RONDES

No sé perquè més d'una persona estava convençuda que jo faria i havia de fer alguna cosa per a donar un aspecte menys gris a les Rondes de Barcelona. I m'ho demanaven amb molta fe i com posant en evidència una profecia que s'havia d'autocomplir. El més curiós és que d'altres peticions que semblaven impossibles d'acomplir ja he aconseguit que s'acomplissin. Però és més mèrit dels qui m'ho demanaven que de mi mateix. Per exemple: semàfors o fonts que l'ajuntament es negava a posar. Respecte a les Rondes, crec que es va aprovar el projecte de fer els marges de la calçada central, tant el centrals com els laterals, esbiaxats, per a evitar accidents. En algun tram s'ha fet. Però els marges, especialment els externs, queden en la penombra grisa general, i no es distingeixen gaire. Ho noten molt els motoristes quan tenen accidents al fregar-los amb la roda. Està molt bé que per a promocionar el turisme es facin focs artificials, s'engeguin les fonts  lluminoses de Montjuic i s'enllumenin els carrers per Nadal. Però, quin records més trist s'enduen els turistes si han passat per les Rondes, pels túnels de les Ronda de Dalt especialment! Els de la Ronda del Mig estan millor. El disseny de les sortides està fet amb una mica de mala llet. La incorporació dels carrils que hi entren està dissenyada perquè, quan el conductor pot incorporar el vehicle al tràfic general, ja no és capaç de veure els cotxes que li venen pel darrera. I les sortides, en algunes ocasions, estan indicades d'allò més justet. Per tant, per si algú se'n vol fer càrrec, proposo que es posin llumetes o catadiòptrics als marges de la calçada central als túnels i franges de pintura reflectant als trams il·luminats de dia, i que es repeteixin més i millor i més ben il·luminades les indicacions de les sortides, i que es pintin els carrils d'incorporació de manera que els vehicles puguin incorporar-se al tràfic central general quan encara vegin venir els vehicles del darerra. Mitterrand tenia pressa per acabar el túnel de Puymorens, per veure'l acabat abans de morir. I ho va aconseguir. Si algú hi ha passat s'adonarà que el disseny futurista està fet per impressionar positivament. Però a més té una alta funcionalitat. Homes dolents poden fer obres bones. Apa, a veure si us animeu!

OLIVES: COM ADOBAR-LES

En teoria, no es poden collir les olives dels Parcs municipals. Però, potser demanant permís als guardes, si veuen que no farem malbé res, podrem collir-ne tranquil·lament. Ells solen recollir-ne per a ells, però quan les veuen una mica picades ja no s'amoïnen a collir-ne.

Veient la gran quantitat d'olives al terra dels Parcs com ara al de l'Oreneta, per si algú les vol aprofitar, proposo aquesta preparació. Per adobar les olives, cal collir-les quan encara són verdes, o quan comencen a agafar color; per exemple, a l'octubre. Després de 40 anys de fracassos, enguany ha estat el primer any que es poden menjar les que he preparat. Les he netejades amb aigua freda i les he deixades en aigua neta (renovada cada dia) dos dies. El tercer dia ja les he posades en aigua tèbia. I el quart dia, en aigua calenta. A més, el quart dia he fet un tall a cada oliva i he afegit una mica de sal i de vinagre a l'aigua. Al final del dia les he posades en pots de vidre. Hi he posat, abans, una fulleta de Llentiscle (Pistacia lentiscus), una dent d'All, una fulla de Fonoll tendra, una rameta de Sajulida (Satureja montana), unes rametes de Farigola (Thymus vulgaris), unes fulles d'Orenga (Origanum nitens), uns granets de Comí (Cuminum cyminum), un polsim de Pebre Blanc; i, obviament, aigua. En aquest cas, molt calenta. I també vinagre i sal, sense passar-se. I unes gotes d'oli, abans de posar la tapa. I així ho he deixat reposar un mes, tapat, però no hermètic. D'alguns pots ha sobreeixit aigua. O sigui, que cal parar compte amb el que es pot mullar del voltant.

També he fet una salsa per acabar-les d'adobar abans de manjar-les, a base d'ametlles torrades picolades, oli, Orenga de les pizzes, i grans de Comí Castellà picolats, i una mica de Pebre Vermell Picant.

La meva recepta està molt inspirada en les de Columela, l'autor romà dels tractats d'agricultura hispànica.

Per fer les olives negres(recol·lectades el desembre) crec que cal canviar l'aigua només una vegada, i, l'endemà, posar-les ja amb l'aigua i sal i vinagre calenta (i les herbes) als pots.

Aprofito per divulgar també que les oliveres, tot i ser molt resistents a la sequera, agraeixen molt l'aigua. Si reguem una olivera que tingui les olives arrugades de fa poc per la sequera, podem fer que les olives tornin a estar llises i ben inflades en poques hores. No he vist oliveres més plenes d'olives que a la vora el riu Llobregat, al terme de Sant Feliu. Allí tenen l'aigua a 2 metres sota la superfície.  

MANUALS D'INSTRUCCIONS

Si no fos perquè un senyor de Brasil m'assegurava que allí els manuals d'instruccions s'entenen perfectament, mentre que a Europa no, creuria que jo sóc definitivament estúpid. El pare Pujiula, jesuïta fundador de l'extint Institut Biològic de Sarrià,  assegurava que, el primer cop que llegeixes un protocol o llibret d'instruccions, penses que el ruc ets tú; el segon cop, ja dubtes de qui és el ruc; i, si ho llegeixes tres cops i no ho entens, cal concloure que el ruc era qui ho escrigué. No sé si és que és il·legal posar en català el text dels manuals dels aparells que comprem a Catalunya, que ja em costa de creure, però si fos il·legal, el "cristiano" tampoc s'entén. Per començar a fer boca, per exemple, llegeixes al començament d'unes instruccions: "Antes de empezar a usar este aparato, usted debe destruirlo". I es queden tan amples. Si hem de començar així, més val plegar i tirar ple dret destruint el manual. Em sembla que, amb l'atur que hi ha, trobarien molta gent que per molt pocs calers els farien una revisió de les traduccions. O si no n'estan segurs, almenys que posin en negreta tot el text original, en l'idioma que estigui. I de què serveixen tots els buròcrates que els donen els permisos industrials? Seran com els senadors del Senat que no són capaços ni de corregir els errors ortogràfics dels textos elaborats perls diputats de les Corts. Em pregunto també com la senyora Ana Pastor, ministra de Sanitat, tirava pel dret i publicava al BOE decrets plens de faltes d'ortografia i ningú amb autoritat va ser capaç d'esmenar-los. Un altre tema similar és també el dels prospectes dels medicaments. Sembla que hi estigui prohibit escriure-hi la fórmula química, desenvolupada, del principi actiu prinicipal. I alguns semblen escrits per a subnormals: "Este prospecto sirve para que usted lo lea y lo guarde para saber para qué sirve y cómo tiene que tomar este medicamento". I així van tirant de veta, i al final encara no te n'has enterat ni de qué conté ni de com cal prendre'l. I dubto que els llibres de text que els professors han de fer servir per ensenyar els cursos de batxillerat o ensenyament secundari siguin gaire complets. L'ensenyament espanyol ocupa uns dels darrers llocs en el rànking europeu, però que a ningú se li ocorri criticar els llibres de text, per exemple, ni res concret, que la maquinària demagògica se li girarà en contra. JV Foix em deia que el nivell cultural d'un país era molt fàcil d'esbrinar. Simplement, era inversament proporcional al nombre de faltes d'ortografia escrites en el passaport. Els anlgesos solen criticar l'estil decimonònim amb frases llargues que alguns a Espanya fan servir per escriure. Però en el món dels lletrats ja ni ells se salven. Allí i aquí s'escriu perquè ningú entengui res.  

COLL DE LA MOLA (SOTA/AL N.E. DEL TIBIDABO)

Ahir 25 de novembre de 2011, cap a les 15 h hi va haver un accident que va implicar un ciclista i un cotxe, segons em diuen, on s'ajunten la BV-1418 i la BP-1417. És a dir, al NE del Tibidabo. La unió en T de la carretera que va del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt) a l'Arrabassada i Sant Cugat (BP-1417) amb la que ve del Coll de Vallvidrera ve a ser com una estrella de sis ramals. Aquesta unió és al lloc que podríem conèixer com a Coll de la Mola. La part més baixa de l'estrella està a 418 m sobre el nivell del mar, i la més alta a 420 m snm. Un ciclista venia de Sant Cugat (carretera de l'esquerra, al croquis de l'ICC) i volia seguir recte, passant pel centre de l'"estrella" (punt a 418,7 m snm). Volia anar, per entendre'ns, al Km 5. D'aquest punt kilomètric venien dos vehicles molt grans que pujaven cap el S, passat el centre de la cruïlla. I darrera d'ells, un cotxe, el conductor del qual donava per descomptat que si el camió o autocar havien passat, ell també tenia el pas lliure. Però, la calitja i el sol a contrallum l'impediren d'assegurar-se del tot si tenia lliure el pas o no. En teoria havia de cedir el pas almenys als qui venien de Sant Cugat. Va tirar endavant, animat pels vehicles que el precediren, però enlluernat pel sol. Total, que el ciclista que venia de Sant Cugat, i que tenia preferència per continuar recte en baixada, va anar a parar a terra, la bicicleta es va trencar a base de bé, i ell va sofrir trencament de costelles, clavícula, húmer i espatlla. La circulació es va aturar. El conductor s'excusava i demanava perdó. El ciclista anava cridant de dolor i meleïnt tot el que podia al conductor. Jo proposo que es faci una rotonda. Hi cap justeta, amb un diàmetre de 40 m. Potser caldria abaixar 1 m l'asfalt del final del tram que ve del Sud  i 1/2 m el de la pota de l'WSW per a donar més visibilitat als conductors que vinguin des de qualsevol de les tres potes. Ja fa anys que s'han inventat les rotondes, i crec que aquest punt en mereix una.  NOTA: al gener de 2012 han pintat de blanc els flancs de les illes d'aquest creuament. Així es veu millor que és un creuament complicat.

MARGES DE CARRETERES

Hi ha carreteres al Nord del Marroc que tenen un voral de terra pla i al mateix nivell que l'asfalt, sense cap graó entre la terra i l'asfalt, i és de dos metres d'ample. Està fet perquè hi circulin els carros que tiren les ases, i per a la gent que va a peu. En canvi, aquí a la carretera que des del pont de Montcada va cap a Santa Coloma de Gramanet, ciutat paradigmàtica del govern del PSC, el voral entre el pont i la gasolinera de més cap a mar, sempre a la riba esquerra del Besòs o a l'Est, hi ha un graó de 10-15 cm entre l'asfalt i el voral, que és molt estret. Fa besarda veure-hi circular alguna mare amb el carret del nedó mig enfilat a l'asfalt mig al voral de terra, mentre passen camions que es creuen en els dos sentits fregat el mirall retrovisor d'un amb el de l'altre, al centre de la calçada, i amb el cotxet del nedó a terra a l'extrem de la part del riu. Potser el PSC, enlloc de fer tanta propaganda contra Mohammed VI, hauria de posar algun dia fil a l'agulla i millorar la seguretat viaria dels municipis que controla. Per als ciclistes, tota la carretera de la Roca és un calvari. Cal circular molt arrambat al voral, però sempre amb el perill de caure-hi. Trobo que seria lògic que totes les carreteres vora les grans ciutats, disposessin d'un marge de seguretat tant per a que hi caminin la gent a peu com par als ciclistes o perquè els mateixos cotxes puguin fer-hi parades d'emergència.Per altra banda hi ha un reglament de principis de segla XX que recomana als qui van a peu caminar pel voral de la banda esquerra de la carretera. En teoria això era bo quan hi havia pocs cotxes a les carreteres, perquè al sentir un motor al seu darrere el caminant seguia caminant endavant tranquil. Però ara que pot haver-hi molt de trtànsit, si sents un motor al teu darrere no saps si és un cotxe que circula pel cantó dret, com normalment ho fan tots aquí, o és un que n'avança a un altre i ho està fent pel cantó esquerra. En aquest segon cas et pot atropellar si no t'has arracerat al màxim. Un cas estrany és el de la "carretera de les aigües". Ara crec que oficialment s'anomena "passeig de les aigües". En teoria, doncs, abans calia anar a peu per la banda esquerra i ara per la dreta. Els conductors dels vehicles més que "fer complir el reglament" haurien de tenir precaució siguin o no funcionaris. Precaució anant a poc a poc si hi ha molta gent a peu, o precaució accelerant si els vianants els llencen pedres. Els vehicles oficials tenen "patente de corso" ver excedir-se en la velocitat reglamentària quan hi ha perill d'atacs terroristes. I a més poden dur reixes antipedres als parabrises. A les carreteres de muntanya (com ara "la carretera de les aigües") crec que és millor anar a peu per la banda dreta, com si anéssim per un carrer de la ciutat de voreres estretes.        

QUERCUS

 

Ja sé que som molt pocs els qui ens interessem pels Roures i Alzines des del punt de vista botànic. Crec que seria bo, això no obstant, seguir protegint els arbres monumentals com aquest de la foto, ubicat al Parc de la Font del Racó, vora l'avinguda del Tibidabo. Crec que es tracta d'un híbrid entre Quercus pyrenaica x Quercus viverii. Almenys els aglans, els dos tipus de fulles, i els pèls a les fulles ho corroboren. Ha estat etiquetat com a Q. robur, però tan se val, el que compte és que arbres com aquests segueixin visquent. Malgrat tenir un pressupost diari de més de 20.000 euros, el gerent del Parc de Collserola no considera oportú ni registrar els roures i alzines prototípics de varietats estranyes, ni endegar un arboretum en alguna zona perifèrica. El disgust més gran me'l vaig emportar quan ell var fer talar un arbret que després he sabut que potser es trobi al Campo de Gibraltar, però caldrà veure-ho. Les fulles tenien una llana blanca densa com no he vist mai ni a Quercus pyrenaica, i eren força enteres, sense entrants. Jo creia que era una espècie única i que acabava de desaparèixer. Almenys era únic a Collserola. El tema dels Quercus dóna molt de sí. La pàgina que vaig fer a                      

http://quercus-collserola.galeon.com

està carregada de fantasies, en el sentit que les varietats han estat classificades a simple vista. Però és una bona aproximació. L'estudi dels pèls (tricomes) de les fulles  ja està bastant avançat, però caldrà anar-lo casant amb les varietats descrites per l'examen a simple vista i amb el famós Atlas Il·lustrat de A.D. Camus, si algun dia el retrobo a l'Institut Botànic, d'on va desaparèixer.  A part els Quercus (Roures, Alzines, Sureres i Garrics), que en general he de dir que es respecten força, és una llàstima que es talin els Llentiscles (Pistacia lentiscus) grans. A la finca dels antics caputxins del Desert de Sarrià diuen que n'hi havien que tenien un tronc d'un pam de gruix. I a la finca del Marquès de Sentmenat se'ls han carregat tots a base de bé ara farà un any. En teoria devia ser per evitar incendis. Per aquesta regla de tres, caldria també enderrocar edificis per a evitar que els terratrèmols els destruissin. Ara que és propietat municipal, potser es podrien lluir una mica més i no deixar-ho tan pelat com el Castell de l'Oreneta. Però ja no hi som a temps. Els únics incendis que hi havia hagut a la finca varen ser a la part més pelada, cap a ponent, a l'altura de l'actual biblioteca dels metges. Però potser els calia fer fora els indigents que s'havien instal·lat a la boscúria espessa. I de passada evitar que s'hi amaguin els porcs senglars. No sé quin lloc ha de ser el dels arbres: vora la carretera propicïen accidents, vora els camps fan nosa als agricultors, als boscos propicïen incendis, i als carrers donen massa feina. Qui no cregui que els grans arbres propicïen la pluja, que es passegi per l'avinguda del parc amunt i avall davant del Valentino Nuovo, a Torino. Jo ho vaig fer durant un any i en moltes ocasions només plovia sota els arbres.

LEPIOTA

No sóc cap especialista en el gènere de bolets Lepiota, però recordo la cara molt seriosa del Sr. Mena quan m'ensenyava a la seu de la Societat Micològica Catalana un exemplar de Lepiota petita, tot assegurant-me que aquelles sí eren tòxiques. Fan 2 o  3 dits d'alt o d'ample com a molt (imatge superior). En canvi les Macrolepiota, (=Chlorophyllum) fan cosa d'un pam d'alt o d'ample (imatges inferiors). Aquests dies s'ha divulgat molt l'enverinamnet amb Lepiota brunneoincarnata (a dalt una imatge d'una possible candidata, del cert verinosa, del Parc de l'Oreneta). http://www.lavanguardia.com/vida/20111122/54239173717/lepiota-seta-toxica-barcelona.html
Francament no la sabria distingir de Lepiota helveola i potser tampoc d'altres espècies d'aquest grup. Del grup dels Apagallums o Palomes, n'he recollit i menjat molts aquest dies. Suposo que es tractava de la varietat pseudoolivaceus de la Macrolepiota (Chlorophyllum) rhacodes, (imatges inferiors) sense ornamentació clara al peu. La carn del barret es torna verdosa o d'un verd una mica blavós així que es trenca. Al cap de molts minuts es torna de color castany rogenc grisós. De tota manera intentaré fer cas del fundador d'aquella societat (Corsino Gutiérrez) i no fer grans menjades de bolets, ni dels segurs. Un problema afegit, al recullir les Palomes, va ser que al netejar-los no vaig ser prou escrupulós. Al servir-ne una ració vaig descobrir que m'havia oblidat de treure a temps una brossa de pinassa amb Lophodermium pinastri, fong paràssit negrós hepatotòxic. A més de llevar-la al final, caldria llevar també els bocins de bolets contigus. En teoria, la silimarina del Card Marià i la lisina ajudarien a desintoxicar el fetge, però de moment només he fet servir a part de la lisina, mínimes quantitats de vitamina C, Cúrcuma, Boldo i Coptis, Romaní, All. Una altra vegada ja miraré millor si hi queda o no alguna brossa entre els bolets.  

TERRORISME A BARCELONA

El 19 de juny de 1987, a la Meridiana, va tenir lloc l'atemptat que més va desprestigiar a ETA. L'autor material es va penedir al darrer moment de la feta. Però, ja no va ser a temps de desactivar l'explosió. Estava cansant ja d'avisar la Guàrdia Urbana, que no li feien cas i no desallotjaven l'Hipercor. El joc del gat i la rata, a vegades, s'acaba malament. Però, a vegades, dóna temps per a tenir prous proves i poder avortar l'atemptat. D'indicis, els terroristes en solen donar molts. És curiós com, malgrat haver avisat a gent del PSC, ningú vol esborrar un graffiti, que els explico on és, reinvindicant la mort del ministre Ernest Lluch. És curiós, també, com el ministre d'interior Mayor Oreja es burlava dels indicis del robatori d'explosius a la pedrera de Santa Creu d'Olorde. Alguns terroristes, com alguns assassins comuns, expliquen fil per randa com i què faran, sense vergonya. El tema, encara que sembli del tot inversemblant, me l'ha despertat el Sant Crist de l'església de Sarrià. Per la cara, s'assembla molt al nebot de Bin Laden. Devia ser l'any 2008 quan corria per aquí reclutant joves andalusos recent convertits a l'Islam. Els regalava, als escollits per al sacrifici, una VISA amb força diners. I reia, i reia, quan assegurava que estava molt clar que hi havia una altra vida: una vida al paradís. En això coincidiria també amb Jesucrist. Estava voltat de policies de paisà que esperaven alguna senyal de la xicota. Ell semblava no adonar-se d'això, ni de que la xicota el delataria. Al final no varen repetir a Barcelona lo de Madrid de l'11-M  (2004). Allò de l'11-M va tenir l'al·licient complementari de foragitar els del PP de la reelecció. A Barcelona un cop així hagués estat inútil. D'una banda, calia quedar bé amb en Bin Laden perquè havia ajudat els socialistes. De l'altra, calia protegir la credibilitat del govern socialista un cop reinstaurat. Ara, els socialistes han perdut el govern, víctimes d'un altre terrorisme: l'econòmic. Però la mare dels ous crec que rau a la monarquia d'Aràbia Saudí. El germà del rei Fath governa ara, i havia avisat amb temps que si arribava a governar els americans les passarien putes. I així ha estat. El rei Fath, a qui coneixia només de vista, havia hagut de fer matar a més de vint germans que el precedien en l'escalafó dels pretendents a la monarquia. No sé si va fer una bona acció deixant el germà 24 viu i amb l'acord de que seria l'hereu. Tenen una casa per Pedralbes. I crec que tenen  un bon record de Barcelona. Almenys pel que fa a un dels prínceps, que va estudiar al costat meu a selectiu. En canvi, els sirians no tenen bons records de Barcelona, i en especial de les autoritatas portuàries. Una vegada, el 1986, els varen decomisar la carrrega d'un vaixell. Tota la fruita va desaparèixer. Devien ser uns 200 milions de pessetes. D'altres vaixells amb càrrega similar no varen tenir cap problema a ports de la resta d'Europa. Un capteniment mafiòs dels del port va donar lloc a un acte incendiari: Montserrat.

BUROCRÀCIA MUNICIPAL

Avui, dia de reflexió abans de les eleccions generals, espero que les persones madures sàpiguen endevinar el que els polítics encara no saben, encara no diuen i no diran fins que es reuneixin a les Corts d'Espanya per a elegir el president del govern. Serà allí on s'ensenyeran les cartes autèntiques, on diran què pensen fer o faran i què pensen no fer o no faran d'entre totes les promeses electorals. S'ho diuen entre ells perquè no deuen ser tan madurs o intel·ligents com els electors que es veu que sí que ho sabem, excepte en el cas que guanyi un partit per majoria absoluta. Aleshores ni ells ni nosaltres sabem res. Anem a cegues.

Centrant-nos a Barcelona, la qüestió dels permisos d'obres deu tenir també els seu entrellat obscur, o a vegades còmic. Un exemple d'això últim varen ser les correcuites dels arquitectes per fer veure l'any 1991 que l'Hospital de la Vall d'Hebron havia tingut permís d'obres quan es va fer, en temps del Franco, clar. Perquè si no es falsejava aquesta documentació, en aplicació d'una nova norma, hagués calgut enderrocar-lo. D'altra banda, ara tots s'omplen la boca dient que recolzaran els emprenedors. Mentrestant, que no us calgui demanar un permís d'obres. Podria passar que cada cop que us el deneguin us exigeixin més i més documents més i més difícils d'obtenir, per a no dir impossibles. I que no em vinguin en que el govern de la ciutat ha canviat, quan urbanisme rau a les mateixes mans, per necessitats de pacte electoral posterior a les eleccions municipals. Un dels pals a les rodes que us poden posar és exigir uns materials sobredimensionats. Potser calgui un assebentat d'un arquitecte o d'un aparellador. Després, si hi ha accidents, ja pagarà l'assegurança de responsabilitat civil del propietari mentre no es facin les obres degut a la lentitud per obtenir el permís d'obres i vagin caient teules al carrer. Quan l'obra afecti un terreny públic, caldrà aportar un mapa actualitzat que a l'ajuntamnet tindran cura de fer-vos-el amagar. Si presenteu els que us faciliten, després us diran que no està actualitzat. Si en feu un pel vostre compte, us diran que no és oficial. Suposo que el que cal és un mapa actualitzat fet per un enginyer. I, en tot el procés, traspuarà que els funcionaris no entenen res del que els esteu explicant, confondran un túnel amb una canonada, un pou amb una arqueta, una taca del fum dels autobusos amb una humitat,... I us poden demanar informes ecològics, geològics, de seguretat civil, jurídics, notarials, administratius, geogràfics, i tot un regitzell de detalls com ara testaments i sentències judicials, croquis, documents que certifiquin la titularitat, informes de diverses agències municipals i de la Generalitat, informes d'enginyeria, analítica oficial de les aigües (que la privada no val), etc. etc. i tot això, per exemple, per canviar una aixeta que entre AGBAR i l'ajuntament han fet malbé. O si trobeu que el carrer no hauria d'estar ple de mesquida dels pous morts que arrebossen i sou emprenedors, ja esteu llestos. Us faran un pressupost sobredimensionat perquè ni ells ni vosaltres el pogueu posar en pràctica. I, mentrestant, anar respirant merda. I quan se us ocorri arranjar-ho pel vostre compte, amb unes dimensions lògiques, us pararan les obres i us denunciaran amb una multa i us faran desmantellar tot per deixar-ho tot ben ple de merda com estava abans. I si no teniu gaire sort us faran pagar les obres que no han permès com si les haguessin fet ells. Les haureu de pagar dues vegades, doncs. I, si sou el gerent d'una gran empresa constructora que se sap tots els intringulis legals, aleshores us faran esperar igualment més d'un any, com per donar-se importància. El que sí que recolzen, crec, és el robar, sempre que ho puguin fer ells, clar. Això és: "recolzar els emprenedors". Els pressupostos de les obres municipals jo diria que estan sobredimensionats. I no crec que sigui l'únic que ho creu.     

CADENES QUE BARREN EL PAS DE VEHICLES

No és pas impossible senyalitzar bé les cadenes que barren el pas a vehicles a les pistes forestals. Per exemple, al Parc de la Serralada de Marina, moltes tenen una placa penjada a la part central i ben visible, almenys de dia. Al Parc de Collserola solen ser molt poc visibles. I són tant un perill per als qui van a peu corrent com pels qui van en bicicleta. Hi havia una antiga llei de cap el 1978 que obligava a senyalitzar amb plaques o peces vermelles i blanques les cadenes que pengen per sobre l'ampla de la pista que es vol barrar al pas. L'alcalde Clos va atendre en part la meva queixa i els darrers mesos va fer canviar algunes cadenes oxidades per altrers de noves inoxidables i també va fer col·locar algunes fundes vermelles i blanques als extrems d'algunes cadenes. A part la placa penjant al mig, de color vermell i/o groc, potser es podria emprar un tub enclastat al voltant de la cadena, d'aquells de color carabassa fosforescent de les obres. El problema és que no sé si n'hi ha de diàmetre prou ample. Les cadenes de plàstic amb anelles vermelles i blanques són massa lleugeres com per a suporatr la pressió de vehicles que embestissin la tanca, i massa atractives per als qui les volguessin robar. Alguna opció tècnica hi ha d'haver a part la que alguns fan servir de penjar bosses de plàstic a les cadenes,  i que alguns altres, enemics de les bicicletes, tenen la cura de llevar.FINALMENT (abril 2012) almenys al municipi de Cerdanyola s'han posat fundes acolorides a les cadenes que barren el trànsit de motos i cotxes i camions. El folre recorda molt les franjes dels arcs de la mesquita de Córdova, o dels de la de Constantinobla que varen inspirar a Carlemany per a la seva capella a Aquisgrà. A la FOTO de dalt: cadena al Coll de la Ventosa (Collserola/ Cerdanyola).

PALMERES: Rhyncophorus ferrugineus i PLATANERS

No sóc cap especialista en palmeres, però em crec el que em diu algú més entès que jo. El Rhyncophorus ferrugineus és un escarabatet vermell, amb morro estretit cap a la punta. Ha vingut des del SE asiàtic. Es menja els brots de les palmeres, especialment del gènere Phoenix. Cal fer les podes quan no faci calor. Si podessim en temps de calor, els escarbatets anirien a les ferides de les fulles i per allí entrarien a devorar-les. La lluita biològica es fa amb quitosan barrejat amb nemàtodes (Steinernema carpocapsae) que parassiten els esacarabatets. Però el tractament principal és amb insecticida sistèmic, aplicat en injecció al tronc. I aquí pot raure el problema. Si es va canviant el punt d'inserció de l'insecticida, aleshores el tronc es va tornant rígid i fràgil al voltant de la zona de les injeccions. Hi he vist franges de ciment gris com d'un pam d'ample o més. El ciment es posa per tapar el forat de l'injecció. Quan una zona del tronc es torna rígida, això pot fer que una ventada la trenqui. A la Diagonal, prop del carrer de Muntaner, l'11 de novembre de 2011, una palmera va caure sobre dues senyores i les va ferir. La calor anòmala de la tardor i el fet d'haver posat els cables dels rètols nadalencs a partir del tronc de la palmera, poden haver estat factors claus. Però caldria saber si en aquesta palmera en concret les injeccions es varen posar en una zona molt petita, o en una d'àmplia. Seria fàcil posar-les només en un punt cardinal concret, posem per exemple l'E. La plaga potser s'hagués evitat si s'hagués seguit un protocol de quarentena, com hauria de ser usual a les importacions des de fora d'Europa. Les presses del Sr. Maragall varen fer passar per alt aquest protocol. Tot a fi i efecte de decorar a temps per les Olimpiades del 92 la ciutat. Tampoc és que l'accident de la Diagonal sigui un fet aïllat. Han caigut altres palmeres sobre cotxes i persones en ventades fluixes. I d'altres malalties afecten altres arbres, cosa que comporta un perill quan un camió passa fregant les branques malaltes.

A mi, per exemple, m'ha caigut d'aquesta manera una branca de Platanus hybrida al cap, però vaig tenir molta sort i només vaig tenir un retruc al cap. Als Platanus x hispanica els ataquen els fongs sobre tot allà on s'han tallat branques molt gruixudes. És curiós com fa molts anys em miro el bolet de soca dels Plataners, el Inonotus obliquus i penso que ha de servir contra en càncer. I ara ja hi ha informació científica que avala que contra el melanoma i l'hepatoma serveix.  Per altra banda és curiós que l'escorça (ritidioma) s'empri a Mallorca contra el mal de queixal. Es fa bullir 5 minuts i es glopeja l'aigua ben calenta. I encara un ús més peculiar és contra les ferides de bala.

Qui vulgui més informació sobre malalaties dels Plataners la pot trobar a:

http://www.forestry.gov.uk/pdf/pathology_note07.pdf/$FILE/pathology_note07.pdf



I pel que fa  a les palmeres i a l'escarbat morrut hi ha molta informació (benevolent amb Barcelona) a
http://www.picudorojocanarias.es/index.php/dossier-informativo-mainmenu-49.html

SOROLL QUE NO DEIXA DORMIR

Per si algú no ho sap, les societats islàmiques es caracteritzen entre altres coses per la permessivitat envers els saraus nocturns. Les celebracions de les noces, per exemple, duren tirant curt una setmana dia i nit seguits i es fan a les cases de la ciutat o del poble, amb la suposada aquiescència dels veïns insomnes. Tampoc crec que els nòrdics s'escapin de celebrar sorollosament durant les nits la setmana de festa local: però, en general es carecteritzen per emetre pocs decibelis a la vida corrent. Que ningú pretengui, però, dormir tranquil·lament les nits del mes d'agost a Lloret o a l'Estartit, a menys que estigui a un dels pisos superiors d'un gran edifici. I allí els sorollosos solen ser nòrdics. Pel que fa a l'espetre polític barceloní crec que els més sorollosos són els socialistes i els comunistes. Durant anys, molts veïns varen haver de soportar soroll a les nits degut a les festes en les que participava el Sr. Pasqual Maragall, aleshores alcalde de la ciutat. I jo mateix he hagut de suportar- és un dir, perquè allò era insuportable- moltes nits, de 3 a 5 de la matinada, el soroll de les festes que responsables municipals comunistes organitzaven als jardins de Can Sentmenat - és com en diuen ells de la finca del senyor marquès de Sentmenat-. El sentiment d'impotència i de ràbia explosiva és tal que et sents temptat de fer alguna barrabassada, ja que no et pots queixar a ningú: cap autoritat criticaria el que fa una altra autoritat. Useless complaining! Quan en una casa particular el soroll és excessiu i a deshora, posem que a les 4 de la matinada vibrin les parets i les vitrines, almenys et pots queixar l'endemà o pots trucar el 092 aleshores i amb paciència i hores la guàrdia urbana fan una actuació. Una normativa curiosa és la del Parc de Collserola, que prohibeix fer qualsevol soroll no necessari al territori del parc. Veure aquests rètols a peu del Parc d'Atraccions on dotzenes de joves criden desaforadament al baixar per exemple per la muntanya russsa, és com a mínim curiós. I els crits se senten a 1 Km lluny, barrejats amb la música de fons ambiental del Parc. Potser el color polític dels qui no deixen dormir depèn de l'entorn. En un entorn de CiU i PP, els de ICV-EUiA actuen més psicòticament. Un cas particular és el d'una veïna del PSC en un entorn de CiU/església catòlica. La pobra dona ha hagut de suportar el soroll dels assaigos musicals del teatre parroquial durant anys a més de la sorna dels capellans i els acòlits. El problema principal era que el mur del teatre és massa prim per a poder frenar els decibelis nocturns. Ella ha optat per les denúncies i sembla que al final se'n sortirà. Hi va ahver uns anys en que un grup de fills de jutges i amics d'ells es reunien en una placeta fent sarau bona part de les nits dels divendres i no deixaven dormir els veïns. Si algun guàrdia urbà s'atrevia a cridar-los l'atenció els nois amenaçaven amb l'acomiadament del policia  o la denúncia a mans del jutge. No crec equivocar-me pensant que els nois pertanyien a l'entorn del PP. Unes nits mal dormides són una bona base per a tenir propensió als accidents. Els acords polítics o de qualsevol mena haurien de preveure què caldria fer en cas que no es complissin, perquè sinó són paper mullat. I si no sempre valdrà l'antiga constitució, la del qui mana fa el que vol.       

PASSOS DE VIANANTS

En algunes ocasions és molt més segur per als qui creuen el carrer, per determinats passos de vianants, fer-ho amb el semàfor en vermell. Pot coincindir amb una aturada del tràfic de cotxes, mentre que amb el semàfor en verd, el vianant pot haver de jugar-se la vida esquivant un munt de cotxes que no li respectaran la prioritat. Dos exemples: el pas sobre l'estació de Sants, al Passeig de Sant Antoni, i la cantonada Sud entre General Vives (Ronda de Dalt) i Via Augusta. La disjuntiva és: cometre una falta, o salvar la vida. Crec que ja s'ha anat posant en clar quins passos de vianants són normals (amb prioritat per als vianants només quan ells tinguin el semàfor en verd) i quins són passos zebra (amb preferència dels vianants sempre). Tant les ratlles dels passos normals com dels zebra crec que, com j'ha s'ha anat fent també en alguns llocs, haurien de tenir reforços amb zones vermelles. Per a un conductor que gira cap el Sud i enfoca una zona a contrallum en una Barcelona amb calitja, veure els vianants vestits de gris sobre un asfalt gris amb ratlles blanques com el cel, sembla un incentiu per a cometre una imprudència. Crec que caldria posar una bateria de llums taronja intermitents i no només un llum taronja per a advertir els conductors que no tenen preferència. I potser valdria més pintar les ratlles que delimiten el pas de vianants, enlloc de amb trets de 50 x 50 cm, amb trets de 100 x 50 cm, transversals al sentit de la marxa dels vianants. Així s'incentivaria la prudència dels conductors. A les zones a peu pla de la calçada, on els vianants han d'aturar-se a mig creuar el carrer, com ara a la part alta de la Diagonal, la sensació de perill és gran per a ells. Alguns opten per a moure's fent moviments ràpids com de dança estàtica. Funciona. Una altra tàctica seria que els cotxes duessin sempre els llums de posició encesos i que, quan giressin, emitissin un petit soroll, com quan fa marxa enrere un camió. De passada, al fer marxa enrera també crec que tots els vehicles, a més del llum blanc especial, haurien de tenir un dispositiu sonor per avisar de la maniobra. Dur peces de vestir estridents també ajudaria als vianants a ser vistos. Però ben pocs ens en posem. Posar els llums dels semàfors de vianants a 1.5 m, els faria més visibles. La llum polar (leds) fa els semàfors més visibles. "Lëd" en rus vol dir pol. Per altra banda és ben curiós com el mot "vianant", cap els anys 1970, s'escrivia "vianan", cosa que per a mi resultava incomprensible, despectius. Tothom que caminava pel carrer era un nan? Incomprensible també em resulta que ara "pas zebra" sigui incorrecte, no donant cap alternativa per a distingir els dos tipus de pas de vianants. Per si algú no ho sap, el pas zebra és amb ratlles de, en principi, 50 cm d'ample separades 50 cm, paral·leles entre elles i transversals respecte a la direcció en la que creua el vianants. I el pas normal, amb ratlles de 50 x 50 cm , separades 50 cms, als marges de la zona per la que creuen els vianants. Milloraria la seguretat de les motos si les ratlles enlloc de fer 50 cm d'ample tinguessin només 40, en contraposició als 60 cm de separació. A alguns passos zebra les franges vermelles entre les blanques ja queden bé. Als passos normals uns marcs vermells al voltant de les  franges blanques crec que serien bons. Hi ha passos de vianants amb polsador, a vegades poc visible. Quan el polsador està espatllat i no dóna mai pas als vianants, quedaria el recurs de fer una acampada perquè vinguin els mossos i ens desallotgin. El que resulta tràgic són alguns passos a nivell. Un de ben problemàtic és de de la Línia C2 (Barcelona Port Bou) al creuar el carrer del Bogatell a Montcada i Reixac. Crec que no costaria pas gaire fer un túnel per sota les vies perquè hi passesssin els vianants. Ja hi ha hagut manifestacions protestant per la dificultat i per les víctimes mortals, però només han fet que entossudir encara més les autoritats.   

PASSOS PER A BICICLETES

S'ha dit ja tant contra els ciclistes a Barcelona...però ara voldria exposar les dificultats per entendre la lògica de les senyalitzacions en algunes zones. Més amunt de Vallvidrera, anant cap el Tibidabo, hi ha un carril bici marcat i protegit amb guardaraïl.  Suposo que quan veus a terra pintada una bici envoltada per un cercle blanc i amb una diagonal negre a sobre, si la bici la veus normal és que no està prohibit passar en bici en el sentit que dus, però que quan la veus de cap per avall és que sí que està prohibit. És possible que aquestes senyals tinguessin vigència en un període remot però actualment a Internet o a les escoles de conducció no hi ha qui les trobi. A la baixada de sota Can Cuiàs cap a la vall de Sant Just, el carril bici lateral està també protegit per una barana baixa folrada de fusta. Allí, des de dalt, es veu un rètol de prohibit circular bicis (cercle blanc envoltat d'un marc vermell). En canvi, quan ets al capdavall del carril, des de baix mirant amunt apareix un rètol de carril bici, invitant (obligatòriament) a circular en bici pel carril protegit. És un carril per on està a la vegada prohibit i obligat circular.  En general, s'entén que on hi ha carrils bicis està prohibit circular per la calçada principal de la carretera adjacent. Total, un embolic. Et poden posar multes tant si passes pel carril bici com si passes per fora, o si pujes o si baixes. A Vallvidrera, a més, hi ha la peculiaritat de que a sobre l'Ideal Pavilló apareix una àrea de carril bici ocupada sistemàticament per cotxes aparcats. En aquest cas, amb la connivència de les autoritats. Es podria donar el cas que si saltes la barrera per no poder circular per on estan els cotxes aparcats et posin una multa per passar per la carretera on hi ha carril bici. Sé que han posat multes a ciclistes en aquesta zona. Però les situacions més incòmodes o violentes han passat a la riera de Sant Just al camí a Can Gelabert. Allí pots passar si estàs autoritzat, si no, no. I tot per les obres del túnel de serveis sota Collserola, que connecta el Besòs amb el Llobregat. No hi ha rètols anunciant els terminis d'obra i això que hi ha fa 3 anys que duren. Des del carrer es veia una barrera i una barraca del vigilant, qui, sota les ordres de la Sra. Montilla, es posava molt violent i t'advertia que primer ell faria el que fos abans que deixar que l'acomiadessin a ell de la feina per haver-te deixat passar. El camí és l'únic que hi ha per accedir a Can Gelabert, una masia habitada. Els primers mesos varen construir un pont per accedir al gual de la riera des del carrer Juan de la Cierva. Després ja varen prohibir l'accés a bicicletes (des de l'avinguda de la Riera). És una zona de pas cap a la de La Salut de Sant Feliu i cap a Santa Creu d'Olorde. Després, han fet un carril sense senyalitzar, sota Can Gelabert, i que dóna un gran tomb no exent de dificultats (fang, tanques) fins a la zona de l'ITV. I venint de La Salut et trobes uns petits rètols en un panell entre els quals en destaca un de prohibició de circular a més de 30 Km/h i un altre de prohibit passar a peu i un altre de prohibit circular en bicicleta. O sigui, a peu o en bici no, però en cotxe sí. Es veu que els de la casa no van en bici. Un rètol sota un arbre, escrit sobre una fusta pintada de blanc aclareix que és prohibit el pas excepte obres i personal autoritzat. Però, la llàstima és que la via alternativa no estigui senyalitzada i que els securates no tinguin cap ganes d'explicar-la ni te l'expliquin.

NETEJA DE VORERES

Potser des del segle XIII Barcelona ha ofert un aspecte poc net al visitant degut al galimaties de la normativa municipal. Si mantinc l'"acera" bruta, amb cagades i pixades de gos i restes de vomitades i altres deixies, la gent semblen passar contents per la vorera admirant la rebel·lió dels infractors desvetllada a la vitsa d'un edifici ostentós. En canvi, si netejo la vorera, quan encara és humida, la gent passen amb cara de fàstic, com tement embrutar-se al trepitjar els panots. Suposo que hi ha uns horaris per a la neteja, posem de deu de la nit a vuit del matí. I mentrestant, entre cagada i cagada i entre pixada i pixada, he de mantenir tot ben brut? Ignoro si el que em diuen les mestresses del barri és la única cosa que es pot fer: fregar amb aigua i lleixiu. Si quan hi ha pocs cotxes faig servir la kärcher, aleshores es queixen els revisors del parking de l'empresa de l'alcalde perquè diuen que puc esquitxar els cotxes. Quan tenia botiga, mirava d'escombrar la vorera cada dia. Però ho havia de fer dues vegades perquè l'escombriaire tenia a bé escombrar barruerament la calçada i des dels marges engegava la pols damunt la vorera. Després, el perill foren les llambordes del nou disseny de carrer com a zona de vianants de prioritat invertida. Això vol dir que el peix gros ha de cedir el pas al peix petit, per entendre'ns. A més dels problemes a vegades de violència entre els vianants que tenien prioritat teòrica sobre els cotxes i els conductors que no es donaven per assebentats, el problema principal eren les relliscades sobre les llosses, en general impregandes de caldo de deixies del mercat. Varen ser més de 12 fractures òssies en poc més de dos anys. Se'm va ocórrer llençar aigua amb salfumant per sobre les llosses, però això no va agradar gens al Sr. Maragall, qui ho veia com una ofensa al mobiliariu urbà. Curiosament, però, la zona tractada per mi, i no relliscaven la gent, s'ha mantingut llisa, i la no tractada presenta ara força buixardats. Ignoro si, a més de passar la fregona, es poden llençar galledes d'aigua, o buidar les galledes d'haver fregat, per sobre la vorera. El que sí que em sembla que està prohibit és allò de llençar el contingut de l'orinal pel balcó. Ho he vist a la part de dalt de la Plaça Reial. Això sí, crec que varen tenir la delicades d'avisar amb un crit groller. El mal de la brutícia a la vorera no és el fàstic que fa, que també, sinó les infeccions que poden venir si et fas un petit tall al caure. Crec que hi hauria d'haver una normativa clara i definitiva i unes recomanacions mínimes i no tan mínimes. A hores d'ara no sé si es pot fregar l'acera amb aigua i sabó o només amb aigua o sí que es pot fregar amb aigua i lleixiu. Fa poc admirava la tenacitat de les veínes en fregar l'acera cada dia. I després vaig saber que le que ho feia tenia Alzheimer i ho feia perquè no recordava si ho havia fet el dia abans o no. Malalts d'Alzheimer, i a l'atur, ja teniu una ocupació! Sorprèn també com passen les màquines de l'empresa contractada per l'ajuntament ruixant el carrer mentre plou o poc després de ploure. I sorprèn també com un minut després de passar un camió a buidar els contenidors en passa un altre a buidar els contenidors recent buidats.  
  

SUBSÒL

El cap de setmana passat va ser notícia l'esfondrament ubicat a la plaça d'Isop. No sé perquè Isop no va amb H, si és que significa una planta medicinal. Però no seria la primera vegada que una entitat administrativa fa canviar les normes de l'ortografia. Abans es deia plaça d'Esopo i ara l'han volguda catalanitzar potser en excés i tradueixen el nom del fabulós fabulista grec com a Isop. La zona és propensa a moviments de terra, per ser La Teixonera una clotada, i per passar-hi una falla. Sense que es trenqués cap canonada ja seria possible que la terra formés esvorancs, per la compactació de les zones més molles. Ara, si una canonada de clavegueram o d'aigua blanca té una gran fuita, també se n'hi pot formar un d'esvoranc. No crec que aquest episodi sigui tan greu com el del gener del 2005 al carrer de Calafell. Allò havia estat profetitzat pels geòlegs de la UB. Ells deien que era molt perillós fer un túnel per al metro en una zona de falla geològica. I ho deien molts anys abans que passés. Potser és per això que ara cal un informe geològic per a obtenir el permís d'edificació a Barcelona. L'amic més important de la imprudència és la pressa. I els enginyers saben de les cuites dels polítics per acabar una obra a termini de cara a la galeria. Però això pot comportar accidents, com ara el del 1992 a la nova plaça Borràs. El mur de ponent no descansava sobre base sòlida, sinó sobre terreny sorrenc. I amb tanta massa com hi varen posar de formigó, va cedir, amb un parells d'operaris dins. Antigament també passaven coses així. En una casa del passeig de la Bonanova la vorera s'anava ensorrant i a uns obrers que es varen ficar dins l'esvoranc que s'havia format els varen trobar dies després, morts ofegats, cap a Magòria. L'aigua se'ls va endur. I també a uns altres que estaven fent els fonaments d'una altra torre propera, al ficar-se al forat sota la cantonada dels fonaments que l'aigua havia fet. I d'esllavissades someres i degudes a les pluges també n'hi ha hagut de fatals a Barcelona. Una va ser la de l'actual carrer de la Gírgola. Una nit plujosa un mur va cedir i va aixafar una família que vivia en una caseta a peu de mur. A mi em podia haver atrapat l'esllavissada del carrer de la Llitza, a Can Caralleu. Quan passava per allí pensava que allò un dia cediria. i em vaig equivocar, eren les dues de la matinada quan va cedir. Vaig sentir el terrabastall des de casa. També vaig tenir la idea que el pèndol del Tibidabo petaria un dia o un altre. I va cedir, amb dues víctimes mortals, crec. Més que esllavissada el que crec que va ocasionar la fallida va ser la dilatació i encongimenmt dels materials, tant de l'estructura de la base com del subsòl que el voltava. En tot cas el fonament de la torre es veia dèbil. Damunt l'actual mirador de la Font Groga bona part de la muntanya es va esllavissar aterrant totalment una caseta abandonada que hi havia poc per sobre la carretera de l'Arrabassada. Crec que haver fet una gran poda de l'arbrat va ser-ne el desncadenant. I això em va fer ser conscient dels perills de la muntanya del Tibidabo. La muntanya russa està feta amb força encert, per protegir tota l'estructura en cas d'una petita esllavissada. O almenys a mi no se m'ocorriria un traçat alternatiu millor. Però, amb tot, no les tinc totes. L'ajuntament ha donat l'ordre a vegades d'aterrar una mina/galeria d'aigua com per treure's problemes de sobre. Però a lo millor no s'ha aterrat totalment, només als resgistres o pous verticals que servien per a començar diversos traçats horitzonatls, o gairebé, que després s'anaven conjuminant per acabar essent un traçat continuu força llarg. Algunes mines encara no estàn reforçades amb obra i són simples excavacions en galeria del subsòl. És normal que hi hagi esfondraments amb els segles en alguns trams. Quan es feien mines i pous per a abastir-se d'aigua, un perill molt gran eren els pous morts, que contaminaven amb les bacteries de la mesquida o merda humana les aigües de boca. Per això es va fer el nou clavegueram. Però l'ajuntament va encongir molt les dimensions que en Garcia Faria havia proposat, i anys després ja s'ho han trobat. I ara que les clavegueres en principi no contaminen el subsòl, ara ja no hi ha gairebé ningú que begui aigua de pou a la ciutat. I las deus subterrànies es perden per obres que les estronquen. De tota la vida que sento a dir que "ara" es farà una llei de mines d'aigua, però mai arriba. Les tècniques de construcció moderna diuen que asseguren la integritat de les cases veïnes a una gran rasa, però jo he vist formar-s'hi esquerdes importants. Em sembla que les grans rases s'haurien d'anar fent per trams i anar-los assegurant, malgrat que això comporti molt de temps. Crec que és el que han fet a la Sagrada Família. Allí un perill afegit és el tremolor que el tràfic de vehicles pesants transmet a tot l'edifici i que és més palès als medallons de les cúspides. Els han hagut de fer de silicona perquè no s'esquerdessin.                  

DEFENSAR-SE DE LA CONTAMINACIÓ

Apart el mobiliari urbà, caldria suposar que Barcelona la conformen també les persones que hi viuen. Fa anys, vaig començar a tenir problemes amb la contaminació arran dels productes aparentment tòxics que deixava anar una fàbrica de productes farmacèutics i químics a la zona de Sant Feliu de Llobregat. A partir d'aleshores vaig haver de deixar de córrer. Eren els temps del Maradona. Ho recodro perquè alguns, des dels cotxes, em cridaven "Ma-ra-do-na, ... Ma-ra-do-na!" tot i la poca coincidència del meu aspecte amb el del futbolista. Devia ser perquè veien algu córrer molt de pressa i els recordava al futbolista argentí. Però encara vaig estar alguns anys demabulant per Barcelona sense cap protecció respiratòria. Després, vaig freqüentar alguns ambients socials amb fum. Aleshores, qualsevol contacte social implicava haver de patir pel fum del tabac. Però va arribar un punt en que ja no podia més. Quan passava l'autobús pel carrer estret de sota casa, i jo estava pujant per la vorera, m'havia d'aturar i arrepenjar-me a la paret, perquè ja no podia seguir caminant. El cor em fallava. Això, degut a la intoxicació i a la meva sensibilitat. I era curiós com alguna veïna es reia de mi al veure'm allí tant impotent. Després, vaig començar a posar-me mascaretes amb carbó actiu per anar pels carrers amb contaminació. Potser un 10% de la gent es fotien de mi descaradament. Però va arribar la popularització de Mikel Jackson i la gent sabien que el cantant es posava dins una bombolla amb oxigen i duia després una mascareta discreta per aguantar la contaminació. Després, va venir el contacte meu amb una amiga del que després havia de ser president, en Bush Jr. No sé si va ser d'ella o dels dos que vaig rebre el consell de respirar oxigen per a refer-me de la contaminació. Cap facilitat per part dels metges, ni dels laboratoris, ni de les cases d'oxigen. Vaig haver de comprar-lo al mercat negre, i contra la opinió dels entesos locals. Però anava força bé. Després, va venir l'etapa de tornar a fer esport. Ho vaig fer animat pel que li va passar a un veí. Ell, al desvetallar-se del coma després de 3 mesos d'estar ingressat al Clínic, va fugir de l'hospital perquè havia estat somniant durant tot aquell temps que el volien matar uns frares amb unes dalles. Al desvetllar-se, es va vestir i tot seguit es va posar a córrer sortint per la porta oposada a la que havien fet servir uns frares per anar-se'n, segons li varen dir. Si ell corria tant després del coma, perquè jo no, si jo era més jove que ell?
Jo seguia usant les mascaretes, especialment per anar en bici per Barcelona o per carreteres molt transitades. És curiós com una de la marca 3M, que anava molt bé, la varen presentar, a partir d'un moment donat, ja inservible. Et poses allò i sembla que entris dins una imprempta on es vaporitzi tinta a dojo. Inútil queixar-se, ni a la casa 3M, ni al Bush, ni als eurodiputats, ni al ministeri de sanitat. Vendre un estri de primera necessitat inservible, que per cert està gravat amb IVA de luxe, es veu que no és cap delicte. Potser sí que ho fan sense voler, però aleshores aquests imbècils que posen el llibret gruixut de les instruccions recent imprès perquè s'esgoti el carbó actiu abans de fer servir la mascareta, deuen ser subnormals profunds. No ho sé. ¿Què costava posar el llibret d'instruccions dins una bosseta de plàstic hermètica com feien abans? En tot cas, em fan sentir a mi com un imbècil que no sé com fer que em facin cas.
En teoria, el carbó actiu hauria de contenir traces de plata, per evitar que s'hi facin microbis. Ara faig servir mascaretes o semimàscares de la marca Moldex. Tenen filtres recanviables contra CO/CO2, partícules orgàniques de carbonilla, vapors àcids, i vapors bàsics. És a dir, són A/B/E/K. A1 és menys potent que A2, respecte a la capcitat de filtrar vapors orgànics. La E simbolitza la capacitat de filtrar àcids i la K bases. La B simbolitza la capacitat de filtrar gasos inorgànics. A més, un filtre com de cotó fluix, per sobre, evita que les partícules sòlides obstrueixin el filtre de carbó actiu. Per entendre millor les sigles que figuren sobre els filtres, vegi's aquesta pàgina:
http://spain-corp.lyreco.com/medias/pdf/normas_ppe/normativa_proteccion_respiratoria.pdf
Vaig conèxer un fabricant de carbó actiu, en Carles Sindreu, farmacèutic, i deia que ningú fabricava bon carbó actiu. El problema és que de manera casolana aquestes coses no es poden fer. Com la mascareta de plàstic o de goma, tampoc.
La part de filtre de carbó actiu que evita respirar CO (monòxid de carboni) conté traces de Níquel. La part del filtre que evita respirar bases, conté traces d'àcid fosfòric que s'ha fet passar pel carbó actiu recent fet, a una temperatura d'uns 500 º C. I la part del filtre que evita respirar àcids s'ha fet amb traces d'hidròxid potàssic (KOH), fet passar a una tempertarura d'uns 700 º C. El carbó actiu es prepara amb closques de coco escalfades amb vapor d'aigua a uns 1080 º C. És millor rentar amb sabó la part de dins, la que dóna a la cara, almenys just abans de posar-se la mascareta.

El millor, evidentment, és evitar l'aire viciat o amb tòxics, però si ja he sucumbit, aleshores començo a prendre coses. Potser la més forta és l'àcid fític. La informació la vaig trobar a PubMed, avalada per una universitat austríaca (Graz). I, de moment, em fan la peça els austríacs. És curiós com una metgesa molt espanyola em va descareditar davant un nombrós auditori perquè defensava jo el poder anticancerigen i antiinflamatori de l'àcid fític. Ella havia llegit articles al PubMed descaredintant-lo. Jo també, però em semblaven fal·làcies. A vegades passa que en un tema controvertit hi ha desacord i calen més investigacions per esbrinar la veritat. O quan mils d'articles es decanten per una versió, aleshores sí que cal menystenir un article anòmal que vol descareditar la versió general. L'expliacació de la ineficàcia crec que és que no es pot prendre res que tingui calç junt amb l'hexafosfoinositol, perquè aleshores és del tot ineficient. I dubto que els qui el desacrediten tinguin en compte això. La qüestió és que si se'n pren poquet, fins a 1 g, amb suc de fruita, o millor encara, només amb aigua amb gas,  i s'aguanta almenys 3 hores sense prendre llet, formatge o res que tingui calç, aleshores fa força efecte. Una dificultat afegida és com aconseguir aquest àcid anomenat també hexafosfoinositol. Rondinant molt, algun farmacèutic amic meu me n'havia aconseguit a un preu desorbitant. A més, era de mala qualitat, feia mal d'estómac, potser per l'excés d'àcid fosfòric afegit. I me'l venien de manera totalment il·legal. Després, vaig aconseguir-ne de la Gran Bretanya, de la casa MyProtein, per Internet. Quan el comprava als Estats Units, els de les aduanes se m'el quedaven, adduint que no es podia comprar medicaments sense permís d'importació i del ministeri de sanitat. És curiós que el consideressin un medicamnet quan és un additiu alimentari. Però també adduien que si era un aliment tampoc es podia comprar, i, a més, quan era un producte fàcil d'obtenir aquí. Clar, fàcil d'obtenir a la botiga que el germà de l'inspector d'aduanes tenia a Madrid per vendre el que l'home decomissava a Barcelona. Els medicaments a l'estranger els pot aconseguir la Seguretat Social, però Sanitat deia que això no era un medicament, sinó un producte alimenati o dietètic. Total, que el de MyProtein es pot aconsegir, per sort, legalment, alemnys fins que el Brexit ho permeti. Els austríacs deien que era millor combinar-lo amb una mica de dexametasona. Els naturistes ortodoxes t'insulten amb la mirada si els dius que vols prendre cortisona. La cortisona és un metabolit de les glàndules suprarrenals i un dels efectes que té és el d'ajudar a desintoxicar. En teoria, i una mica en la pràctica, també ajuden la vitamina C, la vitamina E i l'àcid nicotínic. A part, també em va ajudar força el calostre de vaca. Una altra perla, aconseguir-ne. Ara també es pot comprar a MyProtein, una casa especilitzada en suplements dietètics per a esportistes. També es pot aconseguir d'algun vaquer, del tot extraoficialment, ja que està prohibit vendre'n, comprar-ne, etc. A preu exorbitant alguna casa de dietètica d'aquí té comprimits amb calostre. També ajuda a millorar els pulmons exposats a la contaminació l'acetil-cisteïna. S'en poden prendre fins a 4 grams en un dia dels pitjors, però no pas cada dia, que faria pedres al ronyons.
Si al filtre de carbó actiu han arribat a fer-s'hi fongs, aleshores caldrà pendre fluconazol, amb molta precaució, perquè no és pas inocu.
Resumint, la meva fórmula, que m'ha evitat patir dolors insuportables durant mesos i mesos és:
- hexafosfoinositol 1 g (en un gran got d'aigua amb gas)
-10 mg prednisona
-vitamina E (hidrosoluble) 1 g
Ho prenc cada cop que m'he exposat a fum de tabac o de gasoil, així que puc. I miro de no menjar res almenys fins 2 hores més trad. És molt important no beure coca-cola junt amb l'hexafosfoinositol, ja que el seu àcid fosfòric provocaria una reacció que ens espatllaria l'estómac aleshores.


    

CONTAMINACIÓ DE L'AIRE

L'Eyjafjallajökull va estar en erupció forta la primavera del 2010. Les partícules diminutes de lava dispersades per l'aire arribaren des d'Islàndia fins l'ampit de les finestres de casa, especialment aquells dies en que s'interompé a estones el tràfic aeri. Vistos els cristalls al microiscopi, mostraven una bellesa exòtica. Després, i durant unes hores, una tarda, vaig arribar a olorar la flaire del volcà, nítidament, com de ferro i sofre o oliví. Evidentment, no tinc cap solució per evitar una contaminació atmosfèrica d'aquest tipus. Però era per indignar-se, alguns mesos abans i després d'allò, sentir la catipén de bassura cremada, ja fos provinent de la cimentera de Montacada, ja fos de la de Vallcarca. En principi, hi havia d'haver uns filtres que retinguiessin els gasos tòxics, però malgrat que almenys els veïns de Montcada es queixaren repetidament fins a recullir més de 4000 signatures, el passotisme dels buròcrates era molt fort. Era l'epoca del molt honorable Pepe Montilla. I el fum pudent seguia escampant-se per almenys la meitat superior de la ciutat, alguns dies. La solució és ben fàcil: si els filtres no van, s'atura la cremació i s'aboca la brossa en un abocador alternatiu en terreny argilós pla o gairebé. Es cremen a les cimenteres les deixalles perquè l'abocador del Garraf està saturat. Aquest abocador metropolità es va ubicar on els naturalistes havien observat a principis de segle XX un paisatge que mereixia la creació d'un parc natural. I es va fer, però excloent la vall que encara valia una mica la pena, la de La Sentiu, i que s'assemblava una mica a la Valldejoan, replena ja de terra i escombraries, i que ara va a ser l'antítesis del que ha de ser un parc natural. A mig omplir la solera de l'abocador, deixava filtrar gasos i líquids perillosos. Uns espeleòlegs que encara creien en les autoritats varen endinsar-se per unes simes del Garraf després que les autirtatsa els asseguressin que no hi havia cap perill a la vora Valldejoan, i que tot estava controlat, que no es preocupessin. Potser varen morir sense preocupar-se, però no varen sortir vius de la sima. En Garcia Lillo es va guanyar el lloc de director general d'obres de la Generalitat per posar solució després a les filtracions de la solera, quan cap altre enginyer donava amb la solucíó. Després, i quan la vall estava gairebé del tot colmatada, algun operari que corregia els nivells de la brossa va morir a causa d'un despreniment. És evident que als fumadors, ni que sigui aquells que s'apropen tot el que poden a les portes obertes per allò de l'emoció d'estar al límit de la llei, als fumadors els importa una merda lo de la contaminació atmosfèrica. No sols contaminen l'aire sinó també l'aigua. Quan nedo pel mar sovint noto l'olor de nicotina dins l'aigua, barrejada, clar, amb altres olors menys refinades. Un altre tabú que vull trencar és el de la creença que el transport públic contamina menys que el privat. Potser sí o potser no, depèn. Hi ha cotxes , motos i camions que contaminen poquet, i hi ha autobusos municipals que contaminen o han contaminat moltíssim. Però també n'hi ha que van amb gas. I també hi ha motos o camions que contaminen molt. A part de fer-se revisar la carburació o els injectors, una bona ajudapot ser posar combustible de la millor qualitat possible. I potser seria dient planificar els trams amples i més orientats de llevant a ponent per al tràfic més contaminant, donat que els vent dominant és el de ponent. Jo no he vist mai cap atleta guanaydor d'una marató que presumís durant la cursa de les virtuts del tabac i que anés fumant tota l'estona, ni tan sols al final. I de la mateixa manera crec que els qui menystenen els nivells de contaminació de l'aire o bé no tenen nivell esportiu bo, o bé encara no tenen prou experiència com per haver sucumbit als efectes de la contaminació.

FERROCARRILS DE LA GENERALITAT

Alguna cosa podria millorar-se pel que fa a seguretat a l'andana de ponent de l'estació del Peu del Funicular. El tram de més cap el SE és molt estret: 60 cm. Quan està mullat, sembla que hagi de relliscar. I no hi ha ara cap barana a la part del mur, com hi havia hagut abans. La solució simple seria no posar-se al primer vagó, si voleu baixar en aquesta estació venint de Sant Cugat, per exemple. Però hi ha una dificultat afegida quan pugeu al tren acompanyats de la bici. El revisor us pot fer baixar del vagó del mig i fer-vos anar al del davant, on hi ha un espai especial per a les bicicletes. 60 cm no és una amplada gaire agradable per a caminar amb la bic al costat, entre un mur inclinat i el buit del fossar de les vies, i ni tan sols per estar-se quiet quan el tren avança i provoca força corrent d'aire. És curiós com el Sr. Lluís Recoder i Miralles, aleshores batlle de Sant Cugat i després Conseller de la Generalitat, em va cridar l'atenció un cop per estar jo sobre una vorera de 1,20 m a Sant Cugat i anant jo sobre la bici, molt a poc poc. Ho feia per estalviar-me una volta de 400 m i per no passar a contradirecció un tram de carrer d'uns 20 m. I perquè, anant a peu al costat de la bici, aleshores ell, qui no havia previst jo que fos allí en uns moments, no hagués pogut passar al costat meu. Ara em pregunto que si 120 cm són massa pocs per a estar-hi amb la bici, perquè 60 cm són suficients.
Deixant aquest assumpte a part, també és curiós com algun empleat de les oficines d'atenció al públic amaga i se n'enfot dels alemnys 3 morts que hi hagut a aquesta estació del Peu del Funicular al darrer terç del segle XX. I poca cosa han fet per a apariar-ho, almenys al meu entendre. En canvi, per exemple, pel que fa a l'estació de Sant Gervasi, degut a una queixa de Frau Gerda al consolat alemany, perquè ella en un descuit va ficar la cama entre el voral de l'andana i el tren, i es va fer una mica de mal a la cama, sí que varen actuar.
Quan el tren circulava a l'aire lliure pel carrer de Balmes hi havia força accidents mortals. Una veïna, filla de militar, cre que varen ser els estudiants qui varen pressionar més perquè la línia quedés soterrada. Ho feien per evitar aquells accidents. I ho feien construint barricades a les vies com a protesta.
La companyia que ara és de la Generalitat va començar essent privada. El principal impulsor en va ser en Pearson. I el personatge més influent per a la seva "nacionalització" va ser en Winston Churchill. Primer perquè va facilitar que els alemanys ensorressin el vaixell on viatjava en Pearson. Ho va fer perquè desitjava que els Estats Units entressin al conflicte de la primera guerra mundial. I l'ensorrament del Lousiana en va ser el detonant.  I, després, perquè va voler fer un regal a en Franco o als seus amics, com a agraïment per no haver col·laborat massa amb en Hitler.
Potser sigui veritat que hi hagi diables que viuen en algunes zones i fan que hi hagi accidents i certa violència. Entre el Peu del Funicular i Sarrià hi va haver un famós accident el Dijous Sant de 1925. Alguns ho titllaren de complot. Els problemes varen començar al túnel entre el Baixador i el Peu del Funicular, o encara abans, a l'estació de Les Planes. Uns cables del convoi que es va estavellar al final per excés de velocitat sota el pont de la Bonanova treien fum, i els passatgers, alarmats, avisaven el conductor. Però en Joan Martínez es va captenir de la manera més irresponsable possible. La manca d'escomessa elèctrica va fer aturar aquell tren, i un altre que va estar a punt d'embestir-lo pel darrera i que venia de Terrassa, i també un altre que venia de Sarrià en sentit contrari. Aquest darrer va recullir alguns passatgers que no volgueren seguir guiats pel conductor irresponsable. D'altres es varen salvar per anar saltant per les portes obertes, al tram sota el carrer d'Anglí. En total hi va haver 25 morts i un centener de ferits.
Fa poc he descobert la manera d'entrar a les andanes amb la bici. No es tracta de deixar de pagar, sinó de pagar i poder accedir a l'andana. Normalment, si vaig amb la bici, les portes transparents que barren el pas a l'andana no s'obren després d'haver validat el bitllet, i cal esperar algun revisor o demanar que les obrin prement el botó de comunicació d'emergència i exposant-los la situació. La manera de fer que s'obrin les portes després d'haver validat el bitllet és posar la bicicleta totalment vertical, per deixar tancar les portes del darrere i deixar espai de seguretat respecte a les del davant. Però, no s'hi val a posar la bici només amb la roda del davant amunt. Cal que estigui del tot vertical, i ben a prop del cos. Llàstima que no hi hagi cap rètol que ho expliqui això.
Una qüestió de la que no estic massa segur és la del bromur d'etilè. Em sembla que els vagons fan la mateixa pudor de desinfectant ara que abans de la prohibició, però no ho puc assegurar. Aquest desinfectant l'empraven com a raticida. Jo l'emprava com a herbicida. Però ara no el puc comprar perquè diuen que està prohibit, ja que afecta la capa d'ozò. El que no acabo d'entendre del tot és com és que afecta la capa d'ozò si jo l'avio cap el subsòl de l'hort (sota una capa de plàstic d'una peça) i no quan els dels ferrocarrils l'escampen per les estacions.

TRAMBAIX: EL TRAMVIA QUE MATA I NO ES VEU

El problema general que vull denunciar és el conflicte entre l'estètica i la funcionalitat. Des dels depatxos dels buròcrates és prou factible de dissenyar la ciutat amb un valor estètic afegit. Però jo crec que la gent som més importants que el sentit estètic dels buròcrates. M'explico. Durant molts anys els autobusos de Barcelona anaven pintats de colors grisosos: blau i verd. Quedava molt ecològic, tot i que en aquell temps el concepte no estava de moda. Però algú devia viatjar a Londres i va poder apreciar el vermell tant estètic d'aquells altres autobusos. I va adoptar aquest color per als autobusos de Barcelona, amb l'efecte colateral curiós d'una disminució molt notable dels accidents per atropellament dels vianants. O potser no, potser ho varen canviar expressament per evitar aquest accidents. Però ara cap grup municipal sembla recordar allò. El trambaix va començar malament, almenys en la seva segona etapa. El vehicle no disposava de frens prou efectius. Després sí, però segueixen altres dificultats. El color verd grisós de la part baixa del comboi es confon amb el verd de la gespa que creix a la banda de terreny per on passen els vies. I el blanc brut de la part alta del comboi es confon amb el blanc brut del cel barceloní o de les façanes. Això sí, els colors reflecteixen l'amor per la bandera d'Andalusia dels presidents Maragall i Montilla. No seria millor adornar-lo amb la bandera romana, molt més vistent, i coneguda per tothom com a la senyera? Una altra dificultat per assegurar la seguretat dels vianants és la prioritat de pas que el trambaix té segons unes normes més o menys secretes que es guarden als despatxos dels buròcrates. Quan un vianant creua la Diagonal amb el semàfor amb llum verda per als vianants, resulta que ha de cedir el pas al tramvia, i ha de recular si es dóna el cas. No és estrany, d'una banda, que alguns vianants s'estranyin molt de la prepotència del conductor del tramvia; i, de l'altra, que hi hagi hagut més d'una dotzena de morts, vianants atropellats pel tramvia. Una darrera dificultat és la de la circulació tan silenciosa dels convois. Els fars frontals tampoc ajuden gaire a posar en evidència la presència amenaçadora del tramvia. Hi ha ciclistes que anem més visibles que aquest tramvia. Però els ciclistes donem molt més que parlar que no el trambaix. Potser arran d'un suggeriment meu, el 2013 el trambaix ja no té preferència sobre els vianats que creuein amb verd. Gràcies, doncs, un cop més, al Sr. Fernández Díaz. Em sap greu haver-me assebentat per les necrològiques que el conseller Albert Vilalta, promotor del tramabaix, fos nebot d'una cunyada (Cambra) de ma meva àvia materna (Masó). Però no crec que el cosí de ma mare hagués intermediat amb ell (cosí seu) en res tampoc.  
 

GAS NATURAL

Un dels problemes de Barcelona ha estat la manca de manteniment de les canonades del gas. L'explosió ocorreguda el 6 de març de 1972 a l'edifici del carrer Capitan Arenas va ser sonada. Els qui eren devant es varen espantar força. Més recentment, vora Barcelona, a Can Espinós, el 3 de desembre del 2008, l'explosió de gas fa afectar unes quantes families segurament d'ètnia gitana. En aquest cas els de manteniment de les canonades d'aigua ja havien advertit feia temps que els veïns havien manipulat perillosament l'habitacle de les canonades de gas. Però ningú els va fer cas. Això, sí, després de la notícia, es va fer una investigació. O es va fer veure que es va fer, que de fet no calia ja, a aquelles altures. La companyia del gas actualment té una molt bona gestió comercial. Però a l'hora de queixar-se de la seguretat ja és tota una altra cosa. Són sords. Un exemple és el que va passar o, de fet, el que podria haver passat dues cases més amunt d'on visc. La nova lloghatera es va fer posar la instal·lació nova de canonades de gas. Li varen connectar el gas un cop ella va signar la conformitat a tot el que havien fet, i tothom content. Però jo quan passava per dins l'escala quan anava a veure la veïna de dalt, notava una baferada de gas molt forta a la cara i al cap, tan forta com per a despentinar-me. Vaig mirar dins el quartet dels contadors i es veia que hi havia unes quantes connexions lliures, sense soldadura entre els tubs d'aram. La veïna de baix va cridar d'urgències els de la companyia del gas i li varen cobrar una bona quantitat per a soldar les connexions que faltaven (o això varem creure) i de passada fer malbé els tubs de la veïna de dalt al seu pas pel quartet dels comptadors. Així tiraven pilotes fora i feien veure oficialment que la culpa de tot era de la veïna de dalt que tenia gas que havia estat passant per tubs de plom, ja obsolets. Obsolets però no perdien. Anys més tard una altra inquilina dels baixos d'aquella casa va descobrir, gràcies al seu lampista, que encara s'havien deixat tres connexions per soldar. I fa poc l'home que havia fet signar en fals la conformitat a la primer inquilina es va presentar a casa tot prepotent i criticant-ho tot. Es veu que ara es creia que podia donar lliçons. Menys mal que no va començar a donar puntades de peu als tubs gruixuts de plom de la base dels comptadors com havia fet algun altre inspector. I no de manera suau.
Resumint, que si voleu seguretat, hauren de comprar un detector de gas i fer-lo servir després de tota visita de tot inspector de gas, per si de cas.