RONDES

No sé perquè més d'una persona estava convençuda que jo faria i havia de fer alguna cosa per a donar un aspecte menys gris a les Rondes de Barcelona. I m'ho demanaven amb molta fe i com posant en evidència una profecia que s'havia d'autocomplir. El més curiós és que d'altres peticions que semblaven impossibles d'acomplir ja he aconseguit que s'acomplissin. Però és més mèrit dels qui m'ho demanaven que de mi mateix. Per exemple: semàfors o fonts que l'ajuntament es negava a posar. Respecte a les Rondes, crec que es va aprovar el projecte de fer els marges de la calçada central, tant el centrals com els laterals, esbiaxats, per a evitar accidents. En algun tram s'ha fet. Però els marges, especialment els externs, queden en la penombra grisa general, i no es distingeixen gaire. Ho noten molt els motoristes quan tenen accidents al fregar-los amb la roda. Està molt bé que per a promocionar el turisme es facin focs artificials, s'engeguin les fonts  lluminoses de Montjuic i s'enllumenin els carrers per Nadal. Però, quin records més trist s'enduen els turistes si han passat per les Rondes, pels túnels de les Ronda de Dalt especialment! Els de la Ronda del Mig estan millor. El disseny de les sortides està fet amb una mica de mala llet. La incorporació dels carrils que hi entren està dissenyada perquè, quan el conductor pot incorporar el vehicle al tràfic general, ja no és capaç de veure els cotxes que li venen pel darrera. I les sortides, en algunes ocasions, estan indicades d'allò més justet. Per tant, per si algú se'n vol fer càrrec, proposo que es posin llumetes o catadiòptrics als marges de la calçada central als túnels i franges de pintura reflectant als trams il·luminats de dia, i que es repeteixin més i millor i més ben il·luminades les indicacions de les sortides, i que es pintin els carrils d'incorporació de manera que els vehicles puguin incorporar-se al tràfic central general quan encara vegin venir els vehicles del darerra. Mitterrand tenia pressa per acabar el túnel de Puymorens, per veure'l acabat abans de morir. I ho va aconseguir. Si algú hi ha passat s'adonarà que el disseny futurista està fet per impressionar positivament. Però a més té una alta funcionalitat. Homes dolents poden fer obres bones. Apa, a veure si us animeu!

OLIVES: COM ADOBAR-LES

En teoria, no es poden collir les olives dels Parcs municipals. Però, potser demanant permís als guardes, si veuen que no farem malbé res, podrem collir-ne tranquil·lament. Ells solen recollir-ne per a ells, però quan les veuen una mica picades ja no s'amoïnen a collir-ne.

Veient la gran quantitat d'olives al terra dels Parcs com ara al de l'Oreneta, per si algú les vol aprofitar, proposo aquesta preparació. Per adobar les olives, cal collir-les quan encara són verdes, o quan comencen a agafar color; per exemple, a l'octubre. Després de 40 anys de fracassos, enguany ha estat el primer any que es poden menjar les que he preparat. Les he netejades amb aigua freda i les he deixades en aigua neta (renovada cada dia) dos dies. El tercer dia ja les he posades en aigua tèbia. I el quart dia, en aigua calenta. A més, el quart dia he fet un tall a cada oliva i he afegit una mica de sal i de vinagre a l'aigua. Al final del dia les he posades en pots de vidre. Hi he posat, abans, una fulleta de Llentiscle (Pistacia lentiscus), una dent d'All, una fulla de Fonoll tendra, una rameta de Sajulida (Satureja montana), unes rametes de Farigola (Thymus vulgaris), unes fulles d'Orenga (Origanum nitens), uns granets de Comí (Cuminum cyminum), un polsim de Pebre Blanc; i, obviament, aigua. En aquest cas, molt calenta. I també vinagre i sal, sense passar-se. I unes gotes d'oli, abans de posar la tapa. I així ho he deixat reposar un mes, tapat, però no hermètic. D'alguns pots ha sobreeixit aigua. O sigui, que cal parar compte amb el que es pot mullar del voltant.

També he fet una salsa per acabar-les d'adobar abans de manjar-les, a base d'ametlles torrades picolades, oli, Orenga de les pizzes, i grans de Comí Castellà picolats, i una mica de Pebre Vermell Picant.

La meva recepta està molt inspirada en les de Columela, l'autor romà dels tractats d'agricultura hispànica.

Per fer les olives negres(recol·lectades el desembre) crec que cal canviar l'aigua només una vegada, i, l'endemà, posar-les ja amb l'aigua i sal i vinagre calenta (i les herbes) als pots.

Aprofito per divulgar també que les oliveres, tot i ser molt resistents a la sequera, agraeixen molt l'aigua. Si reguem una olivera que tingui les olives arrugades de fa poc per la sequera, podem fer que les olives tornin a estar llises i ben inflades en poques hores. No he vist oliveres més plenes d'olives que a la vora el riu Llobregat, al terme de Sant Feliu. Allí tenen l'aigua a 2 metres sota la superfície.  

MANUALS D'INSTRUCCIONS

Si no fos perquè un senyor de Brasil m'assegurava que allí els manuals d'instruccions s'entenen perfectament, mentre que a Europa no, creuria que jo sóc definitivament estúpid. El pare Pujiula, jesuïta fundador de l'extint Institut Biològic de Sarrià,  assegurava que, el primer cop que llegeixes un protocol o llibret d'instruccions, penses que el ruc ets tú; el segon cop, ja dubtes de qui és el ruc; i, si ho llegeixes tres cops i no ho entens, cal concloure que el ruc era qui ho escrigué. No sé si és que és il·legal posar en català el text dels manuals dels aparells que comprem a Catalunya, que ja em costa de creure, però si fos il·legal, el "cristiano" tampoc s'entén. Per començar a fer boca, per exemple, llegeixes al començament d'unes instruccions: "Antes de empezar a usar este aparato, usted debe destruirlo". I es queden tan amples. Si hem de començar així, més val plegar i tirar ple dret destruint el manual. Em sembla que, amb l'atur que hi ha, trobarien molta gent que per molt pocs calers els farien una revisió de les traduccions. O si no n'estan segurs, almenys que posin en negreta tot el text original, en l'idioma que estigui. I de què serveixen tots els buròcrates que els donen els permisos industrials? Seran com els senadors del Senat que no són capaços ni de corregir els errors ortogràfics dels textos elaborats perls diputats de les Corts. Em pregunto també com la senyora Ana Pastor, ministra de Sanitat, tirava pel dret i publicava al BOE decrets plens de faltes d'ortografia i ningú amb autoritat va ser capaç d'esmenar-los. Un altre tema similar és també el dels prospectes dels medicaments. Sembla que hi estigui prohibit escriure-hi la fórmula química, desenvolupada, del principi actiu prinicipal. I alguns semblen escrits per a subnormals: "Este prospecto sirve para que usted lo lea y lo guarde para saber para qué sirve y cómo tiene que tomar este medicamento". I així van tirant de veta, i al final encara no te n'has enterat ni de qué conté ni de com cal prendre'l. I dubto que els llibres de text que els professors han de fer servir per ensenyar els cursos de batxillerat o ensenyament secundari siguin gaire complets. L'ensenyament espanyol ocupa uns dels darrers llocs en el rànking europeu, però que a ningú se li ocorri criticar els llibres de text, per exemple, ni res concret, que la maquinària demagògica se li girarà en contra. JV Foix em deia que el nivell cultural d'un país era molt fàcil d'esbrinar. Simplement, era inversament proporcional al nombre de faltes d'ortografia escrites en el passaport. Els anlgesos solen criticar l'estil decimonònim amb frases llargues que alguns a Espanya fan servir per escriure. Però en el món dels lletrats ja ni ells se salven. Allí i aquí s'escriu perquè ningú entengui res.  

COLL DE LA MOLA (SOTA/AL N.E. DEL TIBIDABO)

Ahir 25 de novembre de 2011, cap a les 15 h hi va haver un accident que va implicar un ciclista i un cotxe, segons em diuen, on s'ajunten la BV-1418 i la BP-1417. És a dir, al NE del Tibidabo. La unió en T de la carretera que va del Coll de Finestrelles (Ronda de Dalt) a l'Arrabassada i Sant Cugat (BP-1417) amb la que ve del Coll de Vallvidrera ve a ser com una estrella de sis ramals. Aquesta unió és al lloc que podríem conèixer com a Coll de la Mola. La part més baixa de l'estrella està a 418 m sobre el nivell del mar, i la més alta a 420 m snm. Un ciclista venia de Sant Cugat (carretera de l'esquerra, al croquis de l'ICC) i volia seguir recte, passant pel centre de l'"estrella" (punt a 418,7 m snm). Volia anar, per entendre'ns, al Km 5. D'aquest punt kilomètric venien dos vehicles molt grans que pujaven cap el S, passat el centre de la cruïlla. I darrera d'ells, un cotxe, el conductor del qual donava per descomptat que si el camió o autocar havien passat, ell també tenia el pas lliure. Però, la calitja i el sol a contrallum l'impediren d'assegurar-se del tot si tenia lliure el pas o no. En teoria havia de cedir el pas almenys als qui venien de Sant Cugat. Va tirar endavant, animat pels vehicles que el precediren, però enlluernat pel sol. Total, que el ciclista que venia de Sant Cugat, i que tenia preferència per continuar recte en baixada, va anar a parar a terra, la bicicleta es va trencar a base de bé, i ell va sofrir trencament de costelles, clavícula, húmer i espatlla. La circulació es va aturar. El conductor s'excusava i demanava perdó. El ciclista anava cridant de dolor i meleïnt tot el que podia al conductor. Jo proposo que es faci una rotonda. Hi cap justeta, amb un diàmetre de 40 m. Potser caldria abaixar 1 m l'asfalt del final del tram que ve del Sud  i 1/2 m el de la pota de l'WSW per a donar més visibilitat als conductors que vinguin des de qualsevol de les tres potes. Ja fa anys que s'han inventat les rotondes, i crec que aquest punt en mereix una.  NOTA: al gener de 2012 han pintat de blanc els flancs de les illes d'aquest creuament. Així es veu millor que és un creuament complicat.

MARGES DE CARRETERES

Hi ha carreteres al Nord del Marroc que tenen un voral de terra pla i al mateix nivell que l'asfalt, sense cap graó entre la terra i l'asfalt, i és de dos metres d'ample. Està fet perquè hi circulin els carros que tiren les ases, i per a la gent que va a peu. En canvi, aquí a la carretera que des del pont de Montcada va cap a Santa Coloma de Gramanet, ciutat paradigmàtica del govern del PSC, el voral entre el pont i la gasolinera de més cap a mar, sempre a la riba esquerra del Besòs o a l'Est, hi ha un graó de 10-15 cm entre l'asfalt i el voral, que és molt estret. Fa besarda veure-hi circular alguna mare amb el carret del nedó mig enfilat a l'asfalt mig al voral de terra, mentre passen camions que es creuen en els dos sentits fregat el mirall retrovisor d'un amb el de l'altre, al centre de la calçada, i amb el cotxet del nedó a terra a l'extrem de la part del riu. Potser el PSC, enlloc de fer tanta propaganda contra Mohammed VI, hauria de posar algun dia fil a l'agulla i millorar la seguretat viaria dels municipis que controla. Per als ciclistes, tota la carretera de la Roca és un calvari. Cal circular molt arrambat al voral, però sempre amb el perill de caure-hi. Trobo que seria lògic que totes les carreteres vora les grans ciutats, disposessin d'un marge de seguretat tant per a que hi caminin la gent a peu com par als ciclistes o perquè els mateixos cotxes puguin fer-hi parades d'emergència.Per altra banda hi ha un reglament de principis de segla XX que recomana als qui van a peu caminar pel voral de la banda esquerra de la carretera. En teoria això era bo quan hi havia pocs cotxes a les carreteres, perquè al sentir un motor al seu darrere el caminant seguia caminant endavant tranquil. Però ara que pot haver-hi molt de trtànsit, si sents un motor al teu darrere no saps si és un cotxe que circula pel cantó dret, com normalment ho fan tots aquí, o és un que n'avança a un altre i ho està fent pel cantó esquerra. En aquest segon cas et pot atropellar si no t'has arracerat al màxim. Un cas estrany és el de la "carretera de les aigües". Ara crec que oficialment s'anomena "passeig de les aigües". En teoria, doncs, abans calia anar a peu per la banda esquerra i ara per la dreta. Els conductors dels vehicles més que "fer complir el reglament" haurien de tenir precaució siguin o no funcionaris. Precaució anant a poc a poc si hi ha molta gent a peu, o precaució accelerant si els vianants els llencen pedres. Els vehicles oficials tenen "patente de corso" ver excedir-se en la velocitat reglamentària quan hi ha perill d'atacs terroristes. I a més poden dur reixes antipedres als parabrises. A les carreteres de muntanya (com ara "la carretera de les aigües") crec que és millor anar a peu per la banda dreta, com si anéssim per un carrer de la ciutat de voreres estretes.        

QUERCUS

 

Ja sé que som molt pocs els qui ens interessem pels Roures i Alzines des del punt de vista botànic. Crec que seria bo, això no obstant, seguir protegint els arbres monumentals com aquest de la foto, ubicat al Parc de la Font del Racó, vora l'avinguda del Tibidabo. Crec que es tracta d'un híbrid entre Quercus pyrenaica x Quercus viverii. Almenys els aglans, els dos tipus de fulles, i els pèls a les fulles ho corroboren. Ha estat etiquetat com a Q. robur, però tan se val, el que compte és que arbres com aquests segueixin visquent. Malgrat tenir un pressupost diari de més de 20.000 euros, el gerent del Parc de Collserola no considera oportú ni registrar els roures i alzines prototípics de varietats estranyes, ni endegar un arboretum en alguna zona perifèrica. El disgust més gran me'l vaig emportar quan ell var fer talar un arbret que després he sabut que potser es trobi al Campo de Gibraltar, però caldrà veure-ho. Les fulles tenien una llana blanca densa com no he vist mai ni a Quercus pyrenaica, i eren força enteres, sense entrants. Jo creia que era una espècie única i que acabava de desaparèixer. Almenys era únic a Collserola. El tema dels Quercus dóna molt de sí. La pàgina que vaig fer a                      

http://quercus-collserola.galeon.com

està carregada de fantasies, en el sentit que les varietats han estat classificades a simple vista. Però és una bona aproximació. L'estudi dels pèls (tricomes) de les fulles  ja està bastant avançat, però caldrà anar-lo casant amb les varietats descrites per l'examen a simple vista i amb el famós Atlas Il·lustrat de A.D. Camus, si algun dia el retrobo a l'Institut Botànic, d'on va desaparèixer.  A part els Quercus (Roures, Alzines, Sureres i Garrics), que en general he de dir que es respecten força, és una llàstima que es talin els Llentiscles (Pistacia lentiscus) grans. A la finca dels antics caputxins del Desert de Sarrià diuen que n'hi havien que tenien un tronc d'un pam de gruix. I a la finca del Marquès de Sentmenat se'ls han carregat tots a base de bé ara farà un any. En teoria devia ser per evitar incendis. Per aquesta regla de tres, caldria també enderrocar edificis per a evitar que els terratrèmols els destruissin. Ara que és propietat municipal, potser es podrien lluir una mica més i no deixar-ho tan pelat com el Castell de l'Oreneta. Però ja no hi som a temps. Els únics incendis que hi havia hagut a la finca varen ser a la part més pelada, cap a ponent, a l'altura de l'actual biblioteca dels metges. Però potser els calia fer fora els indigents que s'havien instal·lat a la boscúria espessa. I de passada evitar que s'hi amaguin els porcs senglars. No sé quin lloc ha de ser el dels arbres: vora la carretera propicïen accidents, vora els camps fan nosa als agricultors, als boscos propicïen incendis, i als carrers donen massa feina. Qui no cregui que els grans arbres propicïen la pluja, que es passegi per l'avinguda del parc amunt i avall davant del Valentino Nuovo, a Torino. Jo ho vaig fer durant un any i en moltes ocasions només plovia sota els arbres.

LEPIOTA

No sóc cap especialista en el gènere de bolets Lepiota, però recordo la cara molt seriosa del Sr. Mena quan m'ensenyava a la seu de la Societat Micològica Catalana un exemplar de Lepiota petita, tot assegurant-me que aquelles sí eren tòxiques. Fan 2 o  3 dits d'alt o d'ample com a molt (imatge superior). En canvi les Macrolepiota, (=Chlorophyllum) fan cosa d'un pam d'alt o d'ample (imatges inferiors). Aquests dies s'ha divulgat molt l'enverinamnet amb Lepiota brunneoincarnata (a dalt una imatge d'una possible candidata, del cert verinosa, del Parc de l'Oreneta). http://www.lavanguardia.com/vida/20111122/54239173717/lepiota-seta-toxica-barcelona.html
Francament no la sabria distingir de Lepiota helveola i potser tampoc d'altres espècies d'aquest grup. Del grup dels Apagallums o Palomes, n'he recollit i menjat molts aquest dies. Suposo que es tractava de la varietat pseudoolivaceus de la Macrolepiota (Chlorophyllum) rhacodes, (imatges inferiors) sense ornamentació clara al peu. La carn del barret es torna verdosa o d'un verd una mica blavós així que es trenca. Al cap de molts minuts es torna de color castany rogenc grisós. De tota manera intentaré fer cas del fundador d'aquella societat (Corsino Gutiérrez) i no fer grans menjades de bolets, ni dels segurs. Un problema afegit, al recullir les Palomes, va ser que al netejar-los no vaig ser prou escrupulós. Al servir-ne una ració vaig descobrir que m'havia oblidat de treure a temps una brossa de pinassa amb Lophodermium pinastri, fong paràssit negrós hepatotòxic. A més de llevar-la al final, caldria llevar també els bocins de bolets contigus. En teoria, la silimarina del Card Marià i la lisina ajudarien a desintoxicar el fetge, però de moment només he fet servir a part de la lisina, mínimes quantitats de vitamina C, Cúrcuma, Boldo i Coptis, Romaní, All. Una altra vegada ja miraré millor si hi queda o no alguna brossa entre els bolets.