PRESONS

Suposo que no se'm titllarà d'egoïsta si em preocupo pel benestar dels presoners. El que m'espanta més de les presons de Barcelona (i voltants) suposo que no és el que espanta a la majoria. A mi m'espanta, fins el punt que preferiria suicidar-me a entrar-hi, el fum del tabac. De què em serveix que reservin un 1% de les cel·les a no fumadors, quan hi ha comunicació de l'aire entre elles? Suposo que ja a la Constitució (art. 25) la reinserció social hom la deu entendre com la complicitat compartida del fumar junts. Suposo que Confuci hauria afegit ara a allò de que "els cavallers quan es reracten d'un error ho fan amb fets i no amb paraules" això altre de "ni tampoc fumant-se un paquet de tabac".
Una pena oculta és que es llença molt de menjar que els presos no s'acaben. I es podria aprofitar per a alimentar a pobres, als quals no se'ls dóna l'oportunitat, com fan moltes grans superfícies, de recuprar-lo al carrer.

VOLTANTS DELS HOSPITALS

Hom suposa que un hospital és un centre dedicat a recuperar la salut dels qui hi entren. I que els qui hi treballen s'esmercen en aquesta tasca. Mirant la gent del voltant que es queden aturats davant la porta a "treballar intensament" (és a dir, a fumar), mentre les portes queden més o menys temps obertes, no m'ho sembla tant. Hi ha racons, com ara les sortides d'emergència, darrera els quals, i deixant també la porta oberta, el personal sanitari s'atura a "treballar". Potser seria més entenedor facilitar recipients amb sorra a una determinada altura (1 metre aproximadament) perquè s'hi aboquin les burilles enceses. I aquests recipients haurien d'estar prou lluny de les entrades. Una altra olor que domina algunes zones internes és la de cafè torrat. No recordo aquesta olor, però, ni als hospitals francesos ni als italians. I és que aquí es "treballa" més. Segur. Després hi ha la qüestió dels accessos per a minusvàlids. Sovint es veuen cotxes, o motos, o camions, o les mateixes ambulàncies aparcades on precisament impedeixen el pas de les cadires de rodes per accedir a l'entrada principal. A vegades les petites obres al carrer deixen unes rases minúscules o petits graons que dificulten força el pas de les cadires de rodes. També poden haver-hi barreres abaixades, muntanyes i rampes sobtades a les voreres, i cagades  de gossos molt escampades i seques, que embruten el pneumàtics de les cadires de rodes. L'espectacle més dantesc, però, són les voltants de l'hospital de Bellvitge, un dia de pluja. Allí s'hi pot veure quatre dits d'aigua bruta vomitada per les clavegueres i, en una bona extensió, solcada pels zeladors que transporten en neveres obertes fetges o altres vísceres humanes per a ésser trasplantades. D'acord que els voltants d'una casa no tenen perquè reflectir del tot l'essència de la casa, però entre tots podríem fer una mica més agradable els voltants d'algunes clíniques i hospitals. O, sinó, almenys recomano a qui vulgui o hagi d'estar-se uns dies internat, que primer esbrini com és l'atmosfera externa i interna de l'hospital.