El problema general que vull denunciar és el conflicte entre l'estètica i la funcionalitat. Des dels depatxos dels buròcrates és prou factible de dissenyar la ciutat amb un valor estètic afegit. Però jo crec que la gent som més importants que el sentit estètic dels buròcrates. M'explico. Durant molts anys els autobusos de Barcelona anaven pintats de colors grisosos: blau i verd. Quedava molt ecològic, tot i que en aquell temps el concepte no estava de moda. Però algú devia viatjar a Londres i va poder apreciar el vermell tant estètic d'aquells altres autobusos. I va adoptar aquest color per als autobusos de Barcelona, amb l'efecte colateral curiós d'una disminució molt notable dels accidents per atropellament dels vianants. O potser no, potser ho varen canviar expressament per evitar aquest accidents. Però ara cap grup municipal sembla recordar allò. El trambaix va començar malament, almenys en la seva segona etapa. El vehicle no disposava de frens prou efectius. Després sí, però segueixen altres dificultats. El color verd grisós de la part baixa del comboi es confon amb el verd de la gespa que creix a la banda de terreny per on passen els vies. I el blanc brut de la part alta del comboi es confon amb el blanc brut del cel barceloní o de les façanes. Això sí, els colors reflecteixen l'amor per la bandera d'Andalusia dels presidents Maragall i Montilla. No seria millor adornar-lo amb la bandera romana, molt més vistent, i coneguda per tothom com a la senyera? Una altra dificultat per assegurar la seguretat dels vianants és la prioritat de pas que el trambaix té segons unes normes més o menys secretes que es guarden als despatxos dels buròcrates. Quan un vianant creua la Diagonal amb el semàfor amb llum verda per als vianants, resulta que ha de cedir el pas al tramvia, i ha de recular si es dóna el cas. No és estrany, d'una banda, que alguns vianants s'estranyin molt de la prepotència del conductor del tramvia; i, de l'altra, que hi hagi hagut més d'una dotzena de morts, vianants atropellats pel tramvia. Una darrera dificultat és la de la circulació tan silenciosa dels convois. Els fars frontals tampoc ajuden gaire a posar en evidència la presència amenaçadora del tramvia. Hi ha ciclistes que anem més visibles que aquest tramvia. Però els ciclistes donem molt més que parlar que no el trambaix. Potser arran d'un suggeriment meu, el 2013 el trambaix ja no té preferència sobre els vianats que creuein amb verd. Gràcies, doncs, un cop més, al Sr. Fernández Díaz. Em sap greu haver-me assebentat per les necrològiques que el conseller Albert Vilalta, promotor del tramabaix, fos nebot d'una cunyada (Cambra) de ma meva àvia materna (Masó). Però no crec que el cosí de ma mare hagués intermediat amb ell (cosí seu) en res tampoc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario