BARCELONA VERDA

La idea de fer una ruta o cinturó verd al voltant de Barcelona era excel·lent. I alguna cosa ja s'ha fet. Vora els rius Mogent i Besòs hi ha passeig ja per a vianants i ciclistes. Francesc Cambó va fer enjardinar Montjuïc a l'enginyer francès Forestier. Una muntanya d'erms i vinyes va quedar així com una zona de parc urbà verd, bonica de cara a l'exposició del 1929 i per a la posteritat. El recentment creat nou jardí botànic, sobre el terreny abans ocupat per barraques i expropiat generosament amb l'ajuda aconseguida pel gendre de Cambó, s'ha fer a l'estil berlinès. Potser per això hi manca una mica d'ombra als passeigs, especialment els mesos en que el sol és de justícia. I també falta acabar les zones superiors. A part, a Montjuïc, potser els jardiners han podat massa alguns reconets furtius de la Font del Gat. La muntanya de Montjuïc va ser cedida a l'ajuntament a finals del segle XIV, i amb la condició que sempre fos d'accés públic, pel conseller reial, en Simó de Sarrovira. És curiós com les zones verdes han anat associades a donacions de gent conservadora, mentre que una munió de gent d'esquerres només han sabut progressar edificant. La zona de Collserola va ser vista com a un pulmó per a la ciutat industrial, al temps de l'exposició universal de 1888. Evarist Arnús, i Valls i Taberner, varen ser, potser, els principals promotors del "pulmó" que havia de quedar sense urbanitzar o industrialitzar. També va ajudar molt a la reforestació de Collserola la plaga de la fil·loxera. Si no s'hi podia fer raïm, es quedaria per a guaret. Ara uns somnien amb una Barcelona verda i florida, mentre d'altres somnien amb una Barcelona grisa plena de rètols i de sorolls. Les places de ciment, al principi donen més rèdit als polítics, per allò del tant per cent, i després donen menys feina de manteniment. El que havien de ser illes de jardins, a l'eixample, han quedat en terrats interiors. Però, almenys, encara hi ha arbres a moltes voreres. Els abres de fulla caduca donen una mica fresca a l'estiu, de dies. També fan d'esponja de la contaminació i, almenys en teoria, donen oxigen a l'aire de la ciutat, ja prou contaminat. Finalment, també n'hi ha que somnien en jardins enlloc de boscos, i arrasen tot el que poden la vegetació natural. Així, el bosc de la finca del marquès de Sentmenat ara s'ha converti en jardí. També va sofrir aquesta transformació el Parc de l'Oreneta, endegat pel primer govern socialista després de la transició. A mi m'agradaria veure aquí arbres grans com a Londres i els voltants. Però aquí plou massa poc. I les deus subterrànies no s'aprofiten prou. També m'agaradria veure jardins com als pobles de França, i jardineres com les de Suècia. Però no tot és responsabilitat de l'empresa municipal de Parcs i Jardins. Segons què planten, la gent els ho roba. Els qui tenim jardí particular sabem prou el què costa mantenir-lo, en feina, en estris i en material viu. Potser, a més de fer concursos de carrers guarnits,  com es fa a Gràcia, es podrien fer concursos de balcons florits o de patis amb flors. Que les flors s
ón estimades només pels nòrdics ho desmenteixen els balcons sevillans. Qui vulgui veure un pati florit, que vagi al "Raconcito" o placeta de Sant Gaietà, darrere el mercat de Sarrià. Dona gust també anar a Sant Cugat i veure els parcs amb gespa i arbredes creats per l'alcalde Aymerich. Però hi ha un munt de parcs a Barcelona i serien més agradables encara si no hi arribés la contaminació atmosfèrica dels voltants. Clar que la majoria de turistes no se'n deuen adonar. Però, us imagineu unes Rambles sense arbres, tota per als cotxes?