CONTAMINACIÓ DE L'AIRE

L'Eyjafjallajökull va estar en erupció forta la primavera del 2010. Les partícules diminutes de lava dispersades per l'aire arribaren des d'Islàndia fins l'ampit de les finestres de casa, especialment aquells dies en que s'interompé a estones el tràfic aeri. Vistos els cristalls al microiscopi, mostraven una bellesa exòtica. Després, i durant unes hores, una tarda, vaig arribar a olorar la flaire del volcà, nítidament, com de ferro i sofre o oliví. Evidentment, no tinc cap solució per evitar una contaminació atmosfèrica d'aquest tipus. Però era per indignar-se, alguns mesos abans i després d'allò, sentir la catipén de bassura cremada, ja fos provinent de la cimentera de Montacada, ja fos de la de Vallcarca. En principi, hi havia d'haver uns filtres que retinguiessin els gasos tòxics, però malgrat que almenys els veïns de Montcada es queixaren repetidament fins a recullir més de 4000 signatures, el passotisme dels buròcrates era molt fort. Era l'epoca del molt honorable Pepe Montilla. I el fum pudent seguia escampant-se per almenys la meitat superior de la ciutat, alguns dies. La solució és ben fàcil: si els filtres no van, s'atura la cremació i s'aboca la brossa en un abocador alternatiu en terreny argilós pla o gairebé. Es cremen a les cimenteres les deixalles perquè l'abocador del Garraf està saturat. Aquest abocador metropolità es va ubicar on els naturalistes havien observat a principis de segle XX un paisatge que mereixia la creació d'un parc natural. I es va fer, però excloent la vall que encara valia una mica la pena, la de La Sentiu, i que s'assemblava una mica a la Valldejoan, replena ja de terra i escombraries, i que ara va a ser l'antítesis del que ha de ser un parc natural. A mig omplir la solera de l'abocador, deixava filtrar gasos i líquids perillosos. Uns espeleòlegs que encara creien en les autoritats varen endinsar-se per unes simes del Garraf després que les autirtatsa els asseguressin que no hi havia cap perill a la vora Valldejoan, i que tot estava controlat, que no es preocupessin. Potser varen morir sense preocupar-se, però no varen sortir vius de la sima. En Garcia Lillo es va guanyar el lloc de director general d'obres de la Generalitat per posar solució després a les filtracions de la solera, quan cap altre enginyer donava amb la solucíó. Després, i quan la vall estava gairebé del tot colmatada, algun operari que corregia els nivells de la brossa va morir a causa d'un despreniment. És evident que als fumadors, ni que sigui aquells que s'apropen tot el que poden a les portes obertes per allò de l'emoció d'estar al límit de la llei, als fumadors els importa una merda lo de la contaminació atmosfèrica. No sols contaminen l'aire sinó també l'aigua. Quan nedo pel mar sovint noto l'olor de nicotina dins l'aigua, barrejada, clar, amb altres olors menys refinades. Un altre tabú que vull trencar és el de la creença que el transport públic contamina menys que el privat. Potser sí o potser no, depèn. Hi ha cotxes , motos i camions que contaminen poquet, i hi ha autobusos municipals que contaminen o han contaminat moltíssim. Però també n'hi ha que van amb gas. I també hi ha motos o camions que contaminen molt. A part de fer-se revisar la carburació o els injectors, una bona ajudapot ser posar combustible de la millor qualitat possible. I potser seria dient planificar els trams amples i més orientats de llevant a ponent per al tràfic més contaminant, donat que els vent dominant és el de ponent. Jo no he vist mai cap atleta guanaydor d'una marató que presumís durant la cursa de les virtuts del tabac i que anés fumant tota l'estona, ni tan sols al final. I de la mateixa manera crec que els qui menystenen els nivells de contaminació de l'aire o bé no tenen nivell esportiu bo, o bé encara no tenen prou experiència com per haver sucumbit als efectes de la contaminació.