Quan jo feia d'esmolet, un amic (en Joan Cuyàs) em va advertir que la pols d'esmeril era molt dolenta per als meus pulmons. Jo, aleshores, em sentia fort, i l'hi ho vaig negar despectivament. I quanta raó tenia! He passat molts anys patint de pleuritis molt i molt dolorosa.
Una família de veïns es pot dir que tots estan malalts. Però sempre tenen a ma uns quants pots d'insecticida que no dubten a fer servir així que veuen una mosca o un mosquit per la casa. La única que no està malalta és la filla, perquè viu lluny, en una altra casa. Un està malament del cor, l'altre té hipertensió i desmais, l'altre insomni, l'altre cansament, tot i ser molt fort. L'altra, cansament, i problemes amb el fetge i el tiroides. Jo, quan hi vaig i hi passo unes hores, en surto amb mal de cap.
La família del meu cunyat també tenen poca salut. Un va morir amb el tractor, ves a saber si d'un atac de cor. L'altre, d'un atac de cor o d'un trencament d'aneurisme. Dos d'ells han patit càncer de pàncrees. Dos d'ells malalties cròniques als pulmons i al fetge. L'altre va morir amb càncer de pulmó. Però tots se n'enreien dels qui els advertien que els pesticides eren dolents per la salut. I ruixaven a dojo. Un cop que els vaig ajudar, el meu gos no em va fer cas i, enlloc de quedar-se lluny, per curiositat, va apropoar-se on érem. Al cap de poc emetia tant per la boca com pel cul un raig de lúiquid blanc a pressió. No sé si això li va provocar l'endocarditis. Ma neboda, filla dle meu cunyat, estant embarassada de set o vuit mesos vinga ruixar amb insecticida les habitacions. El nen ha nascut amb dèficit de vitamina B12 i no m'estranya. En canvi, gairebé a la mateixa comarca dels Ports, un amic meu té tots els parents i animals de companyia sans. Moren sense patir malalties. I sense haver fet servir pesticides.
Un dels nostres jardiners era molt donat a fer servir "matatot". Es va quedar sense un ronyó.
Deixant els pesticides, a l'església de Sant Vicenç de Sarrià, tornen a haver-hi ara molts ciris gruixuts i baixos encesos. Centenars. Fa goig de veure tanta llum. Però a la vegada, per a mi, que diuen que tinc manies, el producte de la combustió de les parafines, em causa dolor a les pleures. Puc estar tota una nit sense dormir, dels dolors, després d'haver estat només 3 minuts allí dins. Per a mi allò és una imatge del que ha de ser l'infern. Ma mare diu que tinc manies. I ho diu amb tot l'odi que és capaç de manifestar-me. I ella tus i tus dia i nit. Acudeix a olts serveis religiosos allí dins. I una veïna més gran que ella hi acudeix també, tot i que a casa necessita l'oxígen durant hores. No hi ha com ser insensible i no tenir manies...
