viernes, 10 de octubre de 2014

Com córrer per a no lesionar-se els genolls.

Em fa pena veure tants i tants corredors que no separen els braços/ colzes, ni les mans del cos en sentit lateral. Suposo que deuen haver anat a alguna escola que ensenyen a córrer per la muntanya com si es corregués per la pista d'atletisme. Però per la muntanya, corrent així, es lesionaran els genolls, a la curta o a la llarga. Els moviments laterals obrint els braços són molt convenients en terrenys irregulars, com també ho són els d'obertura lateral del moviment dels genolls. Per evitar lesions als genolls, a les baixades almenys, cal separar les mans lateralment gairebé el màxim del cos en sentit lateral, com qui perdés el control dels braços (des-pendulant-los). I, a les pujades i al pla, almenys cal separar els colzes dels costats del cos.

  1. home jove corrent pel pla del delta de l'Ebre (inassequible)

  2. escenes de Kilian Jornet corrent (inassequible)

  3. Tereza, corrent nua i filmada per MacFarland (inassequible)

Al primer vídeo, Daniel Sánchez corre per les platges del delta de l'Ebre com a model per a Eloi Biosca. Es veuen en detall tots els moviments del cos (ja que cap peça de vestit ho impedeix). Daniel separa els colzes del cos, lateralment, sempre, i fa anar una mica en espiral les mans. Donat que és un terreny absolutament pla i sense obstacles, amb aquests moviments ja n'hi ha prou per a no lesionar-se els genolls. Però, per altra banda, fa anar el cap una mica amunt i avall. No el manté a la mateixa altura tota l'estona. Això, a la llarga, l'hauria de perjudicar afectant-li els genolls i les lumbars. I es veu que està acostumat a dur sabates amortidores, ja que contacta el terra primer amb el taló, enlloc de fer-ho amb la meitat de davant del peu, com fan els que solen córrer descalços o el mateix Kilian Jornet. Al segon vídeo (de Kilian Jornet) es veu que en Kilian posa els colzes enganxats lateralment al cos només un moment, quan va molt a prop d'un altre corredor, per respecte o potser per timidesa.
I al tercer vídeo, Tereza té un desplaçament vertical exagerat, potser degut a la por que havia de sentir al córrer nua per la urbanització. A la llarga això li repercutiria als genolls.

Si ens fan mal els genolls i quedem clavats, la única manera de continuar corrent és fent-ho així, des-pendulant molt els braços lateralment. A més, si ens fes mal algun múscul del maluc, a més de reposar una mica, podem corregir la lesió forçant la separació lateral del braç contrari quan correm; fins i tot amb una sacsejada cada vegada que fem una passa dirigint el braç cap avall lateralment, una mica (45 graus) obert. Per alleugerir el mal de lumbars, crec que cal moure el tòrax com una serp, amb molt i molt lleugeres rotacions ara cap a un costat ara cap a l'altre, ajudant-se amb les espatlles. Si el que fa mal és el menisc intern, es pot recórrer a obrint els genolls cap enfora i endavant, corrent com si tinguéssim una bola gran davant l'entrecuix. I si el que fa mal és el menisc extern es pot córrer com els cavalls en baixada, obrint lateralment els peus cap enfora i enrere tot fent una rotació.


Si el terreny és molt pla i llis, la línia que uneix les petjades d'un peu i de l'altre poden estar molt poc separades. Però, si el terreny és accidentat, hauran d'estar més separades. I, si és molt accidentat, es pot recórrer a la tàctica d'aixecar molt els peus i separar els genolls al aixecar-los cap endavant, tot i fent passes molt ràpides i curtes. Ajuda també visualitzar com si es tractés d'un pilot automàtic, on posarem cada peu a les immediates passes. A les baixades, només si hi ha un gruix de neu tova, serà convenient clavar els talons. En tots els altres casos, millor trepitjar primer amb la part de la punta del peu. I si la pendent de baixada és molt forta, ajuda acotar el cap i abaixar les mans per abaixar el centre de gravetat i evitar dins el possible relliscar de cul.


Córrer per pista es pot fer en un bon estil, com el del mític corredor (i organitzador dels Jocs Olímpics de Londres de 2012)

  1. Sebastian Newbold Coen corrent a la pista d'atletisme

A la pista d'atletisme recomanen fer anar els braços només d'endavant cap enrere, sense obrir-los lateralment. Aleshores, per equilibrar el cos, els qui es desplacen lateralment són els genolls. (A la pràctica, els colzes en Coe sí que els a separa). Els colzes sí que haurien d'anar més enrere que el cos quan tiren enrere. Les mans haurien de tirar enrere fins a l'altura dels malucs, i els colzes haurien de tirar endavant només fins a l'altura dels malucs. Les mans, quan fa fred, jo les duc tancant els punys una mica. Algú diu que caldria dur-les com si portessin un ou, sense fer massa pressió, ni massa poca. Les espatlles i el cap haurien d'estar relaxants. El cos hauria de fer una angle de 12 graus respecte a la vertical, cap endavant. En principi, els genolls gairebé no s'haurien d'obrir ni de tancar, han d'estar ben rectes respecte a la direcció d'avanç. Les passes, unes 180 per minut, no han de ser ni massa llargues ni massa curtes. Agafant velocitat els talons s'han d'elevar enrere fins una mica més amunt dels genolls, com si volguessin tocar el cul. La trepitjada ha de ser suau, i el cap no ha de fer batzegades amunt i avall, sinó que s'ha de mantenir en una línia horitzontal contínua a la mateixa altura respecte al terra sempre. Al vídeo d'en Coen, el front tira una mica enrere a cada passa, però es manté gairebé a la mateixa altura. El peu ha d'impactar horitzontal al terra. Però aquí hi ha divergències. Uns expliquen que en teoria ha d'impactar primer el taló, i a la pràctica impacten tota la planta del peu alhora; i els altres creuen que ha d'impactar tot alhora i de fet impacten la meitat del davant, i més la zona exterior abans que el taló. La tècnica de primer el davant i després el taló és la dels corredors descalços (que han de fer passes més curtes i no eleven tant els talons). Però això destrossa els bessons al principi si es practica abusivament. Posar primer el taló a terra pot afavorir la frenada en una baixada. Però per una baixada tot terreny no recomanen clavar massa els talons perquè aleshores no podríem fer un segon moviment de frenada. Jo clavo els dits endavant com si els volgués separar, quan baixo una baixada forta. I miro de no clavar massa els talons. La separació vista de perfil de les cuixes com més oberta sigui millor. 106º millor que 90º. Quan menys temps estigui el peu impactant al terra millor. Ho hauria de fer en la línia vertical del maluc, una mica enrere respecte al genoll. El contacte més gran hauria de ser amb els 4 i 5 metatarsians o els més exteriors. La trepitjada si pot ser lineal, coincidint la línia del peu dret amb la de l'esquerra, millor. Separar els peus pot fer venir mal als genolls si es fa massa estona, però en terrenys molt tècnics és el que caldrà fer.


Per altra banda em fa molta il·lusió veure algú que corre amb un estil perfecte, que també se'n troben de gent així. No sé què es deu imaginar quan me'ls miro detingudament amb admiració. Ho dic per en Roberto Heras, que el vaig sovint. Ell abusa de la seva humilitat i no es creu que corri en un estil perfecte quan jo l’hi ho dic.

Quant al cross trobem un talús en baixada sobtada, caldria aixecar els braços i, mentre fem un darrer salt talús avall, abaixar-los com dirigint un pes virtual cap el terra, a la vegada que impactem amb la base del talús. Immediatament haurem de fer passes més grans. La teoria d'aquesta tàctica se m'escapa, però a la pràctica em funciona per protegir els genolls, sempre que les passes a la baixada pel talús, abans de fer el salt, siguin ben curtetes.

Alguns vídeos més:

  1. Consells molt útils per als qui volen fer barefoot running

  2. Anàlisi del bon i el mal córrer (en anglès)

  3. Bons corredors (en anglès)

  4. Alguns errors comuns. (en castellà)



Per millorar la velocitat diuen que aquest exercici de salts va bé:

  1. http://www.menshealth.es/fitness/articulo/gana-velocidad-con-un-solo-ejercicio/1

I ja per qui vulgui fer de saltimbanquis:
http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/gana-fuerza-y-resistencia-tecnica-carrera/2

En resum la petjada és millor que sigui força neutra i primer amb la part davantera del peu. 

Tipus de petjada

Retornant als genolls, em fa pena la recomanació dels professionals sanitaris de posar les genolleres amb el forat al davant. Potser hi hagi alguna lesió que calgui tractar així, però la majoria de lesions dels genolls és millor tractar-les amb la genollera amb el forat al darrere. També hi ha genolleres (Babioza) reforçades pels laterals amb unes barnilles, i pel davant amb un coixinet, que van força bé per evitar més lesions mentre es corre. Millor les genolleres d’ortopèdia bona que les genolllers de botigues d’esport.

Voldria afegir que després de córrer uns 10000 Km, segurament malament, o amb estil de pista d'atletisme, vaig lesionar-me els genolls. Durant molts anys no podia córrer més de 5 Km sense que em tornessin a fer mal. Crec que he aconseguit poder tornar a fer els 35 Km seguits, corrent millor, i també després de prendre dos pots de perles d'astaxantina, a més de calç de Lithothamnium. Clar que l'alimentació també té que veure amb la salut dels genolls. Potser em faltaven proteïnes o aminoàcids. Ara és fàcil aconseguir clara d'ou (Mercadona), o BCAA (aminoàcids ramificats) o Cissus quadrangularis, per reforçar els tendons (My Protein). I millor no menjar aliments transgènics ni exposar-se a pesticides. 

Està demostrat, per una tesis doctoral, que prendre regalèssia (rel) va bé per a contrarestar el desgast dels ossos (artrosis).

Finalment, córrer descalç sembla que hauria de propiciar lesions als genolls. Si es fa molt progressivament, no. Reforça molt els bessons i els tendons dels peus. I hi ha també el calçat minimalista o 5-fingers (millor amb mitjons 5-fingers), dels quals podem trobar informació a

  1. http://5dedos.es/content/9-faq

En principi cal abaixar el cos (o el maluc) per no haver de fer desplaçaments amunt i avall amb el cos (o el cap). Així que la cintura sempre hauria d'estar a la mateixa altura respecte el terra.

Diuen que dels escarmentats en surten els savis. Els meus dolors recents de genolls varen estar provocats per la queixa d'un company al principi de la baixada del Mont-Valier. Es queixava que jo anava massa a poc a poc. Vaig accelerar la marxa i, en una petita tartera, vaig girar, però el peu esquerra va quedar atrapat i em vaig escalabrar el genoll. Més endavant vaig voler provar uns peus de "pato" d'efecte Venturi per nedar. Eren massa grans. Vaig haver de forçar massa el genoll. I, finalment, un cop recuperat, les "sentadilles" les feia fins a tocar el cul a terra, fins que un dia en genoll esquerra va dir prou. Ara corro amb la genollera posada i sembla que el genoll aguanti força bé. Però no la necessitaré més endavant. Sempre va bé reforçar els quàdriceps per reforçar l'articulació del genoll. Es pot fer, un cop assegut, pujant els peus i fent força contra una goma el·làstica que faci resistència hortitzontal; o amb una màquina del gimnàs; o afegint pesos als peus.  



Fuites provocades al subsòl: reparació de tubs sota terra.

Ignoro de què venen les males pràctiques a l'hora de reparar els tubs de conducció d'aigua del subsòl. Però podria ser una més de les tècniques de guerra bruta racista. Un operari emprenyat pot fer la feina aparentment ben feta, però, que, a la llarga, no hi hagi qui la pugui arranjar. El cas és que diversos operaris, d'empreses contractades per l'ajuntament o per companyies elèctriques de les principals, arrangen malament les fuites d'aigua del subsòl. Un cop feta la prospecció, tallat el tub per la zona de la fuita, i reparada la fuita amb ràcords nous (que no solen ser de llautó, que serien els millors), un cop fet tot això, tapen amb sorra o terra la rasa i comprimeixen el material des de dalt. S'obliden, però, d'una cosa essencial. Si sota el tub no hi ha un material resistent, quan comprimeixen la sorra des de dalt, el tub blinca i els ràcords tornen a perdre. La solució seria posar panots o algun material dur sota el tub perquè facin solera forta. Això és tan important pel que fa als tubs d'aigua com als de gas o als cables d'electricitat (unions). Aquestes unions dels cables gruixuts i enterrats, ben aïllats, han d'estar ben a tocar, si no, salta una mena d'arc voltaic entre les puntes que no es toquen i a la llarga la zona immediata s'escalfa molt, i això pot arribar a foradar els tubs del gas. Altres vegades és el material que no acaba de ser bo i els mateix alumini del cable elèctric es polvoritza.




sábado, 8 de marzo de 2014

LA DIAGONAL

No és que em sembli malament que Ildefons Cerdà l'hagués projectat com una de les avingudes principals del seu Eixample al segle XIX. El que em sembla malament és que la Diagonal, per als vehicles que circulen pels laterals, pugui esdevenir una mena de tortura. Els conductors ocasionals com jo, que ens perdem per allí, no sabem mai si podem incorporar-nos als carrils centrals o no. Baixant pel Passeig de Sant Joan, per exemple, si vols girar a la dreta, en teoria podries fer-ho cap el lateral (superior) o cap als carrils centrals (per un vial de connexió entre el lateral i el central). Però, quan tens verd, com a conductor, o bé et creua una multitud de vianants (que tenen verd també) tallant-te el pas, o bé et troves amb una allau de cotxes que venen  de l'esquerra. D'allí cap a Pedralbes, i em temo que a moltes més zones, no se sap mai si pots ficar-te del lateral a la part central o no. ¿Tant costaria posar rètols de mida estàndard indicant les direccions permeses? ¿O valdria més això que remodelar tota l'avinguda d'11 Km?