Suposo que no se'm titllarà d'egoïsta si em preocupo pel benestar dels presoners. El que m'espanta més de les presons de Barcelona (i voltants) suposo que no és el que espanta a la majoria. A mi m'espanta, fins el punt que preferiria suicidar-me a entrar-hi, el fum del tabac. De què em serveix que reservin un 1% de les cel·les a no fumadors, quan hi ha comunicació de l'aire entre elles? Suposo que ja a la Constitució (art. 25) la reinserció social hom la deu entendre com la complicitat compartida del fumar junts. Suposo que Confuci hauria afegit ara a allò de que "els cavallers quan es reracten d'un error ho fan amb fets i no amb paraules" això altre de "ni tampoc fumant-se un paquet de tabac".
Una pena oculta és que es llença molt de menjar que els presos no s'acaben. I es podria aprofitar per a alimentar a pobres, als quals no se'ls dóna l'oportunitat, com fan moltes grans superfícies, de recuprar-lo al carrer.
jueves, 7 de febrero de 2013
martes, 5 de febrero de 2013
VOLTANTS DELS HOSPITALS
Hom suposa que un hospital és un centre dedicat a recuperar la salut dels qui hi entren. I que els qui hi treballen s'esmercen en aquesta tasca. Mirant la gent del voltant que es queden aturats davant la porta a "treballar intensament" (és a dir, a fumar), mentre les portes queden més o menys temps obertes, no m'ho sembla tant. Hi ha racons, com ara les sortides d'emergència, darrera els quals, i deixant també la porta oberta, el personal sanitari s'atura a "treballar". Potser seria més entenedor facilitar recipients amb sorra a una determinada altura (1 metre aproximadament) perquè s'hi aboquin les burilles enceses. I aquests recipients haurien d'estar prou lluny de les entrades. Una altra olor que domina algunes zones internes és la de cafè torrat. No recordo aquesta olor, però, ni als hospitals francesos ni als italians. I és que aquí es "treballa" més. Segur. Després hi ha la qüestió dels accessos per a minusvàlids. Sovint es veuen cotxes, o motos, o camions, o les mateixes ambulàncies aparcades on precisament impedeixen el pas de les cadires de rodes per accedir a l'entrada principal. A vegades les petites obres al carrer deixen unes rases minúscules o petits graons que dificulten força el pas de les cadires de rodes. També poden haver-hi barreres abaixades, muntanyes i rampes sobtades a les voreres, i cagades de gossos molt escampades i seques, que embruten el pneumàtics de les cadires de rodes. L'espectacle més dantesc, però, són les voltants de l'hospital de Bellvitge, un dia de pluja. Allí s'hi pot veure quatre dits d'aigua bruta vomitada per les clavegueres i, en una bona extensió, solcada pels zeladors que transporten en neveres obertes fetges o altres vísceres humanes per a ésser trasplantades. D'acord que els voltants d'una casa no tenen perquè reflectir del tot l'essència de la casa, però entre tots podríem fer una mica més agradable els voltants d'algunes clíniques i hospitals. O, sinó, almenys recomano a qui vulgui o hagi d'estar-se uns dies internat, que primer esbrini com és l'atmosfera externa i interna de l'hospital.
miércoles, 30 de enero de 2013
WC PÚBLICS
Als hospitals i als grans centres esportius sol haver-hi lavabos adapats per a persones amb mobilitat reduïda (en cadires de rodes) i també plataformes per a canviar els volquers dels nens petits. Al costat de la tassa del wàter (adaptat a minusválids) hi ha una barra que pot caler estirar cap enfora per a poder-la posar horitzontal.
Fa molts anys hi havia lavabos públics a les places principals. Ara crec que l'ajuntament de Barcelona confia més en el serveis dels bars per a atendre els vianants (vegi's web al final). L'ajuntament posa aquest assumpte en mans de la societat civil. L'esperit socialista, doncs, va minvant i augmenta l'externalització i lliberalització.
http://tasalocales.wordpress.com/2012/10/17/los-bares-de-barcelona-con-terraza-deberan-hacer-obras-para-adecuar-sus-lavabos/
Qui hagi sentit la urgència d'orinar mentre va caminant per la ciutat haurà patit una mena de tortura. I especialment quan no coneix ningú pels voltants. Ja sé que hi havia grans rics àrabs que a la clínica del Dr. Barraquer no sabien que no era correcte defecar en un racó de l'habitació. I ja sé que hi ha qui aprofita per orinar en qualsevol paret una mica a l'ombra o entre contenidors de deixalles. Un raconet entre les males herbes d'un descampat pot ser, si no et veu cap "autoritat", un alleujament molt d'agrair. El que no sé és si encara pels voltants de la Plaça Reial alguns inquilins llencen el contingut dels orinals pel balcó. Crec que al barri de la Ribera va ser una parenta de ma mare (la tia Paz Bellido) qui, a primers de segle XX, va promocionar que s'hi posessin lavabos als pisos, i escales, no de gat sinó d'obra, per pujar-hi. Però fins no fa massa alguns sagals que rondaven pel barri preguntaven, quan anaven a casa d'algú altre, on era la paret de pixar.
Hi ha algú que dins el cinema, per no aixecar-se, orina dins l'ampolla de beguda que acaba de buidar per la boca. I no és pas mala idea, des del meu punt de vista, tenir una ampolla de coll ample, d'aquestes que serveixen per a fer barreges de proteïnes o còcktails, per exemple, a punt per una urgència. Anant carregat, o amb la bicicleta, esperant el tren hores i hores, pot arribar la urgència. No deu ser legal, però almenys és el menys nociu per a la higiene dels voltants de l'andana.
Els puritans extrems arriben a prohibir orinar al mar mentre es neda.
http://andaluciainformacion.es/huelva/237015/750-euros-al-que-pillen-meando-en-el-mar-de-las-playas-de-lepe/
Deuen estar molt ocupats els inspectors sanitaris si volen dur a terme una inspecció a fons. No veig massa diferència entre orinar al WC de casa, que avia al final cap el mar el seu contingut, o orinar directament dins l'aigua del mar. Una altra cosa seria orinar des de dalt del trampolí enlloc de a dins l'aigua de la piscina. Però les dues coses no tenen gaire excusa quan molt a la vora les piscines solen haver-hi lavabos.
Ja fa alguns anys que la majoria de propietaris de gossos recullen les deposicions dels gossos a les voreres, amb ajuda d'una bossa de plàstic. Les àrees per a defecar-hi els gossos han tingut poc èxit degut a que, quan hi van, solen agafar fongs a les potes.
És molt pesat netejar els pipins i les caques dels gossos habituats a fer les necessitats a les terrasses, i després a les voreres. Però, en tot cas, netejant-ho amb aigua i desinfectant (per exemple de la casa Codina, que es compra a Químics Dalmau del carrer Villarroel) arriba a fer-se net. En canvi, el fums dels cigars, que fumen alguns puritants que tenen fòbia als pipins dels gossos, embruta els meus pulmons. I qui els neteja els meus pulmons? A mi em costa molts més diners els medicaments i l'oxígen per a descontaminar-me del fum del tabac, que no pas netejar la vorera de casa, i això que pipins no n'hi falten, i a vegades caques tampoc.
Crec que els lavabos antics es varen retirar perquè les autoritats religioses deien que eren un niu de pecat. Devien ser les mateixes autoritats religioses que varen fer empresonar una setmana el Sr. Santiveri Piniés per promocionar un estri pecaminós (el que ara en diem dutxa). Hi ha cabines petites molt modernes ara que admeten monedes de 50 cèntims d' euro. Però ben poques.Algunes són propietat de TMB, d'ús exclusiu per als conductors d'autobusos.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/vateres-publicos-diseno-1641575
N'hi ha molt pocs de WC públics a la ciutat de Barcelona.
Fa molts anys hi havia lavabos públics a les places principals. Ara crec que l'ajuntament de Barcelona confia més en el serveis dels bars per a atendre els vianants (vegi's web al final). L'ajuntament posa aquest assumpte en mans de la societat civil. L'esperit socialista, doncs, va minvant i augmenta l'externalització i lliberalització.
http://tasalocales.wordpress.com/2012/10/17/los-bares-de-barcelona-con-terraza-deberan-hacer-obras-para-adecuar-sus-lavabos/
Qui hagi sentit la urgència d'orinar mentre va caminant per la ciutat haurà patit una mena de tortura. I especialment quan no coneix ningú pels voltants. Ja sé que hi havia grans rics àrabs que a la clínica del Dr. Barraquer no sabien que no era correcte defecar en un racó de l'habitació. I ja sé que hi ha qui aprofita per orinar en qualsevol paret una mica a l'ombra o entre contenidors de deixalles. Un raconet entre les males herbes d'un descampat pot ser, si no et veu cap "autoritat", un alleujament molt d'agrair. El que no sé és si encara pels voltants de la Plaça Reial alguns inquilins llencen el contingut dels orinals pel balcó. Crec que al barri de la Ribera va ser una parenta de ma mare (la tia Paz Bellido) qui, a primers de segle XX, va promocionar que s'hi posessin lavabos als pisos, i escales, no de gat sinó d'obra, per pujar-hi. Però fins no fa massa alguns sagals que rondaven pel barri preguntaven, quan anaven a casa d'algú altre, on era la paret de pixar.
Hi ha algú que dins el cinema, per no aixecar-se, orina dins l'ampolla de beguda que acaba de buidar per la boca. I no és pas mala idea, des del meu punt de vista, tenir una ampolla de coll ample, d'aquestes que serveixen per a fer barreges de proteïnes o còcktails, per exemple, a punt per una urgència. Anant carregat, o amb la bicicleta, esperant el tren hores i hores, pot arribar la urgència. No deu ser legal, però almenys és el menys nociu per a la higiene dels voltants de l'andana.
Els puritans extrems arriben a prohibir orinar al mar mentre es neda.
http://andaluciainformacion.es/huelva/237015/750-euros-al-que-pillen-meando-en-el-mar-de-las-playas-de-lepe/
Deuen estar molt ocupats els inspectors sanitaris si volen dur a terme una inspecció a fons. No veig massa diferència entre orinar al WC de casa, que avia al final cap el mar el seu contingut, o orinar directament dins l'aigua del mar. Una altra cosa seria orinar des de dalt del trampolí enlloc de a dins l'aigua de la piscina. Però les dues coses no tenen gaire excusa quan molt a la vora les piscines solen haver-hi lavabos.
Ja fa alguns anys que la majoria de propietaris de gossos recullen les deposicions dels gossos a les voreres, amb ajuda d'una bossa de plàstic. Les àrees per a defecar-hi els gossos han tingut poc èxit degut a que, quan hi van, solen agafar fongs a les potes.
És molt pesat netejar els pipins i les caques dels gossos habituats a fer les necessitats a les terrasses, i després a les voreres. Però, en tot cas, netejant-ho amb aigua i desinfectant (per exemple de la casa Codina, que es compra a Químics Dalmau del carrer Villarroel) arriba a fer-se net. En canvi, el fums dels cigars, que fumen alguns puritants que tenen fòbia als pipins dels gossos, embruta els meus pulmons. I qui els neteja els meus pulmons? A mi em costa molts més diners els medicaments i l'oxígen per a descontaminar-me del fum del tabac, que no pas netejar la vorera de casa, i això que pipins no n'hi falten, i a vegades caques tampoc.
Crec que els lavabos antics es varen retirar perquè les autoritats religioses deien que eren un niu de pecat. Devien ser les mateixes autoritats religioses que varen fer empresonar una setmana el Sr. Santiveri Piniés per promocionar un estri pecaminós (el que ara en diem dutxa). Hi ha cabines petites molt modernes ara que admeten monedes de 50 cèntims d' euro. Però ben poques.Algunes són propietat de TMB, d'ús exclusiu per als conductors d'autobusos.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/vateres-publicos-diseno-1641575
N'hi ha molt pocs de WC públics a la ciutat de Barcelona.
viernes, 28 de diciembre de 2012
ERRORS ALS INFORMES MÈDICS I ANALÌTIQUES
Tot i el gran prestigi del sistema sanitari català, darrerament hi ha un error que seria fàcil de corregir. Hi ha persones que reben analítiques i informes mèdics d'altres o bé d'elles mateixes però d'una data molt desfasada respecte a la darrera extracció de sang o d'altre probes de les quals espera el resultats. Algunes vegades ni les enfermeres, ni els metges, ni els pacients s'adonen de l'error. Es dóna el cas de pacients que reben un tractament d'un altre persona i que al final li acaba fent mal. La manera de corregir-ho pot ofendre la sensibilitat tipogràfica d'alguns experts, però jo proposo simplement subratllar sempre el nom del pacient i la data a les analítiques.
viernes, 31 de agosto de 2012
SEMÀFORS , VIANANTS i CICLISTES
Potser, si l'estat cobrés un impost de vorera, els cotxes no tindrien tanta preferència sobre els vianants. Però, no cridem el mal temps, i esperem que algun tècnic coordini millor els semàfors, sense haver d'anar a recórrer les autoritats de Brussel·les, com es va haver de fer per al Passeig de Gràcia, arran d'alguns accidents mortals. Mentrestant, m'adhereixo a la insubmissió general dels vianants a l'hora de creuar el carrer. Més val saltar-se la llei i seguir viu que no pas morir sacrificant-se per seguir una llei que els altres no segueixen. Però cal ser murri i no fiar-se massa dels vianants del davant, perquè a lo millor passen ben justos abans que no passin els vehicles que hom no veu encara.
Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona
CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT. Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.
POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada, cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.
CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.
CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.
ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.
ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).
EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.
SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.
I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.
Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona
CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT. Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.
POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada, cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.
CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.
CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.
ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.
ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).
EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.
SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.
I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.
lunes, 4 de junio de 2012
ESTUDI (COMPLET) SOBRE EL CÀNCER
EL CÀNCER.
http://www.scribd.com/doc/100735041/CANCER-BALAGUER-APUNTS-2012
http://www.scribd.com/doc/95895568/Balaguer-Tot-p-d-f-Bis-e
http://www.scribd.com/doc/95841982/Cancer-Balaguer-Tot-p-d-f-g
http://www.scribd.com/doc/98045518/CANCER-BALAGUER-REVISIO-FINAL-JUNY-2012
A Barcelona hi ha més càncer de còlon i de mama del que caldria esperar de mitjana. Ma germana va morir de càncer de mama. O millor dit, d'una sobredosis d'adriamicina deguda a la manca de controls per haver-hi una vaga a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Tenia el disgust de la mort del marit, també de trenta anys i escaig. Tenia una predisposició hereditària. I potser feia menys exercici del que havia fet i menjava massa carn o la menjava sense mastegar gaire. La germana de ma mare també va morir de càncer de mama. Aleshores es deia que si era de prendre sacarina. El seu marit i oncle meu va morir després de leucèmia, potser per un abús de les injeccions de testosterona, contra la tristesa per la viudetat. La mare de ma mare va morir de càncer de fetge, segons els metges; però les meves ratlles a la ma indiquen que tenia càncer d'estómac. I prou que podria ser, ja que de mal d'estómac tota la vida se n'havia queixat. Clar que la va afectar molt la sentència d'un jutge que la obligava a indemnitzar molt generosament una família a la que havia deixat gratis un pis fins que es guanyessin prou la vida. I quan el jutge va dictar sentència ja se la guanyaven bé i tenien un pis a part on vivien feia mesos. De càncer de còlon n'he tingut notícies de força coneguts, que en conjunt tenen algun factor en comú, com una mena d'autoritarisme estoic. Una senyora, mare d'una amiga de ma mare, potser el tenia per haver pres molts anys laxants amb antraquinones. Un científic amic meu potser el tenia per haver respirat molts anys aquella pudoreta que fa el tetròxid d'osmi, un lñiquid una mica grogós però gairebé incolor, que s'emprea indefectiblament per a fer preparacions al microscopi electrònic de transmissió. Un cosí de ma mare va prendre una mica d'escorça d'Arbre del Cel (Ailanthus globulus) i semblava que li anava bé el meu remei, però varen passar més anys i jo ja no tenia l'herbolari; i amb el temps va empitjorar del càncer de còlon, La seva dona, en canvi, va ser operada de seguida i ha aguantat molts anys bé. El que sobta és com m'intenten col·locar que hi ha vegetarians que moren de càncer de còlon (o d'estómac). I al final es descobreix que no eren tant vegetarians. De càncer de pàncrees també n'he conegut uns quants casos. Un amic meu potser el tenia per haver respirat durant massa hores a la seva vida la pintura dispersada amb el compressor. Era d'aquells que tenia una fe cega en el lleixiu i quasi no es podia entrar al seu pis de pudor que feia. I el pare d'un altre amic meu, també pintor, molt animós també, però més creient en Crist que en el lleixiu, va morir del mateix. De càncer de pulmó també n'he conegut casos. El més recent, el d'un exalumne, gran creient en la revista Discovery Salud i poc amatent envers les meves receptes. En canvi, el germà d'una amiga i exalumna també, em va fer més cas i enlloc de sis mesos, com deien els metges que viuria, va viure sis anys, tot i que sense vigilar massa el que respirava fora de la fàbrica de plàstics. Joves que semblaven molt sans han sucumbit al càncer de pulmó sense haver fumat massa. Un cas extrem va ser el d'una familiar d'un amic marroquí que va passar anys netejant amb hexà i dissolvents orgànics i malgrat l'implanmt de pulmó que li varen fer, va morir. De càncer de tiroides també n'he conegut casos. Una veïna de la mateixa edat que jo, tot i amb les cures dels millors metges, va morir de càncer de tiroides al cap dede pocs anys després de Txernòbil. I un metge veí també, es ventava de l'èxit de l'operació que el va deixar sense tiroides perquè es trobava molt bé prenent la pastilleta d'eutirox. Però en la intimitat confessava que ja no se sentia el mateix que abans, que notava que li faltava alguna cosa. I al final se li va complicar amb leucèmia. El pare d'una veïna, que durant un temps era força amiga meva, tenia càncer de tiroides potser per haver fumat o per haver de suportart en silenci la psicopatia de la seva filla. Però el cas que em va impactar més va ser el del pare del jove que em va vendre un cadell de pastor alemany magnífic. Va morir d'una hemorràgia del tiroides, i del disgust, que duia en silenci, de la mort d'un altre fill a mans d'ETA. L'home, per fer-se el poisitiu, anava dient que el noi havia mort d'accident de moto. De càncer de llengua o de laringe n'he conegut casos, sempre relacionats amb el mal hàbit de fumar. El meu avi matern, per exemple, va deixar de fumar després de l'operació de laringe i no se li va reproduir, tot i que va tenir problemes de pròstata també.
El cunyat d'una cosina germana meva és un metge especialtzat en càncer (Dr. Antonio Brugarolas). Es va portar bé amb ma mare, i em va deixar intervenir una mica, però a nivell intel·lectual amb mi no s'ha comunicat bé. Em responia alguna pregunta teòrica abaixant la veu i murmurant inintel·ligiblement i molt de pressa perquè no l'entengués. O bé cridant una mica fort, i potser amb raó, per defensar alguna estratègia, com ara la de desconfiar dels antiangiogènics. El cirurgià que va operar ma mare em va fotre la gran bronca per defensar jo que al micrsocopi òptic el càncer de mama potser sigui dels que es veuen més fàcilment. Ell ho negava rotundament, però després confessà que mai havia mirat al microscopi els tumors que operava. (Jo he mirat almenys durant 5 jornades senceres unes 120 preparacions de tumors cancerosos). Hi ha dues coses curioses relacionades amb les operacions de càncer. Malgrat tot l'interès que tenia jo per mirar la biòpsia del tumor, per exemple de ma mare, ja no em vaig interessar per mirar el meu, després de l'operació. Una operació seriosa ve a ser com caure d'un segon pis, deia el meu cirurgià. I després de signar una vintena de vegades papers amb lletra menuda, i mig a les fosques i sense ulleres, fins arribar al mateix quiròfan (suposo que renunciantr qualsevol reclamació), tires la tovallola i passes pàgina. I la segona cosa curiosa és la bondat especial d'una persona abans de morir. En teoria, si ja no pot rebre cap càstic per les maldats que pugui fer, semblaria que s'hauria de sentir temptat a cometre alguna atzagaiada, però és a l'inrevés. Clar que hi deu haver casos diferents. Potser caldria afegir una tercera sopresa, en aquest cas, desagradable, i és la hipocresia que decobreixes a la gran majoria de gent que et desitgen sort amb un somriure mefistofèlic com volent dir que ja t'està bé que et moris després de tant voler fer el valent. Vull creure que algú (l'Antoni, del Papiol) no era així i ho deia amb el cor que em desitjava sort.
A dalt poso el link per a mirar les meus apunts per a la conferència sobre el càncer que vaig fer el 3 de juny del 2012 a Balaguer, invitat per la Dolca Revolució. http://www.dolcarevolucio.cat/es/
Evidentment que no hi és tot el que hi hauria d'haver en aquest document PDF. Espero anar publicant-lo, primer corregit, i després amb ampliacions quan disposi de més temps. Hi ha coses que em sonen però que caldria comprovar, com ara la presència d'elements radiaoctius perillosos als preparats tant comsumits per la canalla amb cacao. Les fosforites en tenen d'origen i s'especulava fa 30 anys que amb tant poca quantitat no passaria res. Però el càncer infantil bé que ha augmentat molt, i aquesta podria ser una explicació.
Malgrat l'avís que pugui sortir, jo no hi he posat cap contingut maliciós, a menys que es consideri el càncer un tema tabú.
http://www.scribd.com/doc/100735041/CANCER-BALAGUER-APUNTS-2012
http://www.scribd.com/doc/95895568/Balaguer-Tot-p-d-f-Bis-e
http://www.scribd.com/doc/95841982/Cancer-Balaguer-Tot-p-d-f-g
http://www.scribd.com/doc/98045518/CANCER-BALAGUER-REVISIO-FINAL-JUNY-2012
A Barcelona hi ha més càncer de còlon i de mama del que caldria esperar de mitjana. Ma germana va morir de càncer de mama. O millor dit, d'una sobredosis d'adriamicina deguda a la manca de controls per haver-hi una vaga a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Tenia el disgust de la mort del marit, també de trenta anys i escaig. Tenia una predisposició hereditària. I potser feia menys exercici del que havia fet i menjava massa carn o la menjava sense mastegar gaire. La germana de ma mare també va morir de càncer de mama. Aleshores es deia que si era de prendre sacarina. El seu marit i oncle meu va morir després de leucèmia, potser per un abús de les injeccions de testosterona, contra la tristesa per la viudetat. La mare de ma mare va morir de càncer de fetge, segons els metges; però les meves ratlles a la ma indiquen que tenia càncer d'estómac. I prou que podria ser, ja que de mal d'estómac tota la vida se n'havia queixat. Clar que la va afectar molt la sentència d'un jutge que la obligava a indemnitzar molt generosament una família a la que havia deixat gratis un pis fins que es guanyessin prou la vida. I quan el jutge va dictar sentència ja se la guanyaven bé i tenien un pis a part on vivien feia mesos. De càncer de còlon n'he tingut notícies de força coneguts, que en conjunt tenen algun factor en comú, com una mena d'autoritarisme estoic. Una senyora, mare d'una amiga de ma mare, potser el tenia per haver pres molts anys laxants amb antraquinones. Un científic amic meu potser el tenia per haver respirat molts anys aquella pudoreta que fa el tetròxid d'osmi, un lñiquid una mica grogós però gairebé incolor, que s'emprea indefectiblament per a fer preparacions al microscopi electrònic de transmissió. Un cosí de ma mare va prendre una mica d'escorça d'Arbre del Cel (Ailanthus globulus) i semblava que li anava bé el meu remei, però varen passar més anys i jo ja no tenia l'herbolari; i amb el temps va empitjorar del càncer de còlon, La seva dona, en canvi, va ser operada de seguida i ha aguantat molts anys bé. El que sobta és com m'intenten col·locar que hi ha vegetarians que moren de càncer de còlon (o d'estómac). I al final es descobreix que no eren tant vegetarians. De càncer de pàncrees també n'he conegut uns quants casos. Un amic meu potser el tenia per haver respirat durant massa hores a la seva vida la pintura dispersada amb el compressor. Era d'aquells que tenia una fe cega en el lleixiu i quasi no es podia entrar al seu pis de pudor que feia. I el pare d'un altre amic meu, també pintor, molt animós també, però més creient en Crist que en el lleixiu, va morir del mateix. De càncer de pulmó també n'he conegut casos. El més recent, el d'un exalumne, gran creient en la revista Discovery Salud i poc amatent envers les meves receptes. En canvi, el germà d'una amiga i exalumna també, em va fer més cas i enlloc de sis mesos, com deien els metges que viuria, va viure sis anys, tot i que sense vigilar massa el que respirava fora de la fàbrica de plàstics. Joves que semblaven molt sans han sucumbit al càncer de pulmó sense haver fumat massa. Un cas extrem va ser el d'una familiar d'un amic marroquí que va passar anys netejant amb hexà i dissolvents orgànics i malgrat l'implanmt de pulmó que li varen fer, va morir. De càncer de tiroides també n'he conegut casos. Una veïna de la mateixa edat que jo, tot i amb les cures dels millors metges, va morir de càncer de tiroides al cap dede pocs anys després de Txernòbil. I un metge veí també, es ventava de l'èxit de l'operació que el va deixar sense tiroides perquè es trobava molt bé prenent la pastilleta d'eutirox. Però en la intimitat confessava que ja no se sentia el mateix que abans, que notava que li faltava alguna cosa. I al final se li va complicar amb leucèmia. El pare d'una veïna, que durant un temps era força amiga meva, tenia càncer de tiroides potser per haver fumat o per haver de suportart en silenci la psicopatia de la seva filla. Però el cas que em va impactar més va ser el del pare del jove que em va vendre un cadell de pastor alemany magnífic. Va morir d'una hemorràgia del tiroides, i del disgust, que duia en silenci, de la mort d'un altre fill a mans d'ETA. L'home, per fer-se el poisitiu, anava dient que el noi havia mort d'accident de moto. De càncer de llengua o de laringe n'he conegut casos, sempre relacionats amb el mal hàbit de fumar. El meu avi matern, per exemple, va deixar de fumar després de l'operació de laringe i no se li va reproduir, tot i que va tenir problemes de pròstata també.
El cunyat d'una cosina germana meva és un metge especialtzat en càncer (Dr. Antonio Brugarolas). Es va portar bé amb ma mare, i em va deixar intervenir una mica, però a nivell intel·lectual amb mi no s'ha comunicat bé. Em responia alguna pregunta teòrica abaixant la veu i murmurant inintel·ligiblement i molt de pressa perquè no l'entengués. O bé cridant una mica fort, i potser amb raó, per defensar alguna estratègia, com ara la de desconfiar dels antiangiogènics. El cirurgià que va operar ma mare em va fotre la gran bronca per defensar jo que al micrsocopi òptic el càncer de mama potser sigui dels que es veuen més fàcilment. Ell ho negava rotundament, però després confessà que mai havia mirat al microscopi els tumors que operava. (Jo he mirat almenys durant 5 jornades senceres unes 120 preparacions de tumors cancerosos). Hi ha dues coses curioses relacionades amb les operacions de càncer. Malgrat tot l'interès que tenia jo per mirar la biòpsia del tumor, per exemple de ma mare, ja no em vaig interessar per mirar el meu, després de l'operació. Una operació seriosa ve a ser com caure d'un segon pis, deia el meu cirurgià. I després de signar una vintena de vegades papers amb lletra menuda, i mig a les fosques i sense ulleres, fins arribar al mateix quiròfan (suposo que renunciantr qualsevol reclamació), tires la tovallola i passes pàgina. I la segona cosa curiosa és la bondat especial d'una persona abans de morir. En teoria, si ja no pot rebre cap càstic per les maldats que pugui fer, semblaria que s'hauria de sentir temptat a cometre alguna atzagaiada, però és a l'inrevés. Clar que hi deu haver casos diferents. Potser caldria afegir una tercera sopresa, en aquest cas, desagradable, i és la hipocresia que decobreixes a la gran majoria de gent que et desitgen sort amb un somriure mefistofèlic com volent dir que ja t'està bé que et moris després de tant voler fer el valent. Vull creure que algú (l'Antoni, del Papiol) no era així i ho deia amb el cor que em desitjava sort.
A dalt poso el link per a mirar les meus apunts per a la conferència sobre el càncer que vaig fer el 3 de juny del 2012 a Balaguer, invitat per la Dolca Revolució. http://www.dolcarevolucio.cat/es/
Evidentment que no hi és tot el que hi hauria d'haver en aquest document PDF. Espero anar publicant-lo, primer corregit, i després amb ampliacions quan disposi de més temps. Hi ha coses que em sonen però que caldria comprovar, com ara la presència d'elements radiaoctius perillosos als preparats tant comsumits per la canalla amb cacao. Les fosforites en tenen d'origen i s'especulava fa 30 anys que amb tant poca quantitat no passaria res. Però el càncer infantil bé que ha augmentat molt, i aquesta podria ser una explicació.
Malgrat l'avís que pugui sortir, jo no hi he posat cap contingut maliciós, a menys que es consideri el càncer un tema tabú.
viernes, 9 de marzo de 2012
VACUNES: PITJOR EL REMEI QUE LA MALALTIA?
Hi ha una minoria creixent de pares, almenys als USA, que estan en contra de vacunar abusivament els nens. Però als llargs debats i nombroses pàgines que trobo a Internet no hi trobo el quid de la qüestió. El quid de la qüestió és el control de qualitat. La idea me la va donar un treballador d'uns laboratoris. Deia que l'empresa els donava pressa perquè tinguessin a vegades una producció feta sense escrúpols. Sabien que si no havien fet les dilucions bé, aquella vacuna de la girp faria més mal que bé a qui se la posés; però el negoci és el negoci. Si perdien una venda, després el negoci se'n ressentiria. I fins que no demostressin que ells eren els responsables dels efectes adversos d'aquelles vacunes (passats 30 anys encara ningú ho ha demostrat) ells podien anar tirant de beta.
Recentment, va ser molt famós l'episodi d'una monja benedictina catalana criticant la vacuna de la nova grip A H1N1 perquè estadísticament s'havia demostrat que podia, desencadenar la síndrome de Guillain-Barré. I a punt va estar de fer-ho a gran escala. Sort que hi va haver un control de qualitat adient al final, potser pensant en l'alarma de sor Teresa Forcades, perquè altrament un lot massa concentrat podria haver arribat al mercat i causar molt més significativament la malaltia. No sé si prendre 1 mg de dexametasona per si de cas estaria bé com a mesura preventiva abans de fer-se posar qualsevol vacuna. O també prendre Ginseng i Gingebre, potser abans i després, per protegir les neurones, que és el que perilla més. Els homeoòpates dirien que cal prendre Thuja a la 30 CH. Les vacunes que van amb formol fan molt de mal al braç. El dissolvent és un bon conservant, però totes les masses piquen. D’altres dissolvents també han estat els causants les efectes nocius exagerats d'altres vacunes. Amb la grip porcina del 2009 hi va haver, segons algunes fonts, 2 morts per la malaltia i 200 per la vacuna. Quan qualsevol agència del medicament de qualsevol país desenvolupat té notícia de més de 100 morts per algun medicament, aleshores fa aturar el carro; excepte, clar, si això passa a l'Àfrica. Allí es fa la vista grossa. Hi ha morts que són provocades involuntàriament, com les dels medicaments en proves. No sé si era per tapar això o per tapar la contaminació de les aigües residuals dels laboratoris Almirall que el president Pujol es feia acompanyar per una munió de mossos d'esquadra per anar a cobrar diners a la seu central dels laboratoris.
Després, hi ha les morts fictícies que els farmacèutics inventen per a desprestigiar alguna planta. Per exemple l'Anís Estrellat varen direls periodistes que havia causat uns quants morts. Però la notícia la sabia jo mesos abans que passés perquè em varen dir que la donarien en fals, per espantar el galliner. Al final ningú sap si hi va haver algun mort per aquesta espècia o no. Després, també hi ha els morts que han estat causats voluntàriament per a desprestigiar a la competència. No sé de quina manera adulteren alguns lots de productes de la casa que volen que deixi de vendre un medicament i aleshores, després de les morts, sanitat detecta un adulterant que pot matar a les persones molt dèbils. Com en el cas dels laboratoris de la vacuna de la grip aquí callo els detalls. Perquè, estant el món com està, a veure qui és el maco que s'atreveix a ser més màrtir encara del lobby farmacèutic. Per altra banda, la qüestió de la vacuna del tètanus no la conec amb detall, però m'imagino que els governs varen obligar els laboratoris a produir-la a un preu molt baix. Tant baix que, o no hi guanyaven diners, o hi perdien. I aleshores els laboratoris s'han inventat la història que la vacuna del tètanus és nociva quan es posa massa vegades. El problema per a mi és el mateix: control de qualitat. Pot haver-hi persones més sensibles a qualsevol medicació, però també pot haver-hi un descontrol de qualitat. I d'això no se'n parla gaire. La majoria de la gent creu que trencar aquest tabú seria carregar-se el sistema sanitari. Però si n'hi ha que tenen un control adient i n'hi ha que no, no veig perquè no es podria fer millor el control. Un exemple: les campanes d'extracció de gasos als laboratoris de la facultat de farmàcia de la UB solien estar plenes de llibres. Això vol dir l’ús que en feien i no pas per manca d'activitat al laboratori amb substàncies volàtils tòxiques. En canvi, a la UAB les tenien netes i polides i les feien servir bé. O, un altre exemple més subjectiu: l’efecte molt més fort que es nota a vegades quan et prens alguna pastilla d'una caixa d'algun medicament. Notes com si te n'haguessis pres 2 de cop. I és que graduar exactament la dosis, si el medicament té una dosi de tolerància elàstica, no és econòmicament rentable. Les dosis només es vigilen amb exactitud quan el medicament és molt fort. Aleshores es calcula gairebé manualment pastilla a pastilla. Almenys això és el que m'expliquen els qui treballen als laboratoris catalans en general, on sí que fan errades que podrien resultar molt nocives, però les corregeixen a temps, perdent-hi diners, però guanyant-hi la seva credibilitat al mercat.
Tornant a les vacunes, diuen que el nombre exagerat que s'està posant ara, almenys als USA, podria fer inflamar el teixit glial encefàlic i fins i tot propiciar càncer infantil. S'ha dit que la vacuna de la poliomielitis va ser la responsable de la plaga de la sida. Almenys en teoria, si hagués estat feta amb un bon control de qualitat adient, això no hagués passat. Metges de la directiva del col·legi de metges de Catalunya creien que la cosa s'havia desencadenat per un mal control del material biològic (glàndules paròtides de monos). També diuen que la vacuna de la hepatitis B protegeix del càncer de fetge i fins i tot de la sida. A mi me la varen posar una vegada i vaig estar un any amb febre i mal al fetge. Els "savis" diuen que el fetge no fa mal; però jo que no en sóc els diria que la càpsula de Glisson sí que fa mal. I a les Drassanes (Seguretat Social) em pressionaven perquè m'acabés de posar les dues dosis de recordatori. Només anys després han optat per una sola dosis, ves a saber perquè. En canvi, per a fer-me posar la vacuna del tètanus el que he hagut de gruar. A la farmàcia no la venen, i a la Seguretat Social no te la volen posar. És pràcticament la única vacuna en la que crec. Primer, pel que havia estudiat a biologia; i, després, per la mort d'un entranyable home de Granollers mort per la ferida infectada que es va fer amb un os de pollastre.
Em vaig prendre la vacuna del tifus per anar al Marroc. No sé si va ser la vacuna o les aigües d'allí, però una mica fluix de ventre sempre anava. La cosa no va passar d'aquí. I es va corregir quan vaig beure tota l’aigua esterilitzada amb l'aparell d’ultraviolats Steripen. De la vacuna de la tuberculosi només puc dir que si no te la posen no fa cap efecte. La meva mare dubtava de si fer-me-la posar o no. I la va refusar poc abans de fer entrar a casa, quan jo tenia 5 anys, una minyona que feia olor de sang i que a mi em semblava tan sincera com qualsevol ploraire a sou. Vaig agafar la tuberculosis d'ella, ja que anava vomitant sang per les habitacions. I vaig haver d’estar 4 mesos al llit i 2 anys medicant-me. I encara ara, 50 anys després, els de la medecina quàntica em troben restes de la medicació. Fa poc m'he posat la vacuna de la pulmonia. Me'n va parlar primer una veïna de més de 65 anys. Després, he sentit a dir que els metges de l'hospital de Sant Pau la recomanaven a una cosina també afectada d'hipotiroidisme o a mi mateix els de l'hospital de Belvitge. En canvi, al CAP que em toca no hi va haver manera que me la recomanessisn i, menys, que me la posessin. Deien que no en tenien, que no els en servien. Però també deien que només en tenien per a gent de més de 65 anys. Després d'haver-me-la comprat (Pneumovax-23) i posat jo mateix estic tranquil i sembla que ara els refredats no evolucionaran cap a pulmonia com ha pasaat els tres darrers anys .
El futur de la cura del càncer sembla estar en les vacunes. O almenys és el terreny en el que més s'investiga. I pel que fa a la sida, m'han dit a l'Hospital Clínic et posen una autovacuna que te la cura. Però com que dóna molta feina, i no s'hi pot guanyar diners, no ho fan públic.
Igual que el capital dels personatges de les grans fortunes que uns pugen i les altres se’n van, la credibilitat dels establiments sanitaris anirà així. Jo ja no sé si creure'm els resultats de les anàlisis dels laboratoris Echevarne, fundats per un amic del meu avi. Un dia m'enviaven els resultats d'una extracció de feia un any. L'altre, m'enviaven uns quants resultats menys els que més necessitava, els paràmetres del tiroides.
Per acabar, em pregunto si l'home que una vegada va a anar a la farmàcia a Berga i, a la vista dels resultats de l'anàlisi, li varen engegar, creient que la mostra era de la seva dona, que sí que estava embarassada, em pregunto si aquell home podria confiar més en aquells laboratoris per més optimisme que arrebossés la dependenta que alegre li anava com anunicant la notícina: Sí, sí, que està embarassada! (com felicitant-lo).
Recentment, va ser molt famós l'episodi d'una monja benedictina catalana criticant la vacuna de la nova grip A H1N1 perquè estadísticament s'havia demostrat que podia, desencadenar la síndrome de Guillain-Barré. I a punt va estar de fer-ho a gran escala. Sort que hi va haver un control de qualitat adient al final, potser pensant en l'alarma de sor Teresa Forcades, perquè altrament un lot massa concentrat podria haver arribat al mercat i causar molt més significativament la malaltia. No sé si prendre 1 mg de dexametasona per si de cas estaria bé com a mesura preventiva abans de fer-se posar qualsevol vacuna. O també prendre Ginseng i Gingebre, potser abans i després, per protegir les neurones, que és el que perilla més. Els homeoòpates dirien que cal prendre Thuja a la 30 CH. Les vacunes que van amb formol fan molt de mal al braç. El dissolvent és un bon conservant, però totes les masses piquen. D’altres dissolvents també han estat els causants les efectes nocius exagerats d'altres vacunes. Amb la grip porcina del 2009 hi va haver, segons algunes fonts, 2 morts per la malaltia i 200 per la vacuna. Quan qualsevol agència del medicament de qualsevol país desenvolupat té notícia de més de 100 morts per algun medicament, aleshores fa aturar el carro; excepte, clar, si això passa a l'Àfrica. Allí es fa la vista grossa. Hi ha morts que són provocades involuntàriament, com les dels medicaments en proves. No sé si era per tapar això o per tapar la contaminació de les aigües residuals dels laboratoris Almirall que el president Pujol es feia acompanyar per una munió de mossos d'esquadra per anar a cobrar diners a la seu central dels laboratoris.
Després, hi ha les morts fictícies que els farmacèutics inventen per a desprestigiar alguna planta. Per exemple l'Anís Estrellat varen direls periodistes que havia causat uns quants morts. Però la notícia la sabia jo mesos abans que passés perquè em varen dir que la donarien en fals, per espantar el galliner. Al final ningú sap si hi va haver algun mort per aquesta espècia o no. Després, també hi ha els morts que han estat causats voluntàriament per a desprestigiar a la competència. No sé de quina manera adulteren alguns lots de productes de la casa que volen que deixi de vendre un medicament i aleshores, després de les morts, sanitat detecta un adulterant que pot matar a les persones molt dèbils. Com en el cas dels laboratoris de la vacuna de la grip aquí callo els detalls. Perquè, estant el món com està, a veure qui és el maco que s'atreveix a ser més màrtir encara del lobby farmacèutic. Per altra banda, la qüestió de la vacuna del tètanus no la conec amb detall, però m'imagino que els governs varen obligar els laboratoris a produir-la a un preu molt baix. Tant baix que, o no hi guanyaven diners, o hi perdien. I aleshores els laboratoris s'han inventat la història que la vacuna del tètanus és nociva quan es posa massa vegades. El problema per a mi és el mateix: control de qualitat. Pot haver-hi persones més sensibles a qualsevol medicació, però també pot haver-hi un descontrol de qualitat. I d'això no se'n parla gaire. La majoria de la gent creu que trencar aquest tabú seria carregar-se el sistema sanitari. Però si n'hi ha que tenen un control adient i n'hi ha que no, no veig perquè no es podria fer millor el control. Un exemple: les campanes d'extracció de gasos als laboratoris de la facultat de farmàcia de la UB solien estar plenes de llibres. Això vol dir l’ús que en feien i no pas per manca d'activitat al laboratori amb substàncies volàtils tòxiques. En canvi, a la UAB les tenien netes i polides i les feien servir bé. O, un altre exemple més subjectiu: l’efecte molt més fort que es nota a vegades quan et prens alguna pastilla d'una caixa d'algun medicament. Notes com si te n'haguessis pres 2 de cop. I és que graduar exactament la dosis, si el medicament té una dosi de tolerància elàstica, no és econòmicament rentable. Les dosis només es vigilen amb exactitud quan el medicament és molt fort. Aleshores es calcula gairebé manualment pastilla a pastilla. Almenys això és el que m'expliquen els qui treballen als laboratoris catalans en general, on sí que fan errades que podrien resultar molt nocives, però les corregeixen a temps, perdent-hi diners, però guanyant-hi la seva credibilitat al mercat.
Tornant a les vacunes, diuen que el nombre exagerat que s'està posant ara, almenys als USA, podria fer inflamar el teixit glial encefàlic i fins i tot propiciar càncer infantil. S'ha dit que la vacuna de la poliomielitis va ser la responsable de la plaga de la sida. Almenys en teoria, si hagués estat feta amb un bon control de qualitat adient, això no hagués passat. Metges de la directiva del col·legi de metges de Catalunya creien que la cosa s'havia desencadenat per un mal control del material biològic (glàndules paròtides de monos). També diuen que la vacuna de la hepatitis B protegeix del càncer de fetge i fins i tot de la sida. A mi me la varen posar una vegada i vaig estar un any amb febre i mal al fetge. Els "savis" diuen que el fetge no fa mal; però jo que no en sóc els diria que la càpsula de Glisson sí que fa mal. I a les Drassanes (Seguretat Social) em pressionaven perquè m'acabés de posar les dues dosis de recordatori. Només anys després han optat per una sola dosis, ves a saber perquè. En canvi, per a fer-me posar la vacuna del tètanus el que he hagut de gruar. A la farmàcia no la venen, i a la Seguretat Social no te la volen posar. És pràcticament la única vacuna en la que crec. Primer, pel que havia estudiat a biologia; i, després, per la mort d'un entranyable home de Granollers mort per la ferida infectada que es va fer amb un os de pollastre.
Em vaig prendre la vacuna del tifus per anar al Marroc. No sé si va ser la vacuna o les aigües d'allí, però una mica fluix de ventre sempre anava. La cosa no va passar d'aquí. I es va corregir quan vaig beure tota l’aigua esterilitzada amb l'aparell d’ultraviolats Steripen. De la vacuna de la tuberculosi només puc dir que si no te la posen no fa cap efecte. La meva mare dubtava de si fer-me-la posar o no. I la va refusar poc abans de fer entrar a casa, quan jo tenia 5 anys, una minyona que feia olor de sang i que a mi em semblava tan sincera com qualsevol ploraire a sou. Vaig agafar la tuberculosis d'ella, ja que anava vomitant sang per les habitacions. I vaig haver d’estar 4 mesos al llit i 2 anys medicant-me. I encara ara, 50 anys després, els de la medecina quàntica em troben restes de la medicació. Fa poc m'he posat la vacuna de la pulmonia. Me'n va parlar primer una veïna de més de 65 anys. Després, he sentit a dir que els metges de l'hospital de Sant Pau la recomanaven a una cosina també afectada d'hipotiroidisme o a mi mateix els de l'hospital de Belvitge. En canvi, al CAP que em toca no hi va haver manera que me la recomanessisn i, menys, que me la posessin. Deien que no en tenien, que no els en servien. Però també deien que només en tenien per a gent de més de 65 anys. Després d'haver-me-la comprat (Pneumovax-23) i posat jo mateix estic tranquil i sembla que ara els refredats no evolucionaran cap a pulmonia com ha pasaat els tres darrers anys .
El futur de la cura del càncer sembla estar en les vacunes. O almenys és el terreny en el que més s'investiga. I pel que fa a la sida, m'han dit a l'Hospital Clínic et posen una autovacuna que te la cura. Però com que dóna molta feina, i no s'hi pot guanyar diners, no ho fan públic.
Igual que el capital dels personatges de les grans fortunes que uns pugen i les altres se’n van, la credibilitat dels establiments sanitaris anirà així. Jo ja no sé si creure'm els resultats de les anàlisis dels laboratoris Echevarne, fundats per un amic del meu avi. Un dia m'enviaven els resultats d'una extracció de feia un any. L'altre, m'enviaven uns quants resultats menys els que més necessitava, els paràmetres del tiroides.
Per acabar, em pregunto si l'home que una vegada va a anar a la farmàcia a Berga i, a la vista dels resultats de l'anàlisi, li varen engegar, creient que la mostra era de la seva dona, que sí que estava embarassada, em pregunto si aquell home podria confiar més en aquells laboratoris per més optimisme que arrebossés la dependenta que alegre li anava com anunicant la notícina: Sí, sí, que està embarassada! (com felicitant-lo).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)