FUMAR O NO FUMAR

En un viatge en autobús de línia de Barcelona a Ginebra m'horroritzà com uns nois joves se n'enfotien d'unes monges velletes que es queixaven que el fum del tabac les molestava. Jo anava a Suïssa a escoltar les conferències de Jiddu Krishnamurti a Saanen. Aleshores hi havia una norma que permetia fumar en un grup de seients. No recordo si eren els del darrere o els del davant. I això em va donar peu, quan en Jorge Fernández Díaz va fer passar a la germana del meu pare el missatge de que ell faria el possible per a concedir-me el que li demanés. Aleshores vaig demanar-li que endegués una llei que prohibís fumar als autobusos. I al cap d'un mes les Corts generals de l' Estat varen promulgar aquella primera llei anti-tabac. Era patètic també que es permetés fumar dins els avions en un grup de seients. Al final es va prohibir en general als avions de tot el món, amb algunes excepcions de les quals he perdut el rastre. Potser l'excepció són encara els terroristes quan segresten un avió. A Espanya s'ha anat ampliant la normativa antitabac, excepte a la comunitat madrilenya, crec. I, també excepte a les presons, on només hi ha un 1% de l'espai lliure de fum de tabac.  També als terroristes mentre estan fent proselitisme i als mafiosos quan arriben a l'aeroport se'ls permet fumar arreu.

El tabac és un PPI ("pre pulse inhibitor"). Explicat millor, és un promotor del tantsemenfotisme. I als psicòtics els convé, enlloc de posar-se més nerviosos al rebre una cadena d'estímuls, tonar-se més ataràxics. Un exemple: un psicòtic que sent campanades, cada cop les a sent més fortes, fins que li fan mal les orelles. En canvi, una persona "normal" al final ja no sent les campanades, per haver-s'hi acostumat. I un psicòtic que fumi, almenys, no es posa nerviós al sentir una sèrie de campanades. Després de cinc segles de la vinguda del tabac a Europa, caldria recordar que hi ha altres PPI i molts medicaments psiquiàtrics menys nocius que el tabac. Certament, el tabac sembla ser innocu per a algunes persones, com ara un vellet de Sarrià al qual la Tabacalera Española li regalava el que gastés cada setmana després de complir els cent anys. Devia tenir l'al·lel E2 al cromosoma 19 (cis al 158). Per a moltes persones, la gran majoria, el fum del tabac és nociu i, a part les sensacions subjectives, hi ha molts estudis científics que ho avalen. Per cada dotzena de centenaris que sobreviuen fumant, hi ha milers de víctimes que moren a causa del tabaquisme (actiu o passiu).

El que no acabo d'entendre és perquè cal respirar fum de tabac per comprar segells. A les botigues "oficials" de tabac, en teoria, segons alguns rètols, no hi està permès fumar, però, si deixen la porta que comunica amb la rerebotiga oberta, i allí hi fumen, l'aire es va viciant igualment. Clar que queda l'opció de comprar segells a les filatèlies. Allí, pels imposts que han de pagar, han de vendre els segells al doble del preu de compra, per a guanyar-hi només un 5%. O hi ha també l'opció d' anar a l'oficina de correus i allí comprar-ne per una bona temporada, cas que la tinguem lluny de casa.  

De petit, quan encara no arribava a veure el que hi havia sobre la taula del menjador, vaig voler imitar els grans, especialment als parents francesos; i me'n vaig anar al quarto de jugar per estar sol. Vaig pujar sobre una tauleta baixa i vaig encendre un cigarret. Jo devia tenir un any. Quan encara no havia consumit la tercera part, el vaig apagar. No em va agradar. Després, de gran, vaig voler provar algunes herbes per fumar, per veure si podien tenir èxit per vendre als qui volien deixar de fumar tabac. I un cop, un amic em va sotmetre a la prova de fumar una Maria de Nigèria molt bona, que segons ells segur que no fallava. I no va fallar. Vaig quedar molt ben col·locat per dirigir-me a casa. Però, a part d'aquestes anècdotes que juntes ocuparien menys d'un quart d'hora, fumar, i en especial el tabac, per a mi ha estat un calvari, com a fumador passiu.

En general, la gent comuna és insensible al tabac i al dolor aliè. Jo diria que fins i tot no són conscients d'una cosa que en diuen aire, i que serveix per a viure si es respira. Creuen que l'aire és un espai buit que, com que no es veu, no deu existir. Recordo aquest estat mental de quan era petit, però fa molt i molts anys que he desenvolupat el sentit de l'olfacte i que sóc conscient de la presència de l'aire. Ara, després de tant gruar-ho, han prohibit fumar als espais públics tancats, com ara els bars. Però hi ha la figura del típic fumador de porta. Es posa a fumar just al bell mig de la porta, estant aquesta ben oberta; i aquest fumador de porta creu que no fa cap mal a ningú, ja que el que deu fer mal del tabac, segons ell, és veure fumar algú en un espai determinat. Creu que el sentit de la vista és el que desencadena tots els mals als fumadors passius malalts mentals. Hi ha fumadors de porta a les sales de les meses electorals, a les escoles, als casals de barri i a les seus de districte, als hospitals. Quan hi han dobles portes d'obertura automàrtica, sol passar que per acumulació de persones, les portes queden obertes i deixen passar el fum.

La salut mental d'algú que veu com a malalts mentals al 60% de la població (no fumadors) em sembla tant en entredit com la d'aquell conductor que es queixa de que tots els cotxes van a contra direcció. També hi ha aquells que creuen que un espai on s'hi ha fumat a base de bé, així que s'apaguen les cigarretes, jo no té l'aire viciat. El Dr. Honorio Gimeno Pérez, metge naturista, amb molt d'encert, deia que la qüestió del tabac és la de dos imbècils: el que fuma, i el que s'està o va allà on fuma algú a mirar-s'ho. És curiós com, per exemple, s'ha fet una norma que prohibeix repartir propaganda a l'entrada de les escoles. Això ho varen endegar els de l'escola alemanya arrel de la campanya d'un parvulari alemany que volia oferir places a les famílies alemanyes d'aquell centre, on per entrar-hi calia tenir ja sis anys, crec. En canvi, tot i estar prohibit, els porters, bidells o vigilants de les escoles fumen impunement dins el recinte escolar. O els captaires s'ajauen a terra a la mateixa porta dels supermercats o les esglésies per anar fumant allí hores i hores.
L'actitud de prepotència, per molt folre d'humilitat que tingui, es manifesta per no voler creure res del que digui el contrari, primer menystenint els arguments de l'adversari i, després, amb explosions d'incredulitat davant explicacions que no casen amb el que el sistema ordena de pensar. Amb gent així, més val no tractar-hi massa, ni discutir-hi de raons. Contra la prepotència, només valen les multes i més prepotència. O un miracle.

Per si algú està interessat en els efectes ràpids que el tabac té sobre mi en general, li diré que em provoca mareig, que pot durar una setmana; falta de visió, que pot durar uns minuts; i una vegada, estat de coma, que va durar unes hores. I, com a mínim, confusió mental i insomni. Insomni,  degut al dolor al pit, que pot durar un mes. Un dolor similar al que se sent quan et claves una estella sota d'una ungla, però multiplicat per cent. I la sensació és al de que dins els tòrax hi tens un paper de diari que s'està cremant i , a més, un paper de vidre que s'està bellugant i et va fregant les parets per dins.

Si al ministeri de sanitat només els interessa el bé comú, com una vegada em varen dir, deu ser que no decideixen les coses amb el criteri de Bernuoilli (mínims riscos), sinó amb el de Laplace (esperança matemàtica). Però molt em temo que més que res fan servir el criteri de de Savage (mínimes molèsties). Si un medicament no mata a més de cent persones, ells no mouen el cul. Molts poden haver-lo pres, i no s'han mort, com tants fumen i no es moren del tabac, però quants sí! Em sembla ridícul que hagin prohibit vendre llavors de julivert als herbolaris i no prohibeixin la venda del tabac.

Tot i les lleis, algun conductor d'autobús potser encara fumi amb la cigarreta fora de la finestra del vehicle, i alguna enfermera fuma a les escales de l'hospital, amb la porta ajustada, o a davant la porta d'entrada general,o a la part del recinte a l'aire lliure.

La pregunta que em faig és: ¿perquè fem coses que ens fan mal a nosaltres mateixos?