PASSOS DE VIANANTS

En algunes ocasions és molt més segur per als qui creuen el carrer, per determinats passos de vianants, fer-ho amb el semàfor en vermell. Pot coincindir amb una aturada del tràfic de cotxes, mentre que amb el semàfor en verd, el vianant pot haver de jugar-se la vida esquivant un munt de cotxes que no li respectaran la prioritat. Dos exemples: el pas sobre l'estació de Sants, al Passeig de Sant Antoni, i la cantonada Sud entre General Vives (Ronda de Dalt) i Via Augusta. La disjuntiva és: cometre una falta, o salvar la vida. Crec que ja s'ha anat posant en clar quins passos de vianants són normals (amb prioritat per als vianants només quan ells tinguin el semàfor en verd) i quins són passos zebra (amb preferència dels vianants sempre). Tant les ratlles dels passos normals com dels zebra crec que, com j'ha s'ha anat fent també en alguns llocs, haurien de tenir reforços amb zones vermelles. Per a un conductor que gira cap el Sud i enfoca una zona a contrallum en una Barcelona amb calitja, veure els vianants vestits de gris sobre un asfalt gris amb ratlles blanques com el cel, sembla un incentiu per a cometre una imprudència. Crec que caldria posar una bateria de llums taronja intermitents i no només un llum taronja per a advertir els conductors que no tenen preferència. I potser valdria més pintar les ratlles que delimiten el pas de vianants, enlloc de amb trets de 50 x 50 cm, amb trets de 100 x 50 cm, transversals al sentit de la marxa dels vianants. Així s'incentivaria la prudència dels conductors. A les zones a peu pla de la calçada, on els vianants han d'aturar-se a mig creuar el carrer, com ara a la part alta de la Diagonal, la sensació de perill és gran per a ells. Alguns opten per a moure's fent moviments ràpids com de dança estàtica. Funciona. Una altra tàctica seria que els cotxes duessin sempre els llums de posició encesos i que, quan giressin, emitissin un petit soroll, com quan fa marxa enrere un camió. De passada, al fer marxa enrera també crec que tots els vehicles, a més del llum blanc especial, haurien de tenir un dispositiu sonor per avisar de la maniobra. Dur peces de vestir estridents també ajudaria als vianants a ser vistos. Però ben pocs ens en posem. Posar els llums dels semàfors de vianants a 1.5 m, els faria més visibles. La llum polar (leds) fa els semàfors més visibles. "Lëd" en rus vol dir pol. Per altra banda és ben curiós com el mot "vianant", cap els anys 1970, s'escrivia "vianan", cosa que per a mi resultava incomprensible, despectius. Tothom que caminava pel carrer era un nan? Incomprensible també em resulta que ara "pas zebra" sigui incorrecte, no donant cap alternativa per a distingir els dos tipus de pas de vianants. Per si algú no ho sap, el pas zebra és amb ratlles de, en principi, 50 cm d'ample separades 50 cm, paral·leles entre elles i transversals respecte a la direcció en la que creua el vianants. I el pas normal, amb ratlles de 50 x 50 cm , separades 50 cms, als marges de la zona per la que creuen els vianants. Milloraria la seguretat de les motos si les ratlles enlloc de fer 50 cm d'ample tinguessin només 40, en contraposició als 60 cm de separació. A alguns passos zebra les franges vermelles entre les blanques ja queden bé. Als passos normals uns marcs vermells al voltant de les  franges blanques crec que serien bons. Hi ha passos de vianants amb polsador, a vegades poc visible. Quan el polsador està espatllat i no dóna mai pas als vianants, quedaria el recurs de fer una acampada perquè vinguin els mossos i ens desallotgin. El que resulta tràgic són alguns passos a nivell. Un de ben problemàtic és de de la Línia C2 (Barcelona Port Bou) al creuar el carrer del Bogatell a Montcada i Reixac. Crec que no costaria pas gaire fer un túnel per sota les vies perquè hi passesssin els vianants. Ja hi ha hagut manifestacions protestant per la dificultat i per les víctimes mortals, però només han fet que entossudir encara més les autoritats.   

PASSOS PER A BICICLETES

S'ha dit ja tant contra els ciclistes a Barcelona...però ara voldria exposar les dificultats per entendre la lògica de les senyalitzacions en algunes zones. Més amunt de Vallvidrera, anant cap el Tibidabo, hi ha un carril bici marcat i protegit amb guardaraïl.  Suposo que quan veus a terra pintada una bici envoltada per un cercle blanc i amb una diagonal negre a sobre, si la bici la veus normal és que no està prohibit passar en bici en el sentit que dus, però que quan la veus de cap per avall és que sí que està prohibit. És possible que aquestes senyals tinguessin vigència en un període remot però actualment a Internet o a les escoles de conducció no hi ha qui les trobi. A la baixada de sota Can Cuiàs cap a la vall de Sant Just, el carril bici lateral està també protegit per una barana baixa folrada de fusta. Allí, des de dalt, es veu un rètol de prohibit circular bicis (cercle blanc envoltat d'un marc vermell). En canvi, quan ets al capdavall del carril, des de baix mirant amunt apareix un rètol de carril bici, invitant (obligatòriament) a circular en bici pel carril protegit. És un carril per on està a la vegada prohibit i obligat circular.  En general, s'entén que on hi ha carrils bicis està prohibit circular per la calçada principal de la carretera adjacent. Total, un embolic. Et poden posar multes tant si passes pel carril bici com si passes per fora, o si pujes o si baixes. A Vallvidrera, a més, hi ha la peculiaritat de que a sobre l'Ideal Pavilló apareix una àrea de carril bici ocupada sistemàticament per cotxes aparcats. En aquest cas, amb la connivència de les autoritats. Es podria donar el cas que si saltes la barrera per no poder circular per on estan els cotxes aparcats et posin una multa per passar per la carretera on hi ha carril bici. Sé que han posat multes a ciclistes en aquesta zona. Però les situacions més incòmodes o violentes han passat a la riera de Sant Just al camí a Can Gelabert. Allí pots passar si estàs autoritzat, si no, no. I tot per les obres del túnel de serveis sota Collserola, que connecta el Besòs amb el Llobregat. No hi ha rètols anunciant els terminis d'obra i això que hi ha fa 3 anys que duren. Des del carrer es veia una barrera i una barraca del vigilant, qui, sota les ordres de la Sra. Montilla, es posava molt violent i t'advertia que primer ell faria el que fos abans que deixar que l'acomiadessin a ell de la feina per haver-te deixat passar. El camí és l'únic que hi ha per accedir a Can Gelabert, una masia habitada. Els primers mesos varen construir un pont per accedir al gual de la riera des del carrer Juan de la Cierva. Després ja varen prohibir l'accés a bicicletes (des de l'avinguda de la Riera). És una zona de pas cap a la de La Salut de Sant Feliu i cap a Santa Creu d'Olorde. Després, han fet un carril sense senyalitzar, sota Can Gelabert, i que dóna un gran tomb no exent de dificultats (fang, tanques) fins a la zona de l'ITV. I venint de La Salut et trobes uns petits rètols en un panell entre els quals en destaca un de prohibició de circular a més de 30 Km/h i un altre de prohibit passar a peu i un altre de prohibit circular en bicicleta. O sigui, a peu o en bici no, però en cotxe sí. Es veu que els de la casa no van en bici. Un rètol sota un arbre, escrit sobre una fusta pintada de blanc aclareix que és prohibit el pas excepte obres i personal autoritzat. Però, la llàstima és que la via alternativa no estigui senyalitzada i que els securates no tinguin cap ganes d'explicar-la ni te l'expliquin.

NETEJA DE VORERES

Potser des del segle XIII Barcelona ha ofert un aspecte poc net al visitant degut al galimaties de la normativa municipal. Si mantinc l'"acera" bruta, amb cagades i pixades de gos i restes de vomitades i altres deixies, la gent semblen passar contents per la vorera admirant la rebel·lió dels infractors desvetllada a la vitsa d'un edifici ostentós. En canvi, si netejo la vorera, quan encara és humida, la gent passen amb cara de fàstic, com tement embrutar-se al trepitjar els panots. Suposo que hi ha uns horaris per a la neteja, posem de deu de la nit a vuit del matí. I mentrestant, entre cagada i cagada i entre pixada i pixada, he de mantenir tot ben brut? Ignoro si el que em diuen les mestresses del barri és la única cosa que es pot fer: fregar amb aigua i lleixiu. Si quan hi ha pocs cotxes faig servir la kärcher, aleshores es queixen els revisors del parking de l'empresa de l'alcalde perquè diuen que puc esquitxar els cotxes. Quan tenia botiga, mirava d'escombrar la vorera cada dia. Però ho havia de fer dues vegades perquè l'escombriaire tenia a bé escombrar barruerament la calçada i des dels marges engegava la pols damunt la vorera. Després, el perill foren les llambordes del nou disseny de carrer com a zona de vianants de prioritat invertida. Això vol dir que el peix gros ha de cedir el pas al peix petit, per entendre'ns. A més dels problemes a vegades de violència entre els vianants que tenien prioritat teòrica sobre els cotxes i els conductors que no es donaven per assebentats, el problema principal eren les relliscades sobre les llosses, en general impregandes de caldo de deixies del mercat. Varen ser més de 12 fractures òssies en poc més de dos anys. Se'm va ocórrer llençar aigua amb salfumant per sobre les llosses, però això no va agradar gens al Sr. Maragall, qui ho veia com una ofensa al mobiliariu urbà. Curiosament, però, la zona tractada per mi, i no relliscaven la gent, s'ha mantingut llisa, i la no tractada presenta ara força buixardats. Ignoro si, a més de passar la fregona, es poden llençar galledes d'aigua, o buidar les galledes d'haver fregat, per sobre la vorera. El que sí que em sembla que està prohibit és allò de llençar el contingut de l'orinal pel balcó. Ho he vist a la part de dalt de la Plaça Reial. Això sí, crec que varen tenir la delicades d'avisar amb un crit groller. El mal de la brutícia a la vorera no és el fàstic que fa, que també, sinó les infeccions que poden venir si et fas un petit tall al caure. Crec que hi hauria d'haver una normativa clara i definitiva i unes recomanacions mínimes i no tan mínimes. A hores d'ara no sé si es pot fregar l'acera amb aigua i sabó o només amb aigua o sí que es pot fregar amb aigua i lleixiu. Fa poc admirava la tenacitat de les veínes en fregar l'acera cada dia. I després vaig saber que le que ho feia tenia Alzheimer i ho feia perquè no recordava si ho havia fet el dia abans o no. Malalts d'Alzheimer, i a l'atur, ja teniu una ocupació! Sorprèn també com passen les màquines de l'empresa contractada per l'ajuntament ruixant el carrer mentre plou o poc després de ploure. I sorprèn també com un minut després de passar un camió a buidar els contenidors en passa un altre a buidar els contenidors recent buidats.  
  

SUBSÒL

El cap de setmana passat va ser notícia l'esfondrament ubicat a la plaça d'Isop. No sé perquè Isop no va amb H, si és que significa una planta medicinal. Però no seria la primera vegada que una entitat administrativa fa canviar les normes de l'ortografia. Abans es deia plaça d'Esopo i ara l'han volguda catalanitzar potser en excés i tradueixen el nom del fabulós fabulista grec com a Isop. La zona és propensa a moviments de terra, per ser La Teixonera una clotada, i per passar-hi una falla. Sense que es trenqués cap canonada ja seria possible que la terra formés esvorancs, per la compactació de les zones més molles. Ara, si una canonada de clavegueram o d'aigua blanca té una gran fuita, també se n'hi pot formar un d'esvoranc. No crec que aquest episodi sigui tan greu com el del gener del 2005 al carrer de Calafell. Allò havia estat profetitzat pels geòlegs de la UB. Ells deien que era molt perillós fer un túnel per al metro en una zona de falla geològica. I ho deien molts anys abans que passés. Potser és per això que ara cal un informe geològic per a obtenir el permís d'edificació a Barcelona. L'amic més important de la imprudència és la pressa. I els enginyers saben de les cuites dels polítics per acabar una obra a termini de cara a la galeria. Però això pot comportar accidents, com ara el del 1992 a la nova plaça Borràs. El mur de ponent no descansava sobre base sòlida, sinó sobre terreny sorrenc. I amb tanta massa com hi varen posar de formigó, va cedir, amb un parells d'operaris dins. Antigament també passaven coses així. En una casa del passeig de la Bonanova la vorera s'anava ensorrant i a uns obrers que es varen ficar dins l'esvoranc que s'havia format els varen trobar dies després, morts ofegats, cap a Magòria. L'aigua se'ls va endur. I també a uns altres que estaven fent els fonaments d'una altra torre propera, al ficar-se al forat sota la cantonada dels fonaments que l'aigua havia fet. I d'esllavissades someres i degudes a les pluges també n'hi ha hagut de fatals a Barcelona. Una va ser la de l'actual carrer de la Gírgola. Una nit plujosa un mur va cedir i va aixafar una família que vivia en una caseta a peu de mur. A mi em podia haver atrapat l'esllavissada del carrer de la Llitza, a Can Caralleu. Quan passava per allí pensava que allò un dia cediria. i em vaig equivocar, eren les dues de la matinada quan va cedir. Vaig sentir el terrabastall des de casa. També vaig tenir la idea que el pèndol del Tibidabo petaria un dia o un altre. I va cedir, amb dues víctimes mortals, crec. Més que esllavissada el que crec que va ocasionar la fallida va ser la dilatació i encongimenmt dels materials, tant de l'estructura de la base com del subsòl que el voltava. En tot cas el fonament de la torre es veia dèbil. Damunt l'actual mirador de la Font Groga bona part de la muntanya es va esllavissar aterrant totalment una caseta abandonada que hi havia poc per sobre la carretera de l'Arrabassada. Crec que haver fet una gran poda de l'arbrat va ser-ne el desncadenant. I això em va fer ser conscient dels perills de la muntanya del Tibidabo. La muntanya russa està feta amb força encert, per protegir tota l'estructura en cas d'una petita esllavissada. O almenys a mi no se m'ocorriria un traçat alternatiu millor. Però, amb tot, no les tinc totes. L'ajuntament ha donat l'ordre a vegades d'aterrar una mina/galeria d'aigua com per treure's problemes de sobre. Però a lo millor no s'ha aterrat totalment, només als resgistres o pous verticals que servien per a començar diversos traçats horitzonatls, o gairebé, que després s'anaven conjuminant per acabar essent un traçat continuu força llarg. Algunes mines encara no estàn reforçades amb obra i són simples excavacions en galeria del subsòl. És normal que hi hagi esfondraments amb els segles en alguns trams. Quan es feien mines i pous per a abastir-se d'aigua, un perill molt gran eren els pous morts, que contaminaven amb les bacteries de la mesquida o merda humana les aigües de boca. Per això es va fer el nou clavegueram. Però l'ajuntament va encongir molt les dimensions que en Garcia Faria havia proposat, i anys després ja s'ho han trobat. I ara que les clavegueres en principi no contaminen el subsòl, ara ja no hi ha gairebé ningú que begui aigua de pou a la ciutat. I las deus subterrànies es perden per obres que les estronquen. De tota la vida que sento a dir que "ara" es farà una llei de mines d'aigua, però mai arriba. Les tècniques de construcció moderna diuen que asseguren la integritat de les cases veïnes a una gran rasa, però jo he vist formar-s'hi esquerdes importants. Em sembla que les grans rases s'haurien d'anar fent per trams i anar-los assegurant, malgrat que això comporti molt de temps. Crec que és el que han fet a la Sagrada Família. Allí un perill afegit és el tremolor que el tràfic de vehicles pesants transmet a tot l'edifici i que és més palès als medallons de les cúspides. Els han hagut de fer de silicona perquè no s'esquerdessin.                  

DEFENSAR-SE DE LA CONTAMINACIÓ

Apart el mobiliari urbà, caldria suposar que Barcelona la conformen també les persones que hi viuen. Fa anys, vaig començar a tenir problemes amb la contaminació arran dels productes aparentment tòxics que deixava anar una fàbrica de productes farmacèutics i químics a la zona de Sant Feliu de Llobregat. A partir d'aleshores vaig haver de deixar de córrer. Eren els temps del Maradona. Ho recodro perquè alguns, des dels cotxes, em cridaven "Ma-ra-do-na, ... Ma-ra-do-na!" tot i la poca coincidència del meu aspecte amb el del futbolista. Devia ser perquè veien algu córrer molt de pressa i els recordava al futbolista argentí. Però encara vaig estar alguns anys demabulant per Barcelona sense cap protecció respiratòria. Després, vaig freqüentar alguns ambients socials amb fum. Aleshores, qualsevol contacte social implicava haver de patir pel fum del tabac. Però va arribar un punt en que ja no podia més. Quan passava l'autobús pel carrer estret de sota casa, i jo estava pujant per la vorera, m'havia d'aturar i arrepenjar-me a la paret, perquè ja no podia seguir caminant. El cor em fallava. Això, degut a la intoxicació i a la meva sensibilitat. I era curiós com alguna veïna es reia de mi al veure'm allí tant impotent. Després, vaig començar a posar-me mascaretes amb carbó actiu per anar pels carrers amb contaminació. Potser un 10% de la gent es fotien de mi descaradament. Però va arribar la popularització de Mikel Jackson i la gent sabien que el cantant es posava dins una bombolla amb oxigen i duia després una mascareta discreta per aguantar la contaminació. Després, va venir el contacte meu amb una amiga del que després havia de ser president, en Bush Jr. No sé si va ser d'ella o dels dos que vaig rebre el consell de respirar oxigen per a refer-me de la contaminació. Cap facilitat per part dels metges, ni dels laboratoris, ni de les cases d'oxigen. Vaig haver de comprar-lo al mercat negre, i contra la opinió dels entesos locals. Però anava força bé. Després, va venir l'etapa de tornar a fer esport. Ho vaig fer animat pel que li va passar a un veí. Ell, al desvetallar-se del coma després de 3 mesos d'estar ingressat al Clínic, va fugir de l'hospital perquè havia estat somniant durant tot aquell temps que el volien matar uns frares amb unes dalles. Al desvetllar-se, es va vestir i tot seguit es va posar a córrer sortint per la porta oposada a la que havien fet servir uns frares per anar-se'n, segons li varen dir. Si ell corria tant després del coma, perquè jo no, si jo era més jove que ell?
Jo seguia usant les mascaretes, especialment per anar en bici per Barcelona o per carreteres molt transitades. És curiós com una de la marca 3M, que anava molt bé, la varen presentar, a partir d'un moment donat, ja inservible. Et poses allò i sembla que entris dins una imprempta on es vaporitzi tinta a dojo. Inútil queixar-se, ni a la casa 3M, ni al Bush, ni als eurodiputats, ni al ministeri de sanitat. Vendre un estri de primera necessitat inservible, que per cert està gravat amb IVA de luxe, es veu que no és cap delicte. Potser sí que ho fan sense voler, però aleshores aquests imbècils que posen el llibret gruixut de les instruccions recent imprès perquè s'esgoti el carbó actiu abans de fer servir la mascareta, deuen ser subnormals profunds. No ho sé. ¿Què costava posar el llibret d'instruccions dins una bosseta de plàstic hermètica com feien abans? En tot cas, em fan sentir a mi com un imbècil que no sé com fer que em facin cas.
En teoria, el carbó actiu hauria de contenir traces de plata, per evitar que s'hi facin microbis. Ara faig servir mascaretes o semimàscares de la marca Moldex. Tenen filtres recanviables contra CO/CO2, partícules orgàniques de carbonilla, vapors àcids, i vapors bàsics. És a dir, són A/B/E/K. A1 és menys potent que A2, respecte a la capcitat de filtrar vapors orgànics. La E simbolitza la capacitat de filtrar àcids i la K bases. La B simbolitza la capacitat de filtrar gasos inorgànics. A més, un filtre com de cotó fluix, per sobre, evita que les partícules sòlides obstrueixin el filtre de carbó actiu. Per entendre millor les sigles que figuren sobre els filtres, vegi's aquesta pàgina:
http://spain-corp.lyreco.com/medias/pdf/normas_ppe/normativa_proteccion_respiratoria.pdf
Vaig conèxer un fabricant de carbó actiu, en Carles Sindreu, farmacèutic, i deia que ningú fabricava bon carbó actiu. El problema és que de manera casolana aquestes coses no es poden fer. Com la mascareta de plàstic o de goma, tampoc.
La part de filtre de carbó actiu que evita respirar CO (monòxid de carboni) conté traces de Níquel. La part del filtre que evita respirar bases, conté traces d'àcid fosfòric que s'ha fet passar pel carbó actiu recent fet, a una temperatura d'uns 500 º C. I la part del filtre que evita respirar àcids s'ha fet amb traces d'hidròxid potàssic (KOH), fet passar a una tempertarura d'uns 700 º C. El carbó actiu es prepara amb closques de coco escalfades amb vapor d'aigua a uns 1080 º C. És millor rentar amb sabó la part de dins, la que dóna a la cara, almenys just abans de posar-se la mascareta.

El millor, evidentment, és evitar l'aire viciat o amb tòxics, però si ja he sucumbit, aleshores començo a prendre coses. Potser la més forta és l'àcid fític. La informació la vaig trobar a PubMed, avalada per una universitat austríaca (Graz). I, de moment, em fan la peça els austríacs. És curiós com una metgesa molt espanyola em va descareditar davant un nombrós auditori perquè defensava jo el poder anticancerigen i antiinflamatori de l'àcid fític. Ella havia llegit articles al PubMed descaredintant-lo. Jo també, però em semblaven fal·làcies. A vegades passa que en un tema controvertit hi ha desacord i calen més investigacions per esbrinar la veritat. O quan mils d'articles es decanten per una versió, aleshores sí que cal menystenir un article anòmal que vol descareditar la versió general. L'expliacació de la ineficàcia crec que és que no es pot prendre res que tingui calç junt amb l'hexafosfoinositol, perquè aleshores és del tot ineficient. I dubto que els qui el desacrediten tinguin en compte això. La qüestió és que si se'n pren poquet, fins a 1 g, amb suc de fruita, o millor encara, només amb aigua amb gas,  i s'aguanta almenys 3 hores sense prendre llet, formatge o res que tingui calç, aleshores fa força efecte. Una dificultat afegida és com aconseguir aquest àcid anomenat també hexafosfoinositol. Rondinant molt, algun farmacèutic amic meu me n'havia aconseguit a un preu desorbitant. A més, era de mala qualitat, feia mal d'estómac, potser per l'excés d'àcid fosfòric afegit. I me'l venien de manera totalment il·legal. Després, vaig aconseguir-ne de la Gran Bretanya, de la casa MyProtein, per Internet. Quan el comprava als Estats Units, els de les aduanes se m'el quedaven, adduint que no es podia comprar medicaments sense permís d'importació i del ministeri de sanitat. És curiós que el consideressin un medicamnet quan és un additiu alimentari. Però també adduien que si era un aliment tampoc es podia comprar, i, a més, quan era un producte fàcil d'obtenir aquí. Clar, fàcil d'obtenir a la botiga que el germà de l'inspector d'aduanes tenia a Madrid per vendre el que l'home decomissava a Barcelona. Els medicaments a l'estranger els pot aconseguir la Seguretat Social, però Sanitat deia que això no era un medicament, sinó un producte alimenati o dietètic. Total, que el de MyProtein es pot aconsegir, per sort, legalment, alemnys fins que el Brexit ho permeti. Els austríacs deien que era millor combinar-lo amb una mica de dexametasona. Els naturistes ortodoxes t'insulten amb la mirada si els dius que vols prendre cortisona. La cortisona és un metabolit de les glàndules suprarrenals i un dels efectes que té és el d'ajudar a desintoxicar. En teoria, i una mica en la pràctica, també ajuden la vitamina C, la vitamina E i l'àcid nicotínic. A part, també em va ajudar força el calostre de vaca. Una altra perla, aconseguir-ne. Ara també es pot comprar a MyProtein, una casa especilitzada en suplements dietètics per a esportistes. També es pot aconseguir d'algun vaquer, del tot extraoficialment, ja que està prohibit vendre'n, comprar-ne, etc. A preu exorbitant alguna casa de dietètica d'aquí té comprimits amb calostre. També ajuda a millorar els pulmons exposats a la contaminació l'acetil-cisteïna. S'en poden prendre fins a 4 grams en un dia dels pitjors, però no pas cada dia, que faria pedres al ronyons.
Si al filtre de carbó actiu han arribat a fer-s'hi fongs, aleshores caldrà pendre fluconazol, amb molta precaució, perquè no és pas inocu.
Resumint, la meva fórmula, que m'ha evitat patir dolors insuportables durant mesos i mesos és:
- hexafosfoinositol 1 g (en un gran got d'aigua amb gas)
-10 mg prednisona
-vitamina E (hidrosoluble) 1 g
Ho prenc cada cop que m'he exposat a fum de tabac o de gasoil, així que puc. I miro de no menjar res almenys fins 2 hores més trad. És molt important no beure coca-cola junt amb l'hexafosfoinositol, ja que el seu àcid fosfòric provocaria una reacció que ens espatllaria l'estómac aleshores.


    

CONTAMINACIÓ DE L'AIRE

L'Eyjafjallajökull va estar en erupció forta la primavera del 2010. Les partícules diminutes de lava dispersades per l'aire arribaren des d'Islàndia fins l'ampit de les finestres de casa, especialment aquells dies en que s'interompé a estones el tràfic aeri. Vistos els cristalls al microiscopi, mostraven una bellesa exòtica. Després, i durant unes hores, una tarda, vaig arribar a olorar la flaire del volcà, nítidament, com de ferro i sofre o oliví. Evidentment, no tinc cap solució per evitar una contaminació atmosfèrica d'aquest tipus. Però era per indignar-se, alguns mesos abans i després d'allò, sentir la catipén de bassura cremada, ja fos provinent de la cimentera de Montacada, ja fos de la de Vallcarca. En principi, hi havia d'haver uns filtres que retinguiessin els gasos tòxics, però malgrat que almenys els veïns de Montcada es queixaren repetidament fins a recullir més de 4000 signatures, el passotisme dels buròcrates era molt fort. Era l'epoca del molt honorable Pepe Montilla. I el fum pudent seguia escampant-se per almenys la meitat superior de la ciutat, alguns dies. La solució és ben fàcil: si els filtres no van, s'atura la cremació i s'aboca la brossa en un abocador alternatiu en terreny argilós pla o gairebé. Es cremen a les cimenteres les deixalles perquè l'abocador del Garraf està saturat. Aquest abocador metropolità es va ubicar on els naturalistes havien observat a principis de segle XX un paisatge que mereixia la creació d'un parc natural. I es va fer, però excloent la vall que encara valia una mica la pena, la de La Sentiu, i que s'assemblava una mica a la Valldejoan, replena ja de terra i escombraries, i que ara va a ser l'antítesis del que ha de ser un parc natural. A mig omplir la solera de l'abocador, deixava filtrar gasos i líquids perillosos. Uns espeleòlegs que encara creien en les autoritats varen endinsar-se per unes simes del Garraf després que les autirtatsa els asseguressin que no hi havia cap perill a la vora Valldejoan, i que tot estava controlat, que no es preocupessin. Potser varen morir sense preocupar-se, però no varen sortir vius de la sima. En Garcia Lillo es va guanyar el lloc de director general d'obres de la Generalitat per posar solució després a les filtracions de la solera, quan cap altre enginyer donava amb la solucíó. Després, i quan la vall estava gairebé del tot colmatada, algun operari que corregia els nivells de la brossa va morir a causa d'un despreniment. És evident que als fumadors, ni que sigui aquells que s'apropen tot el que poden a les portes obertes per allò de l'emoció d'estar al límit de la llei, als fumadors els importa una merda lo de la contaminació atmosfèrica. No sols contaminen l'aire sinó també l'aigua. Quan nedo pel mar sovint noto l'olor de nicotina dins l'aigua, barrejada, clar, amb altres olors menys refinades. Un altre tabú que vull trencar és el de la creença que el transport públic contamina menys que el privat. Potser sí o potser no, depèn. Hi ha cotxes , motos i camions que contaminen poquet, i hi ha autobusos municipals que contaminen o han contaminat moltíssim. Però també n'hi ha que van amb gas. I també hi ha motos o camions que contaminen molt. A part de fer-se revisar la carburació o els injectors, una bona ajudapot ser posar combustible de la millor qualitat possible. I potser seria dient planificar els trams amples i més orientats de llevant a ponent per al tràfic més contaminant, donat que els vent dominant és el de ponent. Jo no he vist mai cap atleta guanaydor d'una marató que presumís durant la cursa de les virtuts del tabac i que anés fumant tota l'estona, ni tan sols al final. I de la mateixa manera crec que els qui menystenen els nivells de contaminació de l'aire o bé no tenen nivell esportiu bo, o bé encara no tenen prou experiència com per haver sucumbit als efectes de la contaminació.

FERROCARRILS DE LA GENERALITAT

Alguna cosa podria millorar-se pel que fa a seguretat a l'andana de ponent de l'estació del Peu del Funicular. El tram de més cap el SE és molt estret: 60 cm. Quan està mullat, sembla que hagi de relliscar. I no hi ha ara cap barana a la part del mur, com hi havia hagut abans. La solució simple seria no posar-se al primer vagó, si voleu baixar en aquesta estació venint de Sant Cugat, per exemple. Però hi ha una dificultat afegida quan pugeu al tren acompanyats de la bici. El revisor us pot fer baixar del vagó del mig i fer-vos anar al del davant, on hi ha un espai especial per a les bicicletes. 60 cm no és una amplada gaire agradable per a caminar amb la bic al costat, entre un mur inclinat i el buit del fossar de les vies, i ni tan sols per estar-se quiet quan el tren avança i provoca força corrent d'aire. És curiós com el Sr. Lluís Recoder i Miralles, aleshores batlle de Sant Cugat i després Conseller de la Generalitat, em va cridar l'atenció un cop per estar jo sobre una vorera de 1,20 m a Sant Cugat i anant jo sobre la bici, molt a poc poc. Ho feia per estalviar-me una volta de 400 m i per no passar a contradirecció un tram de carrer d'uns 20 m. I perquè, anant a peu al costat de la bici, aleshores ell, qui no havia previst jo que fos allí en uns moments, no hagués pogut passar al costat meu. Ara em pregunto que si 120 cm són massa pocs per a estar-hi amb la bici, perquè 60 cm són suficients.
Deixant aquest assumpte a part, també és curiós com algun empleat de les oficines d'atenció al públic amaga i se n'enfot dels alemnys 3 morts que hi hagut a aquesta estació del Peu del Funicular al darrer terç del segle XX. I poca cosa han fet per a apariar-ho, almenys al meu entendre. En canvi, per exemple, pel que fa a l'estació de Sant Gervasi, degut a una queixa de Frau Gerda al consolat alemany, perquè ella en un descuit va ficar la cama entre el voral de l'andana i el tren, i es va fer una mica de mal a la cama, sí que varen actuar.
Quan el tren circulava a l'aire lliure pel carrer de Balmes hi havia força accidents mortals. Una veïna, filla de militar, cre que varen ser els estudiants qui varen pressionar més perquè la línia quedés soterrada. Ho feien per evitar aquells accidents. I ho feien construint barricades a les vies com a protesta.
La companyia que ara és de la Generalitat va començar essent privada. El principal impulsor en va ser en Pearson. I el personatge més influent per a la seva "nacionalització" va ser en Winston Churchill. Primer perquè va facilitar que els alemanys ensorressin el vaixell on viatjava en Pearson. Ho va fer perquè desitjava que els Estats Units entressin al conflicte de la primera guerra mundial. I l'ensorrament del Lousiana en va ser el detonant.  I, després, perquè va voler fer un regal a en Franco o als seus amics, com a agraïment per no haver col·laborat massa amb en Hitler.
Potser sigui veritat que hi hagi diables que viuen en algunes zones i fan que hi hagi accidents i certa violència. Entre el Peu del Funicular i Sarrià hi va haver un famós accident el Dijous Sant de 1925. Alguns ho titllaren de complot. Els problemes varen començar al túnel entre el Baixador i el Peu del Funicular, o encara abans, a l'estació de Les Planes. Uns cables del convoi que es va estavellar al final per excés de velocitat sota el pont de la Bonanova treien fum, i els passatgers, alarmats, avisaven el conductor. Però en Joan Martínez es va captenir de la manera més irresponsable possible. La manca d'escomessa elèctrica va fer aturar aquell tren, i un altre que va estar a punt d'embestir-lo pel darrera i que venia de Terrassa, i també un altre que venia de Sarrià en sentit contrari. Aquest darrer va recullir alguns passatgers que no volgueren seguir guiats pel conductor irresponsable. D'altres es varen salvar per anar saltant per les portes obertes, al tram sota el carrer d'Anglí. En total hi va haver 25 morts i un centener de ferits.
Fa poc he descobert la manera d'entrar a les andanes amb la bici. No es tracta de deixar de pagar, sinó de pagar i poder accedir a l'andana. Normalment, si vaig amb la bici, les portes transparents que barren el pas a l'andana no s'obren després d'haver validat el bitllet, i cal esperar algun revisor o demanar que les obrin prement el botó de comunicació d'emergència i exposant-los la situació. La manera de fer que s'obrin les portes després d'haver validat el bitllet és posar la bicicleta totalment vertical, per deixar tancar les portes del darrere i deixar espai de seguretat respecte a les del davant. Però, no s'hi val a posar la bici només amb la roda del davant amunt. Cal que estigui del tot vertical, i ben a prop del cos. Llàstima que no hi hagi cap rètol que ho expliqui això.
Una qüestió de la que no estic massa segur és la del bromur d'etilè. Em sembla que els vagons fan la mateixa pudor de desinfectant ara que abans de la prohibició, però no ho puc assegurar. Aquest desinfectant l'empraven com a raticida. Jo l'emprava com a herbicida. Però ara no el puc comprar perquè diuen que està prohibit, ja que afecta la capa d'ozò. El que no acabo d'entendre del tot és com és que afecta la capa d'ozò si jo l'avio cap el subsòl de l'hort (sota una capa de plàstic d'una peça) i no quan els dels ferrocarrils l'escampen per les estacions.