PRONUNCIAR I EXPRESSAR-SE BÉ

Lo de l'accent català al parlar castellà m'ha comportat una molt baixa valoració a Madrid en més d'una ocasió. De molt petit crec jo que no tenia  gaire accent. Però ara, això d'arribar a parlar castellà sense accent català és un repte que tinc per assolir. És curiós, però, com la gent que semblen del tot respectables, i formant part de la flor-i-nata de la societat, pronuncien malament alguns mots quan parlen als medis de comunicació. Els escriuré malament, però perquè s'entengui la pronúncia. URDANGARÍN no és correcte, lo correcte seria URDANGÁRIN (amb accent a la a i no a la i). XANGAI crec que és el nom d'una revista porno gai i no una ciutat de la Xina. La ciutat xinesa és XANJAI. Del futbol destacaria POTXETINO o POXETINO enlloc del que seria correcte, POKETTINO. I MASXERANO hauria de ser MASKERANO. (¿O pronunciem "un balo in masxera" per llegir "un ballo in maschera"?).
La cantarella dels locutors fa que alguns mots quedin dins l'ombra del dubte. Pronuncien FRANCÈSC ANO o FRANCÈS CANO, enlloc de FRANCÈSC CANO. O bé, MARC OMA, enlloc de MARC COMA. O bé, ERIKA BIDAL, enlloc de ERIK ABIDAL I, malgrat la tendència majoritària a Barcelona de pronunciar la "e" neutra com a "a" oberta, alguns, com el president Mas, pronuncien CATHELUNYA. Clar que, igual que hi ha faltes d'ortografia típiques d'una persona, també hi ha faltes a l'hora de pronunciar. I en això ja els imitadors ens ho recorden al programa còmic Polònia. Però, una cosa és que un polític, sigui Trias o sigui Duran, tinguin vicis de pronunciació, i l'altra és que ho facin els professionals de la locució pública, ja sigui de motu propio, ja sigui perquè els seus superiors els obliguin a pronunciar els mots d'una manera que a mi em sembla incorrecta. Posa nerviós o deconcerta també la veu de l'aparell telefònic quan et dóna instruccions així: PRÈMI Ú, PRÈMI DOS, quan el que deuen voler, més que donar-te un obsequi o premi, és que PRÉMIS (apretis) el botó 1 o el 2. També sembla del tot desconcertant que la veu que avisa de la propera parada del 34 (autobús) pronunciï el carrer de BUENOS AIRES, enlloc de a la castellana, d'una manera pretesament catalana: BÉNÚSAIRAS. A l'hora de pronunciar mots anglesos, la cosa té una mica d'excusa. Per exemple, pronuncien NATÚR per "nature", enlloc de pronunciar NÉITXA. Si volem catalanitzar la pronúncia, el que sí que seria correcte és pronunciar Bush com a BOIX (sense posar èmfasi a la i). La paraula WATER es pot pronunciar de vint maneres diferents, però en anglès d'Anglaterra crec que el correcte és UÓTA i no UÀTER. En anglès de Califòrnia seria el més freqüent UÀDA. I si volguessin pronunciar a l'americana  la marca "Nike" haurien de dir NAIKI, i no NAIK. Per altra banda, fa molta més revulsió que els errors els facin alguns professors universitaris. Per exemple, a la facultat de farmàcia, pronunciaven COMPÚN enlloc de CAMPÀÀUND (compound). I la gent no fem cap favor a l'alemany pronunciant GURTA per "Gürtel", ja que la Ü és una vocal intermèdia entre la U i la I. La A final està mig bé, però una mica de L sí que caldria pronunciar, crec. O no fem cap favor a l'alemany quan pronunciem SIÈMENS enlloc de SIIMANS (Siemens), o DIÈSEL per DISSAL (Diesel). O LIÈBERT per LIIBART (Liebert). O KÀRTXER per KERJA (Kärcher). O UBER per YBER (über). I, pel que fa al rus, hi ha errors tradicionals aquí acceptats com a la versió ortodoxa, però que esborronen als russos que venen aquí. No és RASPUTÍN sinó RÀSPUTIN. No és ZAREVITX sinó ZARVITX. I Ukraïnia no és un país (Ukrània) sinó que era el càrrec del qui regia el país. I els tzars darrers eren de la nissaga dels RAMÀNAF i no del ROMANÓFF (Romanov).
Si bé en general els errors solen comètre'ls els prepotents, afegint així més antipatia en mi a l'escoltar-los, algun cop m'he compadit benèvolament dels qui els cometien. Per exmeple, quan Dani Ramírez pronunciava LÉ MARXÉ enlloc de LÉMÀÀRKE (regió italiana = Le Marche), ho feia amb inseguretat. I no amb prepotència.
A tall d'exemple, vet aquí els errors de pronunciació en una hora, un matí (de les dotze a la una) recullits de "Catalunya Informació", i aixó que és la ràdio "de referència", el dia 2 d'abril de 2014. No els mancava el ritme a les paraules. Però alguns locutors, com ara els del temps, solen mantenir el ritme i la correcció a la pronúncia. Per tant, no és que sigui impossible fer bé les dues coses: entonació i pronunciació.

"en qualsevol prun del país" (punt)
"en aquesta carretera ministerial" (cartera)
"als altres tripulants els han rescatat una embarcació" (els ha rescatat)
"Loràn Fabiú" (Loràn Fabiús) = Laurent Fabius
"xornada " (jornada)
"Xirona" (Girona)
"xuny" (Juny)
"airuport" (aeroport)
"emeregència" (emergència)
"Prullona" (localitat on se celebra un festival, tant mal pronunciada que em resulta indesxifrable"
"un tern regional" (tren)
"padagoxia" (Pedagogia)
"l'anonci s'acaba de fer" (anunci)
"quins són les pràctiques" (quines)
"BÓN dia" (BÒN dia)
"Les classes, els estudiants, els transports, s'han suprimit" (això sí que és una bona escabetxina)
"ruptura democràfica " (democràtica)
"Il Trobadore" (Il trovatore) (la "v" en italià cal pronunciar-la força)(i la t també).
Odïo especialment la frase tan comuna "jo sóc dels que penso que... tal cosa és així". Caldria dir "dels que pensen".

Potser la culpa de tot la té la mala qualitat del cafè que prenen. Més valdria que prenguessin alguna cosa calenta amb Ginseng (que posa a to el cerebel).

CARRER DEL BOSC

A dalt, mapa de l'ICC, dels carrer al voltant del carrer del Bosc. El punt vermell és el conflictiu. 

A baix, imatge de l'Street View del pont (a l'esquerra) on comença el carrer del Bosc. 

Suposo que le denominació de Calle del Bosque, que ara torna a figurar a alguns nomenclàtors (com el del Google Earth), és una transliteració del cognom Bosch. En Josep Bosch i Ximenes era un propietari de la zona, cap el 1900. La major part de la trajectòria del carrer ressegueix la vall del torrent del Pere Gil. Molts coneixen la zona per la Font del Mont, que queda ja per sobre la carretera de les aigües. En Pere Gil i Estalella era un jesuïta i geògraf (1551-1622) que podia haver tingut cura de la finca de Nova Betlem. Aquesta finca queda ara ocupada pel CGPJ (consell general del poder judicial). I també podia haver tingut cura de la franja al capdamunt de les escales de la Font del Món, anomenada dels Pins del Pere Gil. El que desconec és si la famosa illa que el juliol del 2002 va ser objecte de litigi militar entre Espanya i el Marroc li deu el nom (castellanitzat) a aquest geògraf o no. Però em sembla que sí, perquè, tot i que no conec la illa, pels voltants, a la costa, de Juliverd no n'hi vaig veure. Clar que al peu de la gran Cova dels Coloms n'hi podria haver. Ara s'hi pot anar en caiac des de Ceuta, sense problemes. L'excursió només val 30 euros. Per cert, que el rei Mohamed VI es refereix a la illa com a Tura. Us a sona aquest cognom? Diu que en bereber vol dir buida, deshabitada. També diuen que havia tingut el nom de Corall, o de Calipso, o d'Hispània. El cert és que jo vaig assebentar-me de la seva existència abans que la majoria d'espanyols. Ja sé que ningú s'ho creurà, però va ser en Bush Jr,. qui me la va donar a conèixer definitivament. La recordava vagament dels comentaris del meu pare dient que la illa no valia res, però que hi havia molta pesca als voltants. Quan ens en parlava, aleshores en Bush Jr. planificava i molt anticipadament la invasió d'Iraq, cosa que el seu pare havia deixat a mitges. La jugada li va sortir perfetca. Va fer envair pel Marroc la petita illa. França i la majoria de països europeus es va posicionar contra Espanya, com havia pronosticat Bush Jr. Dinamarca, i Algèria foren excepcions. Això va fer que, un cop Marroc, sota la pregonada petició d'Estats Units, va abandonar la illa, el president Aznar es mostrés submís i agraït a Bush, amb disposició a ajudar-lo en el que fos. I el que fos va ser la reunió de les Açores amb en Blair. I d'aquí a la invasió d'Iraq ja només hi havia unapassa. El quid de la qüestió era que al pare ningú se'l creia quan afirmava que hi havia armament  molt perillós a Iraq, però al fill, que sap mentir molt millor, molts sí que se'l varen creure.

La illa va ser conquerida en nom del rei Joan de Portugal per Enric el Navegant el 1415, i després va passar, pel tractat de Tordesillas (1494), amb Ceuta i Melilla, a Espanya.

El carrer del Bosc comença al pont que creua les vies dels FFGG vora l'estació del Peu del Funicular. Passa al peu del mur de l'antiga finca de la Torre del Barco, i fa un gir de 110º davant el centre social d'acollida de menors (=presó de menors). Els veïns, quan condueixen el cotxe, toquen el claxon aquí, sigui l'hora que sigui, per avisar els possibles conductors que vinguin de l'altra part de la cantonada. Amb tot, siguin veïns o no, hi ha hagut uns quants accidents en aquest punt conflictiu. 

Els veïns voldríen limitar l'accés al carrer als vehicles que en massa el fan servir per no trobar-se amb l'embús de la Ronda a les hores d'entrada i sortida dels col·legis. L'itinerari que fan servir és pel carrer del Bosc / carrer de Monclar  o carrer de Palafolols / Camí Vell de Vallvidrera / Sant Pere Claver / Anglí. Lo de prohibir el pas a totohm excepte als veïns seria una solució per a descongestionar el carrer. Però, entre veïns també han ocorregut accidents, de manera que em sembla que no seria una solució total. 

Una segona solució seria posar un gran mirall convex al pal de la cantonada externa, davant el centre de menors. Molts pensen que els nois marroquís allí internats de seguida el trencarien. Però jo no ho crec. Crec que se'ls podria fer entendre que el mirall s'ha posat perquè els clàxons no els molestin a la nit. Si el respectessin, seria la solució que jo preferiria. Ja n'hi ha un de mirall a la cantonada sota l'estació del tren, al peu del mur de la casa que havia estat dels March.

Una tercera solució seria posar un semàfor que donés pas alternatiu i que fos sensible al pas dels vehicles. 

Una quarta solució seria fer una rotonda sobre les vies del tren. Però això comportaria problemes tècnics difícils. Hi ha el projecte de cobrir les vies en aquesta zona, però per a fer-hi una zona d'esbarjo amb jardins, que a la part de baix quedaria un parell de metres per sobre l'avinguda de Vallvidrera. 

Una cinquena solució seria fer el carrer de sentit únic, per exemple, de pujada; almenys fins a la cantonada amb el carrer de Montclar. Tindria sortida pel mateix carrer de Montclar o pel superior (tot asfaltat) cap a Sant Pere Claver i Anglí/Ronda de Dalt. 

Una sisena solució seria estretir la vorera de davant el centre d'internament de menors i fer un voladís sobre les vies per ampliar la vorera al Sud de la cantonada per a poder senyalitzar bé els dos carrils de sentit oposat de circulació. 

Una setena solució seria tallar el pas d'accés al camí Vell de Vallvidrera més enllà del carrer de Palafolls o del de Montclar (al límit de l'empedrat), per tal de limitar la massificació del trànsit. Aquesta solució és similar a la primera. Clar que, posats a tallar, també es podria tallar l'accés des de l'avinguda de Vallvidrera, ja que el tram planer deu ser propietat originària dels hereus dels Vidal i Quadras encara i no de l'ajuntament. Aquest punt encara no el tinc clar. Però recordo que els March (que varen comprar la finca als Vidal i Quadras) deien que el carrer era d'ells.  

EL CIM D' ANETO DES DEL MONTSENY ? (TURÓ DE L'HOME) RESCATS A MUNTANYA

Ahir, dia 8 de gener del 2012, vaig pujar a peu amb un amic al cim del Turó de l'Home (Monsteny), des de Santa Fe. La visibilitat era excel·lent, almenys cap als Pirineus. Es veien els massissos de Montserrat i Sant Llorenç del Munt, com a dues illes emmig dels núvols baixos o boira que, tot sigui dit,  no anava pas gaire més enllà. Continuant en sentit de les agulles del rellotge, es veia el Montsec com  a dos bonys suaus, a ponent. Més al Nord, es veia el Port del Comte, enfarinat de neu. I, entre aquest i els Rasos de Peguera, destacaven en la llunyania dues muntanyes piramidals cobertes de neu esgrogueïda (per la distància). Devien ser contraforts del Monstent de Pallars. El mateix Montsent de Pallars des d'aquí s'asssembla a l'Aneto. Però he vist els mateixos dos contraforts i el cim des del Puigllançada i no tenien cara de ser l'Aneto. Tampoc havent passat per tota la falda Sud del Montsent en bici i contemplat el cim des de Sant Joan de l'Erm. Però més avall poso el croquis d'algú que creu que sí que es veu l'Aneto des del Turó de l'Home.  Seguint, es veien ja les muntanyes normals: Rasos de Peguera i Serra d'Ensija (amb la vall del poble de Peguera al mig). Les muntanyes de la Cerdanya nevades, i resseguint tot el límit Sud d'Andorra. I, en primer terme, i sense neu, i una mica més ensota, el Cadí (amb el Pedrafoca abans), el Moixeró, i les muntanyes de La Molina (Tossa d'Alp i Puigllançada). Després, ja venia la serralada del Puigmal fins el Bastiments, ben nevada. I més enllà el majestuós Canigó com una altiplanície amb un mugró al mig. Cap el mar les muntanyes de Roses ja es veien difuminades. Molt  suau i per sota el Puigmal, es veia la serralada grisa i sense neu del Puigsacalm. I més ensota, els Cingles de Tavertet, amb alguna franja vermella. Es distingia el poblet de Vilanova de Sau. I més cap aquí encara,  les muntanyes boscoses i suaus de les Guilleries, que envolten els pobles d'Espinelves (molt a la vora) i de Sant Hilari Sacalm. Molt més a sota del Canigó, es veia la boscosa serra gironina del Corb, una mica blavosa ja per la distància. El litoral marítim es veia desdibuixat cap el Sud. En primer terme, i voltat de la lluentor del mar argentat, destacava el massís del Montnegre.
El massís del Montseny té tres cims de 1700 m: el mateix Turó de l'Home (1706), Les Agudes (1705) (ben a la vora), i més lluny i molt arrodonit, el Matagalls (1697). Des del 2010, l'observatori del cim del Turó de l'Home ha quedat en mans de la Generalitat. De diners per arranjar la zona d'aquest cim i el bessó Puig Ses Olles (amb antenes de comunicacions) se n'han gastat en teoria molts (un milió d'euros) els darrers deu anys. Però hi trobo a faltar algunes coses. Una reivindicació de molts anys és la dels ciclistes de carretera. Es queixen que l'asfalt del darrer tram de pujada, des de la cota 1300, és molt i molt dolent, amb molts clots. I tenen raó. Però jo trobo a faltar també una estació meteorològica com era abans. Era amb molts aparells a la vista i amb un guarda que, si volies, et feia de guia i t'ho explicava tot. Recordo bé com un dia el guarda/meteoròleg em va fer observar per primera vegada a la meva vida la curvatura del planeta, tot i fent-me mirar el mar per la finestra d'allí. Els llistons horitzontals feien destacar la línia convexa de l'horitzó marítim. L'estació la va muntar la Generalitat, sota la direcció de l'eminent Eduard Fontserè, l'any 1932. Amb la guerra, l'estació va passar al govern central per molts anys (darrerament, a l'AEMET). Darrerament, però, la falta de bona acollida s'acaba d'agreujar amb la presència d'un enorme gat que es dedica a esgarrapar els gossos que se li atansen. A més, s'hi afegeixen els comentaris en contra els ciclistes fets pel mateix guarda, que ben poques hores hi passa allí dalt. Segons ell, els clots als camins i a la carretera els han fet els mateixos ciclistes. Ja només faltaria que es reunissin al cim les veus en contra els qui van corrent per la muntanya. Per a mi són la joia de l'esport català. Però per a aquestes veus aquesta és segurament una manera molt i molt perniciosa d'erosionar el terreny. Resumint, el que trobo a faltar més, a part una bona acollida, és la pedra orientativa (circular) que hi havia hagut. Si hi ha una muntanya amb aire pirinenc vora Barcelona (i al territori de la diputació de Bracelona) aquesta és el Turó de l'Home (i les Agudes). És molt d'agrair, per exemple, la màquina expenedora de refrescs a Collformic, especialment els mesos de més calor. I aquí dalt, a part un petit bar (que hi havia hagut), crec que ajudaria molt a "fer país" (expressió tant del president Mas) el fet de fer conèixer el nom de les muntanyes que des d'aquí es veuen. S'han gastat un milió d'euros per fer fora els militars del Puig Sesolles, i no s'han pogut mantenir les coses essencials?  No ho entenc. També recordo amb poca seguretat que hi havia un telescopi d'aquests que s'hi introdueixen monedes perquè funcioni. M'agradaria que algú m'ho confirmés. El cas és que ara res de res.


Arran dels recents accidents mortals al cim d'Aspe (Aísa-Candanchú) i al Coll de Coronas-Aneto s'han sentit comentaris de dos tipus. Uns, de confraternització i condol envers els amics i parents de les víctimes, i els altres, queixant-se que les víctimes fan fer esforços econòmics i humans que es podríen destinar a altres empreses. D'aquest darrer tipus de comentaris, fets sempre amb una certa ira, n'hi ha de molt variats. Que caldria prohibir anar a la muntanya. Que caldria fer pagar al mort el que val el rescat del cadàver perquè no hi ha accidents sinó només imprudències. Que si s'ho han buscat, que ho paguin. Que les companyies asseguradores no hauríen d'assegurar les activitats de risc a muntanya. Que si les sous dels GREIM o dels bombers o desl mossos d'esquadra especialitzats estan de més, perquè els guàrdies civils i els mossos el que han de fer és atrapar els lladres, i els bombers apagar els focs, i punt. Que si només caldria auxiliar els del país (comarca) i els estrangers que es fotin. En tot cas, la pàgina no oficial del GREIM (grup de rescat especial d'intervenció a muntanya de la Guàdia Civil):  http://greim.es/ es pot aprofitar per tots cantons. Diuen que consideren que el 40% dels accidents que originen el rescat són deguts a imprudències de les víctimes. Si l'administració considera que la víctima ha de pagar, facturaran 2000 euros per cada hora d'helicòpter, més 40 euros per cada hora de vehicle terrestre, més 30 euros aproximadament per cada hora de treball d'un rescatador. L'assegurança de la federació de muntanyisme o de la companyia particular pot cobrir bona part d'això però pot quedar una franquícia gran també. El que no sé és qui es queda amb els diners que sobren de les despeses reals.
Els puristes de la muntanya es queixen del poc nivell tècnic dels qui hi pugen animats, potser, pels programes divulgatius a la televisió, i confiats en que ja els rescatarà algú trucant al 112. Pensen que els polítics han venut la moto a la gent fent-los creure que poden fer el que vulguin. I els polítics queden confiats en que no passarà res perquè ja han editat uns quants edictes prohibint un reguitzell d'activitats. Un problema potser inesperat és que a molts llocs no hi ha cobertura per als mòbils. El que diuen els experts que cal fer aleshores és enivar un missatge escrit SMS a un conegut i que ell truqui als del GREIM o a qui calguii. El missatge, encara que no hi hagi gairebé res de cobertura, acaba arribant. Els del 112 solen embolicar massa la troca. Però si hi ha cobertura i tenim molta paciència els podem trucar. El millor seria trucar al quarter més proper de bombers o de la guàrdia civil o dels mossos d'esquadra.
A les estacions d'esquí d'Aramon hi ha cobertura per a mòbils, fins i tot per a iphones i similars (cobertura 3G)
http://www.telefonos.net/21-02-2011/operadores/movistar/movistar-y-aramon-lanzan-una-aplicacion-sobre-estaciones-de-esqui-para-moviles
i jo penso que els diners que s'han malbaratat per exemple desfent la pista que de l'estany de Llauset s'encaminava cap el cim d'Aneto es podríen haver emprat per a millorar la cobertura al massís o a tots els Pirineus. De tota manera, per als qui vulguin anar ben calçats sempre queda el recurs de dur un GPS/Spot que dóna el senyal d'on som sempre i, en cas d'emergència, perment un botó pot demanar auxili automàticament als servis de rescat (dels Estats Units almenys). En venen d'aquest aparells a la botiga de Benasque / Barrabès, o a la de Barcelona/ esports Balmat.
Si voleu informació sobre allaus, podríeu consultar la meva pàgina: http://allaus.galeon.com/
Qui va endegar aquella pista de l'estany de Llauset pensava facilitar l'accés al cim d'Aneto a un gran nombre de persones. Fins i tot parlava de dinamitar el cim per eliminar el tràngol del pas de Mahoma. Però se li varen girar en contra els puristes de la muntanya i potser els qui tenien interessos creats contraposats.
Als Alps, cada any hi ha unes dues-centes víctimes mortals entre els alpinistes. Això, a les oficines de turisme, no ho diuen, ni posen pòsters advertint-ho, clar. El que no sé és quin tant per cent és degut a imprudències i quin tant per cent a homicidis. Hi ha guies francesos i suïssos que faciliten el despreniment de cordades no guiades per companys seus del país. O almenys això diuen alguns que han patit el principi d'aquestes hostilitats. I si han d'anar a rescatar uns espanyols, s'ho pensen dues vegades. Aquí als Pirineus també conec algun cas d'accident que en realitat era un homicidi. I de descoordinació fatal a l'hora del rescat, o de falta de perícia dels rescatadors, també n'hi ha hagut algun cop. De moment, però, no ens podem queixar dels helicòpters perquè ja han rescatat un parell de vegades al nostre president: un cop sobre els Estanys de la Pera i l'altra a les portes del mateix Parlament.

AMBIPUR

Ja he anat al cotxe de dos amics, els dos amb ambipur. Quan toca el sol a l'ambientador sembla que el dispensador d'aroma (?) es desvetlli. Voler tapar la pudor de l'habitacle del cotxe amb l'olor d'un producte químic està molt bé per uns moments. Però per al qui ha de conduir, i, sobre tot, per al qui l'ha d'acompanyar durant hores, això ja no està tan bé. La meva mare no pateix, que jo sàpiga, de sensibilitat química múltiple, i li molesten també els ambientadors. Al magnífic apartament que ens varen deixar a Pont de Suert, per exemple, la primera nit no podíem dormir. Varem retirar i amagar l'ambientador, i ja mai més varem tenir cap problema per dormir (llevat d'una nit, pels crits dels de la festa major). Entenc perfectament el rebuig que provoca l'ambipur a les senyores que surten als documentals sobre la sensibilitat química múltiple quan pregunten, abans d'agafar un taxi, si hi ha un ambientador dins o no. I es neguen a agafar-lo si no els diuen que no n'hi ha. Després d'haver estat un dia en un cotxe amb ambipur jo ja puc esperar dues nits sesne dormir, del mal a la pleura, L'interior del cotxes es pot netejar amb una aspiradora. Si no podem fer-ho a casa, en podem llogar al centre de neteja de cotxes. Allí també tenen escuma per a la tapisseria, i una magnífica Kärcher a molta pressió per netejar amb aigua i sabó la carroceria. I, si volem aromatitzar en acabat l'habitacle, podríem recórrer a l'aigua de Roses. En podem comprar a un preu molt raonable a Químics Dalmau del carrer de Villarreol, 180 de Barcelona. http://www.quimicsdalmau.net/v2/empresa.asp O, crec que també, a l'adroguer Can Boter, del carrer del Mar, 71, de Badalona. I si el problema és l'olor corporal, n'hi ha tants de desodorants que eviten la transpiració apocrina!! I quan el problema és l'olor estomacal, caldria prendre Gingebre (tendre) i Cardamom (en infusió o mastegats). Un altre problema és la pols que al principi de posar l'aire condicionat sembla envair l'habitacle. Crec que no hi ha més remei que engegar l'aire condicionat amb les finestres obertes i esperar que surti aire net per les boques de l'aire. Per altra banda, és molt difícil que no s'entelin els vidres quan fa molt fred si no engegem l'aire condicionat. Només amb l'aire normal no n'hi ha prou.

FER UNA PARET

Jo no tinc cap títol de paleta ni de manobre. Però vaig aprendre coses al costat d'uns paletes molt bons. De tota manera segur que aquí oblidaré coses essencials que dono per suposades, com ara com mantenir la verticalitat i bon arrenglerament dels maons a base de regles, plomades i cordills tivants,o com mantenir els rengles hortizonals amb ajuda del nivell. Si algú vol enriquir el seu viocabulari de paleta que miri aquesta pàgina a Internet:

 http://www.artifexbalear.org/etextes/diccon6.pdf

Quan està treballant, cadascú entén que el que fa és el millor, i normalment no el pots corregir. 

Quan jo vull fer una paret, tinc en compte que cal remullar els maons o fins i tot els shunts (peces de formigó) o les pedres, abans de posar-hi el ciment (pasta de morter M-80 amb aigua). Es remullen submergint-los en una embúrnia durant almenys mitja hora, o encara millor, durant quatre hores. Després, es deixen eixugar durant de dues o dotze hores més. Si no es mullessin, aleshores el morter humit es podria eixugar, al fer el maó d'esponja. I un morter que no s'ha adormit bé, queda en forma de pols. I la pols no té força per a unir dues superfícies. Per altra banda, si, després d'haver-los emborratxat d'aigua, i d'haver acabat de desprendre bombolletes, es posessin directament a la paret, aleshores relliscarien, perquè el morter quedaria massa líquid. I el líquid tampoc fa força per unir dues superfícies. A l'estiu, aquest protocol és molt necessari. A l'hivern es pot escurçar. Resumint, cal emborratxar els maons (amb aigua) i després deixar que els passi la ressaca. Jo, dels enlentidors de la consolidació del morter humit, no me n'acabo de fiar. Solen emprar-se per als maons hidròfugs dels tabics pluvials. 

Si cal impermeabilitzar la paret jo ho faig amb "humistop" (a sobre la capa de morter o pòrtland lliscat). L'hunistop és un ciment especial que costa de trobar. Jo el compro a Sant Cugat vora el Trade Center. Es donen tres capes, distanciades l'una de l'altra 24 hores, i en sentit perpendicular l'una respecte a l'anterior. 

Les pintures de façana finals han de transpirar una mica i s'ha de posar quan l'obra estigui ben seca. Si es fes de seguida, podrien formar-se esquerdes. Una manera de castigar al propietari que tenen  alguns paletes es pixar-se a la paret (de maons) que estan fent. Allí sempre reapareixerà una taca d'humitat de tant en quant. Una segona estratègia de castigar l'amo, per alguna discussió, per exemple, és barrejar guix amb el ciment pòrtland perquè, al final, la paret quedi bufada.

A part això de no mullar els maons, també hi ha un altre error freqüent, i és el de posar morter M-80 sobre de material de morter de calç. El morter de calç es feia servir antigament, des de l'època dels romans. I si bé primer no queda gaire fort, amb els anys es va endurint cada cop més. Un exemple en va ser el pont d'arenisca vermella sobre el Llobregat, l'anomanat pont de Carles III, vora Molins de Rei. El varen volar després de numerar totes les pedres, amb la intenció de recomposar-los després. Però la unió del morter de calç havia quedat més forta que la mateixa roca vermellosa i els murs es varen partir irregularment, no per les unions del morter de calç. I no el varen poder reconstruir. Si apliquen material de ciment Pòrtland sobre el morter de calç, amb el temps, la calç escupirà enfora el ciment. El morter de calç té un coeficinet de dilatació major. Agraeïx, recent posat, uns dies de sequera. Però, després, es reforça amb la humitat. D'aquí que els ponts sobre els rius fossin fets amb morter de calça i pedres. Al referir-me al morter de calç, no vull dir el morter que actualment es pot fer amb calç, sorra i Pòrtland (o grifi), sinó a l'antic, amb calç i sorra només. Clar que els romans hi posaven sal i uns bocinets de plom també, i cendres volcàniques (crec). Si s'ha d'afegir obra sobre un material vell amb morter de calç, més val netejar/llevar bé el material fins a trobar els maons o pedres de la base, i afegir a sobre morter de ciment, ja que al morter de calç (en sentit estricte) és una mica difícil de trabar-li el punt. I si el que cal fer és simplement reomplir alguna esquerda del morter de calç, aleshores es pot optar o bé per intentar omplir-ho amb morter de calç antic, o bé amb morter de calç modern, o bé amb massilla Rualaix. Aquesta massilla, que triga quatre hores a adormir-se, primer queda bastant tova, però al cap d'una setmana ja queda molt forta.

Respecte als murs de formigó m'estranya com grans constructors no vigilen prou els qui els fan i aixó fa que al cap de poc hi apareguin esquerdes i això que normalment l'envarillat es fa prou bé.  El formigó es pot comprar sec en sacs, o fer la barreja a casa amb la fomigonera (grava, sorra, ciment pòrtland),o encarregar-lo d'una qualitat o una alatra perquè vingui en camió formigonera. En tot cas és millor afegir-hi una mica d'un producte de la casa Sika que millora el curat (antisol E) o un que afegeix microfibres internament (fiber M12). Mireu si voleu el catàlec a <www.sika.es> o a   <esp.sika.com>.
Són molt interessants tots el videos d'en Ramon Guarda Parera, oficial de la construcció, d'Alella. Per exemple: "curso de albañilería tradicional, nº 6"
nº 8

ÚLTIMS ACCIDENTS A BALMES I ARIBAU

Ahir dilluns diuen que una dona de 49 anys anava en bici (del bicing) pel carril bici i va ser atropellada per un camió, a la cantonada d'Aribau amb Diputació. Devien circular en paral·lel i, al girar, el camió la va embestir. Suposo que, com sempre, els retrovisors no deuen encara estar fets perquè es tingui una visió del camp visual necessari, sinó només d'una part. Fa anys, a Sant Cugat, vora l'IES Leonardo de Vinci, un alumne d'aquell centre va ser mortalment atropellat per un camió al circular la moto del noi i el camió en paral·lel, també. El camioner no el va veure. Un problema legal és que els retrovisors que anessin bé serien no homologats i, per tant, serien il·legals. I els legals no va bé del tot. Si es pogués fer canviar d'idea els qui homologuen els retrovisors... Una altra cosa seria posar, almenys a les bicis de l'ajuntament (bicing), una banderola al capdamunt d'un pal ben fi, per fer-les més visibles.
Un altre accident que va tenir molt de ressò va ser el del 25 de novembre (2011) a la catonada de General Mitre amb Balmes. No és la primera vegada que un cotxe envaeix la vorera i atropella persones. En aquest cas, almenys quatre, de les quals una de greu. Fa molts i molts anys, segons explicava la meva àvia paterna, un dimecres, un cotxe va pujar a la vorera d'un carrer vora la plaça de Rius i Taulet i va ocasionar almenys una víctima mortal. Hi hagué una reunió urgent a l'ajuntamnet; i varen acordar de fer pujar el nivell de les voreres a Gràcia. I així han quedat moltes encara fins ara.
Crec que les respostes tècniques indiquen un tarannà més responsable que no pas les dels pseudopsicòlegs que ho atribueixen tot a la negativitat de la  ment i a la contingència dels esdeveniments. I encara n'hi ha de pitjors, els qui només culpabilitzen a les víctimes. Però, no estaria de més creure que hi ha punts especialment negatius on els accidents tindran més probabilitat de repetir-se. I, per això, calen solucions tècniques. Potser no tot sigui culpa del conductor agressor. Potser la mecànica del vehicle faci impossible controlar una fallada. I, si es vol alguna solució psicològica, que vagi algú a fer budú allí, per a espantar el dimoni que ocasiona els accidents. O que hi faci el ritual que vulgui, o hi posi floretes, o que hi posi alguna cosa per a millorar el Feng-Shui.
Potser la solució t`pecnica que s'ha emprat perquè els cotxes quan hi ha partit del Barçano envaeixin les voreres per aparcar-hi, valdria també per a aquells punts negres on hi ha més accidents. Es tractaria, doncs, de posar cantells de granit inclinats i sobresurtint per sobre les panots una mica endinds del cantell de la vorera.

PISTA DE GEL I AVENTURES EXTREMES A BARCELONA

Quan cap el 1968 el meu pare ens deia, tot il·lusionat, que volien fer una pista de gel a la plaça Catalunya, jo el prenia una mica per boig. No sé si va ser idea d'ell o va ser compartida amb alguns amics. O potser ell simplement es feia ressó del que sentia a dir. Jo tenia la impressió, però, que ell era coautor (principal) de la idea. Després de més de 40 anys, ara la cosa s'ha dut a terme. Potser, més que per promocionar el turisme i l'esport, s'ha fet per deixar menys espai als indignats. Resulta curiós recordar com l'alcalde Josep Maria Rius i Badia, avant-passat d'uns cosins meus, una nit es dirigí a la família tot assegurant-los que: -"Demà, o em posen a la presó, o em donen una medalla". I és que havia fet derribar les parets d'una masia que ocupava la meitat de l'actual plaça. I ho havia fet fer de forma il·legal. Però, els amos de la masia, que eren lluny, no protestaren. No el ficaren a la presó. Però tampoc li donaren cap medalla.
Una altra idea descabellada que tenia el meu pare era la de fer instal·lar una plataforma, per llençar-se amb paracaigudes, al mateix campanar de la plaça d'en Rius i Taulet. Assegurava que una màquina podia obrir el paracaigudes i deixar anar el paracaigudista en caiguda suau fins al terra de la plaça, on es podrien posar uns matelassos. Ell va morir el 1977 sense veure-ho. Anticipava, això sí, que un dia es farien les Olimpíades a Barcelona. L'impuls de les Olimpiades del 1992 ha estat enorme. Però els esports d'aventura fan temor als de l'ajuntament. Varen clausurar, per exemple, unes pistes de salts en patins al Turó Park, perquè un noi s'hi va matar. També es va clausurar el circuit de carreres de cotxes a Montjuïc perquè el 1975 hi hagueren almenys cinc víctimes mortals entre el públic assistent. El mateix Emerson Fittipaldi va abandonar la prova en protesta per la manca de seguretat, ja després de la primera volta. En tot això potser sí que renunciar als esports de risc va ser el més assenyat, quan les instal·lacions els feien massa perillosos. Però, amb el temps, potser alguna exhibició de wingsuit flying veurem per Barcelona. És un esport molt arriscat, amb una esperança d'accident mortal cada 2000 vols. També se'n diu salt base. Els qui ho practiquen es llencen vestits com imitant les guineus voladores australianes i, només molt al final del vol, activen un petit paracaigudes i un parapente. Si no al campanar de Gràcia, potser es podria practicar des de Montjuïc cap el mar. O des de les torres del Port. A You Tube podeu veure videos més que espectaculars sobre aquest esport d'altíssim risc. Per exemple a: http://www.youtube.com/watch?v=lxMBCWfDV5Q
Sobta que als pobles dels voltants de Barcelona hi hagin petits circuits per a bike-trial i a Barcelona només hi hagi el de BMX, a la Vall d'Hebró.
El maig (16-19) del 2013 arriben a Barcelona els X-Games, però només en les modalitatas de moto, skateboard, BMX y Rally-Cross. Pels qui vulguin ser-ne espectadors directes:
http://www.ticketmaster.es/nav/landings/es/deportes/entradas-x-games-barcelona/index.html