L'hospital CIMA és al carrer de Manuel Girona nº 33, a la cantonada amb el carrer d'Eduard Conde. L'ala del subterrani que va cap el Sud es dedica a laboratoris, atenció a les urgències, i sobre tot, a sala d'espera per a les proves amb raigs X. Hi ha una petita escala que baixa des de l'esplanada de davant l'hospital a aquesta ala del subterrani, i també a l'aparcament. Per arribar a l'aparcament cal franquejar tres portes metàl·liques. Però, com que cap de les portes té molla per tancar-se automàticament, el normal és que les tres quedin obertes durant l'horari d'atenció al públic. Baixant el primer tram d'escala a l'esquerra trobem de seguida una altra porta de vidre, que s'obre amb un sensor, automàticament, quan ens hi apropem, tant des de fora com des de dins. És normal que per dins el passadís ample del soterrani hi passin molt sovint usuaris i personal de l'hospital. I, cada cop que passa algú, la porta de vidre queda oberta durant cosa de mig minut. Com que les tres portes de l'aparcament estan obertes, els fums del gasoil dels cotxes passen a envair aquesta ala, especialment cap a la dreta al fons. El resultat és que algú sensible a això, després d'estar una hora esperant el torn, pateixi dolors a la pleura durant una setmana. Però el més curiós és que les assistentes que atenen el personal als burós de l'ala dreta tenen una agilitat mental força retardada. Jo diria que no és culpa d'elles, sinó de la intoxicació dels fums. Veurem si en el futur pateixin problemes com ara càncer de pulmó, de pell o d'encèfal. La solució a aquest problemes és molt fàcil. Posar una molla a alguna de les tres portes que donen a l'aparcament. A més, crec que en cas d'incendi convindria que no hi hagués tant tiratge pels fums, ja que el foc s'escamparia per aquesta ala de l'hospital. De pressupost, a la vista del nou edifici que està acabat de fer, no en deu faltar per gastar-se 20 euros en això. Vaig queixar-me'n a la central de l'empresa a Madrid. Varen dir-me que li ho dirien al gerent de Barcelona. Però passen els mesos i la cosa continua igual, excepte algun dia que dóna la casualitat que algú ha deixat alguna porta del garatge tancada, i aleshores allí a baix es respira com a la glòria. I és una llàstima que aquesta deixadesa del gerent embruti el bon fer general del personal sanitari que jo titllaria d'excel·lent.
A la gran sala de conferències del Cosmo-Caixa (Museu de la Ciència), algun cop he notat a partir de mitja sessió, com venia un aire malsà. Segurament venia del bar. No sé com es comuniquen els dos recintes. Però la invasió es va notar, a les darreres files de dalt, sobtadament. Les cuines grans van amb gasoil. De veritat que són molt interessants les conferències al Cosmo-Caixa, però com que per dues vegades va passar el mateix, m'abstinc d'anar-hi.
Per altra banda, a la Casa Orlandai, vora l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Sarrià), també passa una cosa similar, si bé més intensament. A fora hi ha la zona exterior de bar, amb taules, cadires i fumadors. L'entrada a l'edifici queda intermitentment barrada per una porta de vidre d'obertura automàtica. Entrant, a l'esquerra queda la zona de bar interior, sense cap porta que li barri el pas. D'allí dins el bar interior es nota que en surt una ferum com de cuina de gasoil. Entrant per la porta principal endavant hi ha una porta de vidre d'obertura manual que l'empleada del taulell de recepció té cura en mantenir oberta. Així la ferum de gasoil puja a totes les sales dels pisos superiors. Hi ha moltes vidrieres al primer i segon pis, però crec que durant mesos i mesos ningú obre les finestres. Fins i tot els de nas menys sensibles noten a l' entrar un aire viciat. Jo el primer cop que vaig estar cosa de dues hores assistint a una conferència sobre l'enginyer americà Pearson, al segon pis, vaig quedar toca durant cosa de mig any. Dies abans havia fet el circuit de la Vall de Sant Just que acostumo a fer, en una hora i cinc minuts. Em va costar mig any en tornar a fer-lo almenys en una hora i deu. Quan ho intentava el feia en una hora i tres quarts. I això per no mencionar el mareig i els dolors a la pelura que vaig patir durant una setmana. Finalment, no m'estranya que alguns treballadors, com ara en Marcel Oliveres, fill de l'Arcadi Oliveres (dirigent de Justícia i Pau) agafin càncer treballant en recintes amb aires malsans. Ell treballava al bar de la Casa Orlandai.
Enyoro les condicions dels refugiats sirians a la frontera amb Macedònia, perquè allí l'aire deu ser molt més sa que no pas el d'aquests sales publiques de Barcelona. Jo més d'un cop no he pogut dormir en un hotel o en un alberg per les olors malsanes, i en canvi a la intempèrie poc o molt sí que sempre he pogut dormir.
Per als que sembla que siguin imbècils a l' afirmar que a l'exterior no passa res, els recordaria el gas mostassa, que em sembla que feia molt de mal a l'exterior també.
I no és que a tot arreu trobi l'aire malsà jo. Fa pocs dies en una reunió convocada per l'ajuntament de Barcelona a Can Lledó (avinguda de Vallvidrera nº 9) durant dues hores i després de sortir-ne no vaig notar res nociu.
