SALVAMENT AL MAR

La primera vegada que vaig veure el Costa Concordia em va impressionar tant per la seva enormitat com pel destí que tindria. Semblava mentida que un vaixell així s'hagués d'enfonsar. Hi ho ha fet el divendres 13 de gener d'enguany. http://www.youtube.com/watch?v=a31XTrW55CI&feature=player_embedded

Devia dur un dimoni dins i li marcaria el destí. Clar que potser hi va ajudar alguna discussió entre els propietaris italians i els propietaris americans, a part les distraccions del capità. El port de Barcelona acull uns quants creuers similars, de manera que no puc assegurar si la premonició la vaig tenir amb aquest vaixell, però ho crec molt probable. Suposo que encara alguns gens de navier dec tenir, heredats d'un besavi. Ell tenia adjudicada la línia regular Barcelona-La Havana. Amb la guerra del 1898 els americans li varen ensorrar uns quants vaixells allí al port de l'Havana, tot i que duien pavelló anglès. Els matriculava a Londres. Vist el que ha passat ara davant la illa de Giglio, se m'ocorren algunes mesures. Primer, dur tot lo principal dins una bossa estanca gran. La podem arrosegar i mantenir a l'aigua sense que es mulli res de l'interior. En venen a les botigues d'esports o de nàutica. Segon, dur el vestit de neoprè gruixut a punt de posar, i aletes i gorra de neoprè gruixut. Tercer, dur material d'escalada per poder fer un rappel cap a l'aigua. Una corda poc elàstica i un vuit, o millor encara un gri-gri, a més de l'arnés i uns quants mosquetons. Quart, dur una boia inflable, de les obligatòries per nedar a alta mar (amb cordino). Cinquè, dur un gps-Spot. Quan es prem un determinat botó, dóna l'alarma a rescat internacional, informant de la posició exacte. L'armilla salva-vides no va gaire bé per nedar, només és per mantenir-se a l'aigua en cas de desmai i per avançar fent descansos ja sigui a croll ja a esquena Les aletes als peus serveixen per a poder esquivar corrents forts al mar. Més val dur escarpins per no ulcerar-se els turmells.

Tot això seria exagerat a l'hora de fer un petit creuer turístic davant la Costa brava, per exemple. Allí el perill és també que s'apropen massa a les roques. Més d'un cop han embestit i causat la mort a algun nedador que no han vist. Les altres víctimes del mar són degudes a la mala mar que alguns nedadors no saben superar. Si un corrent fort t'arrossega, no has d'esforçar-te gens ni mica per nedar contra corrent. Només aconseguiries esgotar-te inútilment. Cal deixar-se dur i esperar que afluixi. Aleshores podem intentar suaument desviar-nos de la zona afectada, sortint per la tengent. Sense aletes, és difícil nedar contracorrent i arribar on volguem. Qui no nedi de veritat no sap l'horror que comporta no saber retornar al punt de partida, per haver-se perdut. Cal memoritzar molt bé els punts de referència inicials. El dia 26 (abans d'ahir) un noi xec Tomas Velicky era amb uns amics a la platja d'Orzan de matinada. Va arrimar-se al mar per pixar i una onada se'l va endiur mar endins. I tres policies que es llençaren a l'aigua per intentar rescatar-lo a la badia (A'Coruña) es varen ofegar també. Potser hi hauria d'haver grans penumàtics salvavides a la platja per llençar-los a l'aigua (i mantenir-los lligats amb un cordino) per a casos com aquest. O la policia n'hauria de tenir a punt, si patrullen en una població marinera. O potser hi hauria d'haver WC de cabina a més llocs vora les platges.

Jo m'he estat a punt d'ofegar un parell de cops. El primer va ser quan tenia sis mesos. Una onada arran de platja em va capgirar i vaig quedar una estona dins l'aigua. Un home que estava a la vora em va alçar per treure'm de l'aigua. Jo el sentía com amb sordina, des de dins. Mentrestant, la meva mare es veu que estava badant.

La segona vegada va ser quan ma mare i els meus germans em volien ensenyar a nedar. Em varen deixar al mig de la pisicna per veure com m'espabilava. I me'n vaig anar cap el fons. Veia la cara impassible de ma germana i de mon germà, com felicitant-se per la meva mort. Es quedaven quiets allí darrera la paret. Ma mare es va moure sense contagiar-se de la passivitat dels meus germans. Va nedar fins on era jo, va capbussar-se, i em va hissar. Devia tenir jo dotze anys aleshores. Ara, i potser gràcies a l'enorme impuls del Sr. Samaranch, tots els nens aprenen a nedar ja de petits. A mi me'n va ensenyar un capità d'infanteria, l'Enrique Camps. Mai no sabré agrair-l'hi prou. Feia poc l'home havia viscut de la vora una tragèdia a Sant Climent de Sescebes, on exercia d'instructor. Uns reclutes mig borratxos es llençaren a la piscina i es varen matar. No hi havia aigua. Era de nit.

De rescats n'he sentit a parlar que han anat bé. El pare d'un amic meu va evacuar el vaixell que comandava a l'estret de la Mànega, en nou minuts. En nou minuts es va ensorrar el vaixell. Ell ja era capità (de la marina mercant). Aleshores no hi devia haver radars ni Electronic Chart Display and Information System. La boira va fer que un vaixell nòrdic que navegava del tot fora ruta els embestís perpendicularment. El protocol d'emergència el va seguir al peu de la lletra i va anar bé. Totrhom es va salvar.

Ua infermera veïna deia que sempre havia salvat els ofegats a les platges. Treballava com a socorrista de la Creu Roja. Recentment no sempre es veu el personal tan ben preparat com ella ho estava. Almenys n'hi ha que no neden del tot bé. Si a l'arribar ella a la platja li retiraven la víctima per dur-la als serveis mèdics, gairebé sempre la víctima havia mort. Cal tirar el cap enrere, perquè s'obri el pas de l'aire, perquè sinó aniria cap a l'estómac. I cal tapar el nas al fer la respiració artificial. I el massatge cardíac cal fer-lo sobre les costelles inferiors del costat del cor. No sobre la part mitjana de la caixa toràcica.

I em ve ara a la ment un accident d'aviació que una cosina de ma mare i el seu pare varen tenir al sortir de Rio de Janeiro (crec recordar), o en tot cas, del Brasil. Eren temps de vagues, i la companyia va contractar personal susbtitutori que feia temps que no pilotava. El comandant es va oblidar de llevar el fre de ma. Els motors es varen escalfar molt i, a cosa de dos quilòmetres de l'aeroport, els motors varen petar, i l'avió va estabellar-se al mar just després d'enlairar-se. Entre tantes flames, les mitges de nylon cremaven les cames de les senyores que feia fredat. Alguns nàufrags s'aferraven als qui sabien nedar, com la cosina i son pare, i s'hi aferraven tant que els varen haver de colpejar perquè sinó els haguessin ofegat a ells també. Tot i que l'home, que era cunyat de la meva àvia però n'havia estat pretendent també, tenia setanta anys, era un molt ben nedador i ho va suportar bé. La filla suspirava per poder conèixer els militars que, ja vora la costa, a uns quatre-cents metres, els llençaren cordes salva-vides (amb boies enfilades). Sinó hagués estat per ells, ella creia que s'hagués ofegat també.