Tot i el gran prestigi del sistema sanitari català, darrerament hi ha un error que seria fàcil de corregir. Hi ha persones que reben analítiques i informes mèdics d'altres o bé d'elles mateixes però d'una data molt desfasada respecte a la darrera extracció de sang o d'altre probes de les quals espera el resultats. Algunes vegades ni les enfermeres, ni els metges, ni els pacients s'adonen de l'error. Es dóna el cas de pacients que reben un tractament d'un altre persona i que al final li acaba fent mal. La manera de corregir-ho pot ofendre la sensibilitat tipogràfica d'alguns experts, però jo proposo simplement subratllar sempre el nom del pacient i la data a les analítiques.
viernes, 28 de diciembre de 2012
viernes, 31 de agosto de 2012
SEMÀFORS , VIANANTS i CICLISTES
Potser, si l'estat cobrés un impost de vorera, els cotxes no tindrien tanta preferència sobre els vianants. Però, no cridem el mal temps, i esperem que algun tècnic coordini millor els semàfors, sense haver d'anar a recórrer les autoritats de Brussel·les, com es va haver de fer per al Passeig de Gràcia, arran d'alguns accidents mortals. Mentrestant, m'adhereixo a la insubmissió general dels vianants a l'hora de creuar el carrer. Més val saltar-se la llei i seguir viu que no pas morir sacrificant-se per seguir una llei que els altres no segueixen. Però cal ser murri i no fiar-se massa dels vianants del davant, perquè a lo millor passen ben justos abans que no passin els vehicles que hom no veu encara.
Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona
CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT. Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.
POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada, cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.
CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.
CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.
ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.
ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).
EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.
SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.
I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.
Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona
CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT. Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.
POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada, cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.
CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.
CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.
ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.
ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).
EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.
SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.
I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.
lunes, 4 de junio de 2012
ESTUDI (COMPLET) SOBRE EL CÀNCER
EL CÀNCER.
http://www.scribd.com/doc/100735041/CANCER-BALAGUER-APUNTS-2012
http://www.scribd.com/doc/95895568/Balaguer-Tot-p-d-f-Bis-e
http://www.scribd.com/doc/95841982/Cancer-Balaguer-Tot-p-d-f-g
http://www.scribd.com/doc/98045518/CANCER-BALAGUER-REVISIO-FINAL-JUNY-2012
A Barcelona hi ha més càncer de còlon i de mama del que caldria esperar de mitjana. Ma germana va morir de càncer de mama. O millor dit, d'una sobredosis d'adriamicina deguda a la manca de controls per haver-hi una vaga a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Tenia el disgust de la mort del marit, també de trenta anys i escaig. Tenia una predisposició hereditària. I potser feia menys exercici del que havia fet i menjava massa carn o la menjava sense mastegar gaire. La germana de ma mare també va morir de càncer de mama. Aleshores es deia que si era de prendre sacarina. El seu marit i oncle meu va morir després de leucèmia, potser per un abús de les injeccions de testosterona, contra la tristesa per la viudetat. La mare de ma mare va morir de càncer de fetge, segons els metges; però les meves ratlles a la ma indiquen que tenia càncer d'estómac. I prou que podria ser, ja que de mal d'estómac tota la vida se n'havia queixat. Clar que la va afectar molt la sentència d'un jutge que la obligava a indemnitzar molt generosament una família a la que havia deixat gratis un pis fins que es guanyessin prou la vida. I quan el jutge va dictar sentència ja se la guanyaven bé i tenien un pis a part on vivien feia mesos. De càncer de còlon n'he tingut notícies de força coneguts, que en conjunt tenen algun factor en comú, com una mena d'autoritarisme estoic. Una senyora, mare d'una amiga de ma mare, potser el tenia per haver pres molts anys laxants amb antraquinones. Un científic amic meu potser el tenia per haver respirat molts anys aquella pudoreta que fa el tetròxid d'osmi, un lñiquid una mica grogós però gairebé incolor, que s'emprea indefectiblament per a fer preparacions al microscopi electrònic de transmissió. Un cosí de ma mare va prendre una mica d'escorça d'Arbre del Cel (Ailanthus globulus) i semblava que li anava bé el meu remei, però varen passar més anys i jo ja no tenia l'herbolari; i amb el temps va empitjorar del càncer de còlon, La seva dona, en canvi, va ser operada de seguida i ha aguantat molts anys bé. El que sobta és com m'intenten col·locar que hi ha vegetarians que moren de càncer de còlon (o d'estómac). I al final es descobreix que no eren tant vegetarians. De càncer de pàncrees també n'he conegut uns quants casos. Un amic meu potser el tenia per haver respirat durant massa hores a la seva vida la pintura dispersada amb el compressor. Era d'aquells que tenia una fe cega en el lleixiu i quasi no es podia entrar al seu pis de pudor que feia. I el pare d'un altre amic meu, també pintor, molt animós també, però més creient en Crist que en el lleixiu, va morir del mateix. De càncer de pulmó també n'he conegut casos. El més recent, el d'un exalumne, gran creient en la revista Discovery Salud i poc amatent envers les meves receptes. En canvi, el germà d'una amiga i exalumna també, em va fer més cas i enlloc de sis mesos, com deien els metges que viuria, va viure sis anys, tot i que sense vigilar massa el que respirava fora de la fàbrica de plàstics. Joves que semblaven molt sans han sucumbit al càncer de pulmó sense haver fumat massa. Un cas extrem va ser el d'una familiar d'un amic marroquí que va passar anys netejant amb hexà i dissolvents orgànics i malgrat l'implanmt de pulmó que li varen fer, va morir. De càncer de tiroides també n'he conegut casos. Una veïna de la mateixa edat que jo, tot i amb les cures dels millors metges, va morir de càncer de tiroides al cap dede pocs anys després de Txernòbil. I un metge veí també, es ventava de l'èxit de l'operació que el va deixar sense tiroides perquè es trobava molt bé prenent la pastilleta d'eutirox. Però en la intimitat confessava que ja no se sentia el mateix que abans, que notava que li faltava alguna cosa. I al final se li va complicar amb leucèmia. El pare d'una veïna, que durant un temps era força amiga meva, tenia càncer de tiroides potser per haver fumat o per haver de suportart en silenci la psicopatia de la seva filla. Però el cas que em va impactar més va ser el del pare del jove que em va vendre un cadell de pastor alemany magnífic. Va morir d'una hemorràgia del tiroides, i del disgust, que duia en silenci, de la mort d'un altre fill a mans d'ETA. L'home, per fer-se el poisitiu, anava dient que el noi havia mort d'accident de moto. De càncer de llengua o de laringe n'he conegut casos, sempre relacionats amb el mal hàbit de fumar. El meu avi matern, per exemple, va deixar de fumar després de l'operació de laringe i no se li va reproduir, tot i que va tenir problemes de pròstata també.
El cunyat d'una cosina germana meva és un metge especialtzat en càncer (Dr. Antonio Brugarolas). Es va portar bé amb ma mare, i em va deixar intervenir una mica, però a nivell intel·lectual amb mi no s'ha comunicat bé. Em responia alguna pregunta teòrica abaixant la veu i murmurant inintel·ligiblement i molt de pressa perquè no l'entengués. O bé cridant una mica fort, i potser amb raó, per defensar alguna estratègia, com ara la de desconfiar dels antiangiogènics. El cirurgià que va operar ma mare em va fotre la gran bronca per defensar jo que al micrsocopi òptic el càncer de mama potser sigui dels que es veuen més fàcilment. Ell ho negava rotundament, però després confessà que mai havia mirat al microscopi els tumors que operava. (Jo he mirat almenys durant 5 jornades senceres unes 120 preparacions de tumors cancerosos). Hi ha dues coses curioses relacionades amb les operacions de càncer. Malgrat tot l'interès que tenia jo per mirar la biòpsia del tumor, per exemple de ma mare, ja no em vaig interessar per mirar el meu, després de l'operació. Una operació seriosa ve a ser com caure d'un segon pis, deia el meu cirurgià. I després de signar una vintena de vegades papers amb lletra menuda, i mig a les fosques i sense ulleres, fins arribar al mateix quiròfan (suposo que renunciantr qualsevol reclamació), tires la tovallola i passes pàgina. I la segona cosa curiosa és la bondat especial d'una persona abans de morir. En teoria, si ja no pot rebre cap càstic per les maldats que pugui fer, semblaria que s'hauria de sentir temptat a cometre alguna atzagaiada, però és a l'inrevés. Clar que hi deu haver casos diferents. Potser caldria afegir una tercera sopresa, en aquest cas, desagradable, i és la hipocresia que decobreixes a la gran majoria de gent que et desitgen sort amb un somriure mefistofèlic com volent dir que ja t'està bé que et moris després de tant voler fer el valent. Vull creure que algú (l'Antoni, del Papiol) no era així i ho deia amb el cor que em desitjava sort.
A dalt poso el link per a mirar les meus apunts per a la conferència sobre el càncer que vaig fer el 3 de juny del 2012 a Balaguer, invitat per la Dolca Revolució. http://www.dolcarevolucio.cat/es/
Evidentment que no hi és tot el que hi hauria d'haver en aquest document PDF. Espero anar publicant-lo, primer corregit, i després amb ampliacions quan disposi de més temps. Hi ha coses que em sonen però que caldria comprovar, com ara la presència d'elements radiaoctius perillosos als preparats tant comsumits per la canalla amb cacao. Les fosforites en tenen d'origen i s'especulava fa 30 anys que amb tant poca quantitat no passaria res. Però el càncer infantil bé que ha augmentat molt, i aquesta podria ser una explicació.
Malgrat l'avís que pugui sortir, jo no hi he posat cap contingut maliciós, a menys que es consideri el càncer un tema tabú.
http://www.scribd.com/doc/100735041/CANCER-BALAGUER-APUNTS-2012
http://www.scribd.com/doc/95895568/Balaguer-Tot-p-d-f-Bis-e
http://www.scribd.com/doc/95841982/Cancer-Balaguer-Tot-p-d-f-g
http://www.scribd.com/doc/98045518/CANCER-BALAGUER-REVISIO-FINAL-JUNY-2012
A Barcelona hi ha més càncer de còlon i de mama del que caldria esperar de mitjana. Ma germana va morir de càncer de mama. O millor dit, d'una sobredosis d'adriamicina deguda a la manca de controls per haver-hi una vaga a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Tenia el disgust de la mort del marit, també de trenta anys i escaig. Tenia una predisposició hereditària. I potser feia menys exercici del que havia fet i menjava massa carn o la menjava sense mastegar gaire. La germana de ma mare també va morir de càncer de mama. Aleshores es deia que si era de prendre sacarina. El seu marit i oncle meu va morir després de leucèmia, potser per un abús de les injeccions de testosterona, contra la tristesa per la viudetat. La mare de ma mare va morir de càncer de fetge, segons els metges; però les meves ratlles a la ma indiquen que tenia càncer d'estómac. I prou que podria ser, ja que de mal d'estómac tota la vida se n'havia queixat. Clar que la va afectar molt la sentència d'un jutge que la obligava a indemnitzar molt generosament una família a la que havia deixat gratis un pis fins que es guanyessin prou la vida. I quan el jutge va dictar sentència ja se la guanyaven bé i tenien un pis a part on vivien feia mesos. De càncer de còlon n'he tingut notícies de força coneguts, que en conjunt tenen algun factor en comú, com una mena d'autoritarisme estoic. Una senyora, mare d'una amiga de ma mare, potser el tenia per haver pres molts anys laxants amb antraquinones. Un científic amic meu potser el tenia per haver respirat molts anys aquella pudoreta que fa el tetròxid d'osmi, un lñiquid una mica grogós però gairebé incolor, que s'emprea indefectiblament per a fer preparacions al microscopi electrònic de transmissió. Un cosí de ma mare va prendre una mica d'escorça d'Arbre del Cel (Ailanthus globulus) i semblava que li anava bé el meu remei, però varen passar més anys i jo ja no tenia l'herbolari; i amb el temps va empitjorar del càncer de còlon, La seva dona, en canvi, va ser operada de seguida i ha aguantat molts anys bé. El que sobta és com m'intenten col·locar que hi ha vegetarians que moren de càncer de còlon (o d'estómac). I al final es descobreix que no eren tant vegetarians. De càncer de pàncrees també n'he conegut uns quants casos. Un amic meu potser el tenia per haver respirat durant massa hores a la seva vida la pintura dispersada amb el compressor. Era d'aquells que tenia una fe cega en el lleixiu i quasi no es podia entrar al seu pis de pudor que feia. I el pare d'un altre amic meu, també pintor, molt animós també, però més creient en Crist que en el lleixiu, va morir del mateix. De càncer de pulmó també n'he conegut casos. El més recent, el d'un exalumne, gran creient en la revista Discovery Salud i poc amatent envers les meves receptes. En canvi, el germà d'una amiga i exalumna també, em va fer més cas i enlloc de sis mesos, com deien els metges que viuria, va viure sis anys, tot i que sense vigilar massa el que respirava fora de la fàbrica de plàstics. Joves que semblaven molt sans han sucumbit al càncer de pulmó sense haver fumat massa. Un cas extrem va ser el d'una familiar d'un amic marroquí que va passar anys netejant amb hexà i dissolvents orgànics i malgrat l'implanmt de pulmó que li varen fer, va morir. De càncer de tiroides també n'he conegut casos. Una veïna de la mateixa edat que jo, tot i amb les cures dels millors metges, va morir de càncer de tiroides al cap dede pocs anys després de Txernòbil. I un metge veí també, es ventava de l'èxit de l'operació que el va deixar sense tiroides perquè es trobava molt bé prenent la pastilleta d'eutirox. Però en la intimitat confessava que ja no se sentia el mateix que abans, que notava que li faltava alguna cosa. I al final se li va complicar amb leucèmia. El pare d'una veïna, que durant un temps era força amiga meva, tenia càncer de tiroides potser per haver fumat o per haver de suportart en silenci la psicopatia de la seva filla. Però el cas que em va impactar més va ser el del pare del jove que em va vendre un cadell de pastor alemany magnífic. Va morir d'una hemorràgia del tiroides, i del disgust, que duia en silenci, de la mort d'un altre fill a mans d'ETA. L'home, per fer-se el poisitiu, anava dient que el noi havia mort d'accident de moto. De càncer de llengua o de laringe n'he conegut casos, sempre relacionats amb el mal hàbit de fumar. El meu avi matern, per exemple, va deixar de fumar després de l'operació de laringe i no se li va reproduir, tot i que va tenir problemes de pròstata també.
El cunyat d'una cosina germana meva és un metge especialtzat en càncer (Dr. Antonio Brugarolas). Es va portar bé amb ma mare, i em va deixar intervenir una mica, però a nivell intel·lectual amb mi no s'ha comunicat bé. Em responia alguna pregunta teòrica abaixant la veu i murmurant inintel·ligiblement i molt de pressa perquè no l'entengués. O bé cridant una mica fort, i potser amb raó, per defensar alguna estratègia, com ara la de desconfiar dels antiangiogènics. El cirurgià que va operar ma mare em va fotre la gran bronca per defensar jo que al micrsocopi òptic el càncer de mama potser sigui dels que es veuen més fàcilment. Ell ho negava rotundament, però després confessà que mai havia mirat al microscopi els tumors que operava. (Jo he mirat almenys durant 5 jornades senceres unes 120 preparacions de tumors cancerosos). Hi ha dues coses curioses relacionades amb les operacions de càncer. Malgrat tot l'interès que tenia jo per mirar la biòpsia del tumor, per exemple de ma mare, ja no em vaig interessar per mirar el meu, després de l'operació. Una operació seriosa ve a ser com caure d'un segon pis, deia el meu cirurgià. I després de signar una vintena de vegades papers amb lletra menuda, i mig a les fosques i sense ulleres, fins arribar al mateix quiròfan (suposo que renunciantr qualsevol reclamació), tires la tovallola i passes pàgina. I la segona cosa curiosa és la bondat especial d'una persona abans de morir. En teoria, si ja no pot rebre cap càstic per les maldats que pugui fer, semblaria que s'hauria de sentir temptat a cometre alguna atzagaiada, però és a l'inrevés. Clar que hi deu haver casos diferents. Potser caldria afegir una tercera sopresa, en aquest cas, desagradable, i és la hipocresia que decobreixes a la gran majoria de gent que et desitgen sort amb un somriure mefistofèlic com volent dir que ja t'està bé que et moris després de tant voler fer el valent. Vull creure que algú (l'Antoni, del Papiol) no era així i ho deia amb el cor que em desitjava sort.
A dalt poso el link per a mirar les meus apunts per a la conferència sobre el càncer que vaig fer el 3 de juny del 2012 a Balaguer, invitat per la Dolca Revolució. http://www.dolcarevolucio.cat/es/
Evidentment que no hi és tot el que hi hauria d'haver en aquest document PDF. Espero anar publicant-lo, primer corregit, i després amb ampliacions quan disposi de més temps. Hi ha coses que em sonen però que caldria comprovar, com ara la presència d'elements radiaoctius perillosos als preparats tant comsumits per la canalla amb cacao. Les fosforites en tenen d'origen i s'especulava fa 30 anys que amb tant poca quantitat no passaria res. Però el càncer infantil bé que ha augmentat molt, i aquesta podria ser una explicació.
Malgrat l'avís que pugui sortir, jo no hi he posat cap contingut maliciós, a menys que es consideri el càncer un tema tabú.
viernes, 9 de marzo de 2012
VACUNES: PITJOR EL REMEI QUE LA MALALTIA?
Hi ha una minoria creixent de pares, almenys als USA, que estan en contra de vacunar abusivament els nens. Però als llargs debats i nombroses pàgines que trobo a Internet no hi trobo el quid de la qüestió. El quid de la qüestió és el control de qualitat. La idea me la va donar un treballador d'uns laboratoris. Deia que l'empresa els donava pressa perquè tinguessin a vegades una producció feta sense escrúpols. Sabien que si no havien fet les dilucions bé, aquella vacuna de la girp faria més mal que bé a qui se la posés; però el negoci és el negoci. Si perdien una venda, després el negoci se'n ressentiria. I fins que no demostressin que ells eren els responsables dels efectes adversos d'aquelles vacunes (passats 30 anys encara ningú ho ha demostrat) ells podien anar tirant de beta.
Recentment, va ser molt famós l'episodi d'una monja benedictina catalana criticant la vacuna de la nova grip A H1N1 perquè estadísticament s'havia demostrat que podia, desencadenar la síndrome de Guillain-Barré. I a punt va estar de fer-ho a gran escala. Sort que hi va haver un control de qualitat adient al final, potser pensant en l'alarma de sor Teresa Forcades, perquè altrament un lot massa concentrat podria haver arribat al mercat i causar molt més significativament la malaltia. No sé si prendre 1 mg de dexametasona per si de cas estaria bé com a mesura preventiva abans de fer-se posar qualsevol vacuna. O també prendre Ginseng i Gingebre, potser abans i després, per protegir les neurones, que és el que perilla més. Els homeoòpates dirien que cal prendre Thuja a la 30 CH. Les vacunes que van amb formol fan molt de mal al braç. El dissolvent és un bon conservant, però totes les masses piquen. D’altres dissolvents també han estat els causants les efectes nocius exagerats d'altres vacunes. Amb la grip porcina del 2009 hi va haver, segons algunes fonts, 2 morts per la malaltia i 200 per la vacuna. Quan qualsevol agència del medicament de qualsevol país desenvolupat té notícia de més de 100 morts per algun medicament, aleshores fa aturar el carro; excepte, clar, si això passa a l'Àfrica. Allí es fa la vista grossa. Hi ha morts que són provocades involuntàriament, com les dels medicaments en proves. No sé si era per tapar això o per tapar la contaminació de les aigües residuals dels laboratoris Almirall que el president Pujol es feia acompanyar per una munió de mossos d'esquadra per anar a cobrar diners a la seu central dels laboratoris.
Després, hi ha les morts fictícies que els farmacèutics inventen per a desprestigiar alguna planta. Per exemple l'Anís Estrellat varen direls periodistes que havia causat uns quants morts. Però la notícia la sabia jo mesos abans que passés perquè em varen dir que la donarien en fals, per espantar el galliner. Al final ningú sap si hi va haver algun mort per aquesta espècia o no. Després, també hi ha els morts que han estat causats voluntàriament per a desprestigiar a la competència. No sé de quina manera adulteren alguns lots de productes de la casa que volen que deixi de vendre un medicament i aleshores, després de les morts, sanitat detecta un adulterant que pot matar a les persones molt dèbils. Com en el cas dels laboratoris de la vacuna de la grip aquí callo els detalls. Perquè, estant el món com està, a veure qui és el maco que s'atreveix a ser més màrtir encara del lobby farmacèutic. Per altra banda, la qüestió de la vacuna del tètanus no la conec amb detall, però m'imagino que els governs varen obligar els laboratoris a produir-la a un preu molt baix. Tant baix que, o no hi guanyaven diners, o hi perdien. I aleshores els laboratoris s'han inventat la història que la vacuna del tètanus és nociva quan es posa massa vegades. El problema per a mi és el mateix: control de qualitat. Pot haver-hi persones més sensibles a qualsevol medicació, però també pot haver-hi un descontrol de qualitat. I d'això no se'n parla gaire. La majoria de la gent creu que trencar aquest tabú seria carregar-se el sistema sanitari. Però si n'hi ha que tenen un control adient i n'hi ha que no, no veig perquè no es podria fer millor el control. Un exemple: les campanes d'extracció de gasos als laboratoris de la facultat de farmàcia de la UB solien estar plenes de llibres. Això vol dir l’ús que en feien i no pas per manca d'activitat al laboratori amb substàncies volàtils tòxiques. En canvi, a la UAB les tenien netes i polides i les feien servir bé. O, un altre exemple més subjectiu: l’efecte molt més fort que es nota a vegades quan et prens alguna pastilla d'una caixa d'algun medicament. Notes com si te n'haguessis pres 2 de cop. I és que graduar exactament la dosis, si el medicament té una dosi de tolerància elàstica, no és econòmicament rentable. Les dosis només es vigilen amb exactitud quan el medicament és molt fort. Aleshores es calcula gairebé manualment pastilla a pastilla. Almenys això és el que m'expliquen els qui treballen als laboratoris catalans en general, on sí que fan errades que podrien resultar molt nocives, però les corregeixen a temps, perdent-hi diners, però guanyant-hi la seva credibilitat al mercat.
Tornant a les vacunes, diuen que el nombre exagerat que s'està posant ara, almenys als USA, podria fer inflamar el teixit glial encefàlic i fins i tot propiciar càncer infantil. S'ha dit que la vacuna de la poliomielitis va ser la responsable de la plaga de la sida. Almenys en teoria, si hagués estat feta amb un bon control de qualitat adient, això no hagués passat. Metges de la directiva del col·legi de metges de Catalunya creien que la cosa s'havia desencadenat per un mal control del material biològic (glàndules paròtides de monos). També diuen que la vacuna de la hepatitis B protegeix del càncer de fetge i fins i tot de la sida. A mi me la varen posar una vegada i vaig estar un any amb febre i mal al fetge. Els "savis" diuen que el fetge no fa mal; però jo que no en sóc els diria que la càpsula de Glisson sí que fa mal. I a les Drassanes (Seguretat Social) em pressionaven perquè m'acabés de posar les dues dosis de recordatori. Només anys després han optat per una sola dosis, ves a saber perquè. En canvi, per a fer-me posar la vacuna del tètanus el que he hagut de gruar. A la farmàcia no la venen, i a la Seguretat Social no te la volen posar. És pràcticament la única vacuna en la que crec. Primer, pel que havia estudiat a biologia; i, després, per la mort d'un entranyable home de Granollers mort per la ferida infectada que es va fer amb un os de pollastre.
Em vaig prendre la vacuna del tifus per anar al Marroc. No sé si va ser la vacuna o les aigües d'allí, però una mica fluix de ventre sempre anava. La cosa no va passar d'aquí. I es va corregir quan vaig beure tota l’aigua esterilitzada amb l'aparell d’ultraviolats Steripen. De la vacuna de la tuberculosi només puc dir que si no te la posen no fa cap efecte. La meva mare dubtava de si fer-me-la posar o no. I la va refusar poc abans de fer entrar a casa, quan jo tenia 5 anys, una minyona que feia olor de sang i que a mi em semblava tan sincera com qualsevol ploraire a sou. Vaig agafar la tuberculosis d'ella, ja que anava vomitant sang per les habitacions. I vaig haver d’estar 4 mesos al llit i 2 anys medicant-me. I encara ara, 50 anys després, els de la medecina quàntica em troben restes de la medicació. Fa poc m'he posat la vacuna de la pulmonia. Me'n va parlar primer una veïna de més de 65 anys. Després, he sentit a dir que els metges de l'hospital de Sant Pau la recomanaven a una cosina també afectada d'hipotiroidisme o a mi mateix els de l'hospital de Belvitge. En canvi, al CAP que em toca no hi va haver manera que me la recomanessisn i, menys, que me la posessin. Deien que no en tenien, que no els en servien. Però també deien que només en tenien per a gent de més de 65 anys. Després d'haver-me-la comprat (Pneumovax-23) i posat jo mateix estic tranquil i sembla que ara els refredats no evolucionaran cap a pulmonia com ha pasaat els tres darrers anys .
El futur de la cura del càncer sembla estar en les vacunes. O almenys és el terreny en el que més s'investiga. I pel que fa a la sida, m'han dit a l'Hospital Clínic et posen una autovacuna que te la cura. Però com que dóna molta feina, i no s'hi pot guanyar diners, no ho fan públic.
Igual que el capital dels personatges de les grans fortunes que uns pugen i les altres se’n van, la credibilitat dels establiments sanitaris anirà així. Jo ja no sé si creure'm els resultats de les anàlisis dels laboratoris Echevarne, fundats per un amic del meu avi. Un dia m'enviaven els resultats d'una extracció de feia un any. L'altre, m'enviaven uns quants resultats menys els que més necessitava, els paràmetres del tiroides.
Per acabar, em pregunto si l'home que una vegada va a anar a la farmàcia a Berga i, a la vista dels resultats de l'anàlisi, li varen engegar, creient que la mostra era de la seva dona, que sí que estava embarassada, em pregunto si aquell home podria confiar més en aquells laboratoris per més optimisme que arrebossés la dependenta que alegre li anava com anunicant la notícina: Sí, sí, que està embarassada! (com felicitant-lo).
Recentment, va ser molt famós l'episodi d'una monja benedictina catalana criticant la vacuna de la nova grip A H1N1 perquè estadísticament s'havia demostrat que podia, desencadenar la síndrome de Guillain-Barré. I a punt va estar de fer-ho a gran escala. Sort que hi va haver un control de qualitat adient al final, potser pensant en l'alarma de sor Teresa Forcades, perquè altrament un lot massa concentrat podria haver arribat al mercat i causar molt més significativament la malaltia. No sé si prendre 1 mg de dexametasona per si de cas estaria bé com a mesura preventiva abans de fer-se posar qualsevol vacuna. O també prendre Ginseng i Gingebre, potser abans i després, per protegir les neurones, que és el que perilla més. Els homeoòpates dirien que cal prendre Thuja a la 30 CH. Les vacunes que van amb formol fan molt de mal al braç. El dissolvent és un bon conservant, però totes les masses piquen. D’altres dissolvents també han estat els causants les efectes nocius exagerats d'altres vacunes. Amb la grip porcina del 2009 hi va haver, segons algunes fonts, 2 morts per la malaltia i 200 per la vacuna. Quan qualsevol agència del medicament de qualsevol país desenvolupat té notícia de més de 100 morts per algun medicament, aleshores fa aturar el carro; excepte, clar, si això passa a l'Àfrica. Allí es fa la vista grossa. Hi ha morts que són provocades involuntàriament, com les dels medicaments en proves. No sé si era per tapar això o per tapar la contaminació de les aigües residuals dels laboratoris Almirall que el president Pujol es feia acompanyar per una munió de mossos d'esquadra per anar a cobrar diners a la seu central dels laboratoris.
Després, hi ha les morts fictícies que els farmacèutics inventen per a desprestigiar alguna planta. Per exemple l'Anís Estrellat varen direls periodistes que havia causat uns quants morts. Però la notícia la sabia jo mesos abans que passés perquè em varen dir que la donarien en fals, per espantar el galliner. Al final ningú sap si hi va haver algun mort per aquesta espècia o no. Després, també hi ha els morts que han estat causats voluntàriament per a desprestigiar a la competència. No sé de quina manera adulteren alguns lots de productes de la casa que volen que deixi de vendre un medicament i aleshores, després de les morts, sanitat detecta un adulterant que pot matar a les persones molt dèbils. Com en el cas dels laboratoris de la vacuna de la grip aquí callo els detalls. Perquè, estant el món com està, a veure qui és el maco que s'atreveix a ser més màrtir encara del lobby farmacèutic. Per altra banda, la qüestió de la vacuna del tètanus no la conec amb detall, però m'imagino que els governs varen obligar els laboratoris a produir-la a un preu molt baix. Tant baix que, o no hi guanyaven diners, o hi perdien. I aleshores els laboratoris s'han inventat la història que la vacuna del tètanus és nociva quan es posa massa vegades. El problema per a mi és el mateix: control de qualitat. Pot haver-hi persones més sensibles a qualsevol medicació, però també pot haver-hi un descontrol de qualitat. I d'això no se'n parla gaire. La majoria de la gent creu que trencar aquest tabú seria carregar-se el sistema sanitari. Però si n'hi ha que tenen un control adient i n'hi ha que no, no veig perquè no es podria fer millor el control. Un exemple: les campanes d'extracció de gasos als laboratoris de la facultat de farmàcia de la UB solien estar plenes de llibres. Això vol dir l’ús que en feien i no pas per manca d'activitat al laboratori amb substàncies volàtils tòxiques. En canvi, a la UAB les tenien netes i polides i les feien servir bé. O, un altre exemple més subjectiu: l’efecte molt més fort que es nota a vegades quan et prens alguna pastilla d'una caixa d'algun medicament. Notes com si te n'haguessis pres 2 de cop. I és que graduar exactament la dosis, si el medicament té una dosi de tolerància elàstica, no és econòmicament rentable. Les dosis només es vigilen amb exactitud quan el medicament és molt fort. Aleshores es calcula gairebé manualment pastilla a pastilla. Almenys això és el que m'expliquen els qui treballen als laboratoris catalans en general, on sí que fan errades que podrien resultar molt nocives, però les corregeixen a temps, perdent-hi diners, però guanyant-hi la seva credibilitat al mercat.
Tornant a les vacunes, diuen que el nombre exagerat que s'està posant ara, almenys als USA, podria fer inflamar el teixit glial encefàlic i fins i tot propiciar càncer infantil. S'ha dit que la vacuna de la poliomielitis va ser la responsable de la plaga de la sida. Almenys en teoria, si hagués estat feta amb un bon control de qualitat adient, això no hagués passat. Metges de la directiva del col·legi de metges de Catalunya creien que la cosa s'havia desencadenat per un mal control del material biològic (glàndules paròtides de monos). També diuen que la vacuna de la hepatitis B protegeix del càncer de fetge i fins i tot de la sida. A mi me la varen posar una vegada i vaig estar un any amb febre i mal al fetge. Els "savis" diuen que el fetge no fa mal; però jo que no en sóc els diria que la càpsula de Glisson sí que fa mal. I a les Drassanes (Seguretat Social) em pressionaven perquè m'acabés de posar les dues dosis de recordatori. Només anys després han optat per una sola dosis, ves a saber perquè. En canvi, per a fer-me posar la vacuna del tètanus el que he hagut de gruar. A la farmàcia no la venen, i a la Seguretat Social no te la volen posar. És pràcticament la única vacuna en la que crec. Primer, pel que havia estudiat a biologia; i, després, per la mort d'un entranyable home de Granollers mort per la ferida infectada que es va fer amb un os de pollastre.
Em vaig prendre la vacuna del tifus per anar al Marroc. No sé si va ser la vacuna o les aigües d'allí, però una mica fluix de ventre sempre anava. La cosa no va passar d'aquí. I es va corregir quan vaig beure tota l’aigua esterilitzada amb l'aparell d’ultraviolats Steripen. De la vacuna de la tuberculosi només puc dir que si no te la posen no fa cap efecte. La meva mare dubtava de si fer-me-la posar o no. I la va refusar poc abans de fer entrar a casa, quan jo tenia 5 anys, una minyona que feia olor de sang i que a mi em semblava tan sincera com qualsevol ploraire a sou. Vaig agafar la tuberculosis d'ella, ja que anava vomitant sang per les habitacions. I vaig haver d’estar 4 mesos al llit i 2 anys medicant-me. I encara ara, 50 anys després, els de la medecina quàntica em troben restes de la medicació. Fa poc m'he posat la vacuna de la pulmonia. Me'n va parlar primer una veïna de més de 65 anys. Després, he sentit a dir que els metges de l'hospital de Sant Pau la recomanaven a una cosina també afectada d'hipotiroidisme o a mi mateix els de l'hospital de Belvitge. En canvi, al CAP que em toca no hi va haver manera que me la recomanessisn i, menys, que me la posessin. Deien que no en tenien, que no els en servien. Però també deien que només en tenien per a gent de més de 65 anys. Després d'haver-me-la comprat (Pneumovax-23) i posat jo mateix estic tranquil i sembla que ara els refredats no evolucionaran cap a pulmonia com ha pasaat els tres darrers anys .
El futur de la cura del càncer sembla estar en les vacunes. O almenys és el terreny en el que més s'investiga. I pel que fa a la sida, m'han dit a l'Hospital Clínic et posen una autovacuna que te la cura. Però com que dóna molta feina, i no s'hi pot guanyar diners, no ho fan públic.
Igual que el capital dels personatges de les grans fortunes que uns pugen i les altres se’n van, la credibilitat dels establiments sanitaris anirà així. Jo ja no sé si creure'm els resultats de les anàlisis dels laboratoris Echevarne, fundats per un amic del meu avi. Un dia m'enviaven els resultats d'una extracció de feia un any. L'altre, m'enviaven uns quants resultats menys els que més necessitava, els paràmetres del tiroides.
Per acabar, em pregunto si l'home que una vegada va a anar a la farmàcia a Berga i, a la vista dels resultats de l'anàlisi, li varen engegar, creient que la mostra era de la seva dona, que sí que estava embarassada, em pregunto si aquell home podria confiar més en aquells laboratoris per més optimisme que arrebossés la dependenta que alegre li anava com anunicant la notícina: Sí, sí, que està embarassada! (com felicitant-lo).
martes, 21 de febrero de 2012
MANIFESTACIONS
Arran de les imatges de la repressió de la manifestació del 20 de febrer de 2011 a València, se m'acudeixen uns quants comentaris que poden servir per a futures manifestacions a Barcelona. Quan va començar la primavera àrab pocs es creien que la cosa acabaria arribant ací. I ara tant que ha arribat!
1) No em sento identificat a primera vista ni amb els policies ni amb els manifestants.
2) No vaig rebre mai cap pal de la policia de Franco, tot i que em crec prou als qui sí que en varen rebre. I sí que he rebut i molt de la policia sota un govern democràtic a França: aixlesbains.galeon.com I em fan pena els qui creuen que França és un país democràtic a imitar, com jo mateix ho creia abans que la policia em deixés en coma.
3) A mi ningú em va preguntar, abans de declarar-se Catalunya espanyola com a comunitat autònoma, si jo volia que fos així o si jo volia que la regió autònoma fossin els anomenats Països Catalans, que és com jo sentia que havia de ser: Catalunya Nord, Andorrra, Catalunya Sud, Comunitat Valenciana, i Illes Balears. I, si els catalans hem estat cruels en ocasions, també sabem compadir-nos de les víctimes de València o de Madrid o de la regió que sigui per més que l'haguem odiada abans. Jo crec que estimem molt més Alberto Contador pel parany que li varen parar amb l'analítica que va trobar una dosis homeopàtica de clenbuterol a la seva sang que no pas a Pepe trepitjant la ma del pobre Messi o a Mourinho posant el dit a l'ull a Tito Vilanova.
4) Si una manifestació és autoritzada i hi van les autoritats encapçalant-la, és molt probable que sigui pacífica. Però, si la manifestació ha estat autoritzada i no hi acudeixen les autoritats d'un ampli ventall de la societat, aleshores pot ser violenta. Perquè? Doncs perquè ha donat temps a la policia d'organitzar els agents infiltrats camuflats d'agitadors antisistema. Ja n'hi ha d'agitadors antisitema autònoms reincidents, i també n'hi ha de pagats pels partits de l'oposició, normalment extremistes de dreta o, més sovint, d'esquerres, els dirigents dels quals fan i diuen com en Lerroux "Aixequem-se i aneu-hi". Tot plegat és com a la pel·lícula dirigida pel Martin Scorsese Infiltrats, amb el Leo DiCaprio de protagonista. Deixant ara la màfia, amb l'excusa dels violents (infiltrats o autèntics) la policia aprofiten per a detenir els qui els imiten (autèntics imitadors) i aprofiten per a repartir llenya. Fins i tot els paguen un plus per l'actuació violenta i els donen punts al curriculum. La raó de la violència per encàrrec de l'autoritat és que així es pot controlar més el personal. A ETA mateix hi havia força infiltrats i així l'han poguda controlar. Per altra banda, si una manifestació no ha estat autoritzada, és probable que sigui pacífica, si és que no ha donat temps als infiltrats d'acudir-hi. Aleshores també és possible que la versió policial sigui que hi ha hagut ferits entre ells i que hi hagi hagut destrosses ocasionades pels violents, i que tot això ho diguin exagerant molt les coses. Com també eren exagerades les morts (almenys la gran majoria) a mans dels grisos com a notícia donada pels seguidors dels agitadors comunistes. A vegades resultava que no havia mort ningú, tot i que, deprés de l'altercat i durant dies, la xifra s'hagués anat incrementant. Una altra tàctica de l'autoritat és deixar fer els manifestants però recordar exactament qui ha fet què; i, un cop acabada la manifestació, anar-los a cerca a casa seva per a detenir-los. Així s'estalvien els comentaris dels medis de comunicació en contra la policia. És una tàctica emprada per exemeple al Marroc o a Xina. Les presons allí no són cap hotel, s'assemblen força a gàbies per a animals. A Xina o a països àrabs molt fonamentalistes la policia, de paisà, segresta els ex-manifestants per a fer-los desaparèixer del mapa, és a dir, matar-los en secret.
5) El que m'ha sublevat més de tot aquest episodi de València han estat els insults d'algun dirigent sindical de la policia en contra del ministre Jorge Fernández Díaz per les declaracions assenyades, al meu entendre, d'aques responsable de la policia. I m'ha fet vergonya les rectificacions d'ell posant-se més dur, com tement una represàlia d'Aznar a l'ombra.
6) Com a remei casolà de tot això racomano als polítics repressors que es posin aigua de Roses al cap a veure si se'ls en va les ganes de promoure la violència. I a les víctimes, els recomanaria que trobin algú que els faci messatge de polaritat per a recuperar-se de pressa.
7) Tant que saben parlar els polítics a les tertúlies i debats, els trobo a faltar a l'hora de contrarrestar les manifestacions. Un oncle de la meva àvia (Macari Golferichs) aconseguia fer aturar la guerra entre trinxeres durant la guerra del 1936-39, almenys mentre durava el seu discurs pacificador. I ara hi ha molts més medis de megafonia que aleshores.
8) Els sociòlegs saben què és això de "to blame the victim" (culpabilitzar la víctima). Jo diria que com a mínim és lleig. Com també em semblava lleig veure el somriure del Tzarvitx explicant que el seu pare era escombriaire, amb plaça al Kremlin, i li tocava a vegades recullir els cadàvers dels manifestants (en els carros de les escombraries).
9) Em pregunto si hi ha re-encarnació, tot i que algunes proves en tinc. I si serveix per a res, donat que l'equilibri de contrincants es manté durant segles. No crec que la llei del talió s'apliqués automàticament en èpoques bíbliques, ni que ara tot siguin flors i violes.
1) No em sento identificat a primera vista ni amb els policies ni amb els manifestants.
2) No vaig rebre mai cap pal de la policia de Franco, tot i que em crec prou als qui sí que en varen rebre. I sí que he rebut i molt de la policia sota un govern democràtic a França: aixlesbains.galeon.com I em fan pena els qui creuen que França és un país democràtic a imitar, com jo mateix ho creia abans que la policia em deixés en coma.
3) A mi ningú em va preguntar, abans de declarar-se Catalunya espanyola com a comunitat autònoma, si jo volia que fos així o si jo volia que la regió autònoma fossin els anomenats Països Catalans, que és com jo sentia que havia de ser: Catalunya Nord, Andorrra, Catalunya Sud, Comunitat Valenciana, i Illes Balears. I, si els catalans hem estat cruels en ocasions, també sabem compadir-nos de les víctimes de València o de Madrid o de la regió que sigui per més que l'haguem odiada abans. Jo crec que estimem molt més Alberto Contador pel parany que li varen parar amb l'analítica que va trobar una dosis homeopàtica de clenbuterol a la seva sang que no pas a Pepe trepitjant la ma del pobre Messi o a Mourinho posant el dit a l'ull a Tito Vilanova.
4) Si una manifestació és autoritzada i hi van les autoritats encapçalant-la, és molt probable que sigui pacífica. Però, si la manifestació ha estat autoritzada i no hi acudeixen les autoritats d'un ampli ventall de la societat, aleshores pot ser violenta. Perquè? Doncs perquè ha donat temps a la policia d'organitzar els agents infiltrats camuflats d'agitadors antisistema. Ja n'hi ha d'agitadors antisitema autònoms reincidents, i també n'hi ha de pagats pels partits de l'oposició, normalment extremistes de dreta o, més sovint, d'esquerres, els dirigents dels quals fan i diuen com en Lerroux "Aixequem-se i aneu-hi". Tot plegat és com a la pel·lícula dirigida pel Martin Scorsese Infiltrats, amb el Leo DiCaprio de protagonista. Deixant ara la màfia, amb l'excusa dels violents (infiltrats o autèntics) la policia aprofiten per a detenir els qui els imiten (autèntics imitadors) i aprofiten per a repartir llenya. Fins i tot els paguen un plus per l'actuació violenta i els donen punts al curriculum. La raó de la violència per encàrrec de l'autoritat és que així es pot controlar més el personal. A ETA mateix hi havia força infiltrats i així l'han poguda controlar. Per altra banda, si una manifestació no ha estat autoritzada, és probable que sigui pacífica, si és que no ha donat temps als infiltrats d'acudir-hi. Aleshores també és possible que la versió policial sigui que hi ha hagut ferits entre ells i que hi hagi hagut destrosses ocasionades pels violents, i que tot això ho diguin exagerant molt les coses. Com també eren exagerades les morts (almenys la gran majoria) a mans dels grisos com a notícia donada pels seguidors dels agitadors comunistes. A vegades resultava que no havia mort ningú, tot i que, deprés de l'altercat i durant dies, la xifra s'hagués anat incrementant. Una altra tàctica de l'autoritat és deixar fer els manifestants però recordar exactament qui ha fet què; i, un cop acabada la manifestació, anar-los a cerca a casa seva per a detenir-los. Així s'estalvien els comentaris dels medis de comunicació en contra la policia. És una tàctica emprada per exemeple al Marroc o a Xina. Les presons allí no són cap hotel, s'assemblen força a gàbies per a animals. A Xina o a països àrabs molt fonamentalistes la policia, de paisà, segresta els ex-manifestants per a fer-los desaparèixer del mapa, és a dir, matar-los en secret.
5) El que m'ha sublevat més de tot aquest episodi de València han estat els insults d'algun dirigent sindical de la policia en contra del ministre Jorge Fernández Díaz per les declaracions assenyades, al meu entendre, d'aques responsable de la policia. I m'ha fet vergonya les rectificacions d'ell posant-se més dur, com tement una represàlia d'Aznar a l'ombra.
6) Com a remei casolà de tot això racomano als polítics repressors que es posin aigua de Roses al cap a veure si se'ls en va les ganes de promoure la violència. I a les víctimes, els recomanaria que trobin algú que els faci messatge de polaritat per a recuperar-se de pressa.
7) Tant que saben parlar els polítics a les tertúlies i debats, els trobo a faltar a l'hora de contrarrestar les manifestacions. Un oncle de la meva àvia (Macari Golferichs) aconseguia fer aturar la guerra entre trinxeres durant la guerra del 1936-39, almenys mentre durava el seu discurs pacificador. I ara hi ha molts més medis de megafonia que aleshores.
8) Els sociòlegs saben què és això de "to blame the victim" (culpabilitzar la víctima). Jo diria que com a mínim és lleig. Com també em semblava lleig veure el somriure del Tzarvitx explicant que el seu pare era escombriaire, amb plaça al Kremlin, i li tocava a vegades recullir els cadàvers dels manifestants (en els carros de les escombraries).
9) Em pregunto si hi ha re-encarnació, tot i que algunes proves en tinc. I si serveix per a res, donat que l'equilibri de contrincants es manté durant segles. No crec que la llei del talió s'apliqués automàticament en èpoques bíbliques, ni que ara tot siguin flors i violes.
jueves, 9 de febrero de 2012
TIROIDES
Desde el 26 de abril de 1986 (accidente de Chernobil) que he sabido de casos de personas, e incluso perros, con tumores en el tiroides. Antes eran consabidas las afecciones por hipotiroidismo o por hipertiroidismo; y aún ahora hay muchas personas que piensan que éstas son las únicas afectaciones posibles del tiroides. Mi opinión personal es que la afectación a partir de entonces fue debida, en parte, a la radioactividad que la central nuclear dispersó por Europa (cosa que el mismo día se decía ya en el IQS) y, quizá en igual rango, a los aditivos de las gasolinas. Puede que haya algún factor congénito que predisponga también a padecer trastornos tiroideos. En todo caso, la proximidad al aire yodado del mar acentúa las afectaciones tiroideas en Barcelona. Hace un año y medio fui operado de unos tumores en el tiroides. La afectación debía venir de muchos años atrás. Probé varios tratamientos naturales y, en principio, lo tenía controlado, al tiempo que algunos de los que habían empezado un proceso similar iban muriendo, eso sí, con los tratamientos de los mejores médicos. Durante años, los médicos a los que acudía se reían de mi achacando mi afección a una especie neurosis sexual. Mientras tanto, mi amigo más íntimo se hizo operar antes de que los tumores fueran demasiado grandes y, después, no necesitó tratamiento hormonal de sustitución. Le decían que lo suyo era congénito/familiar. Después de unos pocos años el dolor de mi tiroides empezaba a ser casi insoportable y al fin pude contactar con una internista, amiga de un amigo mío pirineista, que se tomó en serio mi tiroides y me fijó visita urgente con el cirujano. La verdad es que la chispa del cambio fue el enfado de un doctor amigo mío y vecino, consejero del colegio de médicos, que no se creyó que los médicos se me sacaran de encima recetándome medicación tranquilizante (tranxilium , deanxín, tranquimazime) como única solución contra mis tumores. Y le echó la bronca a mi madre por tener un hijo tan "mentiroso". Mi madre supo sortear la barrera del médico de medicina general y concertar para mi una visita con el especialista. Y la especialista me concertó visita en seguida con el cirujano. Éste, en su primera visita, ya me decía que había acudido a él demasiado tarde, y que la única solución que quedaba era la de encalar mi tumba. Yo recordaba esa frase suya de una entrevista que le habían hecho en televisión. Era su salida para cuando los casos eran incurables y no quería engañar al paciente. La punción/aspiración con aguja "fina"(?!) para analizar el tumor no duele en el mismo momento, pero, al cabo de pocos minutos duele muchísimo. Lo digo porque en un foro he leído el comentario de un marido que asegura que no duele porque a su mujer se la hicieron y no dolió. ¡Qué resignada debía ser la mujer, y qué bruto él!. Al cabo de unas semanas, al abrir el cirujano mi cuello, se sorprendió de la benignidad de los tumores y se dio para sí mismo la explicación de que ello se debía a mi régimen vegetariano y a las hierbas que había tomado. Y aún me recomienda que siga tomándolas, además del tratamiento con eutirox, claro. Por cierto, que la pastillita es muy pequeña y casi se puede decir que no llega a herir el orgullo de quien piensa - yo lo creía- que no necesita tomar ningún medicamento. Hay que tomarla en ayunas, desecha debajo de la lengua o masticada sola, o con un poco de agua. Al cabo de 20 minutos, ya se puede desayunar. Y al cabo de 1/2 hora, ya se puede tomar algún suplemento de Calcio, si se nota dolor de huesos. Si no se respeta este protocolo de espera, parece que el tratamiento hormonal substitutorio no hace tanto efecto. También sería prudente conservar el medicamento en nevera, al menos en verano. Ha habido en 2018 muchas denuncias en Francia contra la empresa Merck que comercializaba ahí Levothyrox, medicamento homólogo al Euthyrox, pero con diferentes excipientes. Unos aseguran que provocaba malestar, dolor de cabeza, mareos y problemas muy serios. Otros que la dosis estaba por debajo de lo que marcaba la etiqueta. Lévothyrox (France) Luego apareció una empresa de capital suizo (Génévrier) que comercializa TCAPS, con dosis muy escaldonadas y excipiente muy neutro (glicerina), pero 10 veces más caro que Euthyrox. Lo que no sé es qué efecto tiene exactamente el Thyroidea comp.(Heel), un preparado homeopático inyectable o tomable en ayunas por la boca (sublingual). Es caro también. Lo que hay que controlar sobre todo es el TSH cada 6 meses. Si es muy alto, mayor de 4, ello indica que hay que tomar más eutirox; y, si es muy bajo, entonces es señal de que hay que tomar menos. Lo ideal es que sea 2 o algo menor. Lo que no suelen decir los médicos es que el eutirox puede hacer subir el colesterol o provocar arterisoclerosis.
http://gltiroides.blogspot.com/
http://www.tiroides.net/
AmigosHipotiroideos@yahoogroups.com
http://thyroid.about.com/
http://www.thyroidscience.com/
http://stopthethyroidmadness.com/
http://www.forum-thyroide.net/index.html?http://www.forum-thyroide.net/phpBB/ftopic27584.html
El Dr. Font Quer en su obra sobre botánica pintoresca recoge el empleo de collarines hechos con frutos de Muehlenbeckia tamnifolia, una poligonácea andina de las zonas altas, para prevenir los bocios.
http://www.tiroides.net/
AmigosHipotiroideos@yahoogroups.com
http://thyroid.about.com/
http://www.thyroidscience.com/
http://stopthethyroidmadness.com/
http://www.forum-thyroide.net/index.html?http://www.forum-thyroide.net/phpBB/ftopic27584.html
EL
TIROIDES
Es una glándula en forma de
mariposa, situada en la parte basal y
anterior del cuello. Pesa, en condiciones normales, unos 20-45 g . Ambos lóbulos están
unidos por un istmo, sobre la tráquea y
el cartílago cricoides. Puede haber (en una de cada cuatro personas) un lóbulo
piramidal (estrecho), que va desde el istmo hacia el hueso hioides, con el cual
suele estar conectado por una banda fibrosa. El tiroides está envuelto en una
doble cápsula de tejido conjuntivo. El tiroides cubre en parte la zona alta de
la tráquea, desde el cartílago tiroideo hasta el quinto anillo de la tráquea.
En el embrión, el tiroides se forma a partir del suelo faríngeo. En el adulto, en
la base de la lengua, permanece el foramen caecum, que es el residuo de
la evaginación embrionaria que ha dado lugar al tiroides. La conexión o
conducto tiroglósico se pierde a los ocho meses de vida embrionaria. A veces,
quedan remanentes en forma de quistes, fístulas o senos anómalos.
La estructura alveolar facilita la acumulación extra-celular
de hormonas tiroideas. Cada folículo globular (20-900 micras) está revestido de
un epitelio simple. Son más frecuentes los folículos pequeños que los grandes,
habiendo siempre mucha heterogeneidad, al menos en la especie humana. En su
interior, el folículo alberga un coloide gelatinoso. Hay mucha irrigación
sanguínea (redes de capilares englobando el folículo) y linfática; así como una
intensa innerviación (simpática y parasimpática). La glándula puede funcionar
sin innerviación (trasplantes). Las terminaciones nerviosas van a para algunas
al epitelio folicular y tienen la función vasomotora. Las fibras post-ganglionares
simpáticas se originan en los ganglios cervicales medios y superiores. Las
células del epitelio suelen ser más bien planas en caso de hipotiroidismo, y
cilíndricas en hipertiroidismo. Lo más normal es que sean cuboides. Su núcleo
es mediano y bastante centrado (con 1-2 nucleolos). Su citoplasma es algo
basófilo (en condiciones normales) y muestra al microscopio óptico, además de algunas
mitocondrias en forma de delgados bastoncitos, el aparato de Golgi (supra- o para-nuclear) y
numerosos lisosomas (de 0,5- a 0,7 micras, en la zona apical del citoplasma) con estearasa y fosfatasa ácida, gotitas de
grasa, y unas gotitas claras (teñibles con azul de anilina) que corresponden a
glóbulos de coloide (como el que hay en la luz del folículo). El coloide es
homogéneo y puede presentar alguna célula de descamación y algún macrófago. Como
el coloide contiene, además de T3 (tiroxina) y T4 (tri-yodo-tironina), mucha
tiroglobulina (una glico-proteína con 4% de hexosamina), se tiñe muy bien con
el ácido per-yódico (Schiff). Al
microscopio electrónico, se puede apreciar la tendencia a formarse una sola
capa de células en el epitelio del folículo, rodeado de micro-fibrillas y de
una lámina basal (500 Ångstrom) continua. En los senos entre folículos,
aparecen algunos macrófagos, y capilares fenestrados, fibras de colágeno y
fibroblastos. Las conexiones laterales entre las células del epitelio de
células cuboides aparecen con muchas micro-vellosidades y contienen un retículo
endoplasmático bien desarrollado.
Las
peroxidasas tienen un papel muy importante en la hidrólisis y yodación de los
residuos de tiroglobulina. Esto tiene lugar principalmente en las cisternas del
retículo endoplasmático y del aparato de Golgi.
El esquema de las hormonas tiroideas puede concatenarse así:
- mono-yodo-tirosina T1+ di-yodo-tirosina T2 = tri-yodo-tirosina T3
- tri-yodo-tirosina T3 + tri-yodo-tirosina T3 = tiroxina (=T4 , = tetra-yodo-tironina)
Muy importantes son las células para-foliculares C. Se sitúan
entre las epiteliales normales. Son algo mayores que ellas y se tiñen de modo diferente. Sus numerosísimos corpúsculos (de 0.1 a 0.4 micras) se tiñen
con nitrato de Plata (Cajal). Sus
mitocondrias tienen una gran actividad y concentración del enzima alfa-glicero-fosfato-deshidrogenasa.
Las células para-foliculares-C sirven para mantener los niveles de Calcio en
sangre, a través de su segregación (calcitonina). Una falta de calcitonina provoca
osteoporosis. La calcitonina manda el Calcio del plasma a los huesos. También la pueden segregar las células neuroendocrinas del tracto respiratorio. La
parathormona (del paratiroides) tiene efectos contrarios (su exceso provoca
osteoporosis). La parathormona manda el Calcio de los huesos al plasma. En los
carcinomas medulares, la calcitonina se dispara (x 10.000).
El hipotálamo segrega TFR (factor liberador de la tironina), el cual
activa a la TSH del lóbulo anterior de la hipófisis, y ésta al tiroides. Las
concentraciones de Yodo en el tiroides pueden ser muchísimo mayores (x 100.000)
que las de la sangre. En la linfa aún son mayores (x 100) que en la sangre. Un
test fácil es pintarse con tintura de Yodo un círculo (del tamaño de 2 euros)
en el muslo. Si el tinte desaparece mucho antes de 24 horas, es que necesitamos
tomar Yodo; o que padecemos de hipotiroidismo. La capacidad de concentrarse el
Yodo en el tiroides es inhibida por el isotiociantao. La de convertirse el
ioduro en Yodo es inhibida por la tiourea.
Los quistes tiroglósicos
suelen tener menos de 2 cm
de diámetro. Suelen encontrarse cerca del hueso hioides. La pared del quiste
suele estar formada por tejido conjuntivo denso y fibroso. Éste está forrado
por un epitelio columnar ciliado pseudo-estratificado. Cuando hay mucha
inflamación este forro es reemplazado en la periferia por epitelio escamoso.
Los quistes mayores pueden constituir un foco de infecciones y por ello se
recomienda extraerlos. Suele recomendarse entonces vaciar también la parte más
central del hueso hioides, por su contacto con el conducto tiroglósico.
Los senos tiroglósicos se
presentan como pequeñas aberturas en la piel en la línea media delantera del
cuello, entre la base y el hueso hioides. Suelen extraerse por ser un foco
infeccioso.
Las fístulas tiroglósicas son
vestigios del conducto embrionario tiroglósico que comunican la faringe con la
piel.
La lengua tiroidea es una
anomalía caracterizada por la presencia de tejido tiroideo en varias zonas de
la base de la lengua. En algunos pocos casos ésta es la única ubicación del
tejido tiroideo, por lo que no se recomienda entonces su extirpación.
El hipotiroidismo se manifiesta en la edad infantil dando lugar al
cretinismo (falta de desarrollo corporal, mental y sexual). En la edad adulta
da lugar al mixedema (hinchazón de piernas y cara, y torpeza mental). El
hipotiroidismo es más frecuente en mujeres entre 50 y 60 años, o mayores, que
no en hombres de las mismas u otras edades. Una variante es la enfermedad de Wilson. Ahí hay un factor de resistencia
a la T3 (la hormona más activa). Se caracteriza, a pesar de unos valores
analíticos normales de T3, por una temperatura basal (de madrugada) muy baja
(< 35º C). Otra variante de hipotiroidismo es la intoxicación por toxinas
(dioxinas, PCB = bifenoles poli-clorurados, Cobalto, Flúor, Yodo -131 (radiactivo) etc.). Los
isotiocianatos (de algunas plantas) y el IFN alfa pueden agravar el hipotiroidismo.
Estas substancias inhiben la transformación de T4 (tiroxina) a T3
(tri-yodo-tironina). Paradójicamente, un abuso de Yodo puede dar lugar a un
hipotiroidismo, pues actúa como paralizante de la actividad de la glándula. El
Flúor (aguas suizas) baja la T3 (10-40%). En general, el hipotiroidismo se asocia
a depresión, malas digestiones, sequedad de piel, obesidad, colesterol (en
principio más alto, pero puede ser muy bajo también), tendencia a las
infecciones recidivantes, falta de interés en el sexo, zumbidos en los oídos
(acúfenos, tinnitus), frigidez en manos y pies.
El tratamiento contra el
hipotiroidismo debe pasar por evitar alimentos como Ajos, Cacahuetes,
Cebollas, Coles, Espinacas, Guayavas, Nueces, Puerros, Rábanos, Soja, Tapioca.
La razón es que estos alimentos contienen agentes bociógenos que inactivan la
funcionalidad del tiroides. En cambio, convienen: germen de Trigo, Avena, y la
levadura de cerveza, infusiones de Tomillo, y todas las algas marinas
dietéticas (Arame, Cochayuyo, Fucus, Hiziki, Kelp, Kombu, Nori, Wakame, etc.),
en pequeñas dosis de 1 g
diario. También, salsa de Soja y pastillas con extractos de Commiphora gugul, Omega-3 (aceite de Linaza),
Coleus forskohli, Maca, o bien con
7-ceto-DHE y L-tirosina o N-acetil-L-tirosina. Entre los principios activos
recomendados para combatir el hipotiroidismo están al capsaicina (de la
Guindilla o Chile), la tirosina (aminoácido), T3, T4, — lo mejor es tomarlos en
la proporción T3/T4 1:4 TSH, TRH, forskolina
(del Coleus froskolii), I, Se, Zn, ARN, centrofenoxina,
dimetil-amino-etanol, ácido fólico, cobalamina, vitamina A, vitamina B6, Ginseng
o Eleuterococo (como estimulantes del ARN). El Yodo puede ingerirse al comer
algas marinas (Alaria, Ascophyllum, Eklonia, Fucus, Laminaria, Macrocystis,
Nereocystis, etc.). El ejercicio físico regular normaliza o activa el
tiroides. El hipotiroidismo puede ir asociado a hipoclorhidria, estrés,
envejecimiento prematuro, alergias, inmunidad débil, fatiga, hipoglicemia o
hiperglicemia, LDL-colesterol bajo o alto, dolor de cabeza, dolores musculares,
osteoporosis, falta de memoria, infertilidad, cabello y piel secos, retraso en
la cicatrización de cortes y heridas. El signo principal es la hipotermia
(especialmente la matutina).
El hipertiroidismo da lugar a nerviosismo, excitación, sudoración
excesiva, pesadillas (en las que el fuego y las acrobacias tienen un papel
importante), incapacidad para mantenerse quieto y relajado, adelgazamiento,
hambre y sed insaciables, intolerancia al calor, opresión traqueal, crisis
gastrointestinales, ojos saltones. Hay una mayor actividad y concentración de
T3, pero el espacio interior de los folículos (coloide) está muy reducido. La
actividad del aparato de Golgi
está disparada. El hipertiroidismo puede deberse a un tumor de hipófisis o de
ovario, mediando en ambos casos una elevación de la TSH (hormona estimulante
del tiroides). Suele haber más LATS, una variante de acción retardada de la
IgG, de lo normal en el plasma sanguíneo. También puede deberse el hipertiroidismo
a infección vírica (EBV), o a inflamación general, o a autoinmunidad (enfermedad
de Graves: 78% en mujeres de 20-40
años), o al estroma ovárico. La enfermedad de Graves
puede tratarse con pregnenolona (para reducir la protrusión ocular), Litio,
Selenio, Melisa, Menta de Lobo (Lycopus). O también puede deberse el
hipertiroidismo a una tumoración benigna en el mismo tiroides. Médicamente se
trata con propil-tio-uracilo o con metimazol. Convienen los alimentos
prohibidos para el caso de hipotiroidismo antes mencionados.. El Flúor puede
corregir el exceso de producción de tiroxina. Podemos obtenerlo simplemente del
agua de Vichy Catalán. También el Magnesio modera el tiroides. Están indicados:
Acetil-L-carnitina, isotiociantaos (Capuchina), vitamina A, calostro, Litio,
vitamina B12 y Zanahorias. Puede tratarse con los remedios contra el bocio
exoftálmico: Lycopus, Convolvulus pluricaulis.
El bocio es un engrandecimiento de la glándula. Esto tiende a
compensar su falta de funcionalidad. Minerales conteniendo Arsénico, Cobalto o
Flúor pueden engrandecer el bocio. Aditivos de las gasolinas también. Los
ácidos húmicos contenidos en el agua (de algunas zonas de Galicia, por ejemplo)
también son bociógenos. Un consumo excesivo de Soja o alimentos de la lista de
hipotiroideos (Ajos, Cacahuetes, Cebollas, Coles, Espinacas, Guayavas, Nueces, Puerros,
Rábanos, Soja, Tapioca) o de plantas con SCN– tiende a engrandecer el bocio. En
cambio, cantidades moderadas de Yodo, Selenio, vitamina A y vitamina C, además
del Perejil, tienden a reducir el bocio. La Melisa, la Mejorana y el Lithospermum
officinale se ha dicho que reducen el bocio.
De hecho, hay varios tipos de
bocio, si bien todo tienen en común la hiperplasia.
TIPO DE BOCIO
|
reacción con Yodo
|
edad típica
|
producción hormonal y temperamento
|
Otras características
|
|
SIMPLE/
DEL
ADOLESCENTE/
NODULAR
ATÓXICO
|
Poca
|
15-20
(chicas)
|
normal
|
Puede dar lugar a bocio nodular a los 40 años o a
bocio nodular tóxico (a los 60)
|
|
ENDÉMICO
|
Buena
|
15-20
|
baja / tranquilo
|
Puede deberse a factores genéticos o ambientales
(aguas con fulvatos, exceso de Calcio, Flúor, Cloro, tiocianatos, percloratos,
ácido paraamino-salicílico, Cobalto, resorcinol, sulfonamidas, alimentos
biciógenos como Ajos, Cacahuetes, Cebollas, Coles, Espinacas, Guayavas,
Nueces, Puerros, Rábanos, Soja, Tapioca. No hay nódulos pero sí lóbulos y
zonas quísticas. Suele haber involución caracterizada por un exceso de
coloide.
|
|
NODULAR
|
Poca
|
20-40
|
alta o normal/ tranquilo
|
Es asimétrico. Los nódulos parecen adenomas.
Puede aparecer tejido linfoide adyacente. Puede dar lugar a hemorragias,
zonas con fibrosis (para rellenar las zonas hemorrágicas), zonas vacías
(quistes), zonas calcificadas, y/o degenerar en cáncer. Puede desplazarse
hasta la zona superior del esternón.
|
|
EXOFTÁLMICO
=BASEDOW
=GRAVES
|
Irregular.
Muy poca en bocio nodular tóxico. Dramática en
Graves.
|
10-25
|
alta / muy
nervioso
|
Repliegues papilares en los pequeños folículos,
epitelio ya no cuboideo si no cilíndrico. Núcleos linfoides. Coloide basófilo
y vacuolado en la periferia.
Adelgazamiento, calor, ojos saltones. Crisis
cardiacas paroxísticas taquicárdicas (taquicardia basal). Vómitos, diarreas,
ictericia, Con propil-tio-uracilo disminuye el coloide, pero aumenta el
tamaño del bocio. Con Yodo, disminuye la vascularización.
|
|
LINFADENOIDEO
=HASHIMOTO
|
Poca
|
45-55
|
baja con accesos de alta irregulares / tranquilo
|
Es típico de la menopausia. Crece rápidamente.
|
|
TRATAMIENTO DEL BOCIO
Además de las plantas y
vitaminas arriba citadas, en casos más concretos, pueden añadirse otros
tratamientos:
—Endémico
(hipotiroidismo, aparece en la pubertad): Tomillo, Fucus, germen de Trigo,
jalea real, Musgo de Córcega, semillas de Cardo Mariano.
—Nodular
o Asimétrico (actividad normal o alta, peligroso; aparece en la juventud
madura): corteza de Encina, hojas de Nogal, salvado, Cobre, Cicuta (u.e.
cataplasma de unos minutos de Cicuta hervida en leche), hojas de Cardo Mariano
(verdura, sin pinchos). Las antitumorales tiroides pueden prevenir, así como un
nivel bajo de estrés (y superar la sensación de coerción y falta de libertad o
creatividad), problemas mayores:
Alfa-galactanos
Aloe vera
Aquillaria agallocha
Arándanos
Berberis vulgaris
Bryonia dioica
Cacao
calostro
Celidonia
Coleus
forskholii
Coptis
chinensis, C. teeta
Conioselinum
vaginatum,
Convolvulus arvensis
(estatina C).
Coquitos del Brasil (Selenio)
Fritillaria verticillata
GABA + teanina (contra el estrés)
Galium verum
Genisteína (Soja)
Ilex aquifolium
Ipecacuana
Lepidium draba
Ligusticum
acutifolium
Lindera
strychnifolia
Liriope
graminifolia, L. spicata
Magnesio
Mejorana
Melisa
Menta
Nogal + Fucus (cataplasma)
Orégano
Peonia alba
Propóleo
Prunus nume
Romero
Salvia
Scutellaria baikalensis
Vitexina (Te de Tres Años, Cacao, Espino Blanco, Fenogreco)
El bocio nodular tóxico
(BNT) o enfermedad de Plummer es,
después de la de Graves (enfermedad
autoinmune), la causa más común de hipertiroidismo. En áreas con deficiencia
endémica de Yodo, el BNT representa el 60% de los casos de bocio. Puede
presentarse como un único adenoma (dentro de un tiroides multinodular) o como
una serie de nódulos hipersecretores. Puede dar lugar (esta segunda variable) a
hemorragias y áreas de fibrosis (calcificación). Los síntomas más frecuentes son
poca tolerancia al calor, palpitaciones (y disnea), temblores, pérdida de peso
(en personas mayores), hambre excesiva, o anorexia, y estreñimiento (en personas mayores), apatía, disfagia, voz ronca. Normalmente, la TSH es
casi nula y la T4 normal.
En principio, el factor desencadenante es una deficiencia de Yodo (que
puede seguir a un exceso). Ello conduce a bajar la T4. Y ello determina la
aparición de la hiperplasia para compensar la poca productividad (de T4). La
hiperplasia predispone o conlleva mutaciones en el receptor de la TSH. Ello
desencadena más crecimiento anómalo (clones nodulógenos). Las vías del
fosfoinostol (activadas por el AMPc) son activadas por estas mutaciones del
receptor de la TSH y por la proteína alfaG. Ello facilita una cierta autonomía
de las células. Algunos
genes propician la aparición de BNT, pero no son determinantes (D727E). Y
algunas mutaciones del receptor de la TSH no son exclusivas del BNT (cola –COOH). La endotelina ET-1, el factor
insulinoide GF-1, y los factores de crecimiento endotelial y fibroblástico
pueden intervenir en la proliferación celular en el BNT. En cambio, son niveles
bajos de TGF beta-1 (o resistencia a la acción de este factor de crecimiento
transformante) los que se asocian a esta proliferación celular.
Según María Trében, habría que hacer gargarismos con la decocción
de Galium verum/aparine y de Malva sylvestris, frescas. También
aplicarlas chafadas, en compresa, solas o con harina de Cebada. También hacer
compresas con Cola de Caballo (decocción) durante unas 2 horas al día. Y
con amargo sueco unas 4 horas. Y beber una tisana de Ortiga, Milenrama y Caléndula a partes iguales,
media hora antes y después de las comidas.
—Bocio exoftálmico o
Bassedow (hipertiroidismo, aparece en la primera juventud): Duboisia,
Lycopus, Veratrum album (100 mgm), Cicuta, Galium verum,
arcilla, Coclearia del país, Guayaba. Ajos,
Cebolla, Puerro, Nueces, Tapioca, Espinacas, Col, Rábano, Soja, Cacahuete.
—Bocio linfadenoido o Hashimoto
(poca actividad, precedida de picos de alta; en la pre-menopausia o en
hombres; puede degenerar a cáncer en algunos casos): Fucus UI, Encina corteza
UE, Musgo de Córcega UI, hojas de Nogal UE, salvado UE, Veronica officinalis UI, Veronica
urticifolia UI. Selenio (200 microgramos al día). Vitamina D. No conviene
tomar ni alimentos con gluten ni leche de Soja o Soja. Se agrava con infección
por Helicobacter pylori en el estómago y con el estrés nervioso. Por
ello podrían valer el Jengibre y la Pasiflora, respectivamente. Es una
enfermedad autoinmune. Los anticuerpos se disparan (anti TPO, anti Tg). La T4 y
la T3 suben al destruirse tirocitos.
El tratamiento con Thyroidea Compositum (Rx) (Lab. Heel) parece ser que va bien en general
para los procesos de ligero hipotiroidismo, cancerosos o solo linfocíticos afectando al tiroides.
El Dr. Font Quer en su obra sobre botánica pintoresca recoge el empleo de collarines hechos con frutos de Muehlenbeckia tamnifolia, una poligonácea andina de las zonas altas, para prevenir los bocios.
TUMORES DE
TIROIDES
Los hay benignos,
intermedios, malignos y secundarios. Entre los benignos, están el bocio nodular
adenomatoso y el adenoma auténtico (folicular o papilar). Entre los intermedios,
están el adenoma folicular (clase I o poco invasivo; clase II o muy invasivo),
y el adenoma papilar (clase I, clase II). Entre los malignos, están el carcinoma
poco diferenciado, el carcinoma de célula pequeña, el carcinoma de célula en
huso, el carcinoma de célula gigante, el carcinoma de célula escamosa, el
carcinoma de célula de Hürthle y el sarcoma. Los tumores secundarios son muy
poco frecuentes. Derivan de metástasis generalizada o de otras zonas del
cuello.
Los adenomas
se tratan quirúrgicamente mediante escisión parcial o subtotal del tiroides.
Los adenomas foliculares o papilares poco invasivos se tratan quitando el
lóbulo o el ganglio afectado. El adenoma folicular o el papilar invasivos se
tratan mediante tiroidectomía total. El folicular suele dar lugar a metástasis
que afectan a los huesos y a los pulmones. El papilar en el sistema linfático. Suelen
quitarse los ganglios afectados. Los carcinomas malignos se tratan con
radioterapia.
TUMORES
BENIGNOS
Los nódulos
hiperplásticos del bocio nodular (múltiple) adenomatoso no comprimen al
tejido adyacente tiroideo, apenas están encapsulados y muestran una estructura
variable. En cambio, los auténticos adenomas suelen ser solitarios, son
típicos de las cuarentonas, están bien encapsulados y comprimen el tejido
adyacente.
La variante de adenoma folicular se
caracteriza por su poca diferenciación de las células epiteliales cilíndricas,
respecto del tejido normal. A veces el coloide (transparente marronáceo) excede
su presión normal y hace coalescer a varios folículos para formar un quiste. En
cambio, otras veces, el coloide (translúcido) pierde presión y los folículos se
quedan reducidos como en el tejido fetal, las células epiteliales se aplanan y
se producen cavidades y hemorragias por involución. El aspecto exterior es rosa
grisáceo. Otra variante de adenomas son los embrionarios, de prognosis
intermedia, de aspecto gris rosáceo, caracterizados por células epiteliales
parecidas a las embrionarias. Los folículos apenas se forman dentro de la
glándula, pero una vez invadidos los vasos sanguíneos, o los linfáticos, puede
haber diferenciación y formarse minúsculos folículos ahí. Otra variante de
adenoma es el de la célula de Hürthle.
Es embrionaria y retrogresiva. Las células del parénquima se disponen en grupos
o cordones, mientras que los folículos aparecen pequeños o mal formados. Las
células de Hürthle son grandes,
poligonales, y oxifílicas (acidófilas o eosinófilas), con un citoplasma hialino
conteniendo un fino granulado (mitocondrias) y limitado por una pared bien
aparente; núcleo de forma y tamaño (grande) constante, hipercrómico, a menudo
picnótico (pre-necróticos). El aspecto del adenoma de Hürthle es homogéneo, marrón opaco, con periferia bien
regada por vasos sanguíneos y linfáticos, y centro con necrosis, hemorragias,
fibrosis y calcificaciones.
La variante
de adenoma papilar se caracteriza por pequeñas papilas de tejido
conjuntivo a lo largo de la de la periferia interna de los folículos,
recubiertas por epitelio de células cilíndricas. Normalmente suelen estar
incompletamente encapsulados, con superficie rojo marronácea granular
(quistes), y poco diferenciados del tejido adyacente. Hay radios centrípetos de
tejido conjuntivo fibroso con vasos sanguíneos desde la superficie al interior.
Sólo las aposiciones de Calcio señalan cambios involutivos. Su prognosis es
intermedia.
TUMORES
INTERMEDIOS
Los adenomas foliculares intermedios de la clase I son poco
invasivos. Son más o menos invasivos según si tienen o no células embrionarias.
Una vez atravesada la cápsula o invadidos los vasos sanguíneos, las células
embrionarias pueden rediferenciarse y pasar a células cuboides normales y dar
lugar a pequeños folículos.
Los adenomas foliculares intermedios de la clase II son en
cambio claramente invasivos y (adenocarcinomas foliculares) no surgen a partir
de un adenoma pre-existente. Tienen el parénquimas con más células,
hipercromáticas (basófilas) y algunas de ellas presentan escenas mitóticas. Los
folículos son imperfectos. El tumor alcanza toda la extensión de un lóbulo. El
adenoma no está encapsulado pero sus límites son claros. Tiene un aspecto gris,
granular, firme. A través de los vasos sanguíneos produce metástasis en
pulmones y huesos.
Los adenomas papilares intermedios de la clase I se distinguen de los adenomas papilares en que los primeros materializan pequeñas
intrusiones con células embrionarias en la cápsula y o en los vasos sanguíneos
(poco frecuentemente) y linfáticos.
Los adenomas papilares intermedios de la clase II son típicos
de la edad infantil y juvenil. Se caracteriza por presentar más células más
basófilos y mostrando algunas de ellas escenas de mitosis. La metástasis tiene
lugar principalmente a través de los vasos linfáticos.
TUMORES
MALIGNOS
El carcinoma
poco diferenciado llega a mostrar focos con señales claras de cáncer:
anaplasia y pleomorfismo. Es decir,
núcleos muy grandes, nucleolos muy aparentes y citoplasma escaso. Pero el
epitelio aparece como de un tipo indefinido o indiscernible.
El carcinoma
de célula pequeña es típico de personas mayores. Aparece difuso o en hebras
o en racimos, pero nunca como una masa grande y compacta, un epitelio de
células pequeñas redondeadas anaplásticas que conforman la parte principal del
parénquima del tumor. Parece ser que suele derivar de un adenoma.
El carcinoma
de célula en huso se parece mucho al tipo anterior. La única diferencia es
la forma de las células ya que en este tipo no son esféricas sino alargadas, en
huso. Esta forma hace parecer estos tumores a los sarcomas.
El carcinoma
de célula gigante se caracteriza por mostrar muchas células gigantes.
Conlleva u crecimiento rápido e invasivo dando lugar a metástasis rápidas.
El carcinoma
de célula escamosa es muy raro y muy maligno.
El carcinoma
de células de Hürthle presentan muchas células de este tipo. Dichas células
se hallan en pequeña proporción en todos los tumores tiroideos.
Los fibrosarcomas
son más bien raros en el tiroides.
Los linfomas
en el tiroides son secundarios a una enfermedad sistémica afectando al sistema
linfático.
******************************************************
CÁNCER DE TIROIDES
Podría ser debido a algún virus que hubiera afectado la boca o las vías respiratorias altas. Hay algunos casos de contagios. También puede ser debido a radiaciones ionizantes especialmente incidentes en la zona; o debidas a Yodo radiactivo. Un 7% de los afectados por tumoraciones o irradiación desarrollan cáncer de tiroides. El sentimiento de coerción y carencia de libertad para expresarse suele ir asociado a ello. Habría que saltar tabúes y animarse a expresar, con arte, todo aquello que se tiene dentro. Se asocia normalmente también a escasa fertilidad sexual.
El bocio nodular asimétrico es el más propenso, seguido del limfadenoide (Hashimoto), a degenerar en cáncer. De cáncer de tiroides hay de cinco tipos: papilar (65 %) / folicular (15%) / medular / indiferenciado / anaplástico (10%). Los ganglios del cuello hinchados, aparte del tumor que crece, es la señal más detectable. Pero pocos casos con esta señal equivalen a cáncer. La expresión del gen mn23-H1 es concomitante con el cáncer, siendo un gen antitumoral, que se dispara en caso de cáncer de tiroides. La metástasis suele afectar los pulmones y los huesos. Puesto que las mujeres tienen 8 veces más bocio (por el Hashimoto) que los hombres, es más sospechoso de sufrir cáncer un hombre con señales dudosas, puesto que las mujeres sólo tienen el doble de cáncer de tiroides que los hombres. Y los hombres jóvenes más. Un solo nódulo (no caliente) es más sospechoso que muchos nódulos (y fríos). Un crecimiento rápido, también. La exposición a radiaciones ionizantes propicia ciertamente el desarrollo de este cáncer. [La exposición a algunos subproductos radiactivos de Txèrnobil también.] Hay que bajar la TSH (con L-tiroxina).
El carcinoma papilar es 3 veces más frecuente en mujeres (y más maligno cuando deriva del Hashimoto). Si el tumor es de 1.5 > cm, hace falta radioterapia y escáner con I-131 después de la ablación, cuando hay hipotiroidismo.
El carcinoma folicular es más frecuente a la gente mayor. Es bastante maligno. Metastatitza por la sangre con facilidad. La radioterapia con escáner Y-131 es bastante efectiva. Hay que bajar la TSH (con L-tiroxina).
El carcinoma medular (uni-o bi-lateral) suele ser congénito. Las células parafol·liculars C producen entonces mucha calcitonina y antígeno carcino-embrionario, y puede haber una hiper-producción de muchas hormonas al cuerpo (neoplasia múltiple endocrina), en especial la ACTH. Se esparce por metástasis a los ganglios linfáticos, pulmones, huesos y hígado. La supervivencia puede ser de 10 años o más, cuando se asocia a la neoplasia endocrina, pero es muy menor cuando este cáncer se manifiesta aislado. El nódulo frío suele calcificar-se homogéneamente. Antes de la ablación del tumor, hay que vigilar u operar el feocromocitoma (suprarrenales), si se tercia, para evitar una hipertensión peligrosa. Hay que vigilar el nivel de calcitonina.
El carcinoma indiferenciado reúne las características más malignas. El tumor puede ser muy alargado, escamoso o anaplástico.
El carcimona anaplástico es típico de la gente mayor. Es muy grave, con crecimiento muy rápido, y con pronóstico fatal al año. Se asocia al linfoma, al Hashimoto y al nivel alto de anticuerpos de la peroxidasa.
Unos pocos principios activos se consideran anti–*TSH y, por lo tanto, pueden frenar el cáncer de tiroides. Son el catecol (de la Cebolla), la dopamina (del Cacao), la forskolina (del Coleus forskholii), la hidroquinona (del Arándano), y el ácido rosmarínico (del Orégano o el Romero). Los inhibidores de la tiroido-*peroxidasa son buenos contra el cáncer de tiroides. Lo son la vitexina (del Espino Blanco, el Té, el Cacao, el Fenogreco y la Linaza), y la genisteína y daidzeína (de la Soja). Tradicionalmente, se ha empleado el Coptis teeta y el Liriope graminifolia (las raíces), en China, y los frutos del Agracejo (Berberis) contra los cánceres de tiroides. Hay que emplearlas con mesura. En medecina ayurvédica, se emplea la Terminalia belerica /chebula contra el cáncer de tiroides. Para prevenir el crecimiento de un nódulo va muy bien aplicarse una compresa con sulfato de Cobre diluído (en vinagre y amoníaco), o bien tomar salvado de cerveza enriquecido con Cobre (1/4 de comprimido comercial). Además, de beber caldo de hoja de Cardo Mariano. También se puede comer la hoja, pero es muy recomendable repasar que se hayan sacado (con tijeras) todas los pinchos de los bordes. Se puede hacer hervir una hora o algo más. Un método más lento —especialmente recomendado contra el Hashimoto— es aplicar una cataplasma de hoja de Nogal y Fucus (en polvo, sin hervir). Otras cataplasmas que han ido muy bien en algunas ocasiones se hacen con Cebolla y clara de huevo batida. O con planta trinchada de Galium aparine y Malvas. O con hojas de Cicuta, hervidas con leche. Según Santa Hildegarda, va bien, contra el cáncer de tiroides, el Galium verum. O también el Galium aparine. Haría falta, pero, que no tuviera mohos viejos (posibles cancerígenos). Para bajar el metabolismo del tiroides convienen la Soja, los Rábanos, las Espinacas, los Cacahuetes, Ajo, Cebolla, Puerros, Col, Tapioca, y siempre los Coquitos del Brasil (Bertholettia) por su Selenio (antioxidante y anticanceroso). Conviene mantener un estado de ánimo con poco nerviosismo. Esto puede ayudarse con GABA + teanina, o con Mixtract-2(Passiflora, flor de Naranjo, Espino Blanco, Lúpulo, Valeriana) o con Scutellaria baikalensis. Conviene tomar una tisana depurativa de los riñones con hojas de Lepidium draba (o L. latifolium seco). El Magnesio (quelato, óxido, cloruro) ayuda a normalizar el metabolismo del Calcio.
Podría ser debido a algún virus que hubiera afectado la boca o las vías respiratorias altas. Hay algunos casos de contagios. También puede ser debido a radiaciones ionizantes especialmente incidentes en la zona; o debidas a Yodo radiactivo. Un 7% de los afectados por tumoraciones o irradiación desarrollan cáncer de tiroides. El sentimiento de coerción y carencia de libertad para expresarse suele ir asociado a ello. Habría que saltar tabúes y animarse a expresar, con arte, todo aquello que se tiene dentro. Se asocia normalmente también a escasa fertilidad sexual.
El bocio nodular asimétrico es el más propenso, seguido del limfadenoide (Hashimoto), a degenerar en cáncer. De cáncer de tiroides hay de cinco tipos: papilar (65 %) / folicular (15%) / medular / indiferenciado / anaplástico (10%). Los ganglios del cuello hinchados, aparte del tumor que crece, es la señal más detectable. Pero pocos casos con esta señal equivalen a cáncer. La expresión del gen mn23-H1 es concomitante con el cáncer, siendo un gen antitumoral, que se dispara en caso de cáncer de tiroides. La metástasis suele afectar los pulmones y los huesos. Puesto que las mujeres tienen 8 veces más bocio (por el Hashimoto) que los hombres, es más sospechoso de sufrir cáncer un hombre con señales dudosas, puesto que las mujeres sólo tienen el doble de cáncer de tiroides que los hombres. Y los hombres jóvenes más. Un solo nódulo (no caliente) es más sospechoso que muchos nódulos (y fríos). Un crecimiento rápido, también. La exposición a radiaciones ionizantes propicia ciertamente el desarrollo de este cáncer. [La exposición a algunos subproductos radiactivos de Txèrnobil también.] Hay que bajar la TSH (con L-tiroxina).
El carcinoma papilar es 3 veces más frecuente en mujeres (y más maligno cuando deriva del Hashimoto). Si el tumor es de 1.5 > cm, hace falta radioterapia y escáner con I-131 después de la ablación, cuando hay hipotiroidismo.
El carcinoma folicular es más frecuente a la gente mayor. Es bastante maligno. Metastatitza por la sangre con facilidad. La radioterapia con escáner Y-131 es bastante efectiva. Hay que bajar la TSH (con L-tiroxina).
El carcinoma medular (uni-o bi-lateral) suele ser congénito. Las células parafol·liculars C producen entonces mucha calcitonina y antígeno carcino-embrionario, y puede haber una hiper-producción de muchas hormonas al cuerpo (neoplasia múltiple endocrina), en especial la ACTH. Se esparce por metástasis a los ganglios linfáticos, pulmones, huesos y hígado. La supervivencia puede ser de 10 años o más, cuando se asocia a la neoplasia endocrina, pero es muy menor cuando este cáncer se manifiesta aislado. El nódulo frío suele calcificar-se homogéneamente. Antes de la ablación del tumor, hay que vigilar u operar el feocromocitoma (suprarrenales), si se tercia, para evitar una hipertensión peligrosa. Hay que vigilar el nivel de calcitonina.
El carcinoma indiferenciado reúne las características más malignas. El tumor puede ser muy alargado, escamoso o anaplástico.
El carcimona anaplástico es típico de la gente mayor. Es muy grave, con crecimiento muy rápido, y con pronóstico fatal al año. Se asocia al linfoma, al Hashimoto y al nivel alto de anticuerpos de la peroxidasa.
Unos pocos principios activos se consideran anti–*TSH y, por lo tanto, pueden frenar el cáncer de tiroides. Son el catecol (de la Cebolla), la dopamina (del Cacao), la forskolina (del Coleus forskholii), la hidroquinona (del Arándano), y el ácido rosmarínico (del Orégano o el Romero). Los inhibidores de la tiroido-*peroxidasa son buenos contra el cáncer de tiroides. Lo son la vitexina (del Espino Blanco, el Té, el Cacao, el Fenogreco y la Linaza), y la genisteína y daidzeína (de la Soja). Tradicionalmente, se ha empleado el Coptis teeta y el Liriope graminifolia (las raíces), en China, y los frutos del Agracejo (Berberis) contra los cánceres de tiroides. Hay que emplearlas con mesura. En medecina ayurvédica, se emplea la Terminalia belerica /chebula contra el cáncer de tiroides. Para prevenir el crecimiento de un nódulo va muy bien aplicarse una compresa con sulfato de Cobre diluído (en vinagre y amoníaco), o bien tomar salvado de cerveza enriquecido con Cobre (1/4 de comprimido comercial). Además, de beber caldo de hoja de Cardo Mariano. También se puede comer la hoja, pero es muy recomendable repasar que se hayan sacado (con tijeras) todas los pinchos de los bordes. Se puede hacer hervir una hora o algo más. Un método más lento —especialmente recomendado contra el Hashimoto— es aplicar una cataplasma de hoja de Nogal y Fucus (en polvo, sin hervir). Otras cataplasmas que han ido muy bien en algunas ocasiones se hacen con Cebolla y clara de huevo batida. O con planta trinchada de Galium aparine y Malvas. O con hojas de Cicuta, hervidas con leche. Según Santa Hildegarda, va bien, contra el cáncer de tiroides, el Galium verum. O también el Galium aparine. Haría falta, pero, que no tuviera mohos viejos (posibles cancerígenos). Para bajar el metabolismo del tiroides convienen la Soja, los Rábanos, las Espinacas, los Cacahuetes, Ajo, Cebolla, Puerros, Col, Tapioca, y siempre los Coquitos del Brasil (Bertholettia) por su Selenio (antioxidante y anticanceroso). Conviene mantener un estado de ánimo con poco nerviosismo. Esto puede ayudarse con GABA + teanina, o con Mixtract-2(Passiflora, flor de Naranjo, Espino Blanco, Lúpulo, Valeriana) o con Scutellaria baikalensis. Conviene tomar una tisana depurativa de los riñones con hojas de Lepidium draba (o L. latifolium seco). El Magnesio (quelato, óxido, cloruro) ayuda a normalizar el metabolismo del Calcio.
ANTITUMORALES DE TIROIDES
Conioselinum vaginatum
Coptis teeta
Fritillaria verticillata
Galium aparine
Galium verum
Ilex aquifolium
Ligusticum acutifolium
Lindera strychnifolia
Liriope graminifolia
Lycopus europaeus
ANTICANCERÍGENOS TIROIDALES
Ailanthus altissima (escorça)[1-metoxi-cantin-6-ona]
Aquillaria agallocha
Aquillaria agallocha
Cacao
Coptis teeta
Fenogreco
Fritillaria cirrhosa
Galium aparine
Galium verum
Liriope graminifolia
Liriope spicata
Ophiopogon japonicus
Peonía suffruticosa
Prunus mume
Scutellaria baikalensis
Soja
Te Verde
***********************************************************
TIROIDITIS
Es una
enfermedad inflamatoria que afecta al tiroides con poca frecuencia. Puede
presentarse en forma aguda, subaguda, crónica y granulomatosa.
La tiroiditis
aguda deriva de infecciones bacterianas o víricas del tracto respiratorio
superior o de la cavidad bucal, o, más raramente, de algún nódulo linfático del
cuello. En la tiroiditis aguda a veces se forman abscesos supurantes. El
exudado contiene neutrófilos. Se asocia raramente a crisis de hipertiroidismo. La
afección es más común en áreas sin farmacia (antibióticos). Suele durar medio
mes. Es muy recomendable el tratamiento con ampicilina o cefalosporinas, contra
Gram-positivos aerobios, que son las bacterias que más comúnmente la provocan: Staphylococcus
aureus / Streptococcus haemolyticus / Pneumococcus. Suele aparecer fiebre a
38 º C o más. Por ultrasonografía se pueden detectar las áreas supurativas,
especialmente entre la faringe y la cápsula del lóbulo izquierdo del tiroides.
La velocidad de sedimentación globular suele ser mucho mayor de la normal.
Suele haber dolor de garganta y de cuello, que disminuyen por flexión y
aumentan por hiperextensión. El bocio se palpa tierno. La T3 suele mantenerse
normal.
La tiroiditis
subaguda (De Quervain) suele tener un comienzo abrupto. También deriva
de una infección bucal o del tracto respiratorio superior. Se cree que los
agentes causantes son principalmente virus: de las paperas, sarampión,
mononucleosis, resfriado, gripe, adenovirus, coxsakievirus, virus de la
miocarditis. Pero también puede ser concomitante con la malaria o la
sarcoidosis, una crisis emocional fuerte, o infecciones en dentadura y remoción
dental. En el exudado, además de los neutrófilos, se hallan linfocitos y
células plasmáticas. Se forman áreas de relleno fibrosas que substituyen a las
inflamadas del parénquima. Al destruirse el parénquima, el coloide esparcido
provoca una respuesta granulomatosa caracterizada por la formación de células
gigantes multinucleadas y de pseudotubérculos. La apariencia del lóbulo
afectado es lisa, correosa, pálida, gris-rosada. La sección muestra un sustrato
uniforme, gomosa, gris rosada, pero siendo el centro una masa irregular gris rosada
rodeada por una capa de tejido tiroideo normal. La T3 al principio puede ser alta pero luego,
pasado medio año, al final se vuelve normal ya.
La TSH está baja. La T4 alta al principio y baja al final. Suele haber
antígenos HLA Bv35 (de leucocitosis). Normalmente aparece debilidad, febrícula
y el bocio se palpa tierno en extensión del cuello. Sólo si hay hipertiroidismo
estaría indicado el escáner con Yodo radioactivo. Debería tratarse con pronalolol para combatir
la taquicardia del hipertiroidismo y con levotiroxina para regular el
hipotiroidismo. La aspirina a pequeñas dosis repartidas en varias tomas al día
suele mejorar los síntomas de debilidad.
La tiroiditis
crónica (Riedel) afecta a
chicas principalmente (9 a
1 sobre 10 casos). Se caracteriza por un crecimiento lento, engrandecimiento de
ambos lóbulos, y crisis de disnea. Hay áreas fibrosas y exudado con muchos linfocitos.
Las áreas destruidas del parénquima (hemorragias) hacen que se derrame coloide
y aparezca la respuesta granulomatosa, células gigantes multinucleadas y
pseudotubérculos. El tiroides aparece duro y anclado mediante fibras endurecidas.
Las secciones aparecen grises blanquecinas. En el quirófano suele removerse el
istmo y parte de los lóbulos. Se extrae una muestra para diferenciar esta
afección de un carcinoma verdadero. La
T3 suele estar baja y suelen subir los anticuerpos anti-TPO
(tiroido-peroxidasa, ya sea celular o microsomal) y a veces los anti-TG
(tiroido-globulina), aunque esta prueba sea menos específica. Suele aumentar el
peso, la TSH subir y la T4 estar normal o con el tiempo bajar. El bocio se
palpa duro y aumenta el tamaño x 2.5. Hay o bien intolerancia al frío
(hipotiroidismo, T3 alta) o al calor (hipertiroidismo, T3 alta) y en todo caso
intolerancia al ejercicio intenso.Pueden ocurrir crisis de destrucción masiva por autoinmunidad que se manifiestarían con liberación de T3 a la sangre y el consiguiente descenso de la TSH, momentáneo. Aunque es una enfermedad típicamente
autoinmune, ligada a un gen del cromosoma 2, suelen ser factores
desencadenantes la exposición a ambientes ricos en Yodo (mar). Los afectados
por el síndrome de Down o el de Turner, y la diabetes tipo I son más propensos
a padecer también esta tiroiditis que dura al menos media vida. El tratamiento
suele ser con levotiroxina y con prednisona.
La tiroiditis
granulomatosa auténtica es debida a tuberculosis o a sífilis.
ENFERMEDADES
INVOLUTIVAS DEL TIROIDES
La atrofia
del tiroides suele ir asociada a la de la hipófisis (caquexia hipofisaria o
enfermedad de Simmonds), y a la
edad avanzada. En un intento de reactivarse suele haber antes de la atrofia una
hiperplasia nodular o bien una hiperplasia difusa. Después de una tiroiditis
crónica también puede presentarse atrofia.
La amiloidosis
tiroidea es extremadamente rara. El tiroides se vuelve grande y duro y aparece
mixedema.
La enfermedad
de Hashimoto puede
considerarse como involutiva, además de cómo un bocio inflamatorio. El
engrandecimiento suele ser relativamente rápido y sigue a unos periodos de hipotiroidismo
y de hipertiroidismo alternantes. En los periodos de hiperplasia se deposita
tejido linfoide en el interior o intersticios del tiroides, y persiste en los
de atrofia o involución. Suelen aparecer nódulos con zona central pálida. En
las células epiteliales, mayores de lo normal y parecidas a las células de Hürthle típicas, aparece una zona
hialina citoplasmática esosinofílica. Ni la periferia de los folículos ni las
paredes de las células epiteliales están bien definidas. El tiroides es
fácilmente separable de las estructuras circundantes. Los lóbulos aparecen algo
exagerados. Las secciones son blanco-rosadas y de aspecto linfoide. A veces, si
la sobre presión se vuelve dolorosa, se recurre a la extirpación del istmo (o
del lóbulo piramidal cuando existe). La irradiación con rayos X se dice que
promueve la remoción del tejido linfoide y sus substitución por tejido tiroideo
normal. Normalmente se manifiesta por mixedema y signos de hipotiroidismo.
La tiroiditis linfocítica se
caracteriza por un engrandecimiento del tiroides y por un ligero
hipotiroidismo. Es típica de mujeres jóvenes. Puede ser considerada como una
fase previa al Hashimoto. Pero, los cambios oxifílicos en el epitelio folicular
típicos del Hashimoto no aparecen en la tiroiditis linfocítica. Tratamiento:
alga Cochayuyo, Aloe vera, Solanum lyratum. Cicuta (UE), Terminalia
chebula UI, Coptis sinensis UI, Annona muricata (hoja). Levotiroxina, prednisona.
http://hypotiroidismo.blogspot.com.es
http://hypotiroidismo.blogspot.com.es/2012/04/hipotiroidismo-autoinmune-y-enzimas.html
Suscribirse a:
Entradas (Atom)