MOTORISTES: PROTECTORS LATERALS A LES CARRETERES PERQUÈ NO S'HI MATIN ELS MOTORISTES

 guarda-rail clàssic

guarda-raíl protegit amb fusta

detall de la protecció de fusta

No sé si la protecció de fusta per als guarda-rails és la òptima,però segur que és millor que deixar els guarda-rail sense protecció. Un pas intermedi és posar més barrera sota la barana, per evitar que els motoristes, cas de relliscar, no s'estampin contra els pals verticals. En tot cas, els dos sistemes són complementaris. I al protecció de fusta quedaria molt estètica, per exemple, a les carreteres asfaltades del parc de Collserola. 

guarda-rail amb protecció a la base

garda-rail folrat de fusta al capdamunt del carrer Carròs (Collserola/ Barcelona)

Diagonal / Ronda de Dalt

Sortint en cotxe per la Diagonal direcció cap el Llobregat trobareu a la dreta una indicació (rètol blau) cap a la Ronda de Dalt. El que no diu el rètol és que el segon rètol (sota la Ronda), indicant direcció a la Ronda de Dalt cap a la dreta, només cal seguir-lo si vas en direcció cap el Llobregat. Si ho fas, i si després vols retornar, un cop agafada la Ronda (punts magenta) cap a Barcelona, pots fer-ho, però no et pots incorporar als carrils de la Ronda de Dalt direcció cap el Besòs, perquè un munt de fites mitgeres ho impedeixen. El rètol que indica "Ronda de Dalt" hauria d'indicar "Ronda de Dalt direcció Llobregat". I el que indica "Esplugues" hauria d'indicar "Esplugues, Ronda de Dalt, direcció Besòs". L'alternativa per agafar la Ronda der Dalt direcció cap el Besòs (cap a llevant), és la que he marcat amb ratlles verdes a la foto del Google earth.

SENSIBILITAT QUÍMICA

Intoxicacions a la llar
La malalia és un estat, normalment reversible, intermedi entre la salut i la mort. Jo crec que no cal un certificat mèdic ni un estudi científic per saber que estem malalts, ni esperar a que els familiars estiguin d'acord en el veredicte. La sensibilitat química múltiple ha estat, fins i tot des del punt de vista mèdic general, motiu d'escarni i ridiculització. Culpabilitzar la víctima és una estratègia d'una noblesa molt dubtosa. Com a víctima cal no fer absolutament cap cas de l'escarni i, potser quan no hi ha més remei, caldrà prendre alguna represàlia esporàdica perquè els agressors es facin una mica la idea que ells tampoc són immunes a tot mal químic. A dalt, l'enllaç du a una publicació en castellà d'un estudi estadístic i del tractament de les intoxicacions més freqüents a les llars.
Algunes coses que em passen o m'han passat a mi les aniré explicant aquí.
Un dia a la nit descobreixo que els llençols han estat rentats amb Wipp/Express (un llevataques estupendo amb olor forta) i suavitzant. No podré dormir fins que canviaré els llençols. L'endemà descobriré que els llençols nous han anat a parar a terra (o al silló ple de pols del passadís) quan ma mare ha refet el llit, i tampoc podré dormir bé per l'olor de la pols. I descobriré que els pulmons s'em tapen al córrer, quan fa pot corria estupendament. A la tercera nit ja sí puc dormir en pau. Els llençols els rento amb la roba meva amb sabó rentavaixelles sense gaire olor. Ho havia fet també amb boles/fruits de Sapindus mukorossi.  I últimament hi afegeixo unes gota d'oli essencial de Salvia lavandulifolia ecològic. El quart dia d'aquesta setmana "normal" pateixo de molt mal de cap degut a haver olorat lleixiu molt con centrat al lavabo d'una veina on he hagut d'entrar per pàssar-la a ella d'una cadira de rodes a una altra. El mal de cap i les nàusees han durat 12 hores i han estat incapacitants. Era qüestió d'ajupir-se molt a poc a poc, quan calia ajupir-se, i de no fer pràcticament res. Suposo que si hagués respirat a través de paper de wàter allí, degut al metabisulfit del paper, la intoxicació hagués estat molt menor.
La primera intoxicació química forta que recordo la vaig patir quan estava acabant el circuit corrent per carretera Barcelona-Tibidabo- Cerdanyola - Sant Cugat - Rubí - Papiol - Molins de Rei - Sant Feliu - Barcelona. Crec que eren les dues de la matinada. Devia ser una fàbrica alemanya (BASF)  la que deixava anar a aquella hora vapors tòxics. Creia que em moria, no del cansament, sinó de la intoxicació. Tenia taquicàrdia molt forta.
Durant un parell d'anys, o més, a casa netejaven els vidres amb un netejavidres que em feia venir malestar, com asma, ofec, i mal de cap. Curiosament asseguraven que no netejaven els vidres amb netejavidres. I era mentida. Ho feien. Pel netejavidres vaig haver de deixar d'anar al gimnàs Tannous, malgrat que estava enamorat de l'activitat esportiva d'allí. Em sentia perfecte, fins que em vaig tornar sensible al netejavidres, que em feia venir ofec. Havia de sortir de la sala de màquines.
També del gimnàs de Can Caralleu em vaig haver de donar de baixa perquè no volien deixar d'aromatitzar la sala de màquines amb un perfum de mandarina verda, que em feia venir, en aquest cas, nàusees.  
Durant molts anys vaig anar pel carrer amb mascareta de carbó actiu. Els primers anys alguns se n'enfotien a base de bé. Els primers que no ho varen fer varen ser els meus amics mormons. Em va sobtar aquell respecte, i em va tranquil·litzar. La gent que propugnen que el trasport públic és la solució per a que no hi hagi tanta contaminació deuen tenir un grau de mala llet superior al meu. Els vahicles a gasoil com ara molts autobusos d'alhesores contaminen moltíssim. Als Estats Units no n'hi ha de vehicles a gasoil. I la gasolina és d'una qualitat molt superior a la europea. I els filtres / catalitzadors molt efectius. Aquí conec un senyor que va rebre una gran multa, i pena de presó, per fabricar catalitzadors més eficaços que els homologats. Segons m'han dit, als Estats Unitys, la contaminació es nota molt poc, malgrat haver-hi molts cotxes.
Jo havia d'aturar-me a mig carrer major per la intoxicació desl autobusos o taxis amb gasoil que pujaven pel tram estret (ara zona de vianants). Alguna veïna se n'enfotia de mi quan em veia arrepenjat a la pret esbufegant.
 A la falcultat de farmàcia de la UB vaig assitir al principi d'un curset de bioquímica aplicada. No vaig poder acabar-lo perquè els vapors dels dissolvents em feien venir mareig, mal de cap, entorpiment mental i fins em feien perdre la visió. La campana extractora de gasos estava plena de llibres. Això vol dir l'ús que en feien. A més, el bar on es fumava tenia les portes obertes i la biblioteca tenia unes portes que deixaven molt d'espai sense tancar.
A la UAB les campanes extractores funcionaven i les feien funcionar, almenys a la facultat de medecina. Allí el problema era a la facultat de ciències de l'educació, amb els alumnes. Alguns es posaven a fumar dins l'aula quan el professor encara no havia arribat o acabava de marxar. Molts fumaven darrera la portas (oberta) de l'aula abans no arribava el professor. Vaig perdre una convocatòria d'examen per haver ensenyat als meus alumnes la biblioteca de la facultat de química  a la UB. Als passadissos abans d'arribar-hi l'aire estava molt viciat de fum de tabac. Vaig poder fer la visita ràpida, però em vaig posar malalt una setmana. No vaig poder acudir a l'examen a la UAB.
Alguns remeis que escursen el temps de recuperació, un cop ja no hem pogut evitar el desencadenant, són:
- hexafosfoinositol (1.5 g) (MyProtein-UK) diluït en suc de fruits, amb abstinència de qualsevol cosa que dugui Calci durant unes hores després o abans.
- vitamina E (dosis massiva de 2 g)
- cortisona (dexametasona 10 mg)
- Oxígen (humidificat, amb mascareta)
- alcohol alcamforat (al pit) (amb càmfora natural: Herboristeria Llobet)
- calostre (MyProetin-UK)
- Astragalus membranaceus (infusió d'1 g)

Però el millor remei és la prevenció evitant exposar-se a tòxics químics.

Carreteres en mal estat i límits de velocitat

Sorpèn desagrdablement veure el límit de velocitat a 30 km/h en una carretera bona com és la baixada de l'Arrabassada des de Vista Rica (Tibidabo) fins el barri dels Penitents (Barcelona). En algun petit tram és permés anar fins a 50 Km/h. Em sembla una exageració aquesat restricció de 30 Km/h, que no deu tenir un esperit d'exactitud, com en d'altres trams on es multa per anar un 10% més de pressa del límit imposat. Cal tenir en compte que en teoria  per aquesta baixada del Tibidabo a Barcelona es podria circular a 17 Km/h. I que circular a 40 Km/h podria significar una multa de 100 euros. En canvi, per la carretera que puja de Sarrià a Vallvidrera, tot hi haver-hi alguns trams marcats a 30 Km/h, com ara el revolt inicial del començament de la carretera vora el Peu del Funicular, a la resta, crec que està limitada a 90 Km/ h, que és una bestiesa. La mateixa carretera que continua cap a Molins de Rei abans de Vallvidrera, en alguna corba té limitació a 50 Km/h, que és fins i tot massa generós, ja que a 30 Km/ h és com caldria circular per no tenir-hi ensurts. Crec que caldria homogeneitzar els criteris o actualitzar-los respecte a les limitacions de velocitat als trams especials. I, sobre tot, posar-se d'acord en el que es pretén, si espantar els conductors i esperar que només circulin al doble de la velocitat permesa (i multar els qui segueixin les normes per entorpir aleshores la circulació) o bé esperar que els conductors segueixin les normes i poder multar els qui es passin només una mica. A la mateixa carretera de l'Arrabassada podríem entendre que la limitació de circular a menys de 30 km/hora només caldria aplicar-la als trams amb separadors verticals a la línia del mig. Però abans d' algun tram, després d'anunciar uns 50 m abans aquesta limitació, apareix, uns 10 m abans, la limitació a 50 Km/h.
De moment, en la normativa internacional no hi ha prohibicions estrictes i prohibicions a no tenir massa en compte. Hi ha només recomanacions (rètol quadrat blau) i prohibicions (cercle blanc o groc amb voraviu vermell). Potser caldria innovar i posar un nou tipus de rètol en forma de cercle groc amb voraviu negre, indicant prohibició molt estricta. El que sí hi ha són rètols una kica més grans i amb fons central groc perquè es vegin millor.
Per altra banda, també hi ha restriccions caducades, com ara les indicades per rètols que ja no corresponen al peridode d'obres (ja finalitzades). És el cas, per exemple, del tram davant la Vil·la Paula, a la Carretera de les Aigües voa la pujada a Vallvidrera des de Sarrià. El rètol de prohibir circular a més de 5 (cinc) Km/hora, degut a sortida de camions, un cop acabades les obres a la casa modernista, és ben peculiar; a més, tenint en compte que molts passem corrent o en bici per allí.

Canviant de zona, el tram de l'autovia entre Cervera i Jorba, sentit Barcelona, està en molt mal estat degut a les roderes marcades pel pas dels camions, almenys al carril de la dreta. Allí la velocitat límit és de 120 Km/h, quan anant a 80 Km/h ja és prou perillós. Sembla que hi ha un entestament de La Caixa, de la diputació de Barcelona i de la ministra Ana Pastor Julián, en fer patir als ususaris d'aquesta carreterra. Si no vaig errat, quan es va fer, ja se sabia que no s'estava fent de manera òptima, sinó com optimitzant massa el pressupost. El motiu semblava polític, quedar bé de moment i acabar-la de pressa, que després amb els anys ja li tocaria a un altre directiva política pagar els plats trencats. No sé exactament en què va consistir l'aprimament de la despesa i la poca cura, però suposo que les piconadores no devien gastar prou temps fent el recorrgeut travesser, que els gruixos de terra aixafats devien ser massa poc prims, i que les capes de grava devien ser massa primes. A algú l'indigna que la carretera principal que uneix Madrid amb Barcelona tingui trams tan dolents com aquest, on les sotregades ananat a 80 Km/h ja fan besarda.

PESTICIDES I ALIMENTS TRANSGÈNICS

Una solució casolana per eliminar parcialment els pesticides de les verdures i llegums que mengem és fer-los bullir 5 minuts en aigua abundant. Després caldria llençar aquesta aigua, i fer-ho bullir en una segona aigua definitivament. Abans de posar-los a la segona aigua, podem colar-ho bé i passar-ho sota l'aixeta amb aigua a pressió, per esbandir-ho bé. L'enciam i similars es poden posar en remull en aigua freda abundant durant mitja hora, havent-hi afegit unes gotes de permanganat potàssic diluït (color sang), fins que l'aigua quedi d'un color rosat molt suau, com el del vi rosat. Després, caldrà esbandir-ho bé fins que no quedi gens de color rosat a l'aigua. Així, s'eliminaran virus i bacteris; i diuen que també alguns pesticides queden inutilitzats. Esbandir-ho bé, en aquest cas, no serà posar-ho sota el raig de l'aixeta, sinó  vessar l'aigua bé, i anar omplint el gibrell amb aigua nova, repetides vegades, fins que l'aigua  quedi absolutament sense color.
La proteïna de soja que es venia abans de la vinguda al mercat de la texturitzada ecològica  solia ser un cau d'insectes. Això era la prova de que tants pesticides no contenia. Ara, la proteïna de soja texturitzada transgènica no es colonitza amb corcs ni arnes; però té un sabor diferent, com de caldo concentrat. A més, curiosament, abans feia regalimar una mica d'aigua durant hores per l'anus, i ara no. Els típics efectes nocius de la proteïna de soja d'ara no ecológica serien: mareig, mal de cap, retenció d'orina, atordiment mental acusat, debilitat i dolor a les articulacions, menys potència al cor, mala circulació a les cames i al cervell. A més, en alguns treballs científics s'exposa la hipòtesi que els transgènics podrien provocar autisme. Per alleugir o revertir aquests efectes no sé res més que prendre  puntualment, de moment, vitamines del grup B, en especial la B12 (es ven en injectables d'un mil·lígram de B12, ben ecomòmics, i que es poden beure també), i  cortisona (per exemple en forma de prednisona alonga de 10 mg). La magnèsia calcinada (OMg) molt diluïda en aigua, i potser amb una mica de sals de fruita per fer-la més bevible, desintoxica també dels insecticiudes organofosforats. També va bé contra el mal de cap el fong antitumoral Antrodia camphorata.  Però tinc els meus dubtes sobre què contenen aquests aliments transgènics a més de material genètic estrany. Podria ser que al veixell on els transporten, després de passar els controls sanitaris, o, en tot cas, abans d'arribar a les botigues o als majoristes, passessin per sales on s'hi vaporitzessin insecticides, com ara el sulfur de Carboni. Em consta que està prohinit; i també em consta que es feia estant ja prohibit. No sé si encara es fa. En tot cas, algun pesticida crec que contenen els aliments no ecològics.
No cal ni dir que els aliments ecològics no tenen cap d'aquests efectes nocius. Però a vegades no en disposem o no els volem comprar perquè resulten molt més cars que els normals. Però, també diuen que lo barato surt car.
Els aliments trangènics són de dues categories. La primera és la dolenta. Són resistens a molts pesticides i així les plantes poden ser tractades amb pesticides o herbicides selectius agressius, amb un rendiment vegetal major. La segona categoria és la (relativament) bona. Plantes modificades genèticament per a resistir elles mateixes les malalties sense necessitat de recórrer als pesticides. Això a vegades s'aconsegueix afegint material genètic de virus, insectes o bactèries a les plantes. La opinió pública europea no diferencia una categoria de l'altra, ja que assimila la capacitat de resitir les plagues sense l'ajut extern de plaguicides a la producció interna de les plantes modificades genèticament de molècules amb efectes similars. Obesitat, diabetis, demència, autisme, càncer, inflamació intestinal crònica, reflux estomcal (pirosi),  són algunes de les afeccions que els aliments modificats genèticament poden produir.
La llet de les vaques injectades amb hormones (rBST) pot produir càncer de mama o de pròstata. La soja transgènica pot produir, a més de mal de cap i letàrgia, defectes als neonats, i afeccions degeneratives al fetge, pulmons i pàncrees. La proteïns del blat de moro transgènic pot produir defectes al fetge i ronyons.
http://research.lfb.org/research/video/nhs_gmo_0315?code=LNHSR309&n=NHS_gmo_0315
El major rendiment a les plantes alimentàries va propulsar-lo ja a finals del segle XIX Von Rathlef, amb la seva anomenada revolució verda. Hibridava plantes molt productives però poc resistents a les condicions adverses, o a les malalties, amb plantes poc productives però molt ressitents a les adversitats, més properes a les silvestres.
La llàstima ara és que malgrat la propaganda sanitària, els controls dels aliments ecològics no són perfectes i ens podem trobar amb soja texturitzada etiquetada com a ecológica, que no ho sigui.

En tot cas, sempre és millor consumir aliments no transgènics i de cultiu ecològic.

Com córrer per a no lesionar-se els genolls.

Em fa pena veure tants i tants corredors que no separen els braços/ colzes, ni les mans del cos en sentit lateral. Suposo que deuen haver anat a alguna escola que ensenyen a córrer per la muntanya com si es corregués per la pista d'atletisme. Però per la muntanya, corrent així, es lesionaran els genolls, a la curta o a la llarga. Els moviments laterals obrint els braços són molt convenients en terrenys irregulars, com també ho són els d'obertura lateral del moviment dels genolls. Per evitar lesions als genolls, a les baixades almenys, cal separar les mans lateralment gairebé el màxim del cos en sentit lateral, com qui perdés el control dels braços (des-pendulant-los). I, a les pujades i al pla, almenys cal separar els colzes dels costats del cos.

1. home jove corrent pel pla del delta de l'Ebre (inassequible)

2. escenes de Kilian Jornet corrent (inassequible)

3. Tereza, corrent nua i filmada per MacFarland (inassequible)

Al primer vídeo, Daniel Sánchez corre per les platges del delta de l'Ebre com a model per a Eloi Biosca. Es veuen en detall tots els moviments del cos (ja que cap peça de vestit ho impedeix). Daniel separa els colzes del cos, lateralment, sempre, i fa anar una mica en espiral les mans. Donat que és un terreny absolutament pla i sense obstacles, amb aquests moviments ja n'hi ha prou per a no lesionar-se els genolls. Però, per altra banda, fa anar el cap una mica amunt i avall. No el manté a la mateixa altura tota l'estona. Això, a la llarga, l'hauria de perjudicar afectant-li els genolls i les lumbars. I es veu que està acostumat a dur sabates amortidores, ja que contacta el terra primer amb el taló, enlloc de fer-ho amb la meitat de davant del peu, com fan els que solen córrer descalços o el mateix Kilian Jornet. Al segon vídeo (de Kilian Jornet) es veu que en Kilian posa els colzes enganxats lateralment al cos només un moment, quan va molt a prop d'un altre corredor, per respecte o potser per timidesa.
I al tercer vídeo, Tereza té un desplaçament vertical exagerat, potser degut a la por que havia de sentir al córrer nua per la urbanització. A la llarga això li repercutiria als genolls.

Si ens fan mal els genolls i quedem clavats, la única manera de continuar corrent és fent-ho així, des-pendulant molt els braços lateralment. A més, si ens fes mal algun múscul del maluc, a més de reposar una mica, podem corregir la lesió forçant la separació lateral del braç contrari quan correm; fins i tot amb una sacsejada cada vegada que fem una passa dirigint el braç cap avall lateralment, una mica (45 graus) obert. Per alleugerir el mal de lumbars, crec que cal moure el tòrax com una serp, amb molt i molt lleugeres rotacions ara cap a un costat ara cap a l'altre, ajudant-se amb les espatlles. Si el que fa mal és el menisc intern, es pot recórrer a obrint els genolls cap enfora i endavant, corrent com si tinguéssim una bola gran davant l'entrecuix. I si el que fa mal és el menisc extern es pot córrer com els cavalls en baixada, obrint lateralment els peus cap enfora i enrere tot fent una rotació.

Si el terreny és molt pla i llis, la línia que uneix les petjades d'un peu i de l'altre poden estar molt poc separades. Però, si el terreny és accidentat, hauran d'estar més separades. I, si és molt accidentat, es pot recórrer a la tàctica d'aixecar molt els peus i separar els genolls al aixecar-los cap endavant, tot i fent passes molt ràpides i curtes. Ajuda també visualitzar com si es tractés d'un pilot automàtic, on posarem cada peu a les immediates passes. A les baixades, només si hi ha un gruix de neu tova, serà convenient clavar els talons. En tots els altres casos, millor trepitjar primer amb la part de la punta del peu. I si la pendent de baixada és molt forta, ajuda acotar el cap i abaixar les mans per abaixar el centre de gravetat i evitar dins el possible relliscar de cul.

Córrer per pista es pot fer en un bon estil, com el del mític corredor (i organitzador dels Jocs Olímpics de Londres de 2012)

1. Sebastian Newbold Coen corrent a la pista d'atletisme

A la pista d'atletisme recomanen fer anar els braços només d'endavant cap enrere, sense obrir-los lateralment. Aleshores, per equilibrar el cos, els qui es desplacen lateralment són els genolls. (A la pràctica, els colzes en Coe sí que els a separa). Els colzes sí que haurien d'anar més enrere que el cos quan tiren enrere. Les mans haurien de tirar enrere fins a l'altura dels malucs, i els colzes haurien de tirar endavant només fins a l'altura dels malucs. Les mans, quan fa fred, jo les duc tancant els punys una mica. Algú diu que caldria dur-les com si portessin un ou, sense fer massa pressió, ni massa poca. Les espatlles i el cap haurien d'estar relaxants. El cos hauria de fer una angle de 12 graus respecte a la vertical, cap endavant. En principi, els genolls gairebé no s'haurien d'obrir ni de tancar, han d'estar ben rectes respecte a la direcció d'avanç. Les passes, unes 180 per minut, no han de ser ni massa llargues ni massa curtes. Agafant velocitat els talons s'han d'elevar enrere fins una mica més amunt dels genolls, com si volguessin tocar el cul. La trepitjada ha de ser suau, i el cap no ha de fer batzegades amunt i avall, sinó que s'ha de mantenir en una línia horitzontal contínua a la mateixa altura respecte al terra sempre. Al vídeo d'en Coen, el front tira una mica enrere a cada passa, però es manté gairebé a la mateixa altura. El peu ha d'impactar horitzontal al terra. Però aquí hi ha divergències. Uns expliquen que en teoria ha d'impactar primer el taló, i a la pràctica impacten tota la planta del peu alhora; i els altres creuen que ha d'impactar tot alhora i de fet impacten la meitat del davant, i més la zona exterior abans que el taló. La tècnica de primer el davant i després el taló és la dels corredors descalços (que han de fer passes més curtes i no eleven tant els talons). Però això destrossa els bessons al principi si es practica abusivament. Posar primer el taló a terra pot afavorir la frenada en una baixada. Però per una baixada tot terreny no recomanen clavar massa els talons perquè aleshores no podríem fer un segon moviment de frenada. Jo clavo els dits endavant com si els volgués separar, quan baixo una baixada forta. I miro de no clavar massa els talons. La separació vista de perfil de les cuixes com més oberta sigui millor. 106º millor que 90º. Quan menys temps estigui el peu impactant al terra millor. Ho hauria de fer en la línia vertical del maluc, una mica enrere respecte al genoll. El contacte més gran hauria de ser amb els 4 i 5 metatarsians o els més exteriors. La trepitjada si pot ser lineal, coincidint la línia del peu dret amb la de l'esquerra, millor. Separar els peus pot fer venir mal als genolls si es fa massa estona, però en terrenys molt tècnics és el que caldrà fer.

Per altra banda em fa molta il·lusió veure algú que corre amb un estil perfecte, que també se'n troben de gent així. No sé què es deu imaginar quan me'ls miro detingudament amb admiració. Ho dic per en Roberto Heras, que el vaig sovint. Ell abusa de la seva humilitat i no es creu que corri en un estil perfecte quan jo l’hi ho dic.

Quant al cross trobem un talús en baixada sobtada, caldria aixecar els braços i, mentre fem un darrer salt talús avall, abaixar-los com dirigint un pes virtual cap el terra, a la vegada que impactem amb la base del talús. Immediatament haurem de fer passes més grans. La teoria d'aquesta tàctica se m'escapa, però a la pràctica em funciona per protegir els genolls, sempre que les passes a la baixada pel talús, abans de fer el salt, siguin ben curtetes.

Alguns vídeos més:

1. Consells molt útils per als qui volen fer barefoot running

2. Anàlisi del bon i el mal córrer (en anglès)

3. Bons corredors (en anglès)

4. Alguns errors comuns. (en castellà)

Per millorar la velocitat diuen que aquest exercici de salts va bé:

1. http://www.menshealth.es/fitness/articulo/gana-velocidad-con-un-solo-ejercicio/1

I ja per qui vulgui fer de saltimbanquis:
http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/gana-fuerza-y-resistencia-tecnica-carrera/2

En resum la petjada és millor que sigui força neutra i primer amb la part davantera del peu. 

Tipus de petjada

Retornant als genolls, em fa pena la recomanació dels professionals sanitaris de posar les genolleres amb el forat al davant. Potser hi hagi alguna lesió que calgui tractar així, però la majoria de lesions dels genolls és millor tractar-les amb la genollera amb el forat al darrere. També hi ha genolleres (Babioza) reforçades pels laterals amb unes barnilles, i pel davant amb un coixinet, que van força bé per evitar més lesions mentre es corre. Millor les genolleres d’ortopèdia bona que les genolllers de botigues d’esport.

Voldria afegir que després de córrer uns 10000 Km, segurament malament, o amb estil de pista d'atletisme, vaig lesionar-me els genolls. Durant molts anys no podia córrer més de 5 Km sense que em tornessin a fer mal. Crec que he aconseguit poder tornar a fer els 35 Km seguits, corrent millor, i també després de prendre dos pots de perles d'astaxantina, a més de calç de Lithothamnium. Clar que l'alimentació també té que veure amb la salut dels genolls. Potser em faltaven proteïnes o aminoàcids. Ara és fàcil aconseguir clara d'ou (Mercadona), o BCAA (aminoàcids ramificats) o Cissus quadrangularis, per reforçar els tendons (My Protein). I millor no menjar aliments transgènics ni exposar-se a pesticides. 

Està demostrat, per una tesis doctoral, que prendre regalèssia (rel) va bé per a contrarestar el desgast dels ossos (artrosis).

Finalment, córrer descalç sembla que hauria de propiciar lesions als genolls. Si es fa molt progressivament, no. Reforça molt els bessons i els tendons dels peus. I hi ha també el calçat minimalista o 5-fingers (millor amb mitjons 5-fingers), dels quals podem trobar informació a

1. http://5dedos.es/content/9-faq

En principi cal abaixar el cos (o el maluc) per no haver de fer desplaçaments amunt i avall amb el cos (o el cap). Així que la cintura sempre hauria d'estar a la mateixa altura respecte el terra.

Diuen que dels escarmentats en surten els savis. Els meus dolors recents de genolls varen estar provocats per la queixa d'un company al principi de la baixada del Mont-Valier. Es queixava que jo anava massa a poc a poc. Vaig accelerar la marxa i, en una petita tartera, vaig girar, però el peu esquerra va quedar atrapat i em vaig escalabrar el genoll. Més endavant vaig voler provar uns peus de "pato" d'efecte Venturi per nedar. Eren massa grans. Vaig haver de forçar massa el genoll. I, finalment, un cop recuperat, les "sentadilles" les feia fins a tocar el cul a terra, fins que un dia en genoll esquerra va dir prou. Ara corro amb la genollera posada i sembla que el genoll aguanti força bé. Però no la necessitaré més endavant. Sempre va bé reforçar els quàdriceps per reforçar l'articulació del genoll. Es pot fer, un cop assegut, pujant els peus i fent força contra una goma el·làstica que faci resistència hortitzontal; o amb una màquina del gimnàs; o afegint pesos als peus.  

Fuites provocades al subsòl: reparació de tubs sota terra.

Ignoro de què venen les males pràctiques a l'hora de reparar els tubs de conducció d'aigua del subsòl. Però podria ser una més de les tècniques de guerra bruta racista. Un operari emprenyat pot fer la feina aparentment ben feta, però, que, a la llarga, no hi hagi qui la pugui arranjar. El cas és que diversos operaris, d'empreses contractades per l'ajuntament o per companyies elèctriques de les principals, arrangen malament les fuites d'aigua del subsòl. Un cop feta la prospecció, tallat el tub per la zona de la fuita, i reparada la fuita amb ràcords nous (que no solen ser de llautó, que serien els millors), un cop fet tot això, tapen amb sorra o terra la rasa i comprimeixen el material des de dalt. S'obliden, però, d'una cosa essencial. Si sota el tub no hi ha un material resistent, quan comprimeixen la sorra des de dalt, el tub blinca i els ràcords tornen a perdre. La solució seria posar panots o algun material dur sota el tub perquè facin solera forta. Això és tan important pel que fa als tubs d'aigua com als de gas o als cables d'electricitat (unions). Aquestes unions dels cables gruixuts i enterrats, ben aïllats, han d'estar ben a tocar, si no, salta una mena d'arc voltaic entre les puntes que no es toquen i a la llarga la zona immediata s'escalfa molt, i això pot arribar a foradar els tubs del gas. Altres vegades és el material que no acaba de ser bo i els mateix alumini del cable elèctric es polvoritza.