CONTAMINACIÓ

El sentit de l'humor dels actuals arameu-parlants és especial. Crec que la frase de Jesucrist (Mateu-15:11):"No és pas allò que entra a la boca el que fa impur un home; més aviat, allò que surt..." només reflectia una rebel·lió momentània contra la crítica per no rentar-se les mans. Sento estar en desacord, pel que fa a normes higièniques, amb la Bíblia i amb la litúrgia catòlica. Els qui patim el que ara diuen sensibilitat química múltiple estem conveçuts que el que ens fa patir, a base d'impureses, és l'ambient extern que podem arribar a percebre com una tortura química. Ara bé, l'odi que el dolor experimentat pel sofriment degut als químics tòxics, això sí que pot malbaratar la nostra pau interior, clar. Em semblaria un oximoron criticar la contaminació atmosfèrica a Barcelona i no tenir cura de la possible contaminació domèstica. Hi ha un munt de productes químics que emprats amb molta mesura poden donar un aspecte de netedat a la casa. Però, en alguns casos, abusar-ne pot donar lloc a reaccions fisiològiques malignes, tard o d'hora. El lleixiu, amb molta cura, pot ser un remei imprescindible en situacions extremes. Però, estaria bé ventilar les habitacions on s'ha emprat, per evitar pulmonitis, i qui sap si agreujament dels càncers. A dosis molt petites, els glòbuls blancs el produeixen, amb aigua oxigenada, per aniquilar virus i bacteris enemics. Però, un excés podria desencadenar un procés autoimmune, amb destrucció de cèl·lues bones. El Don Limpio (amb benzisotiazolinona) crec que caldria aplicar-lo amb la finestra del quarto de bany oberta, almenys si seguim les intruccions del producte. Molts esprais anti-pols i netejavidres han de ser dolents per als qui han patit o pateixen d'asma. També ho han de ser els netejadors de metalls i els abrillantadors de mobles i les boles de naftalina, l'acetona, l'amoniac amb aromatitzant dolent, insecticides potents (que han estat prohinbits però que encara es troben a les farmàcies), i el fum del Tabac, clar. I no m'interessa massa saber-ne la raó científica. Potser el producte químic que ha donat més morts per malaltia pulmonar, apart el Tabac, hagi estat el dissolvent orgànic industrial. Avui en dia es pot emprar un dissolvent sense gairebé olor, fet de Soja, crec. I es pot pintar la casa amb pintures ecològiques. I, sortosament, cada cop hi ha més productes ecològics, o no agressius, disponibles. Hi ha qui se n'enfot de tot això, perquè ell és un home sa i fort i molt optimista i no és pas un malalt mental amb manies que es munta una pel·lícula. Però això sí, té la mania de la neteja. Alguns d'aquest optimistes varen morir per haver-se embadurnat amb pintures radioactives. Els altres, per haver deglutit pesticides directament. Altres, per haver estat exposats a productes cancerígens al llarg de la vida, ja sigui per vici, ja sigui per ofici. I d'altres estan vius però amb Alzheimer. Però en queden molts que vampiritzen les víctimes sensibles que conviuen amb ells. El problema ètic principal de la contaminació és que els culpables aparents del vessament poden no ser-ho, perquè un subaltern emprenedor hagi tirat pel dret. O perquè amb "bona intenció" s'hagi ridicultizat als qui hi convivien, i que primer n'han patit les conseqüencies. Resumint, uns tiren pel broc gros a pinyó fixe, i els altres (com Jesucrist) ridiculitzen els higienistes. Si el mal el patís només el transgressor, no hi hauria tant problema com si el pateixen les víctimes casuals que conviuen amb els transgressor. Em sembla un oximoron també que els molt optimistes o positius no puguin sofrir sentir a parlar de coses negatives. Serà només una tapadora el seu optimisme? Biològicament, el sistem immunitari funciona declarant la guerra a petita escala mitjançant la fagocitosi (TH1). I, si aquesta sistema no funciona prou, amb temps, prepara una guerra a gran escala, prèvia la fabricació en sèrie d'armament en forma d'anticossos (TH2). En estats malaltíssos, o bé la guerra és massa minça, o bé és massa potent. Traduït a l'actualitat de Barcelona, em sembla que voler-se carregar el prestigi d'Iñaki Urdangarin és malaltís i equival a un estat d'autoimmunitat.        

PUDOR DE CLAVEGUERA AL LLOBREGAT, AL BESÒS I A LA CIUTAT

Ja deien els sumeris fa 5000 anys que deambular vora les aigües residuals pot comportar malalties estranyes. Jo crec que, com a mínim, respirar gaire temps seguit la pudor de claveguera pot estendre virus de refredats. Ocasionalment, hi ha zones disperses a Barcelona que fan molta pudor degut a les fermentacions de les aigües negre. Potser això sigui degut a que la claveguera faci un sacsó on l'aigua negra hi quedi embassada. Els embornals en reixa plana han substituït les obertures laterals (pel costat i per sobre el nivell de l'asfalt o almenys de les rigoles laterals). Això fa que a vegades, si hi ha plataners a la vora, la reixa de l'embornal s'embussi amb les fulles que arriben a taponar l'arqueta de sota la reixa. En aquest cas poc podrem xuclar o aviar aigua per allí, que ésel que normalment fan els operaris del'ajuntament per alliberar la zona de pudors. Però, la mesura més efectiva, o més sovint efectiva, seria llençar algun sobret de bacteris fermentadores. Es compren a las drogueries amb el nom de WCNet. Triguen uns dos dies a fer efecte,però, a vegades, l'efecte es nota abans. Contràriament al que solen creure les mestresses de casa acèrrimes defensores de la neteja, el lleixiu és contra-productiu en aquest cas. Perquè evita la bona fermentació. O sigui, que quan més lleixiu aviem a la claveguera, més pudor farà. Quan llencem directament el sobret de WCNet a l'embornal, o bé a la tassa de la nostra comuna, més valdria que ens en estiguéssim de llençar lleixiu durant unes hores, per a no inutilitzar els bacteris bons.
A part de les zones urbanes, els voltants de les depuradores d'aigües residuals poden ser molt desagradables. Un bon manteniment pot evitar la pudor tan molesta durant temporades. A l'Hospital General de Catalunya o a la depuradora entre el Besòs (vora la Torre dels Frares, a Montcada) a vegades no se sent gens de pudor i a vegades se'n sent molta.Suposo que més que de la lluna deu dependre de si engeguen o no la depuradora. Crec que en un acte d'anti-terrorisme biològic algun veí podria llençar-hi una capsa de WCNet i la pudor desapareixeria almenys durant 15 dies. Recent arribat a Roma em varen explicar el cas d'un metge que deia que tot això eren manies. Per demostrar-ho es va banyar al Tíber. Això era l'any 1979. Al cap d'una setmana era mort. També unes noies que varen ser víctimes d'una riuada al Torrent de les Monges de Sarrià a l' empassar aigua varen contraure una infecció incurable. Allí la responsabilitat va ser compartida entre l'ajuntament, la diputació i les monges.Les dues entitats administratives varen fer treure una reixa que protegia de banda a banda de riuades el torrent. I els jardiners de les monges aviaven a la llera del torrent branques que tallaven.Així es va fer una presa amb la riuada, que al trencar-seva provocar una crescuda en mur d'aigua. La conca del Besòs ha millorat gràcies als 23 milions d'euros que s'hi varen invertir. S'hi han fet depuradores i canals.En casos excepcionals s'aboca una gran quantitat d'aigua oxigenada per neutralitzar el sulfhídric (que fa olor d'ous podrits i és molt tòxic). Si la cosa no és tant urgent s'aboca nitrat càlcic a les basses depuradores per a afavorir l'oxigenació i els bacteris aerobis.
Els veïns de Montcada es varen manifestar unes quantes vegades per protestar per la pudor que creien que provenia d'algun abocador industrial. Però les anàlisis d'isòtops del sofre de l'àcid sulfhídric varen demostrar que l'origen de la pudor era la femta (producte orgànic) i no cap producte químic. Pel que fa al Llobregat, cap els anys 1960 es va desviar el cabal final de la riera de Rubí per abocar-lo al canal de la Infanta, que regava els camps de vora Molins de Rei, i que anava a parar un altre cop al Llobregat però més avall de les depuradores de Sant Joan Despí. Així estalviaven feina de depuració a la companyia. També es varen desviar les aigües que recollien les salmorres de Sallent. Amb tot, tant el Besòs com el Llobregat, vora Barcelona, hi ha dies que fan força pudor. No crec que sigui impossible corregir-ho. Hi ha ciutats, com ara Berna, que ho han fet. Aquí, de passada, s'aconseguiria que el mar estigués més net. Ja sé que hi ha "bons venedors" que asseguren que el mar de Barcelona està netíssim. Són els mateixos que asseguren que a Barcelona es respira la mar de bé i que no hi ha gota de contaminació. Potser ens podríem posar d'acord i convenir que la situació és millorable, almenys una mica millorable.Les depuradores actuen en un primer moment crivellant els materials sòlids, les sorres i fangs i els olis somers, per decantació. Després actuen per fermentació biològica aeròbica. I, si s'escau, acaben depurant encara més l'aigua, filtrant-la per sorres i fangs, afegint-hi floculant i clor, fins a fer-la potable o gairebé.          

FALTEN POLLANCRES A LES RIBERES

Una mostra de com poden conviure els arbres amb els monuments arquitectònics la teniu a la foto del conjunt medieveal de Sant Esteve de Palaudàries. Avui he anat en bicicleta des de Mollet fins els Puiggraciós, tot i passant per Sant Esteve de Palaudàries, amb el meu amic Móra. Al Vallès, i concretament a les ribes del riu Tenes, hi he trobat a faltar arbres grans. Es veuen plataners grans dispersos, vora algunes masies, i en alguna ocasió encara al marge de les carreteres. És un vestigi de la política d'en Primo de Rivera, els anys 1920s. Però veure el Tenes  al tram final, ben pelat, fa cosa. També el Llobregat des de Molins de Rei està despullat des de fa uns anys. Potser varen ser les obres de l'AVE o les de les connexions de l'aigua depurada del mar, o jo que sé què, però els Pollancres n'han desaparegut de les ribes. A part l'efecte estètic, esl Pollancres ajudarien a augmentar la pluviositat, i a protegir els marges de les riuades. Suposo que en alguna ocasió la riuada s'ha endut arbres que han fet una presa que després s'ha trencat de cop i així s'han ocasionat molts desperfectes. Però també, i potser en més ocasions, els arbres han protegit les ribes de l'erosió i així han contingut el cabal dins la llera. No hi ha una solució bona per a tot, però potser hi hagi un terme mig entre la sequera paisatgística i el manglar inexpugnable.  

FUMAR O NO FUMAR

En un viatge en autobús de línia de Barcelona a Ginebra m'horroritzà com uns nois joves se n'enfotien d'unes monges velletes que es queixaven que el fum del tabac les molestava. Jo anava a Suïssa a escoltar les conferències de Jiddu Krishnamurti a Saanen. Aleshores hi havia una norma que permetia fumar en un grup de seients. No recordo si eren els del darrere o els del davant. I això em va donar peu, quan en Jorge Fernández Díaz va fer passar a la germana del meu pare el missatge de que ell faria el possible per a concedir-me el que li demanés. Aleshores vaig demanar-li que endegués una llei que prohibís fumar als autobusos. I al cap d'un mes les Corts generals de l' Estat varen promulgar aquella primera llei anti-tabac. Era patètic també que es permetés fumar dins els avions en un grup de seients. Al final es va prohibir en general als avions de tot el món, amb algunes excepcions de les quals he perdut el rastre. Potser l'excepció són encara els terroristes quan segresten un avió. A Espanya s'ha anat ampliant la normativa antitabac, excepte a la comunitat madrilenya, crec. I, també excepte a les presons, on només hi ha un 1% de l'espai lliure de fum de tabac.  També als terroristes mentre estan fent proselitisme i als mafiosos quan arriben a l'aeroport se'ls permet fumar arreu.

El tabac és un PPI ("pre pulse inhibitor"). Explicat millor, és un promotor del tantsemenfotisme. I als psicòtics els convé, enlloc de posar-se més nerviosos al rebre una cadena d'estímuls, tonar-se més ataràxics. Un exemple: un psicòtic que sent campanades, cada cop les a sent més fortes, fins que li fan mal les orelles. En canvi, una persona "normal" al final ja no sent les campanades, per haver-s'hi acostumat. I un psicòtic que fumi, almenys, no es posa nerviós al sentir una sèrie de campanades. Després de cinc segles de la vinguda del tabac a Europa, caldria recordar que hi ha altres PPI i molts medicaments psiquiàtrics menys nocius que el tabac. Certament, el tabac sembla ser innocu per a algunes persones, com ara un vellet de Sarrià al qual la Tabacalera Española li regalava el que gastés cada setmana després de complir els cent anys. Devia tenir l'al·lel E2 al cromosoma 19 (cis al 158). Per a moltes persones, la gran majoria, el fum del tabac és nociu i, a part les sensacions subjectives, hi ha molts estudis científics que ho avalen. Per cada dotzena de centenaris que sobreviuen fumant, hi ha milers de víctimes que moren a causa del tabaquisme (actiu o passiu).

El que no acabo d'entendre és perquè cal respirar fum de tabac per comprar segells. A les botigues "oficials" de tabac, en teoria, segons alguns rètols, no hi està permès fumar, però, si deixen la porta que comunica amb la rerebotiga oberta, i allí hi fumen, l'aire es va viciant igualment. Clar que queda l'opció de comprar segells a les filatèlies. Allí, pels imposts que han de pagar, han de vendre els segells al doble del preu de compra, per a guanyar-hi només un 5%. O hi ha també l'opció d' anar a l'oficina de correus i allí comprar-ne per una bona temporada, cas que la tinguem lluny de casa.  

De petit, quan encara no arribava a veure el que hi havia sobre la taula del menjador, vaig voler imitar els grans, especialment als parents francesos; i me'n vaig anar al quarto de jugar per estar sol. Vaig pujar sobre una tauleta baixa i vaig encendre un cigarret. Jo devia tenir un any. Quan encara no havia consumit la tercera part, el vaig apagar. No em va agradar. Després, de gran, vaig voler provar algunes herbes per fumar, per veure si podien tenir èxit per vendre als qui volien deixar de fumar tabac. I un cop, un amic em va sotmetre a la prova de fumar una Maria de Nigèria molt bona, que segons ells segur que no fallava. I no va fallar. Vaig quedar molt ben col·locat per dirigir-me a casa. Però, a part d'aquestes anècdotes que juntes ocuparien menys d'un quart d'hora, fumar, i en especial el tabac, per a mi ha estat un calvari, com a fumador passiu.

En general, la gent comuna és insensible al tabac i al dolor aliè. Jo diria que fins i tot no són conscients d'una cosa que en diuen aire, i que serveix per a viure si es respira. Creuen que l'aire és un espai buit que, com que no es veu, no deu existir. Recordo aquest estat mental de quan era petit, però fa molt i molts anys que he desenvolupat el sentit de l'olfacte i que sóc conscient de la presència de l'aire. Ara, després de tant gruar-ho, han prohibit fumar als espais públics tancats, com ara els bars. Però hi ha la figura del típic fumador de porta. Es posa a fumar just al bell mig de la porta, estant aquesta ben oberta; i aquest fumador de porta creu que no fa cap mal a ningú, ja que el que deu fer mal del tabac, segons ell, és veure fumar algú en un espai determinat. Creu que el sentit de la vista és el que desencadena tots els mals als fumadors passius malalts mentals. Hi ha fumadors de porta a les sales de les meses electorals, a les escoles, als casals de barri i a les seus de districte, als hospitals. Quan hi han dobles portes d'obertura automàrtica, sol passar que per acumulació de persones, les portes queden obertes i deixen passar el fum.

La salut mental d'algú que veu com a malalts mentals al 60% de la població (no fumadors) em sembla tant en entredit com la d'aquell conductor que es queixa de que tots els cotxes van a contra direcció. També hi ha aquells que creuen que un espai on s'hi ha fumat a base de bé, així que s'apaguen les cigarretes, jo no té l'aire viciat. El Dr. Honorio Gimeno Pérez, metge naturista, amb molt d'encert, deia que la qüestió del tabac és la de dos imbècils: el que fuma, i el que s'està o va allà on fuma algú a mirar-s'ho. És curiós com, per exemple, s'ha fet una norma que prohibeix repartir propaganda a l'entrada de les escoles. Això ho varen endegar els de l'escola alemanya arrel de la campanya d'un parvulari alemany que volia oferir places a les famílies alemanyes d'aquell centre, on per entrar-hi calia tenir ja sis anys, crec. En canvi, tot i estar prohibit, els porters, bidells o vigilants de les escoles fumen impunement dins el recinte escolar. O els captaires s'ajauen a terra a la mateixa porta dels supermercats o les esglésies per anar fumant allí hores i hores.
L'actitud de prepotència, per molt folre d'humilitat que tingui, es manifesta per no voler creure res del que digui el contrari, primer menystenint els arguments de l'adversari i, després, amb explosions d'incredulitat davant explicacions que no casen amb el que el sistema ordena de pensar. Amb gent així, més val no tractar-hi massa, ni discutir-hi de raons. Contra la prepotència, només valen les multes i més prepotència. O un miracle.

Per si algú està interessat en els efectes ràpids que el tabac té sobre mi en general, li diré que em provoca mareig, que pot durar una setmana; falta de visió, que pot durar uns minuts; i una vegada, estat de coma, que va durar unes hores. I, com a mínim, confusió mental i insomni. Insomni,  degut al dolor al pit, que pot durar un mes. Un dolor similar al que se sent quan et claves una estella sota d'una ungla, però multiplicat per cent. I la sensació és al de que dins els tòrax hi tens un paper de diari que s'està cremant i , a més, un paper de vidre que s'està bellugant i et va fregant les parets per dins.

Si al ministeri de sanitat només els interessa el bé comú, com una vegada em varen dir, deu ser que no decideixen les coses amb el criteri de Bernuoilli (mínims riscos), sinó amb el de Laplace (esperança matemàtica). Però molt em temo que més que res fan servir el criteri de de Savage (mínimes molèsties). Si un medicament no mata a més de cent persones, ells no mouen el cul. Molts poden haver-lo pres, i no s'han mort, com tants fumen i no es moren del tabac, però quants sí! Em sembla ridícul que hagin prohibit vendre llavors de julivert als herbolaris i no prohibeixin la venda del tabac.

Tot i les lleis, algun conductor d'autobús potser encara fumi amb la cigarreta fora de la finestra del vehicle, i alguna enfermera fuma a les escales de l'hospital, amb la porta ajustada, o a davant la porta d'entrada general,o a la part del recinte a l'aire lliure.

La pregunta que em faig és: ¿perquè fem coses que ens fan mal a nosaltres mateixos?





     

MOTOS

Jo no vaig en moto. Ni ganes. Ara hi ha més motos a Barcelona que no pas fa deu anys, per exemple. A més, ara es pot conduir moto amb el permís de conduir cotxes, sense passar un examen especial, sempre que la moto sigui de baixa cilindrada. Hi hagué un temps en que de dia anaven sense els llums posats, quan a Alemanya ja feia molts anys que era obligatori dur-les enceses de dia. Allí ara fins i tot les bicis han d'anar amb el llum frontal encès per ciutat. Ara hi ha més accidents a Barcelona entre els motoristes que no pas als qui van en d'altres vehicles, sigui pel desencís que comporta la crisi econòmica, sigui pel major nombre de motoristes.
Les motos de dos temps contaminen moltíssim, i no estaria de més anar-les arraconant. Ja hi ha motos amb motor de quatre temps de 50 cc. O sigui que no és excusa. A part de dur els llums encesos, em pregunto com es podrien fer més visibles les motos. La cosa ja està inventada, però és il·legal, llevat de per als policies. Clar que, enlloc de la columna amb el llum blau a la punta, els motoristes normals podrien dur una mena de llum carabassa del mateix estil, per exemple, a sobre el casc. Un llum com els que duen els tractors, de llum giratòria. No sé com es pot millorar las qualitat dels pneumàtics. El que sí sé és que els fabricats a Mèxic són excel·lents. La qüestió de si seria millor poder circular els motoristes pel carril bus, o no, la posaria a votació popular, en referèndum, i jo votaria que sí. El que no seria convenient és deixar-hi circular també les bicicletes. Motos, bicicletes i taxis, tot junt, podria ser un caos. Amb la tírria que tenen els taxistes a les bicicletes!
Una altra qüestió és la de les motos robades. Jo era tant ingenu que em creia que, si avisaves a la guàrdia urbana que a tal lloc, a la vora d'on els ho deies, hi havia una moto que tenia molt aspecte d'haver estat robada, ells actuarien de seguida. No sé la proporció de casos en els que ells actuen, però tinc la sensació que és en menys de la meitat. Per tant, recomanaria als propietaris de les motos que posin el seu telèfon en una enganxina al taxassis, per si algú els vol avisar d'on han trobat la moto abandonada. Al lladre que l'ha usada uns dies tant se li en donarà si després la recupera el propietari o no. De manera que el propietari no perjudicarà en res al lladre.
A les barres d'aparcament de bicis a vegades s'hi veuen moltes motos. No sé si és perquè els motoristes tenen por que els les robin, o perquè simplement no s'hi fixen, o perquè s'hi fixen massa i volen fer la guitza als ciclistes urbans i deixar-lo sense lloc on lligar la bici.
De la mateixa manera que és obligat l'ús del cinturó de seguretat per las usuaris d'un cotxe, podria ser-ho per als motoristes, l'ús de la vestimenta protectora de cops.
Una opció còmoda seria els vestits protectors de VPD (Viscoelastic - Polymer- Dough), perquè s'adapten suaument al cos però es tornen molt durs i sòlids immediatament al rebre un impacte:
http://www.pocsports.com/en/content/view/protective-concepts

A més del casc integral, els motoristes de gran cilindrada haurien de dur la cuirassa i el leatt-brace /neck brace (protector de cervicals).
 

LA MORT DELS CARRERS

Suposant que les vies de comunicació tinguin vida, quan desapareixen perquè queda tallat el pas, per tanques definitives o per edificis, podríem dir que moren. Un cas va ser el de la via cimentada que anava des del solar del carrer de Pomaret, tocant al de Circimval·lació, cap el NE, en pujada. Era l'únic accés a una casa blanca, de dos pisos. També donava accés al camí de la carena de Bellesguard. El que abans es podia fer caminant còmodament uns 60 m, amb 10 m de desnivell, ara requereix fer 800 metres de més, amb dos trams de baixada forta de 30 i 50 metres de desnivell i un de pujada, de 90 m de desnivell, entre corriols, escales i voreres de la Ronda de Dalt. La casa nova que ha tallat el pas és propietat, diuen, d'un famós jugador de bàsket. Socialistes i convergents, pel que fa a urbanisme, es van donant les culpes els uns als altres. A pesar d'això, espero que aquest prohom de l'esport deixi algun pas lateral acondicionat pels qui volen pujar a peu al Turó de Bellesguard des del carrer de Pomaret. La casa blanca ha quedat abandonada.

Un altre cas de pas desaparegut és el que existia entre el final del carrer Granados, tocant a les vies del tren, i el carrer de Sant Pere Claver, davant de l'Oak House. Hi havia unes escales i un pont per sobre les vies. Ara, enlloc de fer aquells 40 m còmodament, cal fer un rodeig de 400 m per la base dels dos carrers, vora la Ronda de Dalt. Cap rètol anunciat que el carrer està tallat. El febrer de 2012 han posat un rètol que prohibeix el pas de vianants, just al costat d'un altre de precaució perquè els escolars poden creuar el carrer.

N-150/E-15 A L'OEST DEL BARICENTRE

Els qui es volen anar a Mollet, per exemple, sense pagar peatge, des de Barcelona, solen agafar la C-58 (autovia a Sabadell) des de Montcada, per després agafar la N-150 i els seus vials de connexió cap a l'AP-7 (=E-15) per així, per aquest tram gratuït de l'Autopista del Mediterrani, arribar a destí. El carril que connecta la N-150 amb la AP-7/E-15 a la zona vora i al NW del centre comercial (Baricentro) està lleugerament inclinat cap a fora del tombant a la inserció final. Segurament això no era així recent feta l'obra sinó que s'ha anat ensorrant perquè el terreny de sota ha anat cedint. Això fa que en dies de pluja els neumàtics rellisquin i hi hagi algun accident. A dalt, una primera imatge de Street View/Google Earth  i, a baix, una de l'ICC, amb un rectangle vermell meu indicant la posició del punt conflictiu. És al territori municipal de Barberà del Vallès. Hi hauria dues solucions: refer el ferm per donar-li la inclinació correcta, més baixa a la part interior de la corba, o asfaltar-lo amb un asfalt prim però molt antilliscant.