SEMÀFORS i CICLISTES

Potser, si l'estat cobrés un impost de vorera, els cotxes no tindrien tanta preferència sobre els vianants. Però, no cridem el mal temps, i esperem que algun tècnic coordini millor els semàfors, sense haver d'anar a recórrer les autoritats de Brussel·les, com es va haver de fer per al Passeig de Gràcia, arran d'alguns accidents mortals. Mentrestant, m'adhereixo a la insubmissió general dels vianants a l'hora de creuar el carrer. Més val saltar-se la llei i seguir viu que no pas morir sacrificant-se per seguir una llei que els altres no segueixen. Però cal ser murri i no fiar-se massa dels vianants del davant, perquè a lo millor passen ben justos abans que no passin els vehicles que hom no veu encara. La comparació dels vianants que creuen en massa amb vermell i la dels ciclistes crec que, malgrat que la tinta vessada contra els ciclistes és molt major, donaria com a guanyador de molt al bàndol dels vianants.

Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona

CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT.  Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.


POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada,  cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.

CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.

CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.

ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.

ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).

EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.



SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.



I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
 
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.

NEDAR AL MAR

La meva experiència nedant al mar es limita a algunes sortides a la Costa Daurada i a la travessa de la Costa Brava, de Blanes a la Catalunya Nord (Cap Béar). Considero que jo de nedar no en sé massa.  A la vegada, em fa pena veure els qui realment en saben atemorir-se només de la idea de nedar 15 Km i, a més, fer-ho al mar. A veure si algú entén que es pot nedar al mar també sense necessitat d'estar participant en una cursa organitzada per una federació. 

No sé si els famosos nedadors reben tants comentaris negatius com jo. Però a mi el 95% de la gent m'esbronquen quan els dic que vull anar a nedar al mar, fent un tram d'uns 10-15 Km. Les tres amenaces que segons ells m'haurien de fer moltíssima por són les rampes, les onades i els corrents marins.

Començant pels corrents, degut a l'experiència desagradable d'estar nedant mitja hora sense avançar, a la Costa Daurada, ara vaig a nedar amb peus d'ànec, si bé molt curts. Vaig trobar corrent forta que m'empenyia cap el Sud a sota el far de Sant Sebastià de Llafranc. Un bussejador em va aconsellar allí a la vora que m'apropés a la roca, que allí el corrent era molt més dèbil. I així vaig fer, i així vaig poder avançar cap el Nord. Un altre corrent no tant fort el vaig trobar a alguna de les puntes de Cala Figuera, al Sud de Cadaqués, que m'empenyia cap a llevant. Aquí em vaig apropar tant a la roca que amb les mans vaig anar agafant-me per avançar i superar el petit tram de corrent forta. 

Pel que fa a les onades, evidentment que no em fico al mar si veig que està molt agitat. La previsió més fiable per ara, unes 48 hores abans, és la de la pàgina a Internet de windguru. Però, en un tram gran, l'estat de la mar no és sempre igual. Pot estar molt encalmat en una badia i força agitat en un sortint. La tramuntana pot fer vibrar el mar molt ràpidament, essent les onades potser molt baixetes. La mar de fons, en canvi, no és gens molesta, almenys per a mi, tot i que quan hi ha roques someres submergides cal parar molt de compte a no rascar-hi. A la zona a ponent de Cala Portaló vaig trobar un mar agitat, amb ones de metre i mig que s'escapçaven al cim i em sepultaven momentàniament. La cresta era escumejanta. I apareixien columnetes no ben bé cilíndriques, sinó com columnes prismàtiques retorçades a l'estil de Gaudí, però ben dretes, de cosa de dos pams d'altura i un o dos cm de diàmetre, sobre les crestes de les onades. Podia arribar a veure'n més de mitja dotzena d'un cop de vista, separades un metre o més. Malgrat haver vist curiositats com aquesta, francament, és molt més agradable per a mi nedar a la mar encalmada. Però haver superat situacions difícils em dóna confiança.

Pel que fa a les rampes, he pogut nedar amb molt de dolor degut a rampes continuades a les cames durant més de 4 Km sense més problemes. Suposo que tot era degut a l'hipotiroïdisme, ara corregit, i potser també a alguna lesió a la columna vertebral (4-5 lumbar). He consultat els veterans i m'han recomanat Totum Sport (sobrets, fàcils d'obrir, d'aigua de mar), Magnesia Phosporica (sals de Schussler), i menjar molts plàtans o bananes. A Internet diuen que una cullerada de salsa de mostassa o beure tònica (amb quinina) també ajuda contra les rampes.  Jo, abans de començar a nedar, prenc un sobret de Totum Sport, una culleradeta de moca de la sal de Schussler, una tasseta de café de tisana de dos fruits d' Eschschzolzia californica,  i una barreja d'aminoàcids essencials, hidroximetilbutirat, citrulina malat, maltodextrina, creatina,  i altres coses no massa importants. Lo important és una porció com un pèsol de PWR ultra concentrated. Més quantitat excita massa, per la cafeïna. I, quan ja porto una bona estona nedant (3 hores) i noto que se m'acaba l'energia, m'aturo en alguna caleta i bec de la boia l'aigua de coco, i prenc una barreta energètica, uns siropwafels (=vitel·les), o el que sigui de dolç (suc de fruita, coca-cola, llet de soja). Crec que lo important, apart d'haver fet estiraments a la columna, és haver menjat abundantment els dies abans: plàtans, pasta eixuta, maionesa, formatge, olivada, i potser haver pres càpsules de corall marí com a  font de Calci i Magnesi. Ara mateix repassant el que he escrit, crec que potser el més important de tot siguin aquestes tres darreres coses: formatge (de cabra), olivada (d'olives negres), i corall marí.  

Un perill afegit és el de les barques. Sortosament, els anomenats llops de mar creuen erròniament que allà on hi ha una illa d'escuma hi ha roques a sota i és perillós passar-hi amb la barca per sobre. Així, aquests oasis d'escuma són una àrea de descans segura per al nedador. Crec que la legislació hauria de canviar i passar el límit dels 50 metres de distància a les roques per a navegar fins els 200 metres, distància que s'aplica a les platges de sorra. Així, essent 200 m la distància universal, no hi hauria dubtes quan la costa és mixta. Algunes embarcacions tenen un mal manteniment i deixen anar força gasoil o gasolina. Això fa dissoldre de pressa el protector solar, si nedem per allí a crol o a braça, a part de resultar desagradable i poc saludable de respirar-ne els vapors. Les onades de fins a 2 m , amb rèpliques, que ocasionen les llanxes o iots ràpids, cal preveure-les. Estant preparats, ja les podrem entomar amb més tranquil·litat. El que és deplorable és que embarcacions grans passin arran les roques. Cal suposar, que ja és molt suposar, que el qui du el timó veu ben bé què hi ha sota la proa. Per altra banda, sempre torbarem algun home d'edat que navega vora la roca amb la seva petita llanxa i sense mirar endavant per res.

Pel que fa a la insolació, una mitja solució per protegir la part de la cara exposada a la llum, és aplicar-hi  abans la pasta feta amb els següents ingredients. A parts iguals: lanolina (pasta) + crema protectora solar pediàtrica de grau superior a 50 que sigui molt resistent a l'aigua + pomada d'òxid de Zinc amb midó de blat de moro, + lecitina de soja (pasta)..... i mitja part de vaselina (pasta) i 1/25 de vitamina E. Ja es veu que no em fio gaire de la qualitat de molta resistència a l'aigua dels protectors solars de farmàcia. Suposo que per dues horetes ja valdrien. La darrera pomada que he comprat és de la marca ISDIN.

Si les ulleres no s'acoplen  massa bé, amb el sol és d'esperar que els ulls piquin força, per la sal del mar. Va bé, aleshores, disposar d'una ampolleta de col·liri (duta a la boia tipus donut, que es pot obrir al mar, per dalt). I amb certa dificultat, pel vaivé de les ones, podrem anar posant gotes als ulls. Aturar-se en una platja o cala per menjar, beure o posar-nos gotes als ulls es pot fer si duem una boia tancada també. Ja sé que a les curses recomanen dur unes ulleres de recanvi. Jo n'he perdut un parell per descuit, i sobre tot perquè no duia la cinta per sota la gorra. Duc una gorra del tipus de les de cardenal, de licra i de color ben llampant, assegurada amb una tira ampla cosida a dos extrems oposats que em passa per sota la barbeta. A sota hi duc la gorra de neoprè gruixut, de les integrals, que arriben fins la base del coll.

Sigui degut a la sal del mar o sigui als detritus dels mateixos peixos o de les aus, també pot picar el nas per dins. Abans de llençar-nos a l'aigua, com a preventiu, va bé posar-se una pomada a base de pròpolis, o també untar-se la part interior amb el llapis labial del tipus que es fa servir per esquiar, o bé untar-se les parets internes amb una pomada especial contra la rinitis.

Pel que fa a la senyalització, duc una boia de color taronja llampant. A vegades duc la gran, de marge enrotllable, i a vegades la petita, tipus donut, que es pot obrir al mar, per dalt. I a vegades duc les dues. També a vegades duc un globus d'Heli que venen a les botigues d'articles per a festes, per exemple a l'Illa Diagonal, a la botiga d'articles de festa, a la planta més baixa, davant el Xocolat Factory. Dins la boia hi duc la clau del cotxe, el telèfon mòbil i diners (dins una bossa estanca), unes sabatilles per calçar-me portant els escarpins, per poder caminar a la costa; menjar i beguda; i hi hauria de dur el telèfon de satèl·lit. Perquè si el duc dins el neoprè (dins bossa estanca) no dóna senyal quan nedo a crol o a braça. Tinc un Security InReach Delorme. Cal tenir en compte que gairebé tot el que fa referència al telèfon satel·lital cal haver-ho preparat amb l'ordinador a casa. Per exemple, no es pot marcar un número de telèfon per enviar un missatge SMS a no ser que el número sigui dels EEUU. Cal haver ficat prèviament els números de contacte a la llista interna de l'aparell. De moment, tinc poca experiència amb aquest Security (que és la versió més senzilla). M'han parlat d'un programa LocaToWeb, per a mòbils, també amb rastrejador (més acurat i continu) GPS de la posició. I d'un GPS aquàtic (Marlin) que va donant instruccions del rumb, velocitat, tram fet, tram que falta,... Tot dins l'aigua.

Les meduses, duent un vestit de neoprè, caputxa de neoprè, guants de neoprè, i escarpins de neoprè, és difícil que ens facin mal. La única zona exposada serien les galtes, al voltant de les ulleres o els ulls si les mirem de la vora sense ulleres estanques.

En l'hipotètic cas de l'atac d'un tauró, diuen que obrir una bossa amb sulfat de coure els allunya definitivament. La bossa de tela cal dur-la dins una altra bossa estanca de plàstic perquè no es vagi dissolent. A Itàlia he nedat amb dotzenes de petits taurons al voltant. I més que res semblaven contents de la meva presència. Però no se sap mai. A la costa de Mallorca peixos tradicionalment inofensius fa poc han mossegat a molts banyistes.

Per posar-se el neoprè hi ha tres estratègies per fer-ho més fàcil. 1) Posar-se'l dins l'aigua. 2) Untar-se amb lubricant sexual (de metil-cel·lulosa) abans. 3) Posar el peu o la ma dins una bossa de plàstic grandeta per poder enfilar millor el camal o màniga. El que cal evitar és estirar fent pinça transversal amb els dits. Ajuda a poder cordar-se la cremallera ajuntar els omòplats cap enrere, si és que la cremallera és al darrere.

Les ulleres s'han d'aguantar-se soles fent el buit abans de subjectar-les amb els tirants de silicona. Però mai aniran tant bé com noves. Jo les prefereixo una mica grandetes, perquè s'emmotllin millor  a la cara. Preferiria dur lentilles als dos ulls, però per veure millor els missatges i a qui s'envien (amb el mòbil o amb el telèfon de satèl·lit) seria millor dur-ne una a l'ull que millor retingui la lentilla.

Hi ha trams que no hi ha més remei que posar el peu a terra, com ara la badia de Lloret, plena de canals de navegació o orfe de canals de natació. O el port de l'Escala, amb força tràfic marítim. En tot cas, al mar, miro de creuar el canal de navegació per la línia entra la boia verda i la vermella, i vigilant molt que no vingui alguna embarcació ràpida ni que sigui de molt lluny. O per terra, sol haver-hi un bon camí o passeig costaner.

Pel que fa a la logística, he fet pocs trams d'anar i tornar. Surt més a compte que algú et vingui a recollir a destí. Però algun ensurt m'he dut quan el rescatador s'ha perdut i ha estat a punt d'abandonar el meu cotxe ves a saber on i marxar ell tot sol cap a casa seva en taxi. Per si de cas, no estaria de més que el rescatador tingués un bon telèfon mòbil, o lo ideal seria que tingués un altre InReach Delorme (telèfon satel·lital). També pot ajudar molt un walkie talkie per cadascú.  Els creuers de línia regular a l'estiu, poden ser de molta ajuda, i el viatge de tornada és ràpid i econòmic.                                    

La península del Cap de Creus, en sentit ampli, és a dir, des de Port de la Selva a Roses, podríem dir que és un món a part. Els taxis marins allí no solen ser fiables, perquè a l'últim moment es desdiuen del tracte, a menys que no hi hagi molta colla apuntada. Tampoc els taxis de terra són fiables, perquè sembla que els faci molta mandra fer més de 2 Km i no volen anar-te a recollir. Les informacions dels empleats del Parc Natural no són de fiar. Les prohibicions de ficar-se a l'aigua són de legalitat molt dubtosa, excepte a la zona de Reserva Integral de S'Encalladora. De la mateixa manera resulta grotesca la prohibició de tocar les roques amb la ma anant nedant pel mar, excepte a la Cala Culip, que ells entenen que és un dels racons de la Cala, i encara no sé ben bé quin. El senyor Foix estava molt cofoi del seu poema gràfic que em va explicar recent haver-lo creat. Suposo que es devia inspirar en la zona del Cap de Creus per dibuixar Catalunya com un triangle rodejat pel mar Mediterrani per les tres bandes. Però si la Catalunya independent ha de ser governada com la zona del Cap de Creus, anem molt malament. Com a contrapunt, he de dir que els bombers de Roses ens varen tractar amablement quan el meu amic que m'havia de recollir a Cala Tavellera es va perdre, gràcies a les indicacions dels empleats del Parc Natural i no fent cap cas de les meves indicacions, mapes i GPS.  

Lo important no és arribar aviat, sinó arribar, i arribar bé. I sembla impossible, però a vegades he tingut dubtes d'on havia començat  a nedar, al final del retorn. Per això em fixo molt i molt abans de començar a nedar en serio, dels detalls de la costa (colors, siluetes). També ajuda l'haver memoritzat el tram pel Google Earth, almenys per arribar a destí o per programar aturades de descans. Finalment, ajuda dur un GPS (a la boia) quan els detalls de la costa no els tenim massa ben apresos.   

ESQUENES D'ASE PER ALENTIR EL TRÀFIC

Alguns en diuen guàrdies tombats. Són aquests ressalts enganxats a l'asfalt perquè els vehicles vagin més a poc a poc al passar-hi per sobre. Hi ha carrers on aquesta esquena d'ase va enganxada a tot l'ample de la calçada. Però en d'altres, com ara al carrer Major de Sarrià, més avall de la cruïlla amb el carrer de l'Institut Químic, només cobreixen la part central. D'aquesta manera les motos passen  més a prop de la vorera. Si algú hi camina amb els colzes oberts, i la moto té retrovisors que se separen del manillar força, això podria resultar en un accident. Sembla que en aquest punt hagin fet com en d'altres on poden aparcar cotxes, però aquí des de fa molt de temps que no s'hi pot aparcar. Fa poc varen canviar les planxes de l'esquena d'ase, però malauradament no se'ls va ocórrer podar-les a tot l'ample (com es veu a la foto de baix), fins vora les voreres (com es veu a la foto de dalt).

Vora Barcelona a la pista suposadament forestal però que no discorre per cap bosc a Sant Just Desvern, vora la riera, entre Can Marlès (Merlers, Merlès) i el pont de Can Pedrosa hi ha una mena de nervis de formigó travessats per alentir el tràfic. Fan uns 65 cm en secció sagital i uns15 cm d'altura. Però l'estat de la pista, entre Can Vilà i el pont és tan execrable que alguns cotxes rasquen la panxa o fan malbé alguna peça quan passen per allí, ni que sigui a 2 Km/hora. L'excusa que posen els de la Diputació és que allò és camí forestal del Parc de Collserola. Però precisament entre Can Merlès i Can Vilà, que és el tram de Parc, el camí està asfaltat, i si bé allí les esquenes d'ase són enormes, passant-hi a 2 Km / hora crec que els cotxes no es fan malbé al passar-hi. En canvi, al tram que és fora del Parc, entre Can Vilà i més avall dels vivers Isart, el terra té uns sots ben notables, a més i sovint a la vora dels nervis de formigó travessats. A més de als vivers, el mal estat perjudica als clients de la hípica de Can Vilà i als del restaurant de Can Carbonell. Fa ràbia passar per allí anant amb el cotxe una mica carregat (dues persones dins) i sentir la fressa del cotxe fregant el terra. I no sóc l'únic que se'n queixa. El mal estat d'aquesta pista recorda molt al de la carretera entre Sant Feliu de Llobregat i Santa Creu d'Olorda passant pel costat de la fàbrica de ciment. És del tot desaconsellable fer-la en cotxe. La pista de Sant Just (el Camí de la Muntanya) per als autocars també és del tot desaconsellable. Els qui duen nens a l'escola d'hípica haurien de deixat-los abans del pont de sota Can Pedrosa.  

Ordre del FOM /3053/2008, de 23 de setembre: instrucció tècnica per a la instal·lació de reductors de velocitat i bandes transversals d'alerta en carreteres de la xarxa de carreteres de l'Estat.


Per als qui van a peu la pols del camí els ha de molestar, com als ciclistes, quan passen cotxes i no ha acabat de ploure. També les plantes del viver se n'omplen vora el camí.
A sota de tot, imatge de Street View de l'estat de la pista de Sant Just l'agost del 2015 recent arranjada. El terra tou sembla que només es va premsar en la direcció longitudinal i que tenia massa poca grava. Els pendents no estan preparats per a evacuar l'aigua de pluja torrencial. L'esquena d'ase hauria de tenir com a mínim 60 cm d'amplada  en sentit longitudinal, i 7 cm d'altura com a màxim, i té una amplada en sentit de la circulació de menys de 20 cm i una altura  de 15 cm. Cal suposar que si la Diputació és que sufraga les despeses de manteniment aquesta via o travessia és competencia estatal.
Abans, diverses imatges del Camí de la Muntanya, vora la Riera de Sant Just Desvern. En algunes s'hi veuen les rascades dels cotxes.

ATROPELLATS PEL TREN AL PAS A NIVELL DE MONTCADA I REIXAC

A Montcada i Reixac, sota la línia Barcelona-Manresa, hi ha un petit túnel, a la zona de l'estació del tren, que facilita el pas de vianants. És un túnel estret, que sembla copiat d'una atracció de les de terror, però fa el seu servei. Més cap a mar hi ha un altre petit túnel per a cotxes.
El pas per sota la línia Barcelona-La Tour de Querol és per a cotxes i vianants, que passen amb força comoditat per sota (per l'asfalt o per les voreres, respectivament).
En canvi, a la línia Barcelona-Port-Bou, els passos a nivell tot i que semblen més acollidors, a la realitat, són terrorífics. Hi han mort unes 165 persones creuant-lo. El temps d'espera, recentment, s'ha escurçat una mica. Fa uns anys, era d'uns 5 minuts. I, és clar, la gent s'impacientaven i creuaven amb la barrera abaixada. Era desesperant veure algun iaio que, a mig creuar el pas a nivell, es quedava aturat per rascar-se l'esquena una bona estona.
Els veïns han protestat un munt de vegades a nivell municipal. Però, la competència és del ministeri de Foment, d'Espanya. Els veïns demanen que quedi tota la via soterrada. És una obra molt cara. Aquí els polítics, més que posar pals a les rodes, hi posen cadàvers. Perquè volen evitar una solució tècnica mínima i tant fàcil de fer com els túnels que creuen l'altra línia. Ho boicotegen amb l'amenaça de la persecució judicial. Perquè només és legal allò que Foment autoritza. Tècnicament, seria tan fàcil fer els túnels que jo mateix els podria fer (almenys per a vianants). D'altra banda tenen diners com per perdonar deutes nacionals a Argentina i a Cuba d'uns 4000 milions d'euros en total. O poden dedicar-los a projectes molt menys urgents.
Una solució aquí seria avisar, com fan alguns semàfors, dels segons que faltessin perquè el tren passés per la via sobre el pas a nivell. Però l'avís podria fallar. Algunes vegades fallen.
Una altra solució, de caire més penitenciari, seria posar una barrera mòbil infranquejable només quan estigués tancada.
Una altra solució seria dotar el pas a nivell d'un pas elevat. Aquí podria passar com a Castelldefels, on alguns, per estalviar-se temps, creuessin per la via enlloc de pujar escales o rampes.  
¡Tants rètols anunciant els morts a les carreteres en panells lluminosos arreu de Catalunya, i no en posen cap en aquests passos a nivells tant amablement truculents!

FUMS DE GASOIL DINS ELS HABITATGES

L'hospital CIMA és al carrer de Manuel Girona nº 33, a la cantonada amb el carrer d'Eduard Conde. L'ala del subterrani que va cap el Sud es dedica a laboratoris, atenció a les urgències, i sobre tot, a sala d'espera per a les proves amb raigs X. Hi ha una petita escala que baixa des de l'esplanada de davant l'hospital a aquesta ala del subterrani, i també a l'aparcament. Per arribar a l'aparcament cal franquejar tres portes metàl·liques. Però, com que cap de les portes té molla per tancar-se automàticament, el normal és que les tres quedin obertes durant l'horari d'atenció al públic. Baixant el primer tram d'escala a l'esquerra trobem de seguida una altra porta de vidre, que s'obre amb un sensor, automàticament, quan ens hi apropem, tant des de fora com des de dins. És normal que per dins el passadís ample del soterrani hi passin molt sovint usuaris i personal de l'hospital. I, cada cop que passa algú, la porta de vidre queda oberta durant cosa de mig minut. Com que les tres portes de l'aparcament estan obertes, els fums del gasoil dels cotxes passen a envair aquesta ala, especialment cap a la dreta al fons. El resultat és que algú sensible a això, després d'estar una hora esperant el torn, pateixi dolors a la pleura durant una setmana. Però el més curiós és que les assistentes que atenen el personal als burós de l'ala dreta tenen una agilitat mental força retardada. Jo diria que no és culpa d'elles, sinó de la intoxicació dels fums. Veurem si en el futur pateixin problemes com ara càncer de pulmó, de pell o d'encèfal. La solució a aquest problemes és molt fàcil. Posar una molla a alguna de les tres portes que donen a l'aparcament. A més, crec que en cas d'incendi convindria que no hi hagués tant tiratge pels fums, ja que el foc s'escamparia per aquesta ala de l'hospital. De pressupost, a la vista del nou edifici que està acabat de fer, no en deu faltar per gastar-se 20 euros en això. Vaig queixar-me'n a la central de l'empresa a Madrid. Varen dir-me que li ho dirien al gerent de Barcelona. Però passen els mesos i la cosa continua igual, excepte algun dia que dóna la casualitat que algú ha deixat alguna porta del garatge tancada, i aleshores allí a baix es respira com a la glòria. I és una llàstima que aquesta deixadesa del gerent embruti el bon fer general del personal sanitari que jo titllaria d'excel·lent.

A la gran sala de conferències del Cosmo-Caixa (Museu de la Ciència), algun cop he notat a partir de mitja sessió, com venia un aire malsà. Segurament venia del bar. No sé com es comuniquen els dos recintes. Però la invasió es va notar, a les darreres files de dalt, sobtadament. Les cuines grans van amb gasoil. De veritat que són molt interessants les conferències al Cosmo-Caixa, però com que per dues vegades va passar el mateix, m'abstinc d'anar-hi.  

Per altra banda, a la Casa Orlandai, vora l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Sarrià), també passa una cosa similar, si bé més intensament. A fora hi ha la zona exterior de bar, amb taules, cadires i fumadors. L'entrada a l'edifici queda intermitentment barrada per una porta de vidre d'obertura automàtica. Entrant, a l'esquerra queda la zona de bar interior, sense cap porta que li barri el pas. D'allí dins el bar interior es nota que en surt una ferum com de cuina de gasoil. Entrant per la porta principal endavant hi ha una porta de vidre d'obertura manual que l'empleada del taulell de recepció té cura en mantenir oberta. Així la ferum de gasoil puja a totes les sales dels pisos superiors. Hi ha moltes vidrieres al primer i segon pis, però crec que durant mesos i mesos ningú obre les finestres. Fins i tot els de nas menys sensibles noten a l' entrar un aire viciat. Jo el primer cop que vaig estar cosa de dues hores assistint  a una conferència sobre l'enginyer americà Pearson, al segon pis, vaig quedar toca durant cosa de mig any. Dies abans havia fet el circuit de la Vall de Sant Just que acostumo a fer, en una hora i cinc minuts. Em va costar mig any en tornar a fer-lo almenys en una hora i deu. Quan ho intentava el feia en una hora i tres quarts. I això per no mencionar el mareig i els dolors a la pelura que vaig patir durant una setmana.  Finalment, no m'estranya que alguns treballadors, com ara en Marcel Oliveres, fill de l'Arcadi Oliveres (dirigent de Justícia i Pau) agafin càncer treballant en recintes amb aires malsans. Ell treballava al bar de la Casa Orlandai.

Enyoro les condicions dels refugiats sirians a la frontera amb Macedònia, perquè allí l'aire deu ser molt més sa que no pas el d'aquests sales publiques de Barcelona. Jo més d'un cop no he pogut dormir en un hotel o en un alberg per les olors malsanes, i en canvi a la intempèrie poc o molt sí que sempre he pogut dormir.

Per als que sembla que siguin imbècils a l' afirmar que a l'exterior no passa res, els recordaria el gas mostassa, que em sembla que feia molt de mal a l'exterior també.

I no és que a tot arreu trobi l'aire malsà jo. Fa pocs dies en una reunió convocada per l'ajuntament de Barcelona a Can Lledó (avinguda de Vallvidrera nº 9) durant dues hores i després de sortir-ne no vaig notar res nociu.