la política d'en Primo de Rivera, els anys 1920s. Però veure el Tenes  al tram final, ben pelat, fa cosa. També el Llobregat des de Molins de Rei està despullat des de fa uns anys. Potser varen ser les obres de l'AVE o les de les connexions de l'aigua depurada del mar, o jo que sé què, però els Pollancres n'han desaparegut de les ribes. A part l'efecte estètic, esl Pollancres ajudarien a augmentar la pluviositat, i a protegir els marges de les riuades. Suposo que en alguna ocasió la riuada s'ha endut arbres que han fet una presa que després s'ha trencat de cop i així s'han ocasionat molts desperfectes. Però també, i potser en més ocasions, els arbres han protegit les ribes de l'erosió i així han contingut el cabal dins la llera. No hi ha una solució bona per a tot, però potser hi hagi un terme mig entre la sequera paisatgística i el manglar inexpugnable.  

FUMAR O NO FUMAR

En un viatge en autobús de línia de Barcelona a Ginebra m'horroritzà com uns nois joves se n'enfotien d'unes monges velletes que es queixaven que el fum del tabac les molestava. Jo anava a Suïssa a escoltar les conferències de Jiddu Krishnamurti a Saanen. Aleshores hi havia una norma que permetia fumar en un grup de seients. No recordo si eren els del darrere o els del davant. I això em va donar peu, quan en Jorge Fernández Díaz va fer passar a la germana del meu pare el missatge de que ell faria el possible per a concedir-me el que li demanés. Aleshores vaig demanar-li que endegués una llei que prohibís fumar als autobusos. I al cap d'un mes les Corts generals de l' Estat varen promulgar aquella primera llei anti-tabac. Era patètic també que es permetés fumar dins els avions en un grup de seients. Al final es va prohibir en general als avions de tot el món, amb algunes excepcions de les quals he perdut el rastre. Potser l'excepció són encara els terroristes quan segresten un avió. A Espanya s'ha anat ampliant la normativa antitabac, excepte a la comunitat madrilenya, crec. I, també excepte a les presons, on només hi ha un 1% de l'espai lliure de fum de tabac.  També als terroristes mentre estan fent proselitisme i als mafiosos quan arriben a l'aeroport se'ls permet fumar arreu.

El tabac és un PPI ("pre pulse inhibitor"). Explicat millor, és un promotor del tantsemenfotisme. I als psicòtics els convé, enlloc de posar-se més nerviosos al rebre una cadena d'estímuls, tonar-se més ataràxics. Un exemple: un psicòtic que sent campanades, cada cop les a sent més fortes, fins que li fan mal les orelles. En canvi, una persona "normal" al final ja no sent les campanades, per haver-s'hi acostumat. I un psicòtic que fumi, almenys, no es posa nerviós al sentir una sèrie de campanades. Després de cinc segles de la vinguda del tabac a Europa, caldria recordar que hi ha altres PPI i molts medicaments psiquiàtrics menys nocius que el tabac. Certament, el tabac sembla ser innocu per a algunes persones, com ara un vellet de Sarrià al qual la Tabacalera Española li regalava el que gastés cada setmana després de complir els cent anys. Devia tenir l'al·lel E2 al cromosoma 19 (cis al 158). Per a moltes persones, la gran majoria, el fum del tabac és nociu i, a part les sensacions subjectives, hi ha molts estudis científics que ho avalen. Per cada dotzena de centenaris que sobreviuen fumant, hi ha milers de víctimes que moren a causa del tabaquisme (actiu o passiu).

El que no acabo d'entendre és perquè cal respirar fum de tabac per comprar segells. A les botigues "oficials" de tabac, en teoria, segons alguns rètols, no hi està permès fumar, però, si deixen la porta que comunica amb la rerebotiga oberta, i allí hi fumen, l'aire es va viciant igualment. Clar que queda l'opció de comprar segells a les filatèlies. Allí, pels imposts que han de pagar, han de vendre els segells al doble del preu de compra, per a guanyar-hi només un 5%. O hi ha també l'opció d' anar a l'oficina de correus i allí comprar-ne per una bona temporada, cas que la tinguem lluny de casa.  

De petit, quan encara no arribava a veure el que hi havia sobre la taula del menjador, vaig voler imitar els grans, especialment als parents francesos; i me'n vaig anar al quarto de jugar per estar sol. Vaig pujar sobre una tauleta baixa i vaig encendre un cigarret. Jo devia tenir un any. Quan encara no havia consumit la tercera part, el vaig apagar. No em va agradar. Després, de gran, vaig voler provar algunes herbes per fumar, per veure si podien tenir èxit per vendre als qui volien deixar de fumar tabac. I un cop, un amic em va sotmetre a la prova de fumar una Maria de Nigèria molt bona, que segons ells segur que no fallava. I no va fallar. Vaig quedar molt ben col·locat per dirigir-me a casa. Però, a part d'aquestes anècdotes que juntes ocuparien menys d'un quart d'hora, fumar, i en especial el tabac, per a mi ha estat un calvari, com a fumador passiu.

En general, la gent comuna és insensible al tabac i al dolor aliè. Jo diria que fins i tot no són conscients d'una cosa que en diuen aire, i que serveix per a viure si es respira. Creuen que l'aire és un espai buit que, com que no es veu, no deu existir. Recordo aquest estat mental de quan era petit, però fa molt i molts anys que he desenvolupat el sentit de l'olfacte i que sóc conscient de la presència de l'aire. Ara, després de tant gruar-ho, han prohibit fumar als espais públics tancats, com ara els bars. Però hi ha la figura del típic fumador de porta. Es posa a fumar just al bell mig de la porta, estant aquesta ben oberta; i aquest fumador de porta creu que no fa cap mal a ningú, ja que el que deu fer mal del tabac, segons ell, és veure fumar algú en un espai determinat. Creu que el sentit de la vista és el que desencadena tots els mals als fumadors passius malalts mentals. Hi ha fumadors de porta a les sales de les meses electorals, a les escoles, als casals de barri i a les seus de districte, als hospitals. Quan hi han dobles portes d'obertura automàrtica, sol passar que per acumulació de persones, les portes queden obertes i deixen passar el fum.

La salut mental d'algú que veu com a malalts mentals al 60% de la població (no fumadors) em sembla tant en entredit com la d'aquell conductor que es queixa de que tots els cotxes van a contra direcció. També hi ha aquells que creuen que un espai on s'hi ha fumat a base de bé, així que s'apaguen les cigarretes, jo no té l'aire viciat. El Dr. Honorio Gimeno Pérez, metge naturista, amb molt d'encert, deia que la qüestió del tabac és la de dos imbècils: el que fuma, i el que s'està o va allà on fuma algú a mirar-s'ho. És curiós com, per exemple, s'ha fet una norma que prohibeix repartir propaganda a l'entrada de les escoles. Això ho varen endegar els de l'escola alemanya arrel de la campanya d'un parvulari alemany que volia oferir places a les famílies alemanyes d'aquell centre, on per entrar-hi calia tenir ja sis anys, crec. En canvi, tot i estar prohibit, els porters, bidells o vigilants de les escoles fumen impunement dins el recinte escolar. O els captaires s'ajauen a terra a la mateixa porta dels supermercats o les esglésies per anar fumant allí hores i hores.
L'actitud de prepotència, per molt folre d'humilitat que tingui, es manifesta per no voler creure res del que digui el contrari, primer menystenint els arguments de l'adversari i, després, amb explosions d'incredulitat davant explicacions que no casen amb el que el sistema ordena de pensar. Amb gent així, més val no tractar-hi massa, ni discutir-hi de raons. Contra la prepotència, només valen les multes i més prepotència. O un miracle.

Per si algú està interessat en els efectes ràpids que el tabac té sobre mi en general, li diré que em provoca mareig, que pot durar una setmana; falta de visió, que pot durar uns minuts; i una vegada, estat de coma, que va durar unes hores. I, com a mínim, confusió mental i insomni. Insomni,  degut al dolor al pit, que pot durar un mes. Un dolor similar al que se sent quan et claves una estella sota d'una ungla, però multiplicat per cent. I la sensació és al de que dins els tòrax hi tens un paper de diari que s'està cremant i , a més, un paper de vidre que s'està bellugant i et va fregant les parets per dins.

Si al ministeri de sanitat només els interessa el bé comú, com una vegada em varen dir, deu ser que no decideixen les coses amb el criteri de Bernuoilli (mínims riscos), sinó amb el de Laplace (esperança matemàtica). Però molt em temo que més que res fan servir el criteri de de Savage (mínimes molèsties). Si un medicament no mata a més de cent persones, ells no mouen el cul. Molts poden haver-lo pres, i no s'han mort, com tants fumen i no es moren del tabac, però quants sí! Em sembla ridícul que hagin prohibit vendre llavors de julivert als herbolaris i no prohibeixin la venda del tabac.

Tot i les lleis, algun conductor d'autobús potser encara fumi amb la cigarreta fora de la finestra del vehicle, i alguna enfermera fuma a les escales de l'hospital, amb la porta ajustada, o a davant la porta d'entrada general,o a la part del recinte a l'aire lliure.

La pregunta que em faig és: ¿perquè fem coses que ens fan mal a nosaltres mateixos?





     

MOTOS

Jo no vaig en moto. Ni ganes. Ara hi ha més motos a Barcelona que no pas fa deu anys, per exemple. A més, ara es pot conduir moto amb el permís de conduir cotxes, sense passar un examen especial, sempre que la moto sigui de baixa cilindrada. Hi hagué un temps en que de dia anaven sense els llums posats, quan a Alemanya ja feia molts anys que era obligatori dur-les enceses de dia. Allí ara fins i tot les bicis han d'anar amb el llum frontal encès per ciutat. Ara hi ha més accidents a Barcelona entre els motoristes que no pas als qui van en d'altres vehicles, sigui pel desencís que comporta la crisi econòmica, sigui pel major nombre de motoristes.
Les motos de dos temps contaminen moltíssim, i no estaria de més anar-les arraconant. Ja hi ha motos amb motor de quatre temps de 50 cc. O sigui que no és excusa. A part de dur els llums encesos, em pregunto com es podrien fer més visibles les motos. La cosa ja està inventada, però és il·legal, llevat de per als policies. Clar que, enlloc de la columna amb el llum blau a la punta, els motoristes normals podrien dur una mena de llum carabassa del mateix estil, per exemple, a sobre el casc. Un llum com els que duen els tractors, de llum giratòria. No sé com es pot millorar las qualitat dels pneumàtics. El que sí sé és que els fabricats a Mèxic són excel·lents. La qüestió de si seria millor poder circular els motoristes pel carril bus, o no, la posaria a votació popular, en referèndum, i jo votaria que sí. El que no seria convenient és deixar-hi circular també les bicicletes. Motos, bicicletes i taxis, tot junt, podria ser un caos. Amb la tírria que tenen els taxistes a les bicicletes!
Una altra qüestió és la de les motos robades. Jo era tant ingenu que em creia que, si avisaves a la guàrdia urbana que a tal lloc, a la vora d'on els ho deies, hi havia una moto que tenia molt aspecte d'haver estat robada, ells actuarien de seguida. No sé la proporció de casos en els que ells actuen, però tinc la sensació que és en menys de la meitat. Per tant, recomanaria als propietaris de les motos que posin el seu telèfon en una enganxina al taxassis, per si algú els vol avisar d'on han trobat la moto abandonada. Al lladre que l'ha usada uns dies tant se li en donarà si després la recupera el propietari o no. De manera que el propietari no perjudicarà en res al lladre.
A les barres d'aparcament de bicis a vegades s'hi veuen moltes motos. No sé si és perquè els motoristes tenen por que els les robin, o perquè simplement no s'hi fixen, o perquè s'hi fixen massa i volen fer la guitza als ciclistes urbans i deixar-lo sense lloc on lligar la bici.
De la mateixa manera que és obligat l'ús del cinturó de seguretat per las usuaris d'un cotxe, podria ser-ho per als motoristes, l'ús de la vestimenta protectora de cops.
Una opció còmoda seria els vestits protectors de VPD (Viscoelastic - Polymer- Dough), perquè s'adapten suaument al cos però es tornen molt durs i sòlids immediatament al rebre un impacte:
http://www.pocsports.com/en/content/view/protective-concepts

A més del casc integral, els motoristes de gran cilindrada haurien de dur la cuirassa i el leatt-brace /neck brace (protector de cervicals).
 

LA MORT DELS CARRERS

Suposant que les vies de comunicació tinguin vida, quan desapareixen perquè queda tallat el pas, per tanques definitives o per edificis, podríem dir que moren. Un cas va ser el de la via cimentada que anava des del solar del carrer de Pomaret, tocant al de Circimval·lació, cap el NE, en pujada. Era l'únic accés a una casa blanca, de dos pisos. També donava accés al camí de la carena de Bellesguard. El que abans es podia fer caminant còmodament uns 60 m, amb 10 m de desnivell, ara requereix fer 800 metres de més, amb dos trams de baixada forta de 30 i 50 metres de desnivell i un de pujada, de 90 m de desnivell, entre corriols, escales i voreres de la Ronda de Dalt. La casa nova que ha tallat el pas és propietat, diuen, d'un famós jugador de bàsket. Socialistes i convergents, pel que fa a urbanisme, es van donant les culpes els uns als altres. A pesar d'això, espero que aquest prohom de l'esport deixi algun pas lateral acondicionat pels qui volen pujar a peu al Turó de Bellesguard des del carrer de Pomaret. La casa blanca ha quedat abandonada.

Un altre cas de pas desaparegut és el que existia entre el final del carrer Granados, tocant a les vies del tren, i el carrer de Sant Pere Claver, davant de l'Oak House. Hi havia unes escales i un pont per sobre les vies. Ara, enlloc de fer aquells 40 m còmodament, cal fer un rodeig de 400 m per la base dels dos carrers, vora la Ronda de Dalt. Cap rètol anunciat que el carrer està tallat. El febrer de 2012 han posat un rètol que prohibeix el pas de vianants, just al costat d'un altre de precaució perquè els escolars poden creuar el carrer.

N-150/E-15 A L'OEST DEL BARICENTRE

Els qui es volen anar a Mollet, per exemple, sense pagar peatge, des de Barcelona, solen agafar la C-58 (autovia a Sabadell) des de Montcada, per després agafar la N-150 i els seus vials de connexió cap a l'AP-7 (=E-15) per així, per aquest tram gratuït de l'Autopista del Mediterrani, arribar a destí. El carril que connecta la N-150 amb la AP-7/E-15 a la zona vora i al NW del centre comercial (Baricentro) està lleugerament inclinat cap a fora del tombant a la inserció final. Segurament això no era així recent feta l'obra sinó que s'ha anat ensorrant perquè el terreny de sota ha anat cedint. Això fa que en dies de pluja els neumàtics rellisquin i hi hagi algun accident. A dalt, una primera imatge de Street View/Google Earth  i, a baix, una de l'ICC, amb un rectangle vermell meu indicant la posició del punt conflictiu. És al territori municipal de Barberà del Vallès. Hi hauria dues solucions: refer el ferm per donar-li la inclinació correcta, més baixa a la part interior de la corba, o asfaltar-lo amb un asfalt prim però molt antilliscant.

RONDES

No sé perquè més d'una persona estava convençuda que jo faria i havia de fer alguna cosa per a donar un aspecte menys gris a les Rondes de Barcelona. I m'ho demanaven amb molta fe i com posant en evidència una profecia que s'havia d'autocomplir. El més curiós és que d'altres peticions que semblaven impossibles d'acomplir ja he aconseguit que s'acomplissin. Però és més mèrit dels qui m'ho demanaven que de mi mateix. Per exemple: semàfors o fonts que l'ajuntament es negava a posar. Respecte a les Rondes, crec que es va aprovar el projecte de fer els marges de la calçada central, tant el centrals com els laterals, esbiaxats, per a evitar accidents. En algun tram s'ha fet. Però els marges, especialment els externs, queden en la penombra grisa general, i no es distingeixen gaire. Ho noten molt els motoristes quan tenen accidents al fregar-los amb la roda. Està molt bé que per a promocionar el turisme es facin focs artificials, s'engeguin les fonts  lluminoses de Montjuic i s'enllumenin els carrers per Nadal. Però, quin records més trist s'enduen els turistes si han passat per les Rondes, pels túnels de les Ronda de Dalt especialment! Els de la Ronda del Mig estan millor. El disseny de les sortides està fet amb una mica de mala llet. La incorporació dels carrils que hi entren està dissenyada perquè, quan el conductor pot incorporar el vehicle al tràfic general, ja no és capaç de veure els cotxes que li venen pel darrera. I les sortides, en algunes ocasions, estan indicades d'allò més justet. Per tant, per si algú se'n vol fer càrrec, proposo que es posin llumetes o catadiòptrics als marges de la calçada central als túnels i franges de pintura reflectant als trams il·luminats de dia, i que es repeteixin més i millor i més ben il·luminades les indicacions de les sortides, i que es pintin els carrils d'incorporació de manera que els vehicles puguin incorporar-se al tràfic central general quan encara vegin venir els vehicles del darerra. Mitterrand tenia pressa per acabar el túnel de Puymorens, per veure'l acabat abans de morir. I ho va aconseguir. Si algú hi ha passat s'adonarà que el disseny futurista està fet per impressionar positivament. Però a més té una alta funcionalitat. Homes dolents poden fer obres bones. Apa, a veure si us animeu!

OLIVES: COM ADOBAR-LES

En teoria, no es poden collir les olives dels Parcs municipals. Però, potser demanant permís als guardes, si veuen que no farem malbé res, podrem collir-ne tranquil·lament. Ells solen recollir-ne per a ells, però quan les veuen una mica picades ja no s'amoïnen a collir-ne.

Veient la gran quantitat d'olives al terra dels Parcs com ara al de l'Oreneta, per si algú les vol aprofitar, proposo aquesta preparació. Per adobar les olives, cal collir-les quan encara són verdes, o quan comencen a agafar color; per exemple, a l'octubre. Després de 40 anys de fracassos, enguany ha estat el primer any que es poden menjar les que he preparat. Les he netejades amb aigua freda i les he deixades en aigua neta (renovada cada dia) dos dies. El tercer dia ja les he posades en aigua tèbia. I el quart dia, en aigua calenta. A més, el quart dia he fet un tall a cada oliva i he afegit una mica de sal i de vinagre a l'aigua. Al final del dia les he posades en pots de vidre. Hi he posat, abans, una fulleta de Llentiscle (Pistacia lentiscus), una dent d'All, una fulla de Fonoll tendra, una rameta de Sajulida (Satureja montana), unes rametes de Farigola (Thymus vulgaris), unes fulles d'Orenga (Origanum nitens), uns granets de Comí (Cuminum cyminum), un polsim de Pebre Blanc; i, obviament, aigua. En aquest cas, molt calenta. I també vinagre i sal, sense passar-se. I unes gotes d'oli, abans de posar la tapa. I així ho he deixat reposar un mes, tapat, però no hermètic. D'alguns pots ha sobreeixit aigua. O sigui, que cal parar compte amb el que es pot mullar del voltant.

També he fet una salsa per acabar-les d'adobar abans de manjar-les, a base d'ametlles torrades picolades, oli, Orenga de les pizzes, i grans de Comí Castellà picolats, i una mica de Pebre Vermell Picant.

La meva recepta està molt inspirada en les de Columela, l'autor romà dels tractats d'agricultura hispànica.

Per fer les olives negres(recol·lectades el desembre) crec que cal canviar l'aigua només una vegada, i, l'endemà, posar-les ja amb l'aigua i sal i vinagre calenta (i les herbes) als pots.

Aprofito per divulgar també que les oliveres, tot i ser molt resistents a la sequera, agraeixen molt l'aigua. Si reguem una olivera que tingui les olives arrugades de fa poc per la sequera, podem fer que les olives tornin a estar llises i ben inflades en poques hores. No he vist oliveres més plenes d'olives que a la vora el riu Llobregat, al terme de Sant Feliu. Allí tenen l'aigua a 2 metres sota la superfície.  

MANUALS D'INSTRUCCIONS

Si no fos perquè un senyor de Brasil m'assegurava que allí els manuals d'instruccions s'entenen perfectament, mentre que a Europa no, creuria que jo sóc definitivament estúpid. El pare Pujiula, jesuïta fundador de l'extint Institut Biològic de Sarrià,  assegurava que, el primer cop que llegeixes un protocol o llibret d'instruccions, penses que el ruc ets tú; el segon cop, ja dubtes de qui és el ruc; i, si ho llegeixes tres cops i no ho entens, cal concloure que el ruc era qui ho escrigué. No sé si és que és il·legal posar en català el text dels manuals dels aparells que comprem a Catalunya, que ja em costa de creure, però si fos il·legal, el "cristiano" tampoc s'entén. Per començar a fer boca, per exemple, llegeixes al començament d'unes instruccions: "Antes de empezar a usar este aparato, usted debe destruirlo". I es queden tan amples. Si hem de començar així, més val plegar i tirar ple dret destruint el manual. Em sembla que, amb l'atur que hi ha, trobarien molta gent que per molt pocs calers els farien una revisió de les traduccions. O si no n'estan segurs, almenys que posin en negreta tot el text original, en l'idioma que estigui. I de què serveixen tots els buròcrates que els donen els permisos industrials? Seran com els senadors del Senat que no són capaços ni de corregir els errors ortogràfics dels textos elaborats perls diputats de les Corts. Em pregunto també com la senyora Ana Pastor, ministra de Sanitat, tirava pel dret i publicava al BOE decrets plens de faltes d'ortografia i ningú amb autoritat va ser capaç d'esmenar-los. Un altre tema similar és també el dels prospectes dels medicaments. Sembla que hi estigui prohibit escriure-hi la fórmula química, desenvolupada, del principi actiu prinicipal. I alguns semblen escrits per a subnormals: "Este prospecto sirve para que usted lo lea y lo guarde para saber para qué sirve y cómo tiene que tomar este medicamento". I així van tirant de veta, i al final encara no te n'has enterat ni de qué conté ni de com cal prendre'l. I dubto que els llibres de text que els professors han de fer servir per ensenyar els cursos de batxillerat o ensenyament secundari siguin gaire complets. L'ensenyament espanyol ocupa uns dels darrers llocs en el rànking europeu, però que a ningú se li ocorri criticar els llibres de text, per exemple, ni res concret, que la maquinària demagògica se li girarà en contra. JV Foix em deia que el nivell cultural d'un país era molt fàcil d'esbrinar. Simplement, era inversament proporcional al nombre de faltes d'ortografia escrites en el passaport. Els anlgesos solen criticar l'estil decimonònim amb frases llargues que alguns a Espanya fan servir per escriure. Però en el món dels lletrats ja ni ells se salven. Allí i aquí s'escriu perquè ningú entengui res.  

COLL DE LA MOLA (SOTA/AL N.E. DEL TIBIDABO)

Ahir 25 de novembre de 2011, cap a les 15 h hi va haver un accident que va implicar un ciclista i un cotxe, segons em diuen, on s'ajunten la BV-1418 i la BP-1417. És a dir, al NE del Tibidabo. La unió en T de la carretera que va del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt) a l'Arrabassada i Sant Cugat (BP-1417) amb la que ve del Coll de Vallvidrera ve a ser com una estrella de sis ramals. Aquesta unió és al lloc que podríem conèixer com a Coll de la Mola. La part més baixa de l'estrella està a 418 m sobre el nivell del mar, i la més alta a 420 m snm. Un ciclista venia de Sant Cugat (carretera de l'esquerra, al croquis de l'ICC) i volia seguir recte, passant pel centre de l'"estrella" (punt a 418,7 m snm). Volia anar, per entendre'ns, al Km 5. D'aquest punt kilomètric venien dos vehicles molt grans que pujaven cap el S, passat el centre de la cruïlla. I darrera d'ells, un cotxe, el conductor del qual donava per descomptat que si el camió o autocar havien passat, ell també tenia el pas lliure. Però, la calitja i el sol a contrallum l'impediren d'assegurar-se del tot si tenia lliure el pas o no. En teoria havia de cedir el pas almenys als qui venien de Sant Cugat. Va tirar endavant, animat pels vehicles que el precediren, però enlluernat pel sol. Total, que el ciclista que venia de Sant Cugat, i que tenia preferència per continuar recte en baixada, va anar a parar a terra, la bicicleta es va trencar a base de bé, i ell va sofrir trencament de costelles, clavícula, húmer i espatlla. La circulació es va aturar. El conductor s'excusava i demanava perdó. El ciclista anava cridant de dolor i meleïnt tot el que podia al conductor. Jo proposo que es faci una rotonda. Hi cap justeta, amb un diàmetre de 40 m. Potser caldria abaixar 1 m l'asfalt del final del tram que ve del Sud  i 1/2 m el de la pota de l'WSW per a donar més visibilitat als conductors que vinguin des de qualsevol de les tres potes. Ja fa anys que s'han inventat les rotondes, i crec que aquest punt en mereix una.  NOTA: al gener de 2012 han pintat de blanc els flancs de les illes d'aquest creuament. Així es veu millor que és un creuament complicat.

MARGES DE CARRETERES

Hi ha carreteres al Nord del Marroc que tenen un voral de terra pla i al mateix nivell que l'asfalt, sense cap graó entre la terra i l'asfalt, i és de dos metres d'ample. Està fet perquè hi circulin els carros que tiren les ases, i per a la gent que va a peu. En canvi, aquí a la carretera que des del pont de Montcada va cap a Santa Coloma de Gramanet, ciutat paradigmàtica del govern del PSC, el voral entre el pont i la gasolinera de més cap a mar, sempre a la riba esquerra del Besòs o a l'Est, hi ha un graó de 10-15 cm entre l'asfalt i el voral, que és molt estret. Fa besarda veure-hi circular alguna mare amb el carret del nedó mig enfilat a l'asfalt mig al voral de terra, mentre passen camions que es creuen en els dos sentits fregat el mirall retrovisor d'un amb el de l'altre, al centre de la calçada, i amb el cotxet del nedó a terra a l'extrem de la part del riu. Potser el PSC, enlloc de fer tanta propaganda contra Mohammed VI, hauria de posar algun dia fil a l'agulla i millorar la seguretat viaria dels municipis que controla. Per als ciclistes, tota la carretera de la Roca és un calvari. Cal circular molt arrambat al voral, però sempre amb el perill de caure-hi. Trobo que seria lògic que totes les carreteres vora les grans ciutats, disposessin d'un marge de seguretat tant per a que hi caminin la gent a peu com par als ciclistes o perquè els mateixos cotxes puguin fer-hi parades d'emergència.Per altra banda hi ha un reglament de principis de segla XX que recomana als qui van a peu caminar pel voral de la banda esquerra de la carretera. En teoria això era bo quan hi havia pocs cotxes a les carreteres, perquè al sentir un motor al seu darrere el caminant seguia caminant endavant tranquil. Però ara que pot haver-hi molt de trtànsit, si sents un motor al teu darrere no saps si és un cotxe que circula pel cantó dret, com normalment ho fan tots aquí, o és un que n'avança a un altre i ho està fent pel cantó esquerra. En aquest segon cas et pot atropellar si no t'has arracerat al màxim. Un cas estrany és el de la "carretera de les aigües". Ara crec que oficialment s'anomena "passeig de les aigües". En teoria, doncs, abans calia anar a peu per la banda esquerra i ara per la dreta. Els conductors dels vehicles més que "fer complir el reglament" haurien de tenir precaució siguin o no funcionaris. Precaució anant a poc a poc si hi ha molta gent a peu, o precaució accelerant si els vianants els llencen pedres. Els vehicles oficials tenen "patente de corso" ver excedir-se en la velocitat reglamentària quan hi ha perill d'atacs terroristes. I a més poden dur reixes antipedres als parabrises. A les carreteres de muntanya (com ara "la carretera de les aigües") crec que és millor anar a peu per la banda dreta, com si anéssim per un carrer de la ciutat de voreres estretes.        

QUERCUS

 

Ja sé que som molt pocs els qui ens interessem pels Roures i Alzines des del punt de vista botànic. Crec que seria bo, això no obstant, seguir protegint els arbres monumentals com aquest de la foto, ubicat al Parc de la Font del Racó, vora l'avinguda del Tibidabo. Crec que es tracta d'un híbrid entre Quercus pyrenaica x Quercus viverii. Almenys els aglans, els dos tipus de fulles, i els pèls a les fulles ho corroboren. Ha estat etiquetat com a Q. robur, però tan se val, el que compte és que arbres com aquests segueixin visquent. Malgrat tenir un pressupost diari de més de 20.000 euros, el gerent del Parc de Collserola no considera oportú ni registrar els roures i alzines prototípics de varietats estranyes, ni endegar un arboretum en alguna zona perifèrica. El disgust més gran me'l vaig emportar quan ell var fer talar un arbret que després he sabut que potser es trobi al Campo de Gibraltar, però caldrà veure-ho. Les fulles tenien una llana blanca densa com no he vist mai ni a Quercus pyrenaica, i eren força enteres, sense entrants. Jo creia que era una espècie única i que acabava de desaparèixer. Almenys era únic a Collserola. El tema dels Quercus dóna molt de sí. La pàgina que vaig fer a                      

http://quercus-collserola.galeon.com

està carregada de fantasies, en el sentit que les varietats han estat classificades a simple vista. Però és una bona aproximació. L'estudi dels pèls (tricomes) de les fulles  ja està bastant avançat, però caldrà anar-lo casant amb les varietats descrites per l'examen a simple vista i amb el famós Atlas Il·lustrat de A.D. Camus, si algun dia el retrobo a l'Institut Botànic, d'on va desaparèixer.  A part els Quercus (Roures, Alzines, Sureres i Garrics), que en general he de dir que es respecten força, és una llàstima que es talin els Llentiscles (Pistacia lentiscus) grans. A la finca dels antics caputxins del Desert de Sarrià diuen que n'hi havien que tenien un tronc d'un pam de gruix. I a la finca del Marquès de Sentmenat se'ls han carregat tots a base de bé ara farà un any. En teoria devia ser per evitar incendis. Per aquesta regla de tres, caldria també enderrocar edificis per a evitar que els terratrèmols els destruissin. Ara que és propietat municipal, potser es podrien lluir una mica més i no deixar-ho tan pelat com el Castell de l'Oreneta. Però ja no hi som a temps. Els únics incendis que hi havia hagut a la finca varen ser a la part més pelada, cap a ponent, a l'altura de l'actual biblioteca dels metges. Però potser els calia fer fora els indigents que s'havien instal·lat a la boscúria espessa. I de passada evitar que s'hi amaguin els porcs senglars. No sé quin lloc ha de ser el dels arbres: vora la carretera propicïen accidents, vora els camps fan nosa als agricultors, als boscos propicïen incendis, i als carrers donen massa feina. Qui no cregui que els grans arbres propicïen la pluja, que es passegi per l'avinguda del parc amunt i avall davant del Valentino Nuovo, a Torino. Jo ho vaig fer durant un any i en moltes ocasions només plovia sota els arbres.

LEPIOTA

No sóc cap especialista en el gènere de bolets Lepiota, però recordo la cara molt seriosa del Sr. Mena quan m'ensenyava a la seu de la Societat Micològica Catalana un exemplar de Lepiota petita, tot assegurant-me que aquelles sí eren tòxiques. Fan 2 o  3 dits d'alt o d'ample com a molt (imatge superior). En canvi les Macrolepiota, (=Chlorophyllum) fan cosa d'un pam d'alt o d'ample (imatges inferiors). Aquests dies s'ha divulgat molt l'enverinamnet amb Lepiota brunneoincarnata (a dalt una imatge d'una possible candidata, del cert verinosa, del Parc de l'Oreneta). http://www.lavanguardia.com/vida/20111122/54239173717/lepiota-seta-toxica-barcelona.html
Francament no la sabria distingir de Lepiota helveola i potser tampoc d'altres espècies d'aquest grup. Del grup dels Apagallums o Palomes, n'he recollit i menjat molts aquest dies. Suposo que es tractava de la varietat pseudoolivaceus de la Macrolepiota (Chlorophyllum) rhacodes, (imatges inferiors) sense ornamentació clara al peu. La carn del barret es torna verdosa o d'un verd una mica blavós així que es trenca. Al cap de molts minuts es torna de color castany rogenc grisós. De tota manera intentaré fer cas del fundador d'aquella societat (Corsino Gutiérrez) i no fer grans menjades de bolets, ni dels segurs. Un problema afegit, al recullir les Palomes, va ser que al netejar-los no vaig ser prou escrupulós. Al servir-ne una ració vaig descobrir que m'havia oblidat de treure a temps una brossa de pinassa amb Lophodermium pinastri, fong paràssit negrós hepatotòxic. A més de llevar-la al final, caldria llevar també els bocins de bolets contigus. En teoria, la silimarina del Card Marià i la lisina ajudarien a desintoxicar el fetge, però de moment només he fet servir a part de la lisina, mínimes quantitats de vitamina C, Cúrcuma, Boldo i Coptis, Romaní, All. Una altra vegada ja miraré millor si hi queda o no alguna brossa entre els bolets.  

TERRORISME A BARCELONA

El 19 de juny de 1987, a la Meridiana, va tenir lloc l'atemptat que més va desprestigiar a ETA. L'autor material es va penedir al darrer moment de la feta. Però, ja no va ser a temps de desactivar l'explosió. Estava cansant ja d'avisar la Guàrdia Urbana, que no li feien cas i no desallotjaven l'Hipercor. El joc del gat i la rata, a vegades, s'acaba malament. Però, a vegades, dóna temps per a tenir prous proves i poder avortar l'atemptat. D'indicis, els terroristes en solen donar molts. És curiós com, malgrat haver avisat a gent del PSC, ningú vol esborrar un graffiti, que els explico on és, reinvindicant la mort del ministre Ernest Lluch. És curiós, també, com el ministre d'interior Mayor Oreja es burlava dels indicis del robatori d'explosius a la pedrera de Santa Creu d'Olorde. Alguns terroristes, com alguns assassins comuns, expliquen fil per randa com i què faran, sense vergonya. El tema, encara que sembli del tot inversemblant, me l'ha despertat el Sant Crist de l'església de Sarrià. Per la cara, s'assembla molt al nebot de Bin Laden. Devia ser l'any 2008 quan corria per aquí reclutant joves andalusos recent convertits a l'Islam. Els regalava, als escollits per al sacrifici, una VISA amb força diners. I reia, i reia, quan assegurava que estava molt clar que hi havia una altra vida: una vida al paradís. En això coincidiria també amb Jesucrist. Estava voltat de policies de paisà que esperaven alguna senyal de la xicota. Ell semblava no adonar-se d'això, ni de que la xicota el delataria. Al final no varen repetir a Barcelona lo de Madrid de l'11-M  (2004). Allò de l'11-M va tenir l'al·licient complementari de foragitar els del PP de la reelecció. A Barcelona un cop així hagués estat inútil. D'una banda, calia quedar bé amb en Bin Laden perquè havia ajudat els socialistes. De l'altra, calia protegir la credibilitat del govern socialista un cop reinstaurat. Ara, els socialistes han perdut el govern, víctimes d'un altre terrorisme: l'econòmic. Però la mare dels ous crec que rau a la monarquia d'Aràbia Saudí. El germà del rei Fath governa ara, i havia avisat amb temps que si arribava a governar els americans les passarien putes. I així ha estat. El rei Fath, a qui coneixia només de vista, havia hagut de fer matar a més de vint germans que el precedien en l'escalafó dels pretendents a la monarquia. No sé si va fer una bona acció deixant el germà 24 viu i amb l'acord de que seria l'hereu. Tenen una casa per Pedralbes. I crec que tenen  un bon record de Barcelona. Almenys pel que fa a un dels prínceps, que va estudiar al costat meu a selectiu. En canvi, els sirians no tenen bons records de Barcelona, i en especial de les autoritatas portuàries. Una vegada, el 1986, els varen decomisar la carrrega d'un vaixell. Tota la fruita va desaparèixer. Devien ser uns 200 milions de pessetes. D'altres vaixells amb càrrega similar no varen tenir cap problema a ports de la resta d'Europa. Un capteniment mafiòs dels del port va donar lloc a un acte incendiari: Montserrat.

BUROCRÀCIA MUNICIPAL

Avui, dia de reflexió abans de les eleccions generals, espero que les persones madures sàpiguen endevinar el que els polítics encara no saben, encara no diuen i no diran fins que es reuneixin a les Corts d'Espanya per a elegir el president del govern. Serà allí on s'ensenyeran les cartes autèntiques, on diran què pensen fer o faran i què pensen no fer o no faran d'entre totes les promeses electorals. S'ho diuen entre ells perquè no deuen ser tan madurs o intel·ligents com els electors que es veu que sí que ho sabem, excepte en el cas que guanyi un partit per majoria absoluta. Aleshores ni ells ni nosaltres sabem res. Anem a cegues.

Centrant-nos a Barcelona, la qüestió dels permisos d'obres deu tenir també els seu entrellat obscur, o a vegades còmic. Un exemple d'això últim varen ser les correcuites dels arquitectes per fer veure l'any 1991 que l'Hospital de la Vall d'Hebron havia tingut permís d'obres quan es va fer, en temps del Franco, clar. Perquè si no es falsejava aquesta documentació, en aplicació d'una nova norma, hagués calgut enderrocar-lo. D'altra banda, ara tots s'omplen la boca dient que recolzaran els emprenedors. Mentrestant, que no us calgui demanar un permís d'obres. Podria passar que cada cop que us el deneguin us exigeixin més i més documents més i més difícils d'obtenir, per a no dir impossibles. I que no em vinguin en que el govern de la ciutat ha canviat, quan urbanisme rau a les mateixes mans, per necessitats de pacte electoral posterior a les eleccions municipals. Un dels pals a les rodes que us poden posar és exigir uns materials sobredimensionats. Potser calgui un assebentat d'un arquitecte o d'un aparellador. Després, si hi ha accidents, ja pagarà l'assegurança de responsabilitat civil del propietari mentre no es facin les obres degut a la lentitud per obtenir el permís d'obres i vagin caient teules al carrer. Quan l'obra afecti un terreny públic, caldrà aportar un mapa actualitzat que a l'ajuntamnet tindran cura de fer-vos-el amagar. Si presenteu els que us faciliten, després us diran que no està actualitzat. Si en feu un pel vostre compte, us diran que no és oficial. Suposo que el que cal és un mapa actualitzat fet per un enginyer. I, en tot el procés, traspuarà que els funcionaris no entenen res del que els esteu explicant, confondran un túnel amb una canonada, un pou amb una arqueta, una taca del fum dels autobusos amb una humitat,... I us poden demanar informes ecològics, geològics, de seguretat civil, jurídics, notarials, administratius, geogràfics, i tot un regitzell de detalls com ara testaments i sentències judicials, croquis, documents que certifiquin la titularitat, informes de diverses agències municipals i de la Generalitat, informes d'enginyeria, analítica oficial de les aigües (que la privada no val), etc. etc. i tot això, per exemple, per canviar una aixeta que entre AGBAR i l'ajuntament han fet malbé. O si trobeu que el carrer no hauria d'estar ple de mesquida dels pous morts que arrebossen i sou emprenedors, ja esteu llestos. Us faran un pressupost sobredimensionat perquè ni ells ni vosaltres el pogueu posar en pràctica. I, mentrestant, anar respirant merda. I quan se us ocorri arranjar-ho pel vostre compte, amb unes dimensions lògiques, us pararan les obres i us denunciaran amb una multa i us faran desmantellar tot per deixar-ho tot ben ple de merda com estava abans. I si no teniu gaire sort us faran pagar les obres que no han permès com si les haguessin fet ells. Les haureu de pagar dues vegades, doncs. I, si sou el gerent d'una gran empresa constructora que se sap tots els intringulis legals, aleshores us faran esperar igualment més d'un any, com per donar-se importància. El que sí que recolzen, crec, és el robar, sempre que ho puguin fer ells, clar. Això és: "recolzar els emprenedors". Els pressupostos de les obres municipals jo diria que estan sobredimensionats. I no crec que sigui l'únic que ho creu.     

CADENES QUE BARREN EL PAS DE VEHICLES

No és pas impossible senyalitzar bé les cadenes que barren el pas a vehicles a les pistes forestals. Per exemple, al Parc de la Serralada de Marina, moltes tenen una placa penjada a la part central i ben visible, almenys de dia. Al Parc de Collserola solen ser molt poc visibles. I són tant un perill per als qui van a peu corrent com pels qui van en bicicleta. Hi havia una antiga llei de cap el 1978 que obligava a senyalitzar amb plaques o peces vermelles i blanques les cadenes que pengen per sobre l'ampla de la pista que es vol barrar al pas. L'alcalde Clos va atendre en part la meva queixa i els darrers mesos va fer canviar algunes cadenes oxidades per altrers de noves inoxidables i també va fer col·locar algunes fundes vermelles i blanques als extrems d'algunes cadenes. A part la placa penjant al mig, de color vermell i/o groc, potser es podria emprar un tub enclastat al voltant de la cadena, d'aquells de color carabassa fosforescent de les obres. El problema és que no sé si n'hi ha de diàmetre prou ample. Les cadenes de plàstic amb anelles vermelles i blanques són massa lleugeres com per a suporatr la pressió de vehicles que embestissin la tanca, i massa atractives per als qui les volguessin robar. Alguna opció tècnica hi ha d'haver a part la que alguns fan servir de penjar bosses de plàstic a les cadenes,  i que alguns altres, enemics de les bicicletes, tenen la cura de llevar.FINALMENT (abril 2012) almenys al municipi de Cerdanyola s'han posat fundes acolorides a les cadenes que barren el trànsit de motos i cotxes i camions. El folre recorda molt les franjes dels arcs de la mesquita de Córdova, o dels de la de Constantinobla que varen inspirar a Carlemany per a la seva capella a Aquisgrà. A la FOTO de dalt: cadena al Coll de la Ventosa (Collserola/ Cerdanyola).

PALMERES: Rhyncophorus ferrugineus i PLATANERS

No sóc cap especialista en palmeres, però em crec el que em diu algú més entès que jo. El Rhyncophorus ferrugineus és un escarabatet vermell, amb morro estretit cap a la punta. Ha vingut des del SE asiàtic. Es menja els brots de les palmeres, especialment del gènere Phoenix. Cal fer les podes quan no faci calor. Si podessim en temps de calor, els escarbatets anirien a les ferides de les fulles i per allí entrarien a devorar-les. La lluita biològica es fa amb quitosan barrejat amb nemàtodes (Steinernema carpocapsae) que parassiten els esacarabatets. Però el tractament principal és amb insecticida sistèmic, aplicat en injecció al tronc. I aquí pot raure el problema. Si es va canviant el punt d'inserció de l'insecticida, aleshores el tronc es va tornant rígid i fràgil al voltant de la zona de les injeccions. Hi he vist franges de ciment gris com d'un pam d'ample o més. El ciment es posa per tapar el forat de l'injecció. Quan una zona del tronc es torna rígida, això pot fer que una ventada la trenqui. A la Diagonal, prop del carrer de Muntaner, l'11 de novembre de 2011, una palmera va caure sobre dues senyores i les va ferir. La calor anòmala de la tardor i el fet d'haver posat els cables dels rètols nadalencs a partir del tronc de la palmera, poden haver estat factors claus. Però caldria saber si en aquesta palmera en concret les injeccions es varen posar en una zona molt petita, o en una d'àmplia. Seria fàcil posar-les només en un punt cardinal concret, posem per exemple l'E. La plaga potser s'hagués evitat si s'hagués seguit un protocol de quarentena, com hauria de ser usual a les importacions des de fora d'Europa. Les presses del Sr. Maragall varen fer passar per alt aquest protocol. Tot a fi i efecte de decorar a temps per les Olimpiades del 92 la ciutat. Tampoc és que l'accident de la Diagonal sigui un fet aïllat. Han caigut altres palmeres sobre cotxes i persones en ventades fluixes. I d'altres malalties afecten altres arbres, cosa que comporta un perill quan un camió passa fregant les branques malaltes.

A mi, per exemple, m'ha caigut d'aquesta manera una branca de Platanus hybrida al cap, però vaig tenir molta sort i només vaig tenir un retruc al cap. Als Platanus x hispanica els ataquen els fongs sobre tot allà on s'han tallat branques molt gruixudes. És curiós com fa molts anys em miro el bolet de soca dels Plataners, el Inonotus obliquus i penso que ha de servir contra en càncer. I ara ja hi ha informació científica que avala que contra el melanoma i l'hepatoma serveix.  Per altra banda és curiós que l'escorça (ritidioma) s'empri a Mallorca contra el mal de queixal. Es fa bullir 5 minuts i es glopeja l'aigua ben calenta. I encara un ús més peculiar és contra les ferides de bala.

Qui vulgui més informació sobre malalaties dels Plataners la pot trobar a:

http://www.forestry.gov.uk/pdf/pathology_note07.pdf/$FILE/pathology_note07.pdf



I pel que fa  a les palmeres i a l'escarbat morrut hi ha molta informació (benevolent amb Barcelona) a
http://www.picudorojocanarias.es/index.php/dossier-informativo-mainmenu-49.html

SOROLL QUE NO DEIXA DORMIR

Per si algú no ho sap, les societats islàmiques es caracteritzen entre altres coses per la permessivitat envers els saraus nocturns. Les celebracions de les noces, per exemple, duren tirant curt una setmana dia i nit seguits i es fan a les cases de la ciutat o del poble, amb la suposada aquiescència dels veïns insomnes. Tampoc crec que els nòrdics s'escapin de celebrar sorollosament durant les nits la setmana de festa local: però, en general es carecteritzen per emetre pocs decibelis a la vida corrent. Que ningú pretengui, però, dormir tranquil·lament les nits del mes d'agost a Lloret o a l'Estartit, a menys que estigui a un dels pisos superiors d'un gran edifici. I allí els sorollosos solen ser nòrdics. Pel que fa a l'espetre polític barceloní crec que els més sorollosos són els socialistes i els comunistes. Durant anys, molts veïns varen haver de soportar soroll a les nits degut a les festes en les que participava el Sr. Pasqual Maragall, aleshores alcalde de la ciutat. I jo mateix he hagut de suportar- és un dir, perquè allò era insuportable- moltes nits, de 3 a 5 de la matinada, el soroll de les festes que responsables municipals comunistes organitzaven als jardins de Can Sentmenat - és com en diuen ells de la finca del senyor marquès de Sentmenat-. El sentiment d'impotència i de ràbia explosiva és tal que et sents temptat de fer alguna barrabassada, ja que no et pots queixar a ningú: cap autoritat criticaria el que fa una altra autoritat. Useless complaining! Quan en una casa particular el soroll és excessiu i a deshora, posem que a les 4 de la matinada vibrin les parets i les vitrines, almenys et pots queixar l'endemà o pots trucar el 092 aleshores i amb paciència i hores la guàrdia urbana fan una actuació. Una normativa curiosa és la del Parc de Collserola, que prohibeix fer qualsevol soroll no necessari al territori del parc. Veure aquests rètols a peu del Parc d'Atraccions on dotzenes de joves criden desaforadament al baixar per exemple per la muntanya russsa, és com a mínim curiós. I els crits se senten a 1 Km lluny, barrejats amb la música de fons ambiental del Parc. Potser el color polític dels qui no deixen dormir depèn de l'entorn. En un entorn de CiU i PP, els de ICV-EUiA actuen més psicòticament. Un cas particular és el d'una veïna del PSC en un entorn de CiU/església catòlica. La pobra dona ha hagut de suportar el soroll dels assaigos musicals del teatre parroquial durant anys a més de la sorna dels capellans i els acòlits. El problema principal era que el mur del teatre és massa prim per a poder frenar els decibelis nocturns. Ella ha optat per les denúncies i sembla que al final se'n sortirà. Hi va ahver uns anys en que un grup de fills de jutges i amics d'ells es reunien en una placeta fent sarau bona part de les nits dels divendres i no deixaven dormir els veïns. Si algun guàrdia urbà s'atrevia a cridar-los l'atenció els nois amenaçaven amb l'acomiadament del policia  o la denúncia a mans del jutge. No crec equivocar-me pensant que els nois pertanyien a l'entorn del PP. Unes nits mal dormides són una bona base per a tenir propensió als accidents. Els acords polítics o de qualsevol mena haurien de preveure què caldria fer en cas que no es complissin, perquè sinó són paper mullat. I si no sempre valdrà l'antiga constitució, la del qui mana fa el que vol.