ESQUENES D'ASE PER ALENTIR EL TRÀFIC

Alguns en diuen guàrdies tombats. Són aquests ressalts enganxats a l'asfalt perquè els vehicles vagin més a poc a poc al passar-hi per sobre. Hi ha carrers on aquesta esquena d'ase va enganxada a tot l'ample de la calçada. Però en d'altres, com ara al carrer Major de Sarrià, més avall de la cruïlla amb el carrer de l'Institut Químic, només cobreixen la part central. D'aquesta manera les motos passen  més a prop de la vorera. Si algú hi camina amb els colzes oberts, i la moto té retrovisors que se separen del manillar força, això podria resultar en un accident. Sembla que en aquest punt hagin fet com en d'altres on poden aparcar cotxes, però aquí des de fa molt de temps que no s'hi pot aparcar. Fa poc varen canviar les planxes de l'esquena d'ase, però malauradament no se'ls va ocórrer podar-les a tot l'ample (com es veu a la foto de baix), fins vora les voreres (com es veu a la foto de dalt).

Vora Barcelona a la pista suposadament forestal però que no discorre per cap bosc a Sant Just Desvern, vora la riera, entre Can Marlès (Merlers, Merlès) i el pont de Can Pedrosa hi ha una mena de nervis de formigó travessats per alentir el tràfic. Fan uns 65 cm en secció sagital i uns15 cm d'altura. Però l'estat de la pista, entre Can Vilà i el pont és tan execrable que alguns cotxes rasquen la panxa o fan malbé alguna peça quan passen per allí, ni que sigui a 2 Km/hora. L'excusa que posen els de la Diputació és que allò és camí forestal del Parc de Collserola. Però precisament entre Can Merlès i Can Vilà, que és el tram de Parc, el camí està asfaltat, i si bé allí les esquenes d'ase són enormes, passant-hi a 2 Km / hora crec que els cotxes no es fan malbé al passar-hi. En canvi, al tram que és fora del Parc, entre Can Vilà i més avall dels vivers Isart, el terra té uns sots ben notables, a més i sovint a la vora dels nervis de formigó travessats. A més de als vivers, el mal estat perjudica als clients de la hípica de Can Vilà i als del restaurant de Can Carbonell. Fa ràbia passar per allí anant amb el cotxe una mica carregat (dues persones dins) i sentir la fressa del cotxe fregant el terra. I no sóc l'únic que se'n queixa. El mal estat d'aquesta pista recorda molt al de la carretera entre Sant Feliu de Llobregat i Santa Creu d'Olorda passant pel costat de la fàbrica de ciment. És del tot desaconsellable fer-la en cotxe. La pista de Sant Just (el Camí de la Muntanya) per als autocars també és del tot desaconsellable. Els qui duen nens a l'escola d'hípica haurien de deixat-los abans del pont de sota Can Pedrosa.  

Ordre del FOM /3053/2008, de 23 de setembre: instrucció tècnica per a la instal·lació de reductors de velocitat i bandes transversals d'alerta en carreteres de la xarxa de carreteres de l'Estat.


Per als qui van a peu la pols del camí els ha de molestar, com als ciclistes, quan passen cotxes i no ha acabat de ploure. També les plantes del viver se n'omplen vora el camí.
A sota de tot, imatge de Street View de l'estat de la pista de Sant Just l'agost del 2015 recent arranjada. El terra tou sembla que només es va premsar en la direcció longitudinal i que tenia massa poca grava. Els pendents no estan preparats per a evacuar l'aigua de pluja torrencial. L'esquena d'ase hauria de tenir com a mínim 60 cm d'amplada  en sentit longitudinal, i 7 cm d'altura com a màxim, i té una amplada en sentit de la circulació de menys de 20 cm i una altura  de 15 cm. Cal suposar que si la Diputació és que sufraga les despeses de manteniment aquesta via o travessia és competencia estatal.
Abans, diverses imatges del Camí de la Muntanya, vora la Riera de Sant Just Desvern. En algunes s'hi veuen les rascades dels cotxes.

ATROPELLATS PEL TREN AL PAS A NIVELL DE MONTCADA I REIXAC

A Montcada i Reixac, sota la línia Barcelona-Manresa, hi ha un petit túnel, a la zona de l'estació del tren, que facilita el pas de vianants. És un túnel estret, que sembla copiat d'una atracció de les de terror, però fa el seu servei. Més cap a mar hi ha un altre petit túnel per a cotxes.
El pas per sota la línia Barcelona-La Tour de Querol és per a cotxes i vianants, que passen amb força comoditat per sota (per l'asfalt o per les voreres, respectivament).
En canvi, a la línia Barcelona-Port-Bou, els passos a nivell tot i que semblen més acollidors, a la realitat, són terrorífics. Hi han mort unes 165 persones creuant-lo. El temps d'espera, recentment, s'ha escurçat una mica. Fa uns anys, era d'uns 5 minuts. I, és clar, la gent s'impacientaven i creuaven amb la barrera abaixada. Era desesperant veure algun iaio que, a mig creuar el pas a nivell, es quedava aturat per rascar-se l'esquena una bona estona.
Els veïns han protestat un munt de vegades a nivell municipal. Però, la competència és del ministeri de Foment, d'Espanya. Els veïns demanen que quedi tota la via soterrada. És una obra molt cara. Aquí els polítics, més que posar pals a les rodes, hi posen cadàvers. Perquè volen evitar una solució tècnica mínima i tant fàcil de fer com els túnels que creuen l'altra línia. Ho boicotegen amb l'amenaça de la persecució judicial. Perquè només és legal allò que Foment autoritza. Tècnicament, seria tan fàcil fer els túnels que jo mateix els podria fer (almenys per a vianants). D'altra banda tenen diners com per perdonar deutes nacionals a Argentina i a Cuba d'uns 4000 milions d'euros en total. O poden dedicar-los a projectes molt menys urgents.
Una solució aquí seria avisar, com fan alguns semàfors, dels segons que faltessin perquè el tren passés per la via sobre el pas a nivell. Però l'avís podria fallar. Algunes vegades fallen.
Una altra solució, de caire més penitenciari, seria posar una barrera mòbil infranquejable només quan estigués tancada.
Una altra solució seria dotar el pas a nivell d'un pas elevat. Aquí podria passar com a Castelldefels, on alguns, per estalviar-se temps, creuessin per la via enlloc de pujar escales o rampes.  
¡Tants rètols anunciant els morts a les carreteres en panells lluminosos arreu de Catalunya, i no en posen cap en aquests passos a nivells tant amablement truculents!

FUMS DE GASOIL DINS ELS HABITATGES

L'hospital CIMA és al carrer de Manuel Girona nº 33, a la cantonada amb el carrer d'Eduard Conde. L'ala del subterrani que va cap el Sud es dedica a laboratoris, atenció a les urgències, i sobre tot, a sala d'espera per a les proves amb raigs X. Hi ha una petita escala que baixa des de l'esplanada de davant l'hospital a aquesta ala del subterrani, i també a l'aparcament. Per arribar a l'aparcament cal franquejar tres portes metàl·liques. Però, com que cap de les portes té molla per tancar-se automàticament, el normal és que les tres quedin obertes durant l'horari d'atenció al públic. Baixant el primer tram d'escala a l'esquerra trobem de seguida una altra porta de vidre, que s'obre amb un sensor, automàticament, quan ens hi apropem, tant des de fora com des de dins. És normal que per dins el passadís ample del soterrani hi passin molt sovint usuaris i personal de l'hospital. I, cada cop que passa algú, la porta de vidre queda oberta durant cosa de mig minut. Com que les tres portes de l'aparcament estan obertes, els fums del gasoil dels cotxes passen a envair aquesta ala, especialment cap a la dreta al fons. El resultat és que algú sensible a això, després d'estar una hora esperant el torn, pateixi dolors a la pleura durant una setmana. Però el més curiós és que les assistentes que atenen el personal als burós de l'ala dreta tenen una agilitat mental força retardada. Jo diria que no és culpa d'elles, sinó de la intoxicació dels fums. Veurem si en el futur pateixin problemes com ara càncer de pulmó, de pell o d'encèfal. La solució a aquest problemes és molt fàcil. Posar una molla a alguna de les tres portes que donen a l'aparcament. A més, crec que en cas d'incendi convindria que no hi hagués tant tiratge pels fums, ja que el foc s'escamparia per aquesta ala de l'hospital. De pressupost, a la vista del nou edifici que està acabat de fer, no en deu faltar per gastar-se 20 euros en això. Vaig queixar-me'n a la central de l'empresa a Madrid. Varen dir-me que li ho dirien al gerent de Barcelona. Però passen els mesos i la cosa continua igual, excepte algun dia que dóna la casualitat que algú ha deixat alguna porta del garatge tancada, i aleshores allí a baix es respira com a la glòria. I és una llàstima que aquesta deixadesa del gerent embruti el bon fer general del personal sanitari que jo titllaria d'excel·lent.

A la gran sala de conferències del Cosmo-Caixa (Museu de la Ciència), algun cop he notat a partir de mitja sessió, com venia un aire malsà. Segurament venia del bar. No sé com es comuniquen els dos recintes. Però la invasió es va notar, a les darreres files de dalt, sobtadament. Les cuines grans van amb gasoil. De veritat que són molt interessants les conferències al Cosmo-Caixa, però com que per dues vegades va passar el mateix, m'abstinc d'anar-hi.  

Per altra banda, a la Casa Orlandai, vora l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (estació de Sarrià), també passa una cosa similar, si bé més intensament. A fora hi ha la zona exterior de bar, amb taules, cadires i fumadors. L'entrada a l'edifici queda intermitentment barrada per una porta de vidre d'obertura automàtica. Entrant, a l'esquerra queda la zona de bar interior, sense cap porta que li barri el pas. D'allí dins el bar interior es nota que en surt una ferum com de cuina de gasoil. Entrant per la porta principal endavant hi ha una porta de vidre d'obertura manual que l'empleada del taulell de recepció té cura en mantenir oberta. Així la ferum de gasoil puja a totes les sales dels pisos superiors. Hi ha moltes vidrieres al primer i segon pis, però crec que durant mesos i mesos ningú obre les finestres. Fins i tot els de nas menys sensibles noten a l' entrar un aire viciat. Jo el primer cop que vaig estar cosa de dues hores assistint  a una conferència sobre l'enginyer americà Pearson, al segon pis, vaig quedar toca durant cosa de mig any. Dies abans havia fet el circuit de la Vall de Sant Just que acostumo a fer, en una hora i cinc minuts. Em va costar mig any en tornar a fer-lo almenys en una hora i deu. Quan ho intentava el feia en una hora i tres quarts. I això per no mencionar el mareig i els dolors a la pelura que vaig patir durant una setmana.  Finalment, no m'estranya que alguns treballadors, com ara en Marcel Oliveres, fill de l'Arcadi Oliveres (dirigent de Justícia i Pau) agafin càncer treballant en recintes amb aires malsans. Ell treballava al bar de la Casa Orlandai.

Enyoro les condicions dels refugiats sirians a la frontera amb Macedònia, perquè allí l'aire deu ser molt més sa que no pas el d'aquests sales publiques de Barcelona. Jo més d'un cop no he pogut dormir en un hotel o en un alberg per les olors malsanes, i en canvi a la intempèrie poc o molt sí que sempre he pogut dormir.

Per als que sembla que siguin imbècils a l' afirmar que a l'exterior no passa res, els recordaria el gas mostassa, que em sembla que feia molt de mal a l'exterior també.

I no és que a tot arreu trobi l'aire malsà jo. Fa pocs dies en una reunió convocada per l'ajuntament de Barcelona a Can Lledó (avinguda de Vallvidrera nº 9) durant dues hores i després de sortir-ne no vaig notar res nociu.  

MOTORISTES: PROTECTORS LATERALS A LES CARRETERES PERQUÈ NO S'HI MATIN ELS MOTORISTES

 guarda-rail clàssic

guarda-raíl protegit amb fusta

detall de la protecció de fusta

No sé si la protecció de fusta per als guarda-rails és la òptima,però segur que és millor que deixar els guarda-rail sense protecció. Un pas intermedi és posar més barrera sota la barana, per evitar que els motoristes, cas de relliscar, no s'estampin contra els pals verticals. En tot cas, els dos sistemes són complementaris. I al protecció de fusta quedaria molt estètica, per exemple, a les carreteres asfaltades del parc de Collserola. 

guarda-rail amb protecció a la base

garda-rail folrat de fusta al capdamunt del carrer Carròs (Collserola/ Barcelona)

Diagonal / Ronda de Dalt

Sortint en cotxe per la Diagonal direcció cap el Llobregat trobareu a la dreta una indicació (rètol blau) cap a la Ronda de Dalt. El que no diu el rètol és que el segon rètol (sota la Ronda), indicant direcció a la Ronda de Dalt cap a la dreta, només cal seguir-lo si vas en direcció cap el Llobregat. Si ho fas, i si després vols retornar, un cop agafada la Ronda (punts magenta) cap a Barcelona, pots fer-ho, però no et pots incorporar als carrils de la Ronda de Dalt direcció cap el Besòs, perquè un munt de fites mitgeres ho impedeixen. El rètol que indica "Ronda de Dalt" hauria d'indicar "Ronda de Dalt direcció Llobregat". I el que indica "Esplugues" hauria d'indicar "Esplugues, Ronda de Dalt, direcció Besòs". L'alternativa per agafar la Ronda der Dalt direcció cap el Besòs (cap a llevant), és la que he marcat amb ratlles verdes a la foto del Google earth.

SENSIBILITAT QUÍMICA

Intoxicacions a la llar
La malalia és un estat, normalment reversible, intermedi entre la salut i la mort. Jo crec que no cal un certificat mèdic ni un estudi científic per saber que estem malalts, ni esperar a que els familiars estiguin d'acord en el veredicte. La sensibilitat química múltiple ha estat, fins i tot des del punt de vista mèdic general, motiu d'escarni i ridiculització. Culpabilitzar la víctima és una estratègia d'una noblesa molt dubtosa. Com a víctima cal no fer absolutament cap cas de l'escarni i, potser quan no hi ha més remei, caldrà prendre alguna represàlia esporàdica perquè els agressors es facin una mica la idea que ells tampoc són immunes a tot mal químic. A dalt, l'enllaç du a una publicació en castellà d'un estudi estadístic i del tractament de les intoxicacions més freqüents a les llars.
Algunes coses que em passen o m'han passat a mi les aniré explicant aquí.
Un dia a la nit descobreixo que els llençols han estat rentats amb Wipp/Express (un llevataques estupendo amb olor forta) i suavitzant. No podré dormir fins que canviaré els llençols. L'endemà descobriré que els llençols nous han anat a parar a terra (o al silló ple de pols del passadís) quan ma mare ha refet el llit, i tampoc podré dormir bé per l'olor de la pols. I descobriré que els pulmons s'em tapen al córrer, quan fa pot corria estupendament. A la tercera nit ja sí puc dormir en pau. Els llençols els rento amb la roba meva amb sabó rentavaixelles sense gaire olor. Ho havia fet també amb boles/fruits de Sapindus mukorossi.  I últimament hi afegeixo unes gota d'oli essencial de Salvia lavandulifolia ecològic. El quart dia d'aquesta setmana "normal" pateixo de molt mal de cap degut a haver olorat lleixiu molt con centrat al lavabo d'una veina on he hagut d'entrar per pàssar-la a ella d'una cadira de rodes a una altra. El mal de cap i les nàusees han durat 12 hores i han estat incapacitants. Era qüestió d'ajupir-se molt a poc a poc, quan calia ajupir-se, i de no fer pràcticament res. Suposo que si hagués respirat a través de paper de wàter allí, degut al metabisulfit del paper, la intoxicació hagués estat molt menor.
La primera intoxicació química forta que recordo la vaig patir quan estava acabant el circuit corrent per carretera Barcelona-Tibidabo- Cerdanyola - Sant Cugat - Rubí - Papiol - Molins de Rei - Sant Feliu - Barcelona. Crec que eren les dues de la matinada. Devia ser una fàbrica alemanya (BASF)  la que deixava anar a aquella hora vapors tòxics. Creia que em moria, no del cansament, sinó de la intoxicació. Tenia taquicàrdia molt forta.
Durant un parell d'anys, o més, a casa netejaven els vidres amb un netejavidres que em feia venir malestar, com asma, ofec, i mal de cap. Curiosament asseguraven que no netejaven els vidres amb netejavidres. I era mentida. Ho feien. Pel netejavidres vaig haver de deixar d'anar al gimnàs Tannous, malgrat que estava enamorat de l'activitat esportiva d'allí. Em sentia perfecte, fins que em vaig tornar sensible al netejavidres, que em feia venir ofec. Havia de sortir de la sala de màquines.
També del gimnàs de Can Caralleu em vaig haver de donar de baixa perquè no volien deixar d'aromatitzar la sala de màquines amb un perfum de mandarina verda, que em feia venir, en aquest cas, nàusees.  
Durant molts anys vaig anar pel carrer amb mascareta de carbó actiu. Els primers anys alguns se n'enfotien a base de bé. Els primers que no ho varen fer varen ser els meus amics mormons. Em va sobtar aquell respecte, i em va tranquil·litzar. La gent que propugnen que el trasport públic és la solució per a que no hi hagi tanta contaminació deuen tenir un grau de mala llet superior al meu. Els vahicles a gasoil com ara molts autobusos d'alhesores contaminen moltíssim. Als Estats Units no n'hi ha de vehicles a gasoil. I la gasolina és d'una qualitat molt superior a la europea. I els filtres / catalitzadors molt efectius. Aquí conec un senyor que va rebre una gran multa, i pena de presó, per fabricar catalitzadors més eficaços que els homologats. Segons m'han dit, als Estats Unitys, la contaminació es nota molt poc, malgrat haver-hi molts cotxes.
Jo havia d'aturar-me a mig carrer major per la intoxicació desl autobusos o taxis amb gasoil que pujaven pel tram estret (ara zona de vianants). Alguna veïna se n'enfotia de mi quan em veia arrepenjat a la pret esbufegant.
 A la falcultat de farmàcia de la UB vaig assitir al principi d'un curset de bioquímica aplicada. No vaig poder acabar-lo perquè els vapors dels dissolvents em feien venir mareig, mal de cap, entorpiment mental i fins em feien perdre la visió. La campana extractora de gasos estava plena de llibres. Això vol dir l'ús que en feien. A més, el bar on es fumava tenia les portes obertes i la biblioteca tenia unes portes que deixaven molt d'espai sense tancar.
A la UAB les campanes extractores funcionaven i les feien funcionar, almenys a la facultat de medecina. Allí el problema era a la facultat de ciències de l'educació, amb els alumnes. Alguns es posaven a fumar dins l'aula quan el professor encara no havia arribat o acabava de marxar. Molts fumaven darrera la portas (oberta) de l'aula abans no arribava el professor. Vaig perdre una convocatòria d'examen per haver ensenyat als meus alumnes la biblioteca de la facultat de química  a la UB. Als passadissos abans d'arribar-hi l'aire estava molt viciat de fum de tabac. Vaig poder fer la visita ràpida, però em vaig posar malalt una setmana. No vaig poder acudir a l'examen a la UAB.
Alguns remeis que escursen el temps de recuperació, un cop ja no hem pogut evitar el desencadenant, són:
- hexafosfoinositol (1.5 g) (MyProtein-UK) diluït en suc de fruits, amb abstinència de qualsevol cosa que dugui Calci durant unes hores després o abans.
- vitamina E (dosis massiva de 2 g)
- cortisona (dexametasona 10 mg)
- Oxígen (humidificat, amb mascareta)
- alcohol alcamforat (al pit) (amb càmfora natural: Herboristeria Llobet)
- calostre (MyProetin-UK)
- Astragalus membranaceus (infusió d'1 g)

Però el millor remei és la prevenció evitant exposar-se a tòxics químics.

Carreteres en mal estat i límits de velocitat

Sorpèn desagrdablement veure el límit de velocitat a 30 km/h en una carretera bona com és la baixada de l'Arrabassada des de Vista Rica (Tibidabo) fins el barri dels Penitents (Barcelona). En algun petit tram és permés anar fins a 50 Km/h. Em sembla una exageració aquesat restricció de 30 Km/h, que no deu tenir un esperit d'exactitud, com en d'altres trams on es multa per anar un 10% més de pressa del límit imposat. Cal tenir en compte que en teoria  per aquesta baixada del Tibidabo a Barcelona es podria circular a 17 Km/h. I que circular a 40 Km/h podria significar una multa de 100 euros. En canvi, per la carretera que puja de Sarrià a Vallvidrera, tot hi haver-hi alguns trams marcats a 30 Km/h, com ara el revolt inicial del començament de la carretera vora el Peu del Funicular, a la resta, crec que està limitada a 90 Km/ h, que és una bestiesa. La mateixa carretera que continua cap a Molins de Rei abans de Vallvidrera, en alguna corba té limitació a 50 Km/h, que és fins i tot massa generós, ja que a 30 Km/ h és com caldria circular per no tenir-hi ensurts. Crec que caldria homogeneitzar els criteris o actualitzar-los respecte a les limitacions de velocitat als trams especials. I, sobre tot, posar-se d'acord en el que es pretén, si espantar els conductors i esperar que només circulin al doble de la velocitat permesa (i multar els qui segueixin les normes per entorpir aleshores la circulació) o bé esperar que els conductors segueixin les normes i poder multar els qui es passin només una mica. A la mateixa carretera de l'Arrabassada podríem entendre que la limitació de circular a menys de 30 km/hora només caldria aplicar-la als trams amb separadors verticals a la línia del mig. Però abans d' algun tram, després d'anunciar uns 50 m abans aquesta limitació, apareix, uns 10 m abans, la limitació a 50 Km/h.
De moment, en la normativa internacional no hi ha prohibicions estrictes i prohibicions a no tenir massa en compte. Hi ha només recomanacions (rètol quadrat blau) i prohibicions (cercle blanc o groc amb voraviu vermell). Potser caldria innovar i posar un nou tipus de rètol en forma de cercle groc amb voraviu negre, indicant prohibició molt estricta. El que sí hi ha són rètols una kica més grans i amb fons central groc perquè es vegin millor.
Per altra banda, també hi ha restriccions caducades, com ara les indicades per rètols que ja no corresponen al peridode d'obres (ja finalitzades). És el cas, per exemple, del tram davant la Vil·la Paula, a la Carretera de les Aigües voa la pujada a Vallvidrera des de Sarrià. El rètol de prohibir circular a més de 5 (cinc) Km/hora, degut a sortida de camions, un cop acabades les obres a la casa modernista, és ben peculiar; a més, tenint en compte que molts passem corrent o en bici per allí.

Canviant de zona, el tram de l'autovia entre Cervera i Jorba, sentit Barcelona, està en molt mal estat degut a les roderes marcades pel pas dels camions, almenys al carril de la dreta. Allí la velocitat límit és de 120 Km/h, quan anant a 80 Km/h ja és prou perillós. Sembla que hi ha un entestament de La Caixa, de la diputació de Barcelona i de la ministra Ana Pastor Julián, en fer patir als ususaris d'aquesta carreterra. Si no vaig errat, quan es va fer, ja se sabia que no s'estava fent de manera òptima, sinó com optimitzant massa el pressupost. El motiu semblava polític, quedar bé de moment i acabar-la de pressa, que després amb els anys ja li tocaria a un altre directiva política pagar els plats trencats. No sé exactament en què va consistir l'aprimament de la despesa i la poca cura, però suposo que les piconadores no devien gastar prou temps fent el recorrgeut travesser, que els gruixos de terra aixafats devien ser massa poc prims, i que les capes de grava devien ser massa primes. A algú l'indigna que la carretera principal que uneix Madrid amb Barcelona tingui trams tan dolents com aquest, on les sotregades ananat a 80 Km/h ja fan besarda.