TAXIS O AUTOBUSOS

Amb Clinton, l'economia dels USA anava força bé. Amb Bush Jr., el jingoïsme va dur al declivi. I aquest declivi caldria tapar-lo, segons el mateix Bush explicava als íntims abans de ser president, amb les hipoteques generoses. Perquè, quan es descobrissin, ell ja seria a punt d'acabar el segon mandat. I, si l'economia petava (2008), a ell ja no l'esquitxaria gairebé. Deixant a part les guerres d'armament modern potent, jo ja fa temps que crec i que dic que el llençar la casa per la finestra, quan es fa des de l'administració de l'estat, per tal de a crear i mantenir una èlite d'homes de palla, acaba ensorrant l'economia. A Espanya, mentre hi hagi un home de palla, a més del mateix rei, que cobri el sou (en negre o en blanc) de deu mil persones, no s'hauria de queixar cap governant, per sota del rei, de les xifres de l'atur. Els típics missatges que es passen per Internet criticant una èlite de polítics que tenen un sou cadascú, posem de 200 euros al dia no diuen res dels qui fiquen la ma per treure cada dia 20.000 o 30.000 euros. Evidentment, això no és el sou. És el pressupost d'empreses públiques que tenen uns comptes superinfladíssims i als quals ells poden ficar ma. Amb una economia que funcioni, com la de Clinton, la cosa es pot aguantar. Però, quan l'economia fa figa, algú ha de rebre, i no precisament el més culpable és el qui sol rebre. Tantes vegades hem vist com els qui més alt cridaven contra el sistema han escalat fins molt amunt de la societat, i han arribat a cobrar sous de luxe, que això ens fa dubtar de les bones intencions dels agitadors socials exitosos. Per exemple, uns agitadors es queixaven de que el transport privat contaminava molt, i deien que calia afavorir el transport públic. Aquesta ha estat una lletania repetida durant molts anys. I segur que hi havia algú que era sincer quan protestava. Com ho havien de ser els joves suïssos que llençaven pedres des dels ponts de les autovies als cotxes que veien passar per sota amb només el conductor. O també ho havien de ser els suïssos que varen promocionar les zones sense cotxes amb tub d'escapament. Zones que podien abarcar tot un municipi (excepte el cotxe de l'alcalde, clar). Però, que calgui fer obres en un edifici perquè l'arquitecte que fa l'informe a l'ajuntament sobre bon estat de l'edifici confongui el sutge de l'autobús a la façana amb el florit degut a una catarrera, això ja em sembla un gra massa. Per sort, molts autobusos ja van amb gas o contaminen poquet. Però, l'empresa de Barcelona no crec que sigui autosuficient. Ha de rebre ajudes. Potser, degut la bona qualitat del servei, que no poso en dubte. O, potser, degut als sous de l'èlite de buròcrates. En canvi, enlloc d'aportar diners al gremi de taxistes, l'administració en rep molts. Una llicència de taxi val una millonada. I també són trasport públic els taxis. O no? Crec que seria senzill que, d'una banda, l'administració estalviés alguns calers en la gestió de l'empresa d'autobusos i, de l'altra, deixés d'ingressar-ne tants del gremi de taxistes. I tot, potser, a canvi de promocionar el vehicle elèctric o el de gas. Hi ha línies perifèriques d'autobusos que fan molts viatges sens cap viatger. Sortiria més a compte tenir una flota de taxis a la zona per als pocs veïns que necessitessin fer algun desplaçament per la zona. Però algú pensarà que un transport en taxi és molt car. D'acord. Però: per què? Pels impostos i taxes descomunals que ha de pagar el taxista. M'agradaria saber si algú pensa que això de promocionar els taxis de motor elèctric no és una idea de "bombero".    

CEMENTIRI DE COLLSEROLA

http://www.cbsa.es/doc/planols/collserola.pdf

Quan el 1978 Ramon Folch i Guillen publicà el famós llibre: "Natura, ús o abús? - Llibre blanc de la gestió de la natura als països catalans" ja hi havia hagut un moviment d'opinió, segurament dirigit pel mateix Folch, en contra l'establiment d'un cementiri enmig un bosc del massís de Collserola al sector de Cerdanyola. Però la cosa no anà a més, com passà en d'altres reinvindicacions. La defensa dels Aiguamolls de l'Empordà sí que tirà endavant. Lo del cementiri no sols no anà a més, per part dels ara anomenats ecologistes, sinó que el 1984 es creà un altre cementiri al massís, el de Roques Blanques, al Papiol, de 100 Ha.

http://www.parc-roquesblanques.com/home.php?Idioma=CA

Tot i l'aprensió de la gent de Barcelona a fer-se enterrar en una zona que els anglesos dirien que és "in the wilderness", a mi aquest cementiri de Cerdanyola en general em sembla força bonic, adient i ben mantingut.
El 1978, jo tenia dubtes de si la protesta contra el cementiri de Collserola o Cerdanyola estava gaire fonamentada. És molt gran, 180 Ha, però s'hi ha respectat bastant els arbres. Tot i que ara tinc un dubte. Si vora el cementiri, la variació dels roures, alzines i garrics és enorme, com devia ser a tot el recinte abans? Dic enorme perquè en algun tram com ara d'uns 50 metres s'hi poden veure fins unes 50 varietats de Quercus. Impossible de saber com era abans, per dues raons. Primera: perquè els botànics d'aleshores, dirigits pel Dr. Oriol de Bolòs, eren uns negats pel que fa al gènere Quercus, tot i haver connectat el Dr. Bolòs amb els millors especialistes mundials. El paio endoba se n'enfotia del tema. I, segona: perquè jo aleshores, com la resta de botànics barcelonins, no tenia ni idea del gènere. Només seguia les flores del 1900, com els de l'escola del Dr. Bolòs, qui, per cert, em va "prohibir" que estudiés els Quercus de Collserola. "Li ho prohibeixo!" em deia.
Retornant el tema del cementiri en si, sento no poder aportar una foto, perquè està prohibit. Però fa besarda veure el recinte islàmic. No sé si ja està arranjat; però, fa uns mesos, algunes làpides estaven totalment trencades i alguns ossos es veien escampats pels voltants. Devien ser els porcs senglars els autors d'aquesta calaverada. Una cosa és limitar el dol a un mes, com crec que tenen limitat els musulmans, i l'altra és passar-se en l'austeritat fins arribar a la marranada macabra. L'altra cara de la moneda l'ofereix el recinte nordamericà, tot encerclat per un filat electrificat, itot plè de lawn (gespa) i arranjat com un dels millors jardins. Recentment, l'aparcament lateral de més amunt del recinte central de la capella s'ha reduït molt. S'ha susbtituït més de la meitat per una franja de grava amb arbrets. Potser no calia. No sóc qui per arribar a escatir el motiu d'aquest arranjament paisatgísitc, però sospito que és poder cobrar per l'ocupació de les places al pàrking de pagament. La capella en si també és un misteri per a mi. Les parets de tot l'edifici són de vidre. I, dins, no hi ha pilars. Suposo que les viguetes verticals piramidals que separen els vidres deuen suportar el sostre. I espero que no es rovellin mai.
A Collserola hi ha un altre petit cementiri, l'antic cementiri de Vallvidrera, a la zona de Vil·la Joana, tocant a la riera. Tampoc en tinc un control continuat, però fa anys es veien restes de taüts llençades al vessant de darrere i tocant a la riera.
A l'Eneolític hi havia un petit cementiri a la cova del Turó de la Torre Negra, al Sud de Sant Cugat. Ara està protegir per una tapa de metall i un cadenat, després d'haver-ne extret algunes restes prehistòriques.

FIBRA ÒPTICA I ÒPTIQUES DEFICITÀRIES

El setembre de 1975 vaig rebre amb il·lusió la notícia in situ de l'intent del Dr. Roberts i d'altres que estaven reunits a Anglaterra (Brokwood Park) per decidir com creaven una xarxa d'informació internacional; i, especialment, d'informació científica. Entre d'altres coses, deicidiren que perseguirien només la pornografia infantil; la d'adults, la deixarien. Però, aquesta setmana, el que ningú m'ha dit és que, al canviar a accés a Internet amb fibra òptica, hi hauria inconvenients. Quan se'n va la llum, se'n va la línia telefònica. Quan apagues el router, també. I, hi ha programes, com el Google Earth, que triguen ara set vegades més a obrir-se, tenint ara un accés de 50 megues, que no pas abans, amb un accés de només 10 megues. Els suposats entesos em diuen que això és culpa del meu ordinador, que s'ha enlentit amb el temps. No hi estic d'acord. S'ha enlentit just deprés de fer el canvi? Però hi ha una avantatge, i és que ara el programa un cop engegat va bé. Si cerques qualsevol topònim te'l trova molt ràpid. I abans no trobava gairebé res. Suposo que amb una tarjeta de xarxa més potent, (ara és de 2 Gb) s'obriria molt més ràpid. Si triga tant ara, deu ser perquè es veu capaç d'engullir molta informació, i abans no. Però, hi ha altres inconvenients. Ja no es veu a les pantalletes dels telèfons el número de qui truca. Deu ser que l'instal·lador es va equivocar al manipular l'splitter. I, quan estaves parlant amb algú, havent trucat l'altra persona, i vols penjar el telèfon d'una habitació per anar a parlar des d'una altre telèfon de la casa, la línia es talla. I el router, ara amb wifi més potent que abans, em sembla que no és massa sa tenir-lo encès just al costat del llit on es dorm. O si? Per si de cas, més val apagar-lo a la nit, o fer-lo instal·lar en una altra habitació on no s'hi dormi En canvi no molesta, ans al contrari, la ratlla de color blau cel al marge de les autopistes. Marca la ubicació del cable de fibra òptica.
.
Tothom creu que si al carnet de conduir està escrit que necessites ulleres per a conduir, has d'anar a l'oculista perquè te les graduï bé. El problema ve quan els metges oftlamòlegs de les clíniques independents de les òptiques et recepten una graduació determinada, i, a les òptiques (almenys, la universitària), els oculistes no et volen fer unes ulleres amb aquella graduació. I no hi ha manera. Pagues i te'n fan una de més fluixa.

TELÈFON MÒBIL I DUTXA DE TELÈFON

Ara que Barcelona ha guanyat ser seu de la fira de la telefonia mòbil (2013-2018), caldrà oblidar ja els origens. Perquè... queda malament dir "la llei és la llei" i recordar que qui primer va fer servir un telèfon mòbil a Barcelona va ser empresonat una setmana per fer servir el telèfon mòbil. El meu avi Armengol, i un soci de cognom Alcalde, varen promocionar l'invent. L'inventor anava per l'Eixample caminant per les voreres i parlant des del seu telèfon mòbil amb tothom que volia. Hi havia, però, un petit inconvenient. Com que feia servir les ones de l'emisora de ràdio (amb antena al Tibidabo), tothom que escoltava la ràdio escoltava la seva conversa. Això era cap a l'any 1929. Amb una mentalitat menys carca i menys centralista, no sé si haguéssim trigat tant a ser la capital mundial de la telefonia mòbil.
Per altra banda, crec recordar que els familiars de Santiago Santiveri Piniés, el fundador d'aquesta empresa de productes dietètics, em varen explicar que també ell, el fundador, va estar a la presó. En aquest cas, per promocionar, a finals de segle XIX, un instrument del tot immoral: la dutxa. Crec que feia una demostració d'un dutxa, del tipus que ara en diem dutxa de telèfon, al bell mig de les Rambles. El clergat s'enfurismà. Devien ser tots visigots. Rebé pedrades i, finalment, l'engargolaren. Una versió light l'explicava el seu fill a La Vanguàrdia:        http://www.lactosa.org/images/santiveri.pdf
Creieu que ara aquestes coses ja no pasen? Jo crec que sí que passen. Un exemple: les polseres PowerBalance. Quina universitat les ha desprestigiades? Serà casualitat, però és una de Madrid, la Politécnica. Jo vaig contribuir una mica, crec, a la creació de la fórmula del bracelet. Però em guardo el secret. I puc assegurar que funcionaven. En un altre cas totalment a part, vaig intervenir passivamanet en el desprestigi d'un prova científica que es va fer a l'Hospital Clínic de Barcelona sobre el Card Marià. L'estudi científic va concluir que l'extracte de la planta no tenia cap efecte beneficiós sobre el fetge. El que no deia l'estudi era que els pacients, no sé de quina manera,. sabien que la pastilla vermella que jo els donava no l'havien de prendre, que era una prova que els feien i que els aniria malament. Total, que no se la prenien, però feien veure que sí. Potser cal ser un geni per fer que la gent treballi bé. Crec que l'alcalde Massó, per exemple, ho va aconseguir a l'àmbit de l'ajuntament de Barcelona, que ja és dir.

ROBATORIS A L'AUTOBÚS

I a qui no l'han robat? Pot ser una experiència molt desgaradable o, com a mínim, que et posi neguitós. La frustració de la víctima pot tenir un ampli ventall de sensacions que van des del bon sentit de l'humor a la més pregona tragèdia. Els gitanos tenen fama de viure del que roben. I els gitanos i gitanes rumans, més. Quan tornen a Rumania es fan cases d'allò més luxoses. Almenys, alguns. L'altre dia, aquesta setmana, anava un rumà amb la seva dona a l'autobús. Ell anava intenant prendre la cartera a unes quantes persones. Les víctimes s'ho agafaven estoicament. Però, un home gran, que estava delicat del cor, no s'ho va agafar tant bé, i s'en va queixar amb una veu tan alta com va poguer. - A Barcelona diem "poguer" enlloc de "poder" - . Aleshores, les altres víctimes varen fer un cor de queixes. L'home gran afegia que necessitava la documentació i els diners per fer-se visitar a l'Hospital Clínic, on l'havien d'operar del cor. Això va ser el detonant per al boxagedor que seia al costat de l'home gran. D'una revolada es va aixecar i va engegar una filípica al rumanès i a la seva dona. El gitano va respondre sorneguer: que, quan baixés l'home gran, el seguiria i li etzivaria un gec de cops que quedaria estirat al terra. Aleshores, el boxagedor, després de treure's la jaqueta i deixar-la a una noia que l'acceptava de bon grat aquest gest, agafà pel pit el gitano (amb una ma) i l'amenaçà de fer-li caure el cap a terra d'un cop de puny (amb l'altra ma). La cosa va quedar així.  L'home gran va baixar. El gitano el va seguir. Però, el boxagedor també, per acompanyar-lo fins l'hospital. Un cop a la porta de l'hospital, ja veien que el gitano s'havia esmunyit. L'home sentia que li havien fet un favor molt gran. El boxagedor havia estat subcampió de Catalunya i es distingia per la seva crueltat. Per ocasionar un prolífic bany de sang a l'adversari. Si no va anar més lluny, aquesta vegada, va ser per temor dels agents de la "injustícia" i del "desordre públic". Però, com que té la llengua fàcil, va insultar tots els passatgers de l'autobús per no reaccionar en defensa de l'home gran, que devia tenir uns vuitanta anys. No estaria de més dur cosits a la cartera o moneder uns picarols. Els gitanos aprenen a robar bé així, però molts no acaben d'aprendre'n mai a robar-te la cartera sense fer sonar els picarols. Per altra banda, ja que ara els professors de nens són autoritats públiques, podríem fer-ne també els conductors d'autobús i de metro. Se'ls podria dotar de comunicaicons especials que avisessin subreptíciament les policies. Un sistema del tipus Spot/GPS seria suficient. Que crec que ja en tenen. Prement un botó avisarien de dificultats d'ordre públic.També podrien dur armes no letals (tipus Taser). I si no, com fan al Marroc, la policia podria anar de paisà per tot arreu on es temés l'acció dels lladres en aglomeracions de gent. Aquí ja ho fan bastant, ara, amb les directrius d'en Trias. Com a mínim, més que afrontar-se dialècticament amb els lladres, es podria aturar l'autobús i fer venir la policia, sempre i quan hi hagués un mínim  sistema defensiu dins l'autobús.                   

MOLINS DE REI A 40 ... ESPLUGUES/DIAGONAL A 30 KM/h

Anant per la E-90 en direcció cap el Nord, tenim la velocitat limitada a 110 Km/h; però, a l'agafar el vial de la sortida cap a Molins de Rei Nord i el Papiol (foto inferior del Street View), ja la velictat queda limitada a 80 Km/h. Fins aquí tot bé. Ara bé, quan ens acostem al pont de la N-340a, que passarem per sota, la velocitat queda limitada a 40 Km/h, essent el tram recte (foto superior del Street View). El carril de la dreta dóna pas només al bucle que puja cap a la dreta cap al pont de Molins de Rei, mentre que le carril de l'esquerra dóna pas tant a aquest bucle com a la continuació recte endavant per la C-1413a (mapa de l'ICC i foto del Google Earth amb marca vermella). Passat el pont, i en zona de cases i semàfors, la velocitat queda limitada, a 70 Km/h. Jo acataria la llei, però normalment no circulo sol per la carretera i, en tot cas, compto que hi haurà altres conductors. Al tram limitat a 40 Km/h, la majoria van a 65 Km/h, mentre que, al tram posterior i també recte i limitat a 70 Km/h, van a uns 45 Km/h, preveient que el semàfor es podria posar vermell. Si al tram limitat a 40 Km/h per tres rètols (dos a la dreta i un a l'esquerra), jo circulés a 40 Km/h havent-hi altres vehicles darrere meu, m'enduria una esbroncada, o algun ensurt, o provocaria un accident. I com que no tinc massa desenvolupada la vocació de màrtir, només vaig a la velocitat reglamentària quan  veig que darrere no hi ha ningú.

   A dalt, mapa de la zona de La Masia a Esplugues. La ratlla carabassa indica el principi de prohibició de ciruclar a més de 30 Km/h. A sota, imatge dels dos carrils amb rètols de 30. És curiós que essent força recte aquest tram, el carril esquerre vagi seguit d'un bucle força retorçat cap a la dreta, sota el pont que creua la Diagonal, on ja es pot incrementar la velocitat fins a 40 Km/h. També resulta xocant que els autobusos de TMB (per exemple el 78 a les 13.30 del  9 de novembre de 2018) et facin llums quan s'apropen molt el teu darrere perquè no entenen que si està prohibit circular a més de 30 Km/h no es pugui circular a la velocitat que li doni la gana al conductor.

EMBUSSOS

Fa molts i molts anys semblava una quimera la proposta de reduir la velocitat màxima permesa vora Barcelona. Potser era cap el 1979 que en vaig sentir a parlar a l'enginyer Sáez, que, a la vegada es preguntava qui tendria valor per imposar la mesura. A mi em feia il·lusió, i crec que la vaig transmetre a l'encara no conseller Saura, qui, al final, sí la va aplicar. Una de les raons per a impulsar la mesura era la de reduir els embusos a l'hora d'entrar a la ciutat. El control semafòric a Barceloan ja havia estat informatitzat per l'alcalde Socías, el mateix 1979. Però, encara ara, ni la possible informatització dels extraradis, ni la reducció de velocitat, ha acabat de reduir els embussos. Si heu comprat un TomTom de gamma alta, us podrà guiar tenint en compte els embusos en temps real, que crec que també es poden seguir des d'un iPhone. És una llàstima que els de gamma baixa tinguin bloquejat l'accés a aquesta informació. I si no, paciència. I, amb pràctica, s'aprenen els horaris i les rutes. Jo que sóc un negat en matemàtiques, i a més vull ser-ho, no acabo d'entendre com es formen cues com la de la boca Sud del Túnel del Moixeró (conegut com a túnel del Cadí, precisament per evitar que se'n fes un de túnel al Cadí). Si surts de Puigcerdà un festiu a la tarda, a les 4, o a les 5, o a les 6, o a les 7, o a les 8, pots trobar-te circulació densa, d'arrencada i parada intermitents, des de la boca Sud del túnel fins a Berga. I, d'allí en endavant, tot lliure una altra vegada. Aquest tram de carretera el va projectar l'enginyer García Lillo, i arronçava el nas una mica quan s'hi referia, com no podent posar més qualitat sobre el terreny. És a dir, una via de dos carrils continus per banda. A part la millor informatització del control de les velocitats, no se m'acut més que regular els horaris o els torns a les empreses, de manera que les hores d'entrada i sortida siguin més esgraonades en un conjunt. Clar que, solucionant el problemes de les cues, n'agreujaríem un altre. No arribarien tants impostos indirectes a Madrid per la gasolina gastada de més. Però, se m'acudeixen altres sitemes per a recaudar impostos indirectes i d'una manera més agradable i, segons alguns, més sana.        

LA MOLA - L'OBAC

Per canviar d'aires, i oblidar Barcelona, ahir vaig fer la volta a La Mola, en BBT, clar. Em va sorprendre que la gent em saludessin molt, com si fossim al Pirineu francès o als Alps suïssos. Potser l'excepció eren els castellans, més murris. La pujada des de Matadepera és força bonica. Després, la baixada a Mura s'emmerda una mica, però acaba bé. I el retorn és complicat, amb pujades i baixades de 400 m de desnivell, tot de bucles per no trepitjar la carretera. Potser més valdria fer la pujada i després tirar cap La Mata i el Coll d'Estanalles i, carretera avall, tornar cap a Matadepera, sense complicar-se la vida. Perquè a la zona d'Agramunt, a part d'estar retolat a baix com a no permès per a les bicicletes, el camí s'emmerda molt. Vaig intenar tirar per la carena cap el Castell Sapera, però si les pujadetes eren de cabra, vaig pensar que les baixadetes també ho podien ser, i vaig recular per agafar la baixada des del coll a 684 m snm. Em va sosprendre, a part les magnífiques panoràmiques del mateix massís i de Montserrat, la casa-balma del Puig de la Balma i la casa que recorda molt una fortalesa ibera, el Soler. La ruta d'uns 55 Km es pot descarregar de WIKILOC http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=452984. Gràcies al GPS aplicat al Garmin Colorado/Map Source/Topo España o bé al TomTom, avui en dia es pot viatjar sense perdre's. Segueixen essent molt vàlids els mapes del www.icc.cat o del sigpac.es  o  els Google Maps i el Google Earth, clar. Afegiria que, si voleu beure aigua de la Font de la Tartana, vora Matadepera, o la Font de l'Era, vora Mura, per exemple, més valdria que l'esterilitzessiu amb l'Steripen. El podeu comprar a Barrabés, de Benasque, per correu. Són seriosos. I més val dur-lo a la ronyonera, perquè no l'afectin els sotracs. Barrabés és la botiga que ven més material d'alpìnisme del món. I, si voleu afegir una mica més de potència al vostre cos, podeu comprar productes energitzants a Myprotein (UK). També són seriosos. I, a més de varietat i bon preu, tenen qualitat de veritat.  

  

   

SANT LLORENÇ DEL MUNT DES DE PONENT

EL MONTCAU DES DEL SW

MONTSERRAT DES DEL PALLER DE TOT L'ANY

MUNTANYES DE LA MOLINA DES DE VORA EL COLLET DE LA CASETA I EL SOLER

SANT SALVADOR DE SANT LLEHIR I EL MONTCAU

BARCELONA VERDA

La idea de fer una ruta o cinturó verd al voltant de Barcelona era excel·lent. I alguna cosa ja s'ha fet. Vora els rius Mogent i Besòs hi ha passeig ja per a vianants i ciclistes. Francesc Cambó va fer enjardinar Montjuïc a l'enginyer francès Forestier. Una muntanya d'erms i vinyes va quedar així com una zona de parc urbà verd, bonica de cara a l'exposició del 1929 i per a la posteritat. El recentment creat nou jardí botànic, sobre el terreny abans ocupat per barraques i expropiat generosament amb l'ajuda aconseguida pel gendre de Cambó, s'ha fer a l'estil berlinès. Potser per això hi manca una mica d'ombra als passeigs, especialment els mesos en que el sol és de justícia. I també falta acabar les zones superiors. A part, a Montjuïc, potser els jardiners han podat massa alguns reconets furtius de la Font del Gat. La muntanya de Montjuïc va ser cedida a l'ajuntament a finals del segle XIV, i amb la condició que sempre fos d'accés públic, pel conseller reial, en Simó de Sarrovira. És curiós com les zones verdes han anat associades a donacions de gent conservadora, mentre que una munió de gent d'esquerres només han sabut progressar edificant. La zona de Collserola va ser vista com a un pulmó per a la ciutat industrial, al temps de l'exposició universal de 1888. Evarist Arnús, i Valls i Taberner, varen ser, potser, els principals promotors del "pulmó" que havia de quedar sense urbanitzar o industrialitzar. També va ajudar molt a la reforestació de Collserola la plaga de la fil·loxera. Si no s'hi podia fer raïm, es quedaria per a guaret. Ara uns somnien amb una Barcelona verda i florida, mentre d'altres somnien amb una Barcelona grisa plena de rètols i de sorolls. Les places de ciment, al principi donen més rèdit als polítics, per allò del tant per cent, i després donen menys feina de manteniment. El que havien de ser illes de jardins, a l'eixample, han quedat en terrats interiors. Però, almenys, encara hi ha arbres a moltes voreres. Els abres de fulla caduca donen una mica fresca a l'estiu, de dies. També fan d'esponja de la contaminació i, almenys en teoria, donen oxigen a l'aire de la ciutat, ja prou contaminat. Finalment, també n'hi ha que somnien en jardins enlloc de boscos, i arrasen tot el que poden la vegetació natural. Així, el bosc de la finca del marquès de Sentmenat ara s'ha converti en jardí. També va sofrir aquesta transformació el Parc de l'Oreneta, endegat pel primer govern socialista després de la transició. A mi m'agradaria veure aquí arbres grans com a Londres i els voltants. Però aquí plou massa poc. I les deus subterrànies no s'aprofiten prou. També m'agaradria veure jardins com als pobles de França, i jardineres com les de Suècia. Però no tot és responsabilitat de l'empresa municipal de Parcs i Jardins. Segons què planten, la gent els ho roba. Els qui tenim jardí particular sabem prou el què costa mantenir-lo, en feina, en estris i en material viu. Potser, a més de fer concursos de carrers guarnits,  com es fa a Gràcia, es podrien fer concursos de balcons florits o de patis amb flors. Que les flors s
ón estimades només pels nòrdics ho desmenteixen els balcons sevillans. Qui vulgui veure un pati florit, que vagi al "Raconcito" o placeta de Sant Gaietà, darrere el mercat de Sarrià. Dona gust també anar a Sant Cugat i veure els parcs amb gespa i arbredes creats per l'alcalde Aymerich. Però hi ha un munt de parcs a Barcelona i serien més agradables encara si no hi arribés la contaminació atmosfèrica dels voltants. Clar que la majoria de turistes no se'n deuen adonar. Però, us imagineu unes Rambles sense arbres, tota per als cotxes?
              

ESCOMESA ELÈCTRICA

Hi ha una masia a Collserola, famosa ara pels seus calçots, que té llum gràcies als grups electrogens que hi varen posar fa molts anys. Aleshores, la companyia elèctrica demanava una millonada per fer arribar la línia fins la masia. Ara, la companyia ofereix bones condicions que podríem catalogar de normals. Però el masover mira ara d'amortitzar els grups electrògens i refusa l'oferta tan tardana.

Deixant aquest cas, al costat de casa hi ha una obra que fa mig any que engega les hores laborables un gran grup electrògen. Crec que les condicions legals d'obtenir una escomesa provisional per obra també són desorbitades, del voltant de 18000 euros només per a tenir el vist i plau de la Generalitat. Mig any ja comença a ser massa per a suportar la contaminació d'un grup electrògen engegat tot el dia dins el casc urbà.  

CONTAMINACIÓ

El sentit de l'humor dels actuals arameu-parlants és especial. Crec que la frase de Jesucrist (Mateu-15:11):"No és pas allò que entra a la boca el que fa impur un home; més aviat, allò que surt..." només reflectia una rebel·lió momentània contra la crítica per no rentar-se les mans. Sento estar en desacord, pel que fa a normes higièniques, amb la Bíblia i amb la litúrgia catòlica. Els qui patim el que ara diuen sensibilitat química múltiple estem conveçuts que el que ens fa patir, a base d'impureses, és l'ambient extern que podem arribar a percebre com una tortura química. Ara bé, l'odi que el dolor experimentat pel sofriment degut als químics tòxics, això sí que pot malbaratar la nostra pau interior, clar. Em semblaria un oximoron criticar la contaminació atmosfèrica a Barcelona i no tenir cura de la possible contaminació domèstica. Hi ha un munt de productes químics que emprats amb molta mesura poden donar un aspecte de netedat a la casa. Però, en alguns casos, abusar-ne pot donar lloc a reaccions fisiològiques malignes, tard o d'hora. El lleixiu, amb molta cura, pot ser un remei imprescindible en situacions extremes. Però, estaria bé ventilar les habitacions on s'ha emprat, per evitar pulmonitis, i qui sap si agreujament dels càncers. A dosis molt petites, els glòbuls blancs el produeixen, amb aigua oxigenada, per aniquilar virus i bacteris enemics. Però, un excés podria desencadenar un procés autoimmune, amb destrucció de cèl·lues bones. El Don Limpio (amb benzisotiazolinona) crec que caldria aplicar-lo amb la finestra del quarto de bany oberta, almenys si seguim les intruccions del producte. Molts esprais anti-pols i netejavidres han de ser dolents per als qui han patit o pateixen d'asma. També ho han de ser els netejadors de metalls i els abrillantadors de mobles i les boles de naftalina, l'acetona, l'amoniac amb aromatitzant dolent, insecticides potents (que han estat prohinbits però que encara es troben a les farmàcies), i el fum del Tabac, clar. I no m'interessa massa saber-ne la raó científica. Potser el producte químic que ha donat més morts per malaltia pulmonar, apart el Tabac, hagi estat el dissolvent orgànic industrial. Avui en dia es pot emprar un dissolvent sense gairebé olor, fet de Soja, crec. I es pot pintar la casa amb pintures ecològiques. I, sortosament, cada cop hi ha més productes ecològics, o no agressius, disponibles. Hi ha qui se n'enfot de tot això, perquè ell és un home sa i fort i molt optimista i no és pas un malalt mental amb manies que es munta una pel·lícula. Però això sí, té la mania de la neteja. Alguns d'aquest optimistes varen morir per haver-se embadurnat amb pintures radioactives. Els altres, per haver deglutit pesticides directament. Altres, per haver estat exposats a productes cancerígens al llarg de la vida, ja sigui per vici, ja sigui per ofici. I d'altres estan vius però amb Alzheimer. Però en queden molts que vampiritzen les víctimes sensibles que conviuen amb ells. El problema ètic principal de la contaminació és que els culpables aparents del vessament poden no ser-ho, perquè un subaltern emprenedor hagi tirat pel dret. O perquè amb "bona intenció" s'hagi ridicultizat als qui hi convivien, i que primer n'han patit les conseqüencies. Resumint, uns tiren pel broc gros a pinyó fixe, i els altres (com Jesucrist) ridiculitzen els higienistes. Si el mal el patís només el transgressor, no hi hauria tant problema com si el pateixen les víctimes casuals que conviuen amb els transgressor. Em sembla un oximoron també que els molt optimistes o positius no puguin sofrir sentir a parlar de coses negatives. Serà només una tapadora el seu optimisme? Biològicament, el sistem immunitari funciona declarant la guerra a petita escala mitjançant la fagocitosi (TH1). I, si aquesta sistema no funciona prou, amb temps, prepara una guerra a gran escala, prèvia la fabricació en sèrie d'armament en forma d'anticossos (TH2). En estats malaltíssos, o bé la guerra és massa minça, o bé és massa potent. Traduït a l'actualitat de Barcelona, em sembla que voler-se carregar el prestigi d'Iñaki Urdangarin és malaltís i equival a un estat d'autoimmunitat.        

PUDOR DE CLAVEGUERA AL LLOBREGAT, AL BESÒS I A LA CIUTAT

Ja deien els sumeris fa 5000 anys que deambular vora les aigües residuals pot comportar malalties estranyes. Jo crec que, com a mínim, respirar gaire temps seguit la pudor de claveguera pot estendre virus de refredats. Ocasionalment, hi ha zones disperses a Barcelona que fan molta pudor degut a les fermentacions de les aigües negre. Potser això sigui degut a que la claveguera faci un sacsó on l'aigua negra hi quedi embassada. Els embornals en reixa plana han substituït les obertures laterals (pel costat i per sobre el nivell de l'asfalt o almenys de les rigoles laterals). Això fa que a vegades, si hi ha plataners a la vora, la reixa de l'embornal s'embussi amb les fulles que arriben a taponar l'arqueta de sota la reixa. En aquest cas poc podrem xuclar o aviar aigua per allí, que ésel que normalment fan els operaris del'ajuntament per alliberar la zona de pudors. Però, la mesura més efectiva, o més sovint efectiva, seria llençar algun sobret de bacteris fermentadores. Es compren a las drogueries amb el nom de WCNet. Triguen uns dos dies a fer efecte,però, a vegades, l'efecte es nota abans. Contràriament al que solen creure les mestresses de casa acèrrimes defensores de la neteja, el lleixiu és contra-productiu en aquest cas. Perquè evita la bona fermentació. O sigui, que quan més lleixiu aviem a la claveguera, més pudor farà. Quan llencem directament el sobret de WCNet a l'embornal, o bé a la tassa de la nostra comuna, més valdria que ens en estiguéssim de llençar lleixiu durant unes hores, per a no inutilitzar els bacteris bons.
A part de les zones urbanes, els voltants de les depuradores d'aigües residuals poden ser molt desagradables. Un bon manteniment pot evitar la pudor tan molesta durant temporades. A l'Hospital General de Catalunya o a la depuradora entre el Besòs (vora la Torre dels Frares, a Montcada) a vegades no se sent gens de pudor i a vegades se'n sent molta.Suposo que més que de la lluna deu dependre de si engeguen o no la depuradora. Crec que en un acte d'anti-terrorisme biològic algun veí podria llençar-hi una capsa de WCNet i la pudor desapareixeria almenys durant 15 dies. Recent arribat a Roma em varen explicar el cas d'un metge que deia que tot això eren manies. Per demostrar-ho es va banyar al Tíber. Això era l'any 1979. Al cap d'una setmana era mort. També unes noies que varen ser víctimes d'una riuada al Torrent de les Monges de Sarrià a l' empassar aigua varen contraure una infecció incurable. Allí la responsabilitat va ser compartida entre l'ajuntament, la diputació i les monges.Les dues entitats administratives varen fer treure una reixa que protegia de banda a banda de riuades el torrent. I els jardiners de les monges aviaven a la llera del torrent branques que tallaven.Així es va fer una presa amb la riuada, que al trencar-seva provocar una crescuda en mur d'aigua. La conca del Besòs ha millorat gràcies als 23 milions d'euros que s'hi varen invertir. S'hi han fet depuradores i canals.En casos excepcionals s'aboca una gran quantitat d'aigua oxigenada per neutralitzar el sulfhídric (que fa olor d'ous podrits i és molt tòxic). Si la cosa no és tant urgent s'aboca nitrat càlcic a les basses depuradores per a afavorir l'oxigenació i els bacteris aerobis.
Els veïns de Montcada es varen manifestar unes quantes vegades per protestar per la pudor que creien que provenia d'algun abocador industrial. Però les anàlisis d'isòtops del sofre de l'àcid sulfhídric varen demostrar que l'origen de la pudor era la femta (producte orgànic) i no cap producte químic. Pel que fa al Llobregat, cap els anys 1960 es va desviar el cabal final de la riera de Rubí per abocar-lo al canal de la Infanta, que regava els camps de vora Molins de Rei, i que anava a parar un altre cop al Llobregat però més avall de les depuradores de Sant Joan Despí. Així estalviaven feina de depuració a la companyia. També es varen desviar les aigües que recollien les salmorres de Sallent. Amb tot, tant el Besòs com el Llobregat, vora Barcelona, hi ha dies que fan força pudor. No crec que sigui impossible corregir-ho. Hi ha ciutats, com ara Berna, que ho han fet. Aquí, de passada, s'aconseguiria que el mar estigués més net. Ja sé que hi ha "bons venedors" que asseguren que el mar de Barcelona està netíssim. Són els mateixos que asseguren que a Barcelona es respira la mar de bé i que no hi ha gota de contaminació. Potser ens podríem posar d'acord i convenir que la situació és millorable, almenys una mica millorable.Les depuradores actuen en un primer moment crivellant els materials sòlids, les sorres i fangs i els olis somers, per decantació. Després actuen per fermentació biològica aeròbica. I, si s'escau, acaben depurant encara més l'aigua, filtrant-la per sorres i fangs, afegint-hi floculant i clor, fins a fer-la potable o gairebé.          

FALTEN POLLANCRES A LES RIBERES

Una mostra de com poden conviure els arbres amb els monuments arquitectònics la teniu a la foto del conjunt medieveal de Sant Esteve de Palaudàries. Avui he anat en bicicleta des de Mollet fins els Puiggraciós, tot i passant per Sant Esteve de Palaudàries, amb el meu amic Móra. Al Vallès, i concretament a les ribes del riu Tenes, hi he trobat a faltar arbres grans. Es veuen plataners grans dispersos, vora algunes masies, i en alguna ocasió encara al marge de les carreteres. És un vestigi de la política d'en Primo de Rivera, els anys 1920s. Però veure el Tenes  al tram final, ben pelat, fa cosa. També el Llobregat des de Molins de Rei està despullat des de fa uns anys. Potser varen ser les obres de l'AVE o les de les connexions de l'aigua depurada del mar, o jo que sé què, però els Pollancres n'han desaparegut de les ribes. A part l'efecte estètic, esl Pollancres ajudarien a augmentar la pluviositat, i a protegir els marges de les riuades. Suposo que en alguna ocasió la riuada s'ha endut arbres que han fet una presa que després s'ha trencat de cop i així s'han ocasionat molts desperfectes. Però també, i potser en més ocasions, els arbres han protegit les ribes de l'erosió i així han contingut el cabal dins la llera. No hi ha una solució bona per a tot, però potser hi hagi un terme mig entre la sequera paisatgística i el manglar inexpugnable.  

FUMAR O NO FUMAR

En un viatge en autobús de línia de Barcelona a Ginebra m'horroritzà com uns nois joves se n'enfotien d'unes monges velletes que es queixaven que el fum del tabac les molestava. Jo anava a Suïssa a escoltar les conferències de Jiddu Krishnamurti a Saanen. Aleshores hi havia una norma que permetia fumar en un grup de seients. No recordo si eren els del darrere o els del davant. I això em va donar peu, quan en Jorge Fernández Díaz va fer passar a la germana del meu pare el missatge de que ell faria el possible per a concedir-me el que li demanés. Aleshores vaig demanar-li que endegués una llei que prohibís fumar als autobusos. I al cap d'un mes les Corts generals de l' Estat varen promulgar aquella primera llei anti-tabac. Era patètic també que es permetés fumar dins els avions en un grup de seients. Al final es va prohibir en general als avions de tot el món, amb algunes excepcions de les quals he perdut el rastre. Potser l'excepció són encara els terroristes quan segresten un avió. A Espanya s'ha anat ampliant la normativa antitabac, excepte a la comunitat madrilenya, crec. I, també excepte a les presons, on només hi ha un 1% de l'espai lliure de fum de tabac.  També als terroristes mentre estan fent proselitisme i als mafiosos quan arriben a l'aeroport se'ls permet fumar arreu.

El tabac és un PPI ("pre pulse inhibitor"). Explicat millor, és un promotor del tantsemenfotisme. I als psicòtics els convé, enlloc de posar-se més nerviosos al rebre una cadena d'estímuls, tonar-se més ataràxics. Un exemple: un psicòtic que sent campanades, cada cop les a sent més fortes, fins que li fan mal les orelles. En canvi, una persona "normal" al final ja no sent les campanades, per haver-s'hi acostumat. I un psicòtic que fumi, almenys, no es posa nerviós al sentir una sèrie de campanades. Després de cinc segles de la vinguda del tabac a Europa, caldria recordar que hi ha altres PPI i molts medicaments psiquiàtrics menys nocius que el tabac. Certament, el tabac sembla ser innocu per a algunes persones, com ara un vellet de Sarrià al qual la Tabacalera Española li regalava el que gastés cada setmana després de complir els cent anys. Devia tenir l'al·lel E2 al cromosoma 19 (cis al 158). Per a moltes persones, la gran majoria, el fum del tabac és nociu i, a part les sensacions subjectives, hi ha molts estudis científics que ho avalen. Per cada dotzena de centenaris que sobreviuen fumant, hi ha milers de víctimes que moren a causa del tabaquisme (actiu o passiu).

El que no acabo d'entendre és perquè cal respirar fum de tabac per comprar segells. A les botigues "oficials" de tabac, en teoria, segons alguns rètols, no hi està permès fumar, però, si deixen la porta que comunica amb la rerebotiga oberta, i allí hi fumen, l'aire es va viciant igualment. Clar que queda l'opció de comprar segells a les filatèlies. Allí, pels imposts que han de pagar, han de vendre els segells al doble del preu de compra, per a guanyar-hi només un 5%. O hi ha també l'opció d' anar a l'oficina de correus i allí comprar-ne per una bona temporada, cas que la tinguem lluny de casa.  

De petit, quan encara no arribava a veure el que hi havia sobre la taula del menjador, vaig voler imitar els grans, especialment als parents francesos; i me'n vaig anar al quarto de jugar per estar sol. Vaig pujar sobre una tauleta baixa i vaig encendre un cigarret. Jo devia tenir un any. Quan encara no havia consumit la tercera part, el vaig apagar. No em va agradar. Després, de gran, vaig voler provar algunes herbes per fumar, per veure si podien tenir èxit per vendre als qui volien deixar de fumar tabac. I un cop, un amic em va sotmetre a la prova de fumar una Maria de Nigèria molt bona, que segons ells segur que no fallava. I no va fallar. Vaig quedar molt ben col·locat per dirigir-me a casa. Però, a part d'aquestes anècdotes que juntes ocuparien menys d'un quart d'hora, fumar, i en especial el tabac, per a mi ha estat un calvari, com a fumador passiu.

En general, la gent comuna és insensible al tabac i al dolor aliè. Jo diria que fins i tot no són conscients d'una cosa que en diuen aire, i que serveix per a viure si es respira. Creuen que l'aire és un espai buit que, com que no es veu, no deu existir. Recordo aquest estat mental de quan era petit, però fa molt i molts anys que he desenvolupat el sentit de l'olfacte i que sóc conscient de la presència de l'aire. Ara, després de tant gruar-ho, han prohibit fumar als espais públics tancats, com ara els bars. Però hi ha la figura del típic fumador de porta. Es posa a fumar just al bell mig de la porta, estant aquesta ben oberta; i aquest fumador de porta creu que no fa cap mal a ningú, ja que el que deu fer mal del tabac, segons ell, és veure fumar algú en un espai determinat. Creu que el sentit de la vista és el que desencadena tots els mals als fumadors passius malalts mentals. Hi ha fumadors de porta a les sales de les meses electorals, a les escoles, als casals de barri i a les seus de districte, als hospitals. Quan hi han dobles portes d'obertura automàrtica, sol passar que per acumulació de persones, les portes queden obertes i deixen passar el fum.

La salut mental d'algú que veu com a malalts mentals al 60% de la població (no fumadors) em sembla tant en entredit com la d'aquell conductor que es queixa de que tots els cotxes van a contra direcció. També hi ha aquells que creuen que un espai on s'hi ha fumat a base de bé, així que s'apaguen les cigarretes, jo no té l'aire viciat. El Dr. Honorio Gimeno Pérez, metge naturista, amb molt d'encert, deia que la qüestió del tabac és la de dos imbècils: el que fuma, i el que s'està o va allà on fuma algú a mirar-s'ho. És curiós com, per exemple, s'ha fet una norma que prohibeix repartir propaganda a l'entrada de les escoles. Això ho varen endegar els de l'escola alemanya arrel de la campanya d'un parvulari alemany que volia oferir places a les famílies alemanyes d'aquell centre, on per entrar-hi calia tenir ja sis anys, crec. En canvi, tot i estar prohibit, els porters, bidells o vigilants de les escoles fumen impunement dins el recinte escolar. O els captaires s'ajauen a terra a la mateixa porta dels supermercats o les esglésies per anar fumant allí hores i hores.
L'actitud de prepotència, per molt folre d'humilitat que tingui, es manifesta per no voler creure res del que digui el contrari, primer menystenint els arguments de l'adversari i, després, amb explosions d'incredulitat davant explicacions que no casen amb el que el sistema ordena de pensar. Amb gent així, més val no tractar-hi massa, ni discutir-hi de raons. Contra la prepotència, només valen les multes i més prepotència. O un miracle.

Per si algú està interessat en els efectes ràpids que el tabac té sobre mi en general, li diré que em provoca mareig, que pot durar una setmana; falta de visió, que pot durar uns minuts; i una vegada, estat de coma, que va durar unes hores. I, com a mínim, confusió mental i insomni. Insomni,  degut al dolor al pit, que pot durar un mes. Un dolor similar al que se sent quan et claves una estella sota d'una ungla, però multiplicat per cent. I la sensació és al de que dins els tòrax hi tens un paper de diari que s'està cremant i , a més, un paper de vidre que s'està bellugant i et va fregant les parets per dins.

Si al ministeri de sanitat només els interessa el bé comú, com una vegada em varen dir, deu ser que no decideixen les coses amb el criteri de Bernuoilli (mínims riscos), sinó amb el de Laplace (esperança matemàtica). Però molt em temo que més que res fan servir el criteri de de Savage (mínimes molèsties). Si un medicament no mata a més de cent persones, ells no mouen el cul. Molts poden haver-lo pres, i no s'han mort, com tants fumen i no es moren del tabac, però quants sí! Em sembla ridícul que hagin prohibit vendre llavors de julivert als herbolaris i no prohibeixin la venda del tabac.

Tot i les lleis, algun conductor d'autobús potser encara fumi amb la cigarreta fora de la finestra del vehicle, i alguna enfermera fuma a les escales de l'hospital, amb la porta ajustada, o a davant la porta d'entrada general,o a la part del recinte a l'aire lliure.

La pregunta que em faig és: ¿perquè fem coses que ens fan mal a nosaltres mateixos?





     

MOTOS

Jo no vaig en moto. Ni ganes. Ara hi ha més motos a Barcelona que no pas fa deu anys, per exemple. A més, ara es pot conduir moto amb el permís de conduir cotxes, sense passar un examen especial, sempre que la moto sigui de baixa cilindrada. Hi hagué un temps en que de dia anaven sense els llums posats, quan a Alemanya ja feia molts anys que era obligatori dur-les enceses de dia. Allí ara fins i tot les bicis han d'anar amb el llum frontal encès per ciutat. Ara hi ha més accidents a Barcelona entre els motoristes que no pas als qui van en d'altres vehicles, sigui pel desencís que comporta la crisi econòmica, sigui pel major nombre de motoristes.
Les motos de dos temps contaminen moltíssim, i no estaria de més anar-les arraconant. Ja hi ha motos amb motor de quatre temps de 50 cc. O sigui que no és excusa. A part de dur els llums encesos, em pregunto com es podrien fer més visibles les motos. La cosa ja està inventada, però és il·legal, llevat de per als policies. Clar que, enlloc de la columna amb el llum blau a la punta, els motoristes normals podrien dur una mena de llum carabassa del mateix estil, per exemple, a sobre el casc. Un llum com els que duen els tractors, de llum giratòria. No sé com es pot millorar las qualitat dels pneumàtics. El que sí sé és que els fabricats a Mèxic són excel·lents. La qüestió de si seria millor poder circular els motoristes pel carril bus, o no, la posaria a votació popular, en referèndum, i jo votaria que sí. El que no seria convenient és deixar-hi circular també les bicicletes. Motos, bicicletes i taxis, tot junt, podria ser un caos. Amb la tírria que tenen els taxistes a les bicicletes!
Una altra qüestió és la de les motos robades. Jo era tant ingenu que em creia que, si avisaves a la guàrdia urbana que a tal lloc, a la vora d'on els ho deies, hi havia una moto que tenia molt aspecte d'haver estat robada, ells actuarien de seguida. No sé la proporció de casos en els que ells actuen, però tinc la sensació que és en menys de la meitat. Per tant, recomanaria als propietaris de les motos que posin el seu telèfon en una enganxina al taxassis, per si algú els vol avisar d'on han trobat la moto abandonada. Al lladre que l'ha usada uns dies tant se li en donarà si després la recupera el propietari o no. De manera que el propietari no perjudicarà en res al lladre.
A les barres d'aparcament de bicis a vegades s'hi veuen moltes motos. No sé si és perquè els motoristes tenen por que els les robin, o perquè simplement no s'hi fixen, o perquè s'hi fixen massa i volen fer la guitza als ciclistes urbans i deixar-lo sense lloc on lligar la bici.
De la mateixa manera que és obligat l'ús del cinturó de seguretat per las usuaris d'un cotxe, podria ser-ho per als motoristes, l'ús de la vestimenta protectora de cops.
Una opció còmoda seria els vestits protectors de VPD (Viscoelastic - Polymer- Dough), perquè s'adapten suaument al cos però es tornen molt durs i sòlids immediatament al rebre un impacte:
http://www.pocsports.com/en/content/view/protective-concepts

A més del casc integral, els motoristes de gran cilindrada haurien de dur la cuirassa i el leatt-brace /neck brace (protector de cervicals).
 

LA MORT DELS CARRERS

Suposant que les vies de comunicació tinguin vida, quan desapareixen perquè queda tallat el pas, per tanques definitives o per edificis, podríem dir que moren. Un cas va ser el de la via cimentada que anava des del solar del carrer de Pomaret, tocant al de Circimval·lació, cap el NE, en pujada. Era l'únic accés a una casa blanca, de dos pisos. També donava accés al camí de la carena de Bellesguard. El que abans es podia fer caminant còmodament uns 60 m, amb 10 m de desnivell, ara requereix fer 800 metres de més, amb dos trams de baixada forta de 30 i 50 metres de desnivell i un de pujada, de 90 m de desnivell, entre corriols, escales i voreres de la Ronda de Dalt. La casa nova que ha tallat el pas és propietat, diuen, d'un famós jugador de bàsket. Socialistes i convergents, pel que fa a urbanisme, es van donant les culpes els uns als altres. A pesar d'això, espero que aquest prohom de l'esport deixi algun pas lateral acondicionat pels qui volen pujar a peu al Turó de Bellesguard des del carrer de Pomaret. La casa blanca ha quedat abandonada.

Un altre cas de pas desaparegut és el que existia entre el final del carrer Granados, tocant a les vies del tren, i el carrer de Sant Pere Claver, davant de l'Oak House. Hi havia unes escales i un pont per sobre les vies. Ara, enlloc de fer aquells 40 m còmodament, cal fer un rodeig de 400 m per la base dels dos carrers, vora la Ronda de Dalt. Cap rètol anunciat que el carrer està tallat. El febrer de 2012 han posat un rètol que prohibeix el pas de vianants, just al costat d'un altre de precaució perquè els escolars poden creuar el carrer.

N-150/E-15 A L'OEST DEL BARICENTRE

Els qui es volen anar a Mollet, per exemple, sense pagar peatge, des de Barcelona, solen agafar la C-58 (autovia a Sabadell) des de Montcada, per després agafar la N-150 i els seus vials de connexió cap a l'AP-7 (=E-15) per així, per aquest tram gratuït de l'Autopista del Mediterrani, arribar a destí. El carril que connecta la N-150 amb la AP-7/E-15 a la zona vora i al NW del centre comercial (Baricentro) està lleugerament inclinat cap a fora del tombant a la inserció final. Segurament això no era així recent feta l'obra sinó que s'ha anat ensorrant perquè el terreny de sota ha anat cedint. Això fa que en dies de pluja els neumàtics rellisquin i hi hagi algun accident. A dalt, una primera imatge de Street View/Google Earth  i, a baix, una de l'ICC, amb un rectangle vermell meu indicant la posició del punt conflictiu. És al territori municipal de Barberà del Vallès. Hi hauria dues solucions: refer el ferm per donar-li la inclinació correcta, més baixa a la part interior de la corba, o asfaltar-lo amb un asfalt prim però molt antilliscant.