PINTADES / GRAFFITI

Almenys, quan el doctor Joan Clos era alcalde de Barcelona, hi havia una política que afavoria la retirada dels graffiti de les façanes. Ho feien els serveis de l'ajuntament. Bé, i gratis. Ara, amb el qui diuen que exerceix d'alcalde, en Jaxier Trias, el que sembla que s'afavoreixi són les pintades. Segons els serveis del 010, només les retiren si hi ha un escrit amenaçant o ofensiu. Alguns veïns diuen que sí han vist desaprèixer escrits a les parets contra els mossos, la policia, o d'altres autoritats amb frases com ara "Mossos hijos de puta". Si no és una amenaça, aleshores cobren 90 euros mínim, i 90 euros més per cada hora que passin de més. Una parenta (consogra) d'en Trias té pintades a la façana de la casa on viu prop la Via Augusta; i allí s'han quedat. Un consell als que fan pintades, i que afavoriria el turisme, és que facin pintades amenaçadores contra les nacionalitats estrangeres, del tipus "Guiris iros a la mierda" "Yankees, go home". Així, els serveis municipals les retirarien sense fer pagar els propietaris. I els turistes veurien una Barcelona neta.
El cas és que el dia 9 de març de 2013 han aparergut pintades, fins i tot a edificis catalogats, a unes deu façanes del carrer major de Sarrià. I, en teoria, suposo que cal permís de treballs en la via pública per a retirar-les, i seguir un determinat protocol de normes de seguretat. Però el més còmode, tot i que no el més ràpid, seria fer-les retirar al servei municipal.
En temps de l'alcalde Clos, però, no totes les pintades eren retirades. Potser no llevaven totes les amenaçadores com aquella que deia: "Ernest Lluc: cerdo. ETA mátalos". Aquesta l'ha anat desdibuixant la pluja i el temps.
De graffiti n'hi havia ja en l'època dels romans. I de pintades fins i tot en feia en Jordi Pujol quan demanava que els bisbes de Catalunya fossin catalans, per exemple. Però, suposo que deu haver-hi una mena de moral no escrita respecte als llocs adients per a cada cosa. En tot cas, finalment, puc donar les gràcies als serveis de l'ajuntament, perquè avui dia 13 de març de 2013 ja han esborrat almenys la pintada a l'edifici modernista catalogat. Em diuen que una altra vegada truqui al 900 226 226, al telèfon del civisme.
Suposo que les pintures antigraffiti tenen algun inconvenient, però, donada la intensitat de les pintades, ja comença a ser un inconvenient menor. Alguns veïns rebutgen els arranjaments dels serveis municipals perquè a vegades no encerten gaire el color de la pintura amb la que tapen els graffiti.
Hi han estudis sociològics que relacionen la proliferació de graffiti amb un excés d'urbanisme o de construccions. Potser la solució seria plantar lianes com ara l'heura que s'enfilessin i tapissessin les façanes. Seria facilitar l'escalada de rates i formigues. Les rates, amb una franja de rajoles de València ja quedarien frenades, però quan no hi hagués heura. 
Aquí sota, un exemple de graffiti per fora una botiga de bicicletes (15 agost 2014).

Blog tècnic sobre rehabilitació de façanes (de l'aparellador Gabriel Palou)

GRUA MUNICIPAL

El primer dia que vaig agafar el cotxe (del meu avi) per anar a la Universitat de Barcelona el vaig aparcar a la plaça del Dr. Letamendi.  Al tornar de les classes ja no hi era. El dipòsit municipal no era molt lluny i la multa que calia pagar per a recuperar el cotxe era poca cosa, com ara 500 pessetes. I vaig estar anys sense agafar el cotxe per anar a la Universitat.
Ara les coses han canviat molt i suposo que el dipòsit deu estar lluny i la multa deu ser molt grossa. Però penso que les noves tecnologies podrien infiltrar-se en la gestió municipal de la grua que retira els vehicles. I més tenint en compte el bon tarannà de l'actual alcalde. Si algú s'ha trobat a punt de creuar una cadena que els bombers han llevat per deixar passar els vehicles cap a fora i cap a dins (provisionalment) d'una zona incendiada, sabrà que els mossos i els bombers només veient la matrícula d'un cotxe saben a quin telèfon mòbil han de trucar per avisar d'un succés perillós. Per exemple, que calgui reitar-se ràpidament de la zona perquè el foc hagi avançat molt. De la matexia manera, en casos en que un cotxe no sigui urgent de retirar-lo, podrien avisar per un SMS a l'amo. I donar-li temps per a retirar-lo ell mateix, carragant-li una mòdica quantitat com a advertiment per a que no torni a deixar el vehicle allí. I esperant un temps prudencial, com ara 5 minuts perquè l'amo pugui retirar el cotxe. Ja que la grua sol tenir preferència pels cotxes cars, és d'esperar que sengles amos disposin de telèfon mòbil. Crec que tècnicament aquest procediment és millor que l'actual. Ara, des del punt de vista legal o polític les coses sempre són més complicades i costen de moure. Una qüestió legal i política més fina és la de decidir el protocol municipal quan hi ha un animal dins el cotxe. Quan el que hi ha és una persona molt incapacitada o un nadó, aleshores les denúncies van per la via de l'abandó i el nadó o la persona incapacitada va a parar als jutjats.  
Quan algú de bona fe comunica a la guàrida urbana que hi ha una moto abandonada al carrer que sembla robada, ningú s'espera trobar-se amb els problemes que es troba. Sembla més delinqüent qui avisa que qui roba. No sé si el que esperen la guàrdia urbana és fer-se amb les peces que puguin quedar per vendre-les, com feien alguns agents amb els cotxes que anaven a parar als emirats àrabs. Els era molt fàcil agafar el cotxe i no posar al terra el triangle avisant que se l'havien endut. Però tot això, gràcies a Déu, ja és aigua passada, i esperem que no torni a passar.      

PRESONS

Suposo que no se'm titllarà d'egoïsta si em preocupo pel benestar dels presoners. El que m'espanta més de les presons de Barcelona (i voltants) suposo que no és el que espanta a la majoria. A mi m'espanta, fins el punt que preferiria suicidar-me a entrar-hi, el fum del tabac. De què em serveix que reservin un 1% de les cel·les a no fumadors, quan hi ha comunicació de l'aire entre elles? Suposo que ja a la Constitució (art. 25) la reinserció social hom la deu entendre com la complicitat compartida del fumar junts. Suposo que Confuci hauria afegit ara a allò de que "els cavallers quan es reracten d'un error ho fan amb fets i no amb paraules" això altre de "ni tampoc fumant-se un paquet de tabac".
Una pena oculta és que es llença molt de menjar que els presos no s'acaben. I es podria aprofitar per a alimentar a pobres, als quals no se'ls dóna l'oportunitat, com fan moltes grans superfícies, de recuprar-lo al carrer.

VOLTANTS DELS HOSPITALS

Hom suposa que un hospital és un centre dedicat a recuperar la salut dels qui hi entren. I que els qui hi treballen s'esmercen en aquesta tasca. Mirant la gent del voltant que es queden aturats davant la porta a "treballar intensament" (és a dir, a fumar), mentre les portes queden més o menys temps obertes, no m'ho sembla tant. Hi ha racons, com ara les sortides d'emergència, darrera els quals, i deixant també la porta oberta, el personal sanitari s'atura a "treballar". Potser seria més entenedor facilitar recipients amb sorra a una determinada altura (1 metre aproximadament) perquè s'hi aboquin les burilles enceses. I aquests recipients haurien d'estar prou lluny de les entrades. Una altra olor que domina algunes zones internes és la de cafè torrat. No recordo aquesta olor, però, ni als hospitals francesos ni als italians. I és que aquí es "treballa" més. Segur. Després hi ha la qüestió dels accessos per a minusvàlids. Sovint es veuen cotxes, o motos, o camions, o les mateixes ambulàncies aparcades on precisament impedeixen el pas de les cadires de rodes per accedir a l'entrada principal. A vegades les petites obres al carrer deixen unes rases minúscules o petits graons que dificulten força el pas de les cadires de rodes. També poden haver-hi barreres abaixades, muntanyes i rampes sobtades a les voreres, i cagades  de gossos molt escampades i seques, que embruten el pneumàtics de les cadires de rodes. L'espectacle més dantesc, però, són les voltants de l'hospital de Bellvitge, un dia de pluja. Allí s'hi pot veure quatre dits d'aigua bruta vomitada per les clavegueres i, en una bona extensió, solcada pels zeladors que transporten en neveres obertes fetges o altres vísceres humanes per a ésser trasplantades. D'acord que els voltants d'una casa no tenen perquè reflectir del tot l'essència de la casa, però entre tots podríem fer una mica més agradable els voltants d'algunes clíniques i hospitals. O, sinó, almenys recomano a qui vulgui o hagi d'estar-se uns dies internat, que primer esbrini com és l'atmosfera externa i interna de l'hospital.      

WC PÚBLICS

Als hospitals i als grans centres esportius sol haver-hi lavabos adapats per a persones amb mobilitat reduïda (en cadires de rodes) i també plataformes per a canviar els volquers dels nens petits. Al costat de la tassa del wàter (adaptat a minusválids) hi ha una barra que pot caler estirar cap enfora per a poder-la posar horitzontal.
Fa molts anys hi havia lavabos públics a les places principals. Ara crec que l'ajuntament de Barcelona confia més en el serveis dels bars per a atendre els vianants (vegi's web al final). L'ajuntament posa aquest assumpte en mans de la societat civil. L'esperit socialista, doncs, va minvant i augmenta l'externalització i lliberalització.
http://tasalocales.wordpress.com/2012/10/17/los-bares-de-barcelona-con-terraza-deberan-hacer-obras-para-adecuar-sus-lavabos/
Qui hagi sentit la urgència d'orinar mentre va caminant per la ciutat haurà patit una mena de tortura. I especialment quan no coneix ningú pels voltants. Ja sé que hi havia grans rics àrabs que a la clínica del Dr. Barraquer no sabien que no era correcte defecar en un racó de l'habitació. I ja sé que hi ha qui aprofita per orinar en qualsevol paret una mica a l'ombra o entre contenidors de deixalles. Un raconet entre les males herbes d'un descampat pot ser, si no et veu cap "autoritat", un alleujament molt d'agrair. El que no sé és si encara pels voltants de la Plaça Reial alguns inquilins llencen el contingut dels orinals pel balcó. Crec que al barri de la Ribera va ser una parenta de ma mare (la tia Paz Bellido) qui, a primers de segle XX, va promocionar que s'hi posessin lavabos als pisos, i escales, no de gat sinó d'obra, per pujar-hi. Però fins no fa massa alguns sagals que rondaven pel barri preguntaven, quan anaven a casa d'algú altre, on era la paret de pixar.
Hi ha algú que dins el cinema, per no aixecar-se, orina dins l'ampolla de beguda que acaba de buidar per la boca. I no és pas mala idea, des del meu punt de vista, tenir una ampolla de coll ample, d'aquestes que serveixen per a fer barreges de proteïnes o còcktails, per exemple, a punt per una urgència. Anant carregat, o amb la bicicleta, esperant el tren hores i hores, pot arribar la urgència. No deu ser legal, però almenys és el menys nociu per a la higiene dels voltants de l'andana.
Els puritans extrems arriben a prohibir orinar al mar mentre es neda.
http://andaluciainformacion.es/huelva/237015/750-euros-al-que-pillen-meando-en-el-mar-de-las-playas-de-lepe/
Deuen estar molt ocupats els inspectors sanitaris si volen dur a terme una inspecció a fons. No veig massa diferència entre orinar al WC de casa, que avia al final cap el mar el seu contingut, o orinar directament dins l'aigua del mar. Una altra cosa seria orinar des de dalt del trampolí enlloc de a dins l'aigua de la piscina. Però les dues coses no tenen gaire excusa quan molt a la vora les piscines solen haver-hi lavabos.
Ja fa alguns anys que la majoria de propietaris de gossos recullen les deposicions dels gossos a les voreres, amb ajuda d'una bossa de plàstic. Les àrees per a defecar-hi els gossos han tingut poc èxit degut a que, quan hi van, solen agafar fongs a les potes.
És molt pesat netejar els pipins i les caques dels gossos habituats a fer les necessitats a les terrasses, i després a les voreres. Però, en tot cas, netejant-ho amb aigua i desinfectant (per exemple de la casa Codina, que es compra a Químics Dalmau del carrer Villarroel) arriba a fer-se net. En canvi, el fums dels cigars, que fumen alguns puritants que tenen fòbia als pipins dels gossos, embruta els meus pulmons. I qui els neteja els meus pulmons? A mi em costa molts més diners els medicaments i l'oxígen per a descontaminar-me del fum del tabac, que no pas netejar la vorera de casa, i això que pipins no n'hi falten, i a vegades caques tampoc.
Crec que els lavabos antics es varen retirar perquè les autoritats religioses deien que eren un niu de pecat. Devien ser les mateixes autoritats religioses que varen fer empresonar una setmana el Sr. Santiveri Piniés per promocionar un estri pecaminós (el que ara en diem dutxa). Hi ha cabines petites molt modernes ara que admeten monedes de 50 cèntims d' euro. Però ben poques.Algunes són propietat de TMB, d'ús exclusiu per als conductors d'autobusos.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/vateres-publicos-diseno-1641575

N'hi ha molt pocs de WC públics a la ciutat de Barcelona.

ERRORS ALS INFORMES MÈDICS I ANALÌTIQUES

Tot i el gran prestigi del sistema sanitari català, darrerament hi ha un error que seria fàcil de corregir. Hi ha persones que reben analítiques i informes mèdics d'altres o bé d'elles mateixes però d'una data molt desfasada respecte a la darrera extracció de sang o d'altre probes de les quals espera el resultats. Algunes vegades ni les enfermeres, ni els metges, ni els pacients s'adonen de l'error. Es dóna el cas de pacients que reben un tractament d'un altre persona i que al final li acaba fent mal. La manera de corregir-ho pot ofendre la sensibilitat tipogràfica d'alguns experts, però jo proposo simplement subratllar sempre el nom del pacient i la data a les analítiques.

SEMÀFORS , VIANANTS i CICLISTES

Potser, si l'estat cobrés un impost de vorera, els cotxes no tindrien tanta preferència sobre els vianants. Però, no cridem el mal temps, i esperem que algun tècnic coordini millor els semàfors, sense haver d'anar a recórrer les autoritats de Brussel·les, com es va haver de fer per al Passeig de Gràcia, arran d'alguns accidents mortals. Mentrestant, m'adhereixo a la insubmissió general dels vianants a l'hora de creuar el carrer. Més val saltar-se la llei i seguir viu que no pas morir sacrificant-se per seguir una llei que els altres no segueixen. Però cal ser murri i no fiar-se massa dels vianants del davant, perquè a lo millor passen ben justos abans que no passin els vehicles que hom no veu encara.

Durant molts anys a Barcelona ciutat no hi va haver accidents mortals. O almenys això em deien cap els anys 1970s. Havien estat famosos els dels tramvies (com ara el que va implicar Antoni Gaudí). Després, els dels autobusos ja es varen tapar més, com els del trambaix, en els anys recents. Segons les estadístiques recents, els vianants més afectats pels accidents són la gent gran (més de 60 anys), i especialment a la tarda i al vespre. accidentalitat a Barcelona

CIVILITZACIÓ DEL TRÀNSIT.  Era cap els anys 1970s que vaig ser a Madrid. No recordo perquè. Potser per unes oposicions o per un treball de fi de carrera. Allí, els cotxes en allau es passaven els semàfors en vermell sempre, excepte els dobles (que indiquen contra-direcció), i només s'aturaven quan el semàfor es posava verd. Però, és clar, ara, pobrets madrilenys, ara allí ho neguen tot, com si fossin bojos desmemoriats. Crec que a Màlaga passava el mateix. I a Tànger, on gairebé no hi ha semàfors, creuar el carrer és jugar-se la vida. Sovint hi ha atropellaments allí, donada l'alta densitat de circulació de cotxes i la gentada que va a peu pels carrers. Automàticament hom pensa "Al·là agbar" abans de creuar, per si de cas.


POC TEMPS PER CREUAR. Creuar la Diagonal a peu requereix estar en bona forma si volem passar tot l'ample en verd. Per fer-ho d'una tirada,  cal córrer bastant, almenys als trams més amples, que són molts. Anant a peu, a pas normal, només podrem fer-ho parant al mig del segon lateral. Hi ha persones que coixegen, i es troben a mig passar la part central amb el semàfor que ja ha canviat a vermell. Aleshores els cotxes o les motos van tocant el clàxon com si les personesque caminen fossin animals poc intel·ligents que destorben el pas.

CARRER DEL COMTE D'URGELL. Pujar el carrer d'Urgell pel carril bici, en bicicleta, pot ser molt perillós perquè en alguna cruïlla, tot i tenir verd per a bicicletes, els cotxes creuen com tenint preferència. Deu ser que algun semàfor no va bé. I al mateix carrer del Comte d'Urgell, a les cruïlles a la vora l'avinguda de Roma, per molt que els ciclistes fem sonar el timbre, ens veiem ja abocats sobre els vianants que creuen en vermell. En general són gent gran, força sords, que creuen amb el semàfor en vermell, i que només miren si pugen cotxes, però no es fixen que també hi ha un carril bici per on poden baixar bicicletes. Un timbre més potent no seria legal, per no estar homologat. Potser caldria posar avisos a terra per veure si se'n fan el càrrec de que hi ha perill creuant amb el semàfor en vermell, tot i que no vegin cotxes pujant.

CARRER DE NUMÀNCIA. Al lateral de baixada de Numància, per sota la plaça de Carles Riba, el canvi de verd a vermell per a vianants i ciclistes és tant ràpid que anant en bici de pressa i començant a creuar amb el semàfor verd no dóna temps a acabar de creuar l'asfalt. Les motos piten aquí també, i els conductors deuen creure que els vianants i ciclistes han començat a creuar amb vermell. Ells tenen el semàfor en verd o en carabassa intermitent.

ANTIGA PLAÇA BORRÀS (RONDA DE DALT / VIA AUGUSTA). Creuar a peu la Ronda de Dalt (abans Avgda. General Vives) des de l'Avgda. de Vallvidrera cap al carrer d'Isaac Albèniz, pel que havia estat la plaça Borràs, requeria, si volíeu fer-ho d'una sola vegada, a bé saltar-se el primer semàfor en vermell, o passar corrent. I això que el tram és només de 17 metres. La solució que l'ajuntament ha posat és eliminar el pas de vianants, tot i impedint creuar la via mitjançant unes barreres o baranes d'acer inoxidable a banda i banda del capdavall de l'avinguda de Vallvidrera (antiga avinguda de Sant Carles). Per altra banda, al creuar el vial del Sud de la rotonda Via Augusta/ Ronda de Dalt com a vianants, quan se us posa el semàfor verd, veureu que els cotxes que venen de ponent, per la Ronda de Dalt (des de diguem el Llobregat) no s'aturen al girar cap avall, tot i tenir, en teoria, que cedir-vos sengles conductors el pas. El semàfor per als vianants abans es posava verd al mateix temps que el dels cotxes per l'avinguda del general Vives. Recentment triga més, per deixar passar uns quants cotxes. Però, si hi ha molts cotxes, poden anar passant sense contemplacions l'un darrer l'altre fins que el semàfor se us posi vermell. La solució seria posar més semàfors intermitents carabasses, i més potents, per advertir els conductors despistats - n'hi ha que ni tan sols miren el que tenen davant mentre condueixen- o pintar les ratlles del pas de vianants normal amb ratlles alternant el vermell i el blanc. També es podria posar un rètol de pas de vianants, d'aquells blaus amb el perfil d'una persona creuant un pas de vianants en blanc sobre blau, i amb llums carabasses intermitents a les cantonades del rètol, com el que hi a l'avinguda dels Països Catalans a Esplugues abans de la Nestlé. Hi ha conductores que es pensen que perquè han passat la Ronda en verd, tenen en dret de baixar per la Via Augusta, sense contemplacions, com si el semàfor carabassa intermitent no fos cap avís de prudència o que tenen que cedir el pas als vianants. I ja em fan dubtar de si els cotxes sempre tenen preferència sobre el vianants, que haurien de limitar-se a facilitar-los el pas en qualsevol circumstància. Crec que alguna conductora megalòmana ho creeu així.

ESTACIÓ DE SANTS. A la zona de l'estació de Sants, tampoc podrem creuar d'una tirada els 28 metres de la calçada entre el carrer d' Enric Bargés i la plaça dels Països Catalans, que ve a ser esplanada davant l'estació. Gairebé és més segur allí creuar a peu amb el semàfor en vermell (quan no passin cotxes) que no pas en verd (quan en creuen molts i molts i més).

EL TRAMBAIX. Com a contrapunt final, hi ha (o almenys hi havia) algun semàfor a l'Avgda. del Baix Llobregat entre Sant Joan Despí i Esplugues (gairebé cantonada carrer d'Àngel Guimerà) que en teoria ha de canviar quan algun vianant demana pas prement un botó. Però jo he esperat un quart d'hora i el semàfor no ha reaccionat. És a la zona per on passa el Trambaix.



SOLUCIONS GENERALS. Una solució per a fer més visibles els semàfors per als conductors, seria pintar els postes que els sostenen amb franges vermelles i blanques. Normalment estan pintats o bé de gris o bé de groc (que amb el temps es va fent grisós). No sé si seria més fàcil pintar les franges o enganxar-hi una enganxina amb franges horitzontals alternes blanques i vermelles a l'estil de les porteries de futbol sala. Almenys es podria provar de fer-ho als semàfors que menys respecten els conductors. Entesos? I si no, pintar-los de blau molt clar. No sé, qualsevol cosa per fer-los una mica més visibles. I això ho penso, tot i sabent que la teoria general és que si els pals es pinten de forma vistent diuen que els conductors miren els pals i no els llums dels semàfors. Potser era així quan els llums eren dèbils.



I una altra solució seria pintar les ratlles del terra vermelles i blanques alternant-se, perquè els conductors s'hi fixin més a l' hora de creuar un pas de vianants.
També hi ha l'opció de sincronitzar els semàfors de manera que en un moment donat es posin vermells tots els semàfors per a conductors i verds tots els semàfors per a vianants. Així s'evitarien els accidents que passen quan els vehicles passen amb carbassa intermitent i els vianants en verd. I no sempre són els vianants els qui reben. Un motorista o un ciclista poden frenar massa sobtadament al veure creuar un vianants en aquella situació i caure de la moto o de la bicicleta.
 
Finalment, em sembla una broma de mal gust treure la sincronització dels semàfors el mes d'agost a gran part de Barcelona. Diuen que és per evitar velocitats exagerades. Però em sembla que hi ha d'haver algun altre sistema de sincronitzar-los perquè els cotxes puguin anar avançant a velocitat adient i es trobin amb el semàfor en vermell si van massa de pressa.