Intoxicacions a la llar
La malalia és un estat, normalment reversible, intermedi entre la salut i la mort. Jo crec que no cal un certificat mèdic ni un estudi científic per saber que estem malalts, ni esperar a que els familiars estiguin d'acord en el veredicte. La sensibilitat química múltiple ha estat, fins i tot des del punt de vista mèdic general, motiu d'escarni i ridiculització. Culpabilitzar la víctima és una estratègia d'una noblesa molt dubtosa. Com a víctima cal no fer absolutament cap cas de l'escarni i, potser quan no hi ha més remei, caldrà prendre alguna represàlia esporàdica perquè els agressors es facin una mica la idea que ells tampoc són immunes a tot mal químic. A dalt, l'enllaç du a una publicació en castellà d'un estudi estadístic i del tractament de les intoxicacions més freqüents a les llars.
Algunes coses que em passen o m'han passat a mi les aniré explicant aquí.
Un dia a la nit descobreixo que els llençols han estat rentats amb Wipp/Express (un llevataques estupendo amb olor forta) i suavitzant. No podré dormir fins que canviaré els llençols. L'endemà descobriré que els llençols nous han anat a parar a terra (o al silló ple de pols del passadís) quan ma mare ha refet el llit, i tampoc podré dormir bé per l'olor de la pols. I descobriré que els pulmons s'em tapen al córrer, quan fa pot corria estupendament. A la tercera nit ja sí puc dormir en pau. Els llençols els rento amb la roba meva amb sabó rentavaixelles sense gaire olor. Ho havia fet també amb boles/fruits de Sapindus mukorossi. I últimament hi afegeixo unes gota d'oli essencial de Salvia lavandulifolia ecològic. El quart dia d'aquesta setmana "normal" pateixo de molt mal de cap degut a haver olorat lleixiu molt con centrat al lavabo d'una veina on he hagut d'entrar per pàssar-la a ella d'una cadira de rodes a una altra. El mal de cap i les nàusees han durat 12 hores i han estat incapacitants. Era qüestió d'ajupir-se molt a poc a poc, quan calia ajupir-se, i de no fer pràcticament res. Suposo que si hagués respirat a través de paper de wàter allí, degut al metabisulfit del paper, la intoxicació hagués estat molt menor.
La primera intoxicació química forta que recordo la vaig patir quan estava acabant el circuit corrent per carretera Barcelona-Tibidabo- Cerdanyola - Sant Cugat - Rubí - Papiol - Molins de Rei - Sant Feliu - Barcelona. Crec que eren les dues de la matinada. Devia ser una fàbrica alemanya (BASF) la que deixava anar a aquella hora vapors tòxics. Creia que em moria, no del cansament, sinó de la intoxicació. Tenia taquicàrdia molt forta.
Durant un parell d'anys, o més, a casa netejaven els vidres amb un netejavidres que em feia venir malestar, com asma, ofec, i mal de cap. Curiosament asseguraven que no netejaven els vidres amb netejavidres. I era mentida. Ho feien. Pel netejavidres vaig haver de deixar d'anar al gimnàs Tannous, malgrat que estava enamorat de l'activitat esportiva d'allí. Em sentia perfecte, fins que em vaig tornar sensible al netejavidres, que em feia venir ofec. Havia de sortir de la sala de màquines.
També del gimnàs de Can Caralleu em vaig haver de donar de baixa perquè no volien deixar d'aromatitzar la sala de màquines amb un perfum de mandarina verda, que em feia venir, en aquest cas, nàusees.
Durant molts anys vaig anar pel carrer amb mascareta de carbó actiu. Els primers anys alguns se n'enfotien a base de bé. Els primers que no ho varen fer varen ser els meus amics mormons. Em va sobtar aquell respecte, i em va tranquil·litzar. La gent que propugnen que el trasport públic és la solució per a que no hi hagi tanta contaminació deuen tenir un grau de mala llet superior al meu. Els vahicles a gasoil com ara molts autobusos d'alhesores contaminen moltíssim. Als Estats Units no n'hi ha de vehicles a gasoil. I la gasolina és d'una qualitat molt superior a la europea. I els filtres / catalitzadors molt efectius. Aquí conec un senyor que va rebre una gran multa, i pena de presó, per fabricar catalitzadors més eficaços que els homologats. Segons m'han dit, als Estats Unitys, la contaminació es nota molt poc, malgrat haver-hi molts cotxes.
Jo havia d'aturar-me a mig carrer major per la intoxicació desl autobusos o taxis amb gasoil que pujaven pel tram estret (ara zona de vianants). Alguna veïna se n'enfotia de mi quan em veia arrepenjat a la pret esbufegant.
A la falcultat de farmàcia de la UB vaig assitir al principi d'un curset de bioquímica aplicada. No vaig poder acabar-lo perquè els vapors dels dissolvents em feien venir mareig, mal de cap, entorpiment mental i fins em feien perdre la visió. La campana extractora de gasos estava plena de llibres. Això vol dir l'ús que en feien. A més, el bar on es fumava tenia les portes obertes i la biblioteca tenia unes portes que deixaven molt d'espai sense tancar.
A la UAB les campanes extractores funcionaven i les feien funcionar, almenys a la facultat de medecina. Allí el problema era a la facultat de ciències de l'educació, amb els alumnes. Alguns es posaven a fumar dins l'aula quan el professor encara no havia arribat o acabava de marxar. Molts fumaven darrera la portas (oberta) de l'aula abans no arribava el professor. Vaig perdre una convocatòria d'examen per haver ensenyat als meus alumnes la biblioteca de la facultat de química a la UB. Als passadissos abans d'arribar-hi l'aire estava molt viciat de fum de tabac. Vaig poder fer la visita ràpida, però em vaig posar malalt una setmana. No vaig poder acudir a l'examen a la UAB.
Alguns remeis que escursen el temps de recuperació, un cop ja no hem pogut evitar el desencadenant, són:
- hexafosfoinositol (1.5 g) (MyProtein-UK) diluït en suc de fruits, amb abstinència de qualsevol cosa que dugui Calci durant unes hores després o abans.
- vitamina E (dosis massiva de 2 g)
- cortisona (dexametasona 10 mg)
- Oxígen (humidificat, amb mascareta)
- alcohol alcamforat (al pit) (amb càmfora natural: Herboristeria Llobet)
- calostre (MyProetin-UK)
- Astragalus membranaceus (infusió d'1 g)
Però el millor remei és la prevenció evitant exposar-se a tòxics químics.
jueves, 12 de marzo de 2015
viernes, 13 de febrero de 2015
Carreteres en mal estat i límits de velocitat
Sorpèn desagrdablement veure el límit de velocitat a 30 km/h en una carretera bona com és la baixada de l'Arrabassada des de Vista Rica (Tibidabo) fins el barri dels Penitents (Barcelona). En algun petit tram és permés anar fins a 50 Km/h. Em sembla una exageració aquesat restricció de 30 Km/h, que no deu tenir un esperit d'exactitud, com en d'altres trams on es multa per anar un 10% més de pressa del límit imposat. Cal tenir en compte que en teoria per aquesta baixada del Tibidabo a Barcelona es podria circular a 17 Km/h. I que circular a 40 Km/h podria significar una multa de 100 euros. En canvi, per la carretera que puja de Sarrià a Vallvidrera, tot hi haver-hi alguns trams marcats a 30 Km/h, com ara el revolt inicial del començament de la carretera vora el Peu del Funicular, a la resta, crec que està limitada a 90 Km/ h, que és una bestiesa. La mateixa carretera que continua cap a Molins de Rei abans de Vallvidrera, en alguna corba té limitació a 50 Km/h, que és fins i tot massa generós, ja que a 30 Km/ h és com caldria circular per no tenir-hi ensurts. Crec que caldria homogeneitzar els criteris o actualitzar-los respecte a les limitacions de velocitat als trams especials. I, sobre tot, posar-se d'acord en el que es pretén, si espantar els conductors i esperar que només circulin al doble de la velocitat permesa (i multar els qui segueixin les normes per entorpir aleshores la circulació) o bé esperar que els conductors segueixin les normes i poder multar els qui es passin només una mica. A la mateixa carretera de l'Arrabassada podríem entendre que la limitació de circular a menys de 30 km/hora només caldria aplicar-la als trams amb separadors verticals a la línia del mig. Però abans d' algun tram, després d'anunciar uns 50 m abans aquesta limitació, apareix, uns 10 m abans, la limitació a 50 Km/h.
De moment, en la normativa internacional no hi ha prohibicions estrictes i prohibicions a no tenir massa en compte. Hi ha només recomanacions (rètol quadrat blau) i prohibicions (cercle blanc o groc amb voraviu vermell). Potser caldria innovar i posar un nou tipus de rètol en forma de cercle groc amb voraviu negre, indicant prohibició molt estricta. El que sí hi ha són rètols una kica més grans i amb fons central groc perquè es vegin millor.
Per altra banda, també hi ha restriccions caducades, com ara les indicades per rètols que ja no corresponen al peridode d'obres (ja finalitzades). És el cas, per exemple, del tram davant la Vil·la Paula, a la Carretera de les Aigües voa la pujada a Vallvidrera des de Sarrià. El rètol de prohibir circular a més de 5 (cinc) Km/hora, degut a sortida de camions, un cop acabades les obres a la casa modernista, és ben peculiar; a més, tenint en compte que molts passem corrent o en bici per allí.
Canviant de zona, el tram de l'autovia entre Cervera i Jorba, sentit Barcelona, està en molt mal estat degut a les roderes marcades pel pas dels camions, almenys al carril de la dreta. Allí la velocitat límit és de 120 Km/h, quan anant a 80 Km/h ja és prou perillós. Sembla que hi ha un entestament de La Caixa, de la diputació de Barcelona i de la ministra Ana Pastor Julián, en fer patir als ususaris d'aquesta carreterra. Si no vaig errat, quan es va fer, ja se sabia que no s'estava fent de manera òptima, sinó com optimitzant massa el pressupost. El motiu semblava polític, quedar bé de moment i acabar-la de pressa, que després amb els anys ja li tocaria a un altre directiva política pagar els plats trencats. No sé exactament en què va consistir l'aprimament de la despesa i la poca cura, però suposo que les piconadores no devien gastar prou temps fent el recorrgeut travesser, que els gruixos de terra aixafats devien ser massa poc prims, i que les capes de grava devien ser massa primes. A algú l'indigna que la carretera principal que uneix Madrid amb Barcelona tingui trams tan dolents com aquest, on les sotregades ananat a 80 Km/h ja fan besarda.
miércoles, 14 de enero de 2015
PESTICIDES I ALIMENTS TRANSGÈNICS
Una solució casolana per eliminar parcialment els pesticides de les verdures i llegums que mengem és fer-los bullir 5 minuts en aigua abundant. Després caldria llençar aquesta aigua, i fer-ho bullir en una segona aigua definitivament. Abans de posar-los a la segona aigua, podem colar-ho bé i passar-ho sota l'aixeta amb aigua a pressió, per esbandir-ho bé. L'enciam i similars es poden posar en remull en aigua freda abundant durant mitja hora, havent-hi afegit unes gotes de permanganat potàssic diluït (color sang), fins que l'aigua quedi d'un color rosat molt suau, com el del vi rosat. Després, caldrà esbandir-ho bé fins que no quedi gens de color rosat a l'aigua. Així, s'eliminaran virus i bacteris; i diuen que també alguns pesticides queden inutilitzats. Esbandir-ho bé, en aquest cas, no serà posar-ho sota el raig de l'aixeta, sinó vessar l'aigua bé, i anar omplint el gibrell amb aigua nova, repetides vegades, fins que l'aigua quedi absolutament sense color.
La proteïna de soja que es venia abans de la vinguda al mercat de la texturitzada ecològica solia ser un cau d'insectes. Això era la prova de que tants pesticides no contenia. Ara, la proteïna de soja texturitzada transgènica no es colonitza amb corcs ni arnes; però té un sabor diferent, com de caldo concentrat. A més, curiosament, abans feia regalimar una mica d'aigua durant hores per l'anus, i ara no. Els típics efectes nocius de la proteïna de soja d'ara no ecológica serien: mareig, mal de cap, retenció d'orina, atordiment mental acusat, debilitat i dolor a les articulacions, menys potència al cor, mala circulació a les cames i al cervell. A més, en alguns treballs científics s'exposa la hipòtesi que els transgènics podrien provocar autisme. Per alleugir o revertir aquests efectes no sé res més que prendre puntualment, de moment, vitamines del grup B, en especial la B12 (es ven en injectables d'un mil·lígram de B12, ben ecomòmics, i que es poden beure també), i cortisona (per exemple en forma de prednisona alonga de 10 mg). La magnèsia calcinada (OMg) molt diluïda en aigua, i potser amb una mica de sals de fruita per fer-la més bevible, desintoxica també dels insecticiudes organofosforats. També va bé contra el mal de cap el fong antitumoral Antrodia camphorata. Però tinc els meus dubtes sobre què contenen aquests aliments transgènics a més de material genètic estrany. Podria ser que al veixell on els transporten, després de passar els controls sanitaris, o, en tot cas, abans d'arribar a les botigues o als majoristes, passessin per sales on s'hi vaporitzessin insecticides, com ara el sulfur de Carboni. Em consta que està prohinit; i també em consta que es feia estant ja prohibit. No sé si encara es fa. En tot cas, algun pesticida crec que contenen els aliments no ecològics.
No cal ni dir que els aliments ecològics no tenen cap d'aquests efectes nocius. Però a vegades no en disposem o no els volem comprar perquè resulten molt més cars que els normals. Però, també diuen que lo barato surt car.
Els aliments trangènics són de dues categories. La primera és la dolenta. Són resistens a molts pesticides i així les plantes poden ser tractades amb pesticides o herbicides selectius agressius, amb un rendiment vegetal major. La segona categoria és la (relativament) bona. Plantes modificades genèticament per a resistir elles mateixes les malalties sense necessitat de recórrer als pesticides. Això a vegades s'aconsegueix afegint material genètic de virus, insectes o bactèries a les plantes. La opinió pública europea no diferencia una categoria de l'altra, ja que assimila la capacitat de resitir les plagues sense l'ajut extern de plaguicides a la producció interna de les plantes modificades genèticament de molècules amb efectes similars. Obesitat, diabetis, demència, autisme, càncer, inflamació intestinal crònica, reflux estomcal (pirosi), són algunes de les afeccions que els aliments modificats genèticament poden produir.
La llet de les vaques injectades amb hormones (rBST) pot produir càncer de mama o de pròstata. La soja transgènica pot produir, a més de mal de cap i letàrgia, defectes als neonats, i afeccions degeneratives al fetge, pulmons i pàncrees. La proteïns del blat de moro transgènic pot produir defectes al fetge i ronyons.
http://research.lfb.org/research/video/nhs_gmo_0315?code=LNHSR309&n=NHS_gmo_0315
El major rendiment a les plantes alimentàries va propulsar-lo ja a finals del segle XIX Von Rathlef, amb la seva anomenada revolució verda. Hibridava plantes molt productives però poc resistents a les condicions adverses, o a les malalties, amb plantes poc productives però molt ressitents a les adversitats, més properes a les silvestres.
La llàstima ara és que malgrat la propaganda sanitària, els controls dels aliments ecològics no són perfectes i ens podem trobar amb soja texturitzada etiquetada com a ecológica, que no ho sigui.
En tot cas, sempre és millor consumir aliments no transgènics i de cultiu ecològic.
La proteïna de soja que es venia abans de la vinguda al mercat de la texturitzada ecològica solia ser un cau d'insectes. Això era la prova de que tants pesticides no contenia. Ara, la proteïna de soja texturitzada transgènica no es colonitza amb corcs ni arnes; però té un sabor diferent, com de caldo concentrat. A més, curiosament, abans feia regalimar una mica d'aigua durant hores per l'anus, i ara no. Els típics efectes nocius de la proteïna de soja d'ara no ecológica serien: mareig, mal de cap, retenció d'orina, atordiment mental acusat, debilitat i dolor a les articulacions, menys potència al cor, mala circulació a les cames i al cervell. A més, en alguns treballs científics s'exposa la hipòtesi que els transgènics podrien provocar autisme. Per alleugir o revertir aquests efectes no sé res més que prendre puntualment, de moment, vitamines del grup B, en especial la B12 (es ven en injectables d'un mil·lígram de B12, ben ecomòmics, i que es poden beure també), i cortisona (per exemple en forma de prednisona alonga de 10 mg). La magnèsia calcinada (OMg) molt diluïda en aigua, i potser amb una mica de sals de fruita per fer-la més bevible, desintoxica també dels insecticiudes organofosforats. També va bé contra el mal de cap el fong antitumoral Antrodia camphorata. Però tinc els meus dubtes sobre què contenen aquests aliments transgènics a més de material genètic estrany. Podria ser que al veixell on els transporten, després de passar els controls sanitaris, o, en tot cas, abans d'arribar a les botigues o als majoristes, passessin per sales on s'hi vaporitzessin insecticides, com ara el sulfur de Carboni. Em consta que està prohinit; i també em consta que es feia estant ja prohibit. No sé si encara es fa. En tot cas, algun pesticida crec que contenen els aliments no ecològics.
No cal ni dir que els aliments ecològics no tenen cap d'aquests efectes nocius. Però a vegades no en disposem o no els volem comprar perquè resulten molt més cars que els normals. Però, també diuen que lo barato surt car.
Els aliments trangènics són de dues categories. La primera és la dolenta. Són resistens a molts pesticides i així les plantes poden ser tractades amb pesticides o herbicides selectius agressius, amb un rendiment vegetal major. La segona categoria és la (relativament) bona. Plantes modificades genèticament per a resistir elles mateixes les malalties sense necessitat de recórrer als pesticides. Això a vegades s'aconsegueix afegint material genètic de virus, insectes o bactèries a les plantes. La opinió pública europea no diferencia una categoria de l'altra, ja que assimila la capacitat de resitir les plagues sense l'ajut extern de plaguicides a la producció interna de les plantes modificades genèticament de molècules amb efectes similars. Obesitat, diabetis, demència, autisme, càncer, inflamació intestinal crònica, reflux estomcal (pirosi), són algunes de les afeccions que els aliments modificats genèticament poden produir.
La llet de les vaques injectades amb hormones (rBST) pot produir càncer de mama o de pròstata. La soja transgènica pot produir, a més de mal de cap i letàrgia, defectes als neonats, i afeccions degeneratives al fetge, pulmons i pàncrees. La proteïns del blat de moro transgènic pot produir defectes al fetge i ronyons.
http://research.lfb.org/research/video/nhs_gmo_0315?code=LNHSR309&n=NHS_gmo_0315
El major rendiment a les plantes alimentàries va propulsar-lo ja a finals del segle XIX Von Rathlef, amb la seva anomenada revolució verda. Hibridava plantes molt productives però poc resistents a les condicions adverses, o a les malalties, amb plantes poc productives però molt ressitents a les adversitats, més properes a les silvestres.
La llàstima ara és que malgrat la propaganda sanitària, els controls dels aliments ecològics no són perfectes i ens podem trobar amb soja texturitzada etiquetada com a ecológica, que no ho sigui.
En tot cas, sempre és millor consumir aliments no transgènics i de cultiu ecològic.
viernes, 10 de octubre de 2014
Com córrer per a no lesionar-se els genolls.
Em fa pena veure tants i tants corredors que no separen els braços/ colzes, ni les mans del cos en sentit lateral. Suposo que deuen haver anat a alguna escola que ensenyen a córrer per la muntanya com si es corregués per la pista d'atletisme. Però per la muntanya, corrent així, es lesionaran els genolls, a la curta o a la llarga. Els moviments laterals obrint els braços són molt convenients en terrenys irregulars, com també ho són els d'obertura lateral del moviment dels genolls. Per evitar lesions als genolls, a les baixades almenys, cal separar les mans lateralment gairebé el màxim del cos en sentit lateral, com qui perdés el control dels braços (des-pendulant-los). I, a les pujades i al pla, almenys cal separar els colzes dels costats del cos.
home jove corrent pel pla del delta de l'Ebre (inassequible)
escenes de Kilian Jornet corrent (inassequible)
Tereza, corrent nua i filmada per MacFarland (inassequible)
Al primer vídeo, Daniel Sánchez corre
per les platges del delta de l'Ebre com a model per a Eloi Biosca. Es
veuen en detall tots els moviments del cos (ja que cap peça de
vestit ho impedeix). Daniel separa els colzes del cos, lateralment,
sempre, i fa anar una mica en espiral les mans. Donat que és un
terreny absolutament pla i sense obstacles, amb aquests moviments ja
n'hi ha prou per a no lesionar-se els genolls. Però, per altra
banda, fa anar el cap una mica amunt i avall. No el manté a la
mateixa altura tota l'estona. Això, a la llarga, l'hauria de
perjudicar afectant-li els genolls i les lumbars. I es veu que està
acostumat a dur sabates amortidores, ja que contacta el terra primer
amb el taló, enlloc de fer-ho amb la meitat de davant del peu, com
fan els que solen córrer descalços o el mateix Kilian Jornet. Al
segon vídeo (de Kilian Jornet) es veu que en Kilian posa els colzes
enganxats lateralment al cos només un moment, quan va molt a prop
d'un altre corredor, per respecte o potser per timidesa.
I al tercer vídeo,
Tereza té un desplaçament vertical exagerat, potser degut a la por
que havia de sentir al córrer nua per la urbanització. A la llarga
això li repercutiria als genolls.
Si ens fan mal els
genolls i quedem clavats, la única manera de continuar corrent és
fent-ho així, des-pendulant molt els braços lateralment. A més, si
ens fes mal algun múscul del maluc, a més de reposar una mica,
podem corregir la lesió forçant la separació lateral del braç
contrari quan correm; fins i tot amb una sacsejada cada vegada que
fem una passa dirigint el braç cap avall lateralment, una mica (45
graus) obert. Per alleugerir el mal de lumbars, crec que cal moure el
tòrax com una serp, amb molt i molt lleugeres rotacions ara cap a un
costat ara cap a l'altre, ajudant-se amb les espatlles. Si el que fa
mal és el menisc intern, es pot recórrer a obrint els genolls cap
enfora i endavant, corrent com si tinguéssim una bola gran davant
l'entrecuix. I si el que fa mal és el menisc extern es pot córrer
com els cavalls en baixada, obrint lateralment els peus cap enfora i enrere tot fent una rotació.
Si el terreny és molt pla i llis, la línia que uneix les petjades d'un peu i de l'altre poden estar molt poc separades. Però, si el terreny és accidentat, hauran d'estar més separades. I, si és molt accidentat, es pot recórrer a la tàctica d'aixecar molt els peus i separar els genolls al aixecar-los cap endavant, tot i fent passes molt ràpides i curtes. Ajuda també visualitzar com si es tractés d'un pilot automàtic, on posarem cada peu a les immediates passes. A les baixades, només si hi ha un gruix de neu tova, serà convenient clavar els talons. En tots els altres casos, millor trepitjar primer amb la part de la punta del peu. I si la pendent de baixada és molt forta, ajuda acotar el cap i abaixar les mans per abaixar el centre de gravetat i evitar dins el possible relliscar de cul.
Córrer per pista es pot fer en un bon estil, com el del
mític corredor (i organitzador dels Jocs Olímpics de Londres de
2012)
A la pista d'atletisme recomanen fer anar els braços només d'endavant cap enrere, sense obrir-los lateralment. Aleshores, per equilibrar el cos, els qui es desplacen lateralment són els genolls. (A la pràctica, els colzes en Coe sí que els a separa). Els colzes sí que haurien d'anar més enrere que el cos quan tiren enrere. Les mans haurien de tirar enrere fins a l'altura dels malucs, i els colzes haurien de tirar endavant només fins a l'altura dels malucs. Les mans, quan fa fred, jo les duc tancant els punys una mica. Algú diu que caldria dur-les com si portessin un ou, sense fer massa pressió, ni massa poca. Les espatlles i el cap haurien d'estar relaxants. El cos hauria de fer una angle de 12 graus respecte a la vertical, cap endavant. En principi, els genolls gairebé no s'haurien d'obrir ni de tancar, han d'estar ben rectes respecte a la direcció d'avanç. Les passes, unes 180 per minut, no han de ser ni massa llargues ni massa curtes. Agafant velocitat els talons s'han d'elevar enrere fins una mica més amunt dels genolls, com si volguessin tocar el cul. La trepitjada ha de ser suau, i el cap no ha de fer batzegades amunt i avall, sinó que s'ha de mantenir en una línia horitzontal contínua a la mateixa altura respecte al terra sempre. Al vídeo d'en Coen, el front tira una mica enrere a cada passa, però es manté gairebé a la mateixa altura. El peu ha d'impactar horitzontal al terra. Però aquí hi ha divergències. Uns expliquen que en teoria ha d'impactar primer el taló, i a la pràctica impacten tota la planta del peu alhora; i els altres creuen que ha d'impactar tot alhora i de fet impacten la meitat del davant, i més la zona exterior abans que el taló. La tècnica de primer el davant i després el taló és la dels corredors descalços (que han de fer passes més curtes i no eleven tant els talons). Però això destrossa els bessons al principi si es practica abusivament. Posar primer el taló a terra pot afavorir la frenada en una baixada. Però per una baixada tot terreny no recomanen clavar massa els talons perquè aleshores no podríem fer un segon moviment de frenada. Jo clavo els dits endavant com si els volgués separar, quan baixo una baixada forta. I miro de no clavar massa els talons. La separació vista de perfil de les cuixes com més oberta sigui millor. 106º millor que 90º. Quan menys temps estigui el peu impactant al terra millor. Ho hauria de fer en la línia vertical del maluc, una mica enrere respecte al genoll. El contacte més gran hauria de ser amb els 4 i 5 metatarsians o els més exteriors. La trepitjada si pot ser lineal, coincidint la línia del peu dret amb la de l'esquerra, millor. Separar els peus pot fer venir mal als genolls si es fa massa estona, però en terrenys molt tècnics és el que caldrà fer.
Per altra banda em fa molta
il·lusió veure algú que corre amb un estil perfecte, que també
se'n troben de gent així. No sé què es deu imaginar quan me'ls
miro detingudament amb admiració. Ho dic per en Roberto Heras, que
el vaig sovint. Ell abusa de la seva humilitat i no es creu que corri
en un estil perfecte quan jo l’hi ho dic.
Quant al
cross trobem un talús en baixada sobtada, caldria aixecar els braços
i, mentre fem un darrer salt talús avall, abaixar-los com dirigint
un pes virtual cap el terra, a la vegada que impactem amb la base del
talús. Immediatament haurem de fer passes més grans. La teoria
d'aquesta tàctica se m'escapa, però a la pràctica em funciona per
protegir els genolls, sempre que les passes a la baixada pel talús,
abans de fer el salt, siguin ben curtetes.
Alguns vídeos
més:
Alguns errors comuns. (en castellà)
Per millorar la velocitat diuen que aquest exercici de salts
va bé:
I ja per qui vulgui fer de
saltimbanquis:
http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/gana-fuerza-y-resistencia-tecnica-carrera/2
En resum la petjada és millor que sigui força neutra i primer amb la part davantera del peu.
Retornant als genolls, em fa pena la recomanació dels
professionals sanitaris de posar les genolleres amb el forat al
davant. Potser hi hagi alguna lesió que calgui tractar així, però
la majoria de lesions dels genolls és millor tractar-les amb la
genollera amb el forat al darrere. També hi ha genolleres (Babioza)
reforçades pels laterals amb unes barnilles, i pel davant amb un
coixinet, que van força bé per evitar més lesions mentre es corre.
Millor les genolleres d’ortopèdia bona que les genolllers de
botigues d’esport.
Voldria afegir que després de
córrer uns 10000 Km, segurament malament, o amb estil de pista
d'atletisme, vaig lesionar-me els genolls. Durant molts anys no podia
córrer més de 5 Km sense que em tornessin a fer mal. Crec que he
aconseguit poder tornar a fer els 35 Km seguits, corrent millor, i
també després de prendre dos pots de perles d'astaxantina, a més
de calç de Lithothamnium. Clar que l'alimentació també té
que veure amb la salut dels genolls. Potser em faltaven proteïnes o
aminoàcids. Ara és fàcil aconseguir clara d'ou (Mercadona), o BCAA
(aminoàcids ramificats) o Cissus quadrangularis, per reforçar
els tendons (My Protein). I millor no menjar aliments transgènics ni
exposar-se a pesticides.
Està demostrat, per
una tesis doctoral, que prendre regalèssia (rel) va bé per a
contrarestar el desgast dels ossos (artrosis).
Finalment,
córrer descalç sembla que hauria de propiciar lesions als genolls.
Si es fa molt progressivament, no. Reforça molt els bessons i els
tendons dels peus. I hi ha també el calçat minimalista o 5-fingers
(millor amb mitjons 5-fingers), dels quals podem trobar
informació a
En principi cal abaixar el cos (o el
maluc) per no haver de fer desplaçaments amunt i avall amb el cos (o
el cap). Així que la cintura sempre hauria d'estar a la mateixa
altura respecte el terra.
Diuen que dels escarmentats en
surten els savis. Els meus dolors recents de genolls varen estar
provocats per la queixa d'un company al principi de la baixada del
Mont-Valier. Es queixava que jo anava massa a poc a poc. Vaig
accelerar la marxa i, en una petita tartera, vaig girar, però el peu
esquerra va quedar atrapat i em vaig escalabrar el genoll. Més
endavant vaig voler provar uns peus de "pato"
d'efecte Venturi per nedar. Eren massa grans. Vaig haver de forçar
massa el genoll. I, finalment, un cop recuperat, les "sentadilles"
les feia fins a tocar el cul a terra, fins que un dia en genoll
esquerra va dir prou. Ara corro amb la genollera posada i sembla que
el genoll aguanti força bé. Però no la necessitaré més endavant. Sempre va bé reforçar els quàdriceps per reforçar l'articulació del genoll. Es pot fer, un cop assegut, pujant els peus i fent força contra una goma el·làstica que faci resistència hortitzontal; o amb una màquina del gimnàs; o afegint pesos als peus.
Fuites provocades al subsòl: reparació de tubs sota terra.
Ignoro de què venen les males pràctiques a l'hora de reparar els tubs de conducció d'aigua del subsòl. Però podria ser una més de les tècniques de guerra bruta racista. Un operari emprenyat pot fer la feina aparentment ben feta, però, que, a la llarga, no hi hagi qui la pugui arranjar. El cas és que diversos operaris, d'empreses contractades per l'ajuntament o per companyies elèctriques de les principals, arrangen malament les fuites d'aigua del subsòl. Un cop feta la prospecció, tallat el tub per la zona de la fuita, i reparada la fuita amb ràcords nous (que no solen ser de llautó, que serien els millors), un cop fet tot això, tapen amb sorra o terra la rasa i comprimeixen el material des de dalt. S'obliden, però, d'una cosa essencial. Si sota el tub no hi ha un material resistent, quan comprimeixen la sorra des de dalt, el tub blinca i els ràcords tornen a perdre. La solució seria posar panots o algun material dur sota el tub perquè facin solera forta. Això és tan important pel que fa als tubs d'aigua com als de gas o als cables d'electricitat (unions). Aquestes unions dels cables gruixuts i enterrats, ben aïllats, han d'estar ben a tocar, si no, salta una mena d'arc voltaic entre les puntes que no es toquen i a la llarga la zona immediata s'escalfa molt, i això pot arribar a foradar els tubs del gas. Altres vegades és el material que no acaba de ser bo i els mateix alumini del cable elèctric es polvoritza.
sábado, 8 de marzo de 2014
LA DIAGONAL
No és que em sembli malament que Ildefons Cerdà l'hagués projectat com una de les avingudes principals del seu Eixample al segle XIX. El que em sembla malament és que la Diagonal, per als vehicles que circulen pels laterals, pugui esdevenir una mena de tortura. Els conductors ocasionals com jo, que ens perdem per allí, no sabem mai si podem incorporar-nos als carrils centrals o no. Baixant pel Passeig de Sant Joan, per exemple, si vols girar a la dreta, en teoria podries fer-ho cap el lateral (superior) o cap als carrils centrals (per un vial de connexió entre el lateral i el central). Però, quan tens verd, com a conductor, o bé et creua una multitud de vianants (que tenen verd també) tallant-te el pas, o bé et troves amb una allau de cotxes que venen de l'esquerra. D'allí cap a Pedralbes, i em temo que a moltes més zones, no se sap mai si pots ficar-te del lateral a la part central o no. ¿Tant costaria posar rètols de mida estàndard indicant les direccions permeses? ¿O valdria més això que remodelar tota l'avinguda d'11 Km?
miércoles, 13 de noviembre de 2013
R E F R E D A T S
No vull contradir o menystenir tot el que sembla que tothom sàpiga sobre com guarir un refredat. Després d'uns 10 anys d'experiència com a herbolari, crec estar força segur de que cada passa de referdat és diferent. Que els remeis generals poden anar una mica bé, però que en calen d'específics per a cada passa. Més que en la vacuna del grip, crec en de de la pulmonia (pneumovax 23). La del grip pot provocar molt malestar, o no, i s'ha de posar, en teoria, cada any. La de la pulmonia serveix per a gairebé tota la vida, es posa només un cop. I que jo sàpiga no dona malestar ni símptomes de refredat fort, com fa la del grip. No és que no cregui en les vacunes. És que sospito que a l'hora de fabricar-les tenen pocs escrúpols quan la demanda i la pressió per vendre és molt gran.
En concret, la passa de refredat del novembre de 2013 feia rajar el nas, donava una mica de mal de cap i de mareig i, al final, tos seca. Crec que el millor en aquest cas seria infusió d' Hisop (per fer parar l'aigua del nas) amb molt d'extracte de Malta (=melaza de cebada y maíz). I, per quan hi hagi la tos seca: decocció de mitja hora del líquen del pi negre (o del pi roig d'alta muntanya) Evernia prunastri. Jo l'he acompanyada amb rel de malví (una cullerada de cada per mig litre d'aigua) i algunes espècies (cardamom, canyella, clau, gingebre, vainilla, matafaluga). Jo no tenia Hisop, i el que es pot comprar a Barcelona sol estar ja molt passadet. Però, com que d'altres vegades m'ha anat molt bé el fresc que he comprat o collit al Pirineu, dedueixo que hauria anat bé aquesta vegada també. En tot cas, l'extracte de Malta sí que m'ha anat molt bé per fer parar l'aigua del nas i per llevar-me una mica el fred.
En concret, la passa de refredat del novembre de 2013 feia rajar el nas, donava una mica de mal de cap i de mareig i, al final, tos seca. Crec que el millor en aquest cas seria infusió d' Hisop (per fer parar l'aigua del nas) amb molt d'extracte de Malta (=melaza de cebada y maíz). I, per quan hi hagi la tos seca: decocció de mitja hora del líquen del pi negre (o del pi roig d'alta muntanya) Evernia prunastri. Jo l'he acompanyada amb rel de malví (una cullerada de cada per mig litre d'aigua) i algunes espècies (cardamom, canyella, clau, gingebre, vainilla, matafaluga). Jo no tenia Hisop, i el que es pot comprar a Barcelona sol estar ja molt passadet. Però, com que d'altres vegades m'ha anat molt bé el fresc que he comprat o collit al Pirineu, dedueixo que hauria anat bé aquesta vegada també. En tot cas, l'extracte de Malta sí que m'ha anat molt bé per fer parar l'aigua del nas i per llevar-me una mica el fred.
Evernia prunastri (líquen de les branques de pi roig i pi negre d'alta muntanya)
Cada passa de refredat o de grip és diferent. Al començar el 2014 vaig patir un altre episodi. El remei anterior feia poca cosa. Aquest cop, la tos molt seca no se n'anava. En canvi, amb infusió de Poliol de Roca (Satureja fruticosa) o Poliol de Riu (Mentha pulegium) -que va una mica menys bé- i Te de Roca (Jasonia glutinosa), la tos va desaparèixer. De Te de Roca se n'ha de posar poquet, que si no pot fer mal al fetge. No ha de bullir. Així que l'aigua arrenca el bull, s'hi tiren les hebres i s'apaga el foc.
A l'abril del 2014 hi ha hagut una passa de pulmonia que donava més o menys febre, sinusitis (mucositat anbundant amb sang), tos seca molt forta, i molt d'esgotament (mental i físic). Els altres remeis aquí em varen fallar. D'entre els que vaig prendre, em semblen els millors els següents: cortisona (prednisona alonga 10 mg), levofloxacino (dosis tolerada), xarop pazbronquial - del qual en sóc l'inventor- (pel matí, dosis reduïda), nolotil begut (per poder dormir 3 hores a les nits), truita petiteta per sopar (per reforçar l'efecte del nolotil), oli essencial de niauli (3 gotetes a l'avant- sobre la zona de les venes), kalium chloratum (sal de Schessler D6), resina d'avet (presa, unes gotetes). I, sobre tot, cataplasmes de farina de llinosa i de fenogrec (Manantial de Salut), i cataplasmes de part carnosa blanca de l'Atzavara (Agave americana) fregida una mitja hora en una cassola amb oli d'oliva. Els cataplasmes es poden aplicar arreu de la caixa toràcia; però, per començar, és millor fer-ho a les zones que sonin més plenes (percussió de dos dits creuats sobre un dit de l'altra ma recolzada al tòrax). Per evitar el mareig de l'esgotament va bé la gelea reial (en dosis deu vegades més fortes de les que recomanen a les botigues) i el xarop d'Agave. També, i en especial contra l'esgotament produit pel levofloxacino als qui patim de sensibilitat química múltiple per un defecte de la fosfat-deshidrogenasa, va molt bé la ribosa. Contra la sinusitis: raigs d'aigua de mar preparada (Rhinomer 2), i untar-se el front amb salsa de mostassa. A més, per evitar el degoteig de sang pel nas, va bé, crec, prendre gingebre cuit una mitja hora (afegit en pols, a les verdures). Contra el cruiximent a l'esquena (potser degut a inflamació dels ronyons) va bé aplicar compreses calentes de Plantatge (Plantago major) i Melilot a la zona lumbar i al baix ventre o allà on es noti més dolor. Dels inhaladors broncodilatadors no n'estic gaire satisfet, però el metge assegurava que era obligat fer inhalacions dobles amb Foster dos cops al dia. No estic segur del tot, però a la meva mucositat m'hi ha semblat veure Moraxella catharralis, Campylobacter sputorum, Staphylococcus aureus, Streptococcus betahemolyticius, Klebsiella meningitidis. I m'ha semblat que alguns glòbuls rojos eren knizòcits (potser per l'efecte anemitzant dels antibiòtics: diacetil-medicamicina, levofloxacino). En cas d'infecció greu, la dosi d'antibiòtics és difícil de calibrar.
A l'abril del 2014 hi ha hagut una passa de pulmonia que donava més o menys febre, sinusitis (mucositat anbundant amb sang), tos seca molt forta, i molt d'esgotament (mental i físic). Els altres remeis aquí em varen fallar. D'entre els que vaig prendre, em semblen els millors els següents: cortisona (prednisona alonga 10 mg), levofloxacino (dosis tolerada), xarop pazbronquial - del qual en sóc l'inventor- (pel matí, dosis reduïda), nolotil begut (per poder dormir 3 hores a les nits), truita petiteta per sopar (per reforçar l'efecte del nolotil), oli essencial de niauli (3 gotetes a l'avant- sobre la zona de les venes), kalium chloratum (sal de Schessler D6), resina d'avet (presa, unes gotetes). I, sobre tot, cataplasmes de farina de llinosa i de fenogrec (Manantial de Salut), i cataplasmes de part carnosa blanca de l'Atzavara (Agave americana) fregida una mitja hora en una cassola amb oli d'oliva. Els cataplasmes es poden aplicar arreu de la caixa toràcia; però, per començar, és millor fer-ho a les zones que sonin més plenes (percussió de dos dits creuats sobre un dit de l'altra ma recolzada al tòrax). Per evitar el mareig de l'esgotament va bé la gelea reial (en dosis deu vegades més fortes de les que recomanen a les botigues) i el xarop d'Agave. També, i en especial contra l'esgotament produit pel levofloxacino als qui patim de sensibilitat química múltiple per un defecte de la fosfat-deshidrogenasa, va molt bé la ribosa. Contra la sinusitis: raigs d'aigua de mar preparada (Rhinomer 2), i untar-se el front amb salsa de mostassa. A més, per evitar el degoteig de sang pel nas, va bé, crec, prendre gingebre cuit una mitja hora (afegit en pols, a les verdures). Contra el cruiximent a l'esquena (potser degut a inflamació dels ronyons) va bé aplicar compreses calentes de Plantatge (Plantago major) i Melilot a la zona lumbar i al baix ventre o allà on es noti més dolor. Dels inhaladors broncodilatadors no n'estic gaire satisfet, però el metge assegurava que era obligat fer inhalacions dobles amb Foster dos cops al dia. No estic segur del tot, però a la meva mucositat m'hi ha semblat veure Moraxella catharralis, Campylobacter sputorum, Staphylococcus aureus, Streptococcus betahemolyticius, Klebsiella meningitidis. I m'ha semblat que alguns glòbuls rojos eren knizòcits (potser per l'efecte anemitzant dels antibiòtics: diacetil-medicamicina, levofloxacino). En cas d'infecció greu, la dosi d'antibiòtics és difícil de calibrar.
Vaig conèixer un biòleg inventor que no hagués tingut cap problema en patentar nous antibiòtics, donada la seva facilitat per a crear-los, si no fos per les quantitats exorbitants que demanen a Sanitat en negre i en blanc per crear la patent. Normalment el metge recomana un temps de prendre antibiòtic que el meu cos no pot resistir, però intento fer-li cas fins quan ja no puc aguantar més. Amb sorpresa i il·lusió vaig recordar que el nom i la composició del xarop contra la bronquitis que vaig dictar a un alumne de Navarra d'ulls grans i verds, a petició seva, existeix i es ven a les farmàcies. És el Pazbronquial, de Cinfa.
A vegades un antibiòtic fort va bé contra les complicacions de la grip, o millor encara si es pren just començar els símptomes, o dintre de la mitja hora després d'haver estat en contacte amb algú que escampa la malaltia. Tècnicament seria possible fer una mena de quarantena si la persona refredada dugués una mascareta nasal tot el dia, de les de cartró blanc, sota d'un buff, i ho toqués tot amb guants (els de nitril ja servirien).
La famosa resistència dels microbis als antibiòtics és més freqüent als hospitals. I potser sigui més deguda als desinfectants de superfícies (terra de les habitacions i passadissos, quiròfans...) que no pas a l'ús reiteratiu d'un mateix antibiòtic (tot i que també es pot donar el cas) per una mateixa persona. La tan repetida frase de que "els qui s'automediquen són els responsables de la resistència als antibiòtics" no em sembla gaire lògica. A PubMed hi ha alguna publicació que atribueix la resitència als antibiòtics a l'ús de desinfectants als hospitals:
Resistència als desinfectants i als antibiòtics als hospitals d'Iran.
Resistència als antibiòtics deguda a l'abús del clorur de benzalconi als hospitals de Malaisia.
No conec ningú que es prengui antibiòtics de motu propio com si fos una macedònia de fruites. En canvi sí que conec casos de morts per sobredosi d'antibiòtics receptades per metges sense escrúpols als mateixos hospitals. I al final donen la culpa a la víctima perquè a casa es prenia antibiòtics sense recepta. I fan creure que la mort ha estat deguda a la resistència als antibiòtics.
De bactèries n'hi ha de Gram positives i de Gram negatives. Les Gram positives són típiques dels pulmons, i les Gram negatives del ventre; però al cap solen cohabitar. Hi ha antibiòtics que ataquen més a les Gram positives, i n'hi ha que ataquen més a les Gram negatives, però també n'hi ha d'espectre molt ampli. Hi ha antibiòtics no sintètics (extrets de fongs microscòpics o de bactèriesmolt especials), i n'hi ha de sintètics i de semisintètics. L'acció dels antibiòtics pot raure en l'atac a l'envoltura gelatinosa de les bactèries (sobretot de les Gram positives), o a la mateixa membrana plasmàtica, o bé en l'atac als ribosomes, o als àcids nucleics. Entre els antibiòtics bacteriostàtics de farmàcia més coneguts hi ha els següents:
A vegades un antibiòtic fort va bé contra les complicacions de la grip, o millor encara si es pren just començar els símptomes, o dintre de la mitja hora després d'haver estat en contacte amb algú que escampa la malaltia. Tècnicament seria possible fer una mena de quarantena si la persona refredada dugués una mascareta nasal tot el dia, de les de cartró blanc, sota d'un buff, i ho toqués tot amb guants (els de nitril ja servirien).
La famosa resistència dels microbis als antibiòtics és més freqüent als hospitals. I potser sigui més deguda als desinfectants de superfícies (terra de les habitacions i passadissos, quiròfans...) que no pas a l'ús reiteratiu d'un mateix antibiòtic (tot i que també es pot donar el cas) per una mateixa persona. La tan repetida frase de que "els qui s'automediquen són els responsables de la resistència als antibiòtics" no em sembla gaire lògica. A PubMed hi ha alguna publicació que atribueix la resitència als antibiòtics a l'ús de desinfectants als hospitals:
Resistència als desinfectants i als antibiòtics als hospitals d'Iran.
Resistència als antibiòtics deguda a l'abús del clorur de benzalconi als hospitals de Malaisia.
No conec ningú que es prengui antibiòtics de motu propio com si fos una macedònia de fruites. En canvi sí que conec casos de morts per sobredosi d'antibiòtics receptades per metges sense escrúpols als mateixos hospitals. I al final donen la culpa a la víctima perquè a casa es prenia antibiòtics sense recepta. I fan creure que la mort ha estat deguda a la resistència als antibiòtics.
De bactèries n'hi ha de Gram positives i de Gram negatives. Les Gram positives són típiques dels pulmons, i les Gram negatives del ventre; però al cap solen cohabitar. Hi ha antibiòtics que ataquen més a les Gram positives, i n'hi ha que ataquen més a les Gram negatives, però també n'hi ha d'espectre molt ampli. Hi ha antibiòtics no sintètics (extrets de fongs microscòpics o de bactèriesmolt especials), i n'hi ha de sintètics i de semisintètics. L'acció dels antibiòtics pot raure en l'atac a l'envoltura gelatinosa de les bactèries (sobretot de les Gram positives), o a la mateixa membrana plasmàtica, o bé en l'atac als ribosomes, o als àcids nucleics. Entre els antibiòtics bacteriostàtics de farmàcia més coneguts hi ha els següents:
AMINOFENOLS. Cloramfenicol (contra meningitis i grip per Gram positius, -usual a l'Africa, prohibit ara a Europa-).
AMINOGLUCÒSIDS. Neomicina (contra Gram negatius de budells, pell, oïdes). Estreptomicina (d'ampli espectre, sobre tot contra Gram positius, contra infeccions pulmonars com tuberculosis, i contra febres de Malta). Gentamicina (contra Gram negatius, endocarditis, amigdalitis).
BETA-LACTÀMICS. Penicil·lines (contra Gram-positius, fins i tot anaerobis). Cefalosporines (ampli espectre). Àcid clavulànic (coadjuvant -una mica cancerigen- de la penicil·lina).
GLUCOPÈPTIDS. Vancomicina (Gram positius, endocarditis, infeccions hospitalàries).
LINCOSAMINES. Clindamicina (Gram positius anaerobis resistents)
MACRÒLIDS. Azitromicina. Claritromicina. Eritromicina. Medicamicina. Tant l'azitromicina com la medicamicina són molt forts i potser caldria no prendre'n més de 3 dies seguits. En general són d'ampli espectre, però més específics contra Gram positius.
NITROMIDAZOLS. Metronidazol (contra anaerobis del cap, budells, cor i també contra protozous com Ameba, Trichomonas, Giardia).
POLIPÈPTIDS. Bacitracina (Gram positius de ferides i mucoses). Polimixina B (Gram negatius).
QUINOLONES. Ciprofloxacino (antibiòtic sintètic contra Gram negatius aerobis). Àcid pipemìdic (Gram negatius urinaris). Levofloxacino (d'ampli espectre: Gram positius de pulmonies / Gram negatius d'infeccions urinàries).
SULFAMIDES. Sulfametoxazol (d'ampli espectre, contra infeccions urinàries i sinusitis) (normalment combinat amb trimetopima). - Totalment contraindicades en immunodeprimits-.
TETRACICLINES. Tetraciclina (contra Gram positius, fins i tot anaerobis). - Retarden el creixement ossi.
TUBERCULOSTÀTICS. Isoniazida. Rifampicina.
A part, quedarien els antivírics (aciclovir, ribavirina...), els antifúngics (clotrimazol, miconazol, ketoconazol, fluconazol, griseofulvina), els antiprotozoaris (cloroquina, metronidazol, eflornitina) i els antihelmíntics (mebendazol, pirantel, prazicuantel).
Una sobredosis d'antibiòtic pot atacar el fetge fins a causar-nos la mort. De fet, l'acció dels antibiòtics és equiparable a la famosa quimioteràpia. L'efecte sobre els ribosomes bacterians o sobre els àcids nucleis no és del tot específic i també efecten els ribosomes i els nuclis de les cèl·lules del fetge. També hi ha antibiòtics que causen al·lèrgies, a vegades suaus, com ara taques a la pell o a la mucosa bucal, o a vegades molt greus, com asma i col·lapse respiratori. I s'ha donat algun cas de desencadenar al·lèrgia permanent (asma/pulmonia esoinofïl·lica).
Abans de provar un medicament nou, el més adient seria prendre'n una dosi mínima per veure si ens fa algun efecte dolent. Un cop assegurat que no, podem començar la dosis normal que allargarem o escurçarem segons la resitència del nostre fetge. La gent gran, quan tenen bronquitis associada a la grip o no, milloren molt amb antibiòtics força forts, si bé a dosi normals i de pocs dies. Diuen que el filòsof Bretrand Russell va anar tirant dels 90 fins els 98 anys a base d'antibiòtics i cortisona. Els qui pateixen de bronquiectasia també solen prendre de manera continuada antibiòtics, però a la llarga, això els pot desnecadenar càncer.
El refredat es manifesta amb mal de cap (meningitis suau no alarmant) i rinitis (quan raja el nas i hi ha estornuts). La grip (o el grip) es manifesta, a més, amb febre, dolor toràcic i cruiximent i debilitat general. La pulmonia es manifesta amb cansament cardíac (al caminar) amb més o menys dolors a la palpació /percusió; i amb sensació d'escalforeta als pulmons, tot i tenir la sensació de fred general. Percutint amb dos dits encavallats el dit de l'altra ma posat sobre la paret toràcia es nota el tòrax que sona a ple a les zones afectades per la pulmonia. Els dolors a vegades es fan insuportables, i a vegades, la pulmonia no fa cap mal. La tuberculosi es nota per una sensació d'escalforeta general (febrícula) i per un esgotament cardíac que et fa esbufegar al caminar. També per una olor com de sang a l'alè.
Com a immunoestimulant és molt coneguda l'Echinacea. Però caldria prendre'n molts dies abanas de notar el seu efecte. També hi ha el calostre de vaca. Es pot conservar congelat o es pot comprar liofilitzat (i desnatat). També hi ha alguns bolets immunoestimulants. Potser el més assequible és el Shii-Take. Es pot comprar tendre o sec. Caldria rentar-lo abans de ficar-lo a bullir (una hora). D'altres bolets immunoestimulants que es poden comprar en pastilles són: Antrodia, Cordyceps, Coriolus, Ganoderma. Per a resitir millor el fred, a part la Camamilla, hi ha una arrel de Mongòlia (Astragalus membranaceus) - caldria bullir-ne una bona cullerada uns 8 minuts- i una arrel de les muntanyes alpines (rara al Pirineu): Rhodiola rosea.
No oblidem que els refredats són deguts, a més de al fred, a virus (i bactèries). L'escalfor i abrigar-se bé pot ser un bon preventiu, però no apropar-se a altres persones refredades també ajuda. Si et toca la rifa, entenc que vulguis compartir una mica els beneficis amb altres, però en el cas del refredat, voler compartir la malaltia em sembla una mica psicòtic. O almenys més psicòtic que prendre all, malgrat les queixes dels qui no toleren la seva olor. L'all també ajuda a combatre el refredat.
Per al refredat de finals de 2018 prenc, i va molt bé, la següent barreja (la xifra és aproximada, i referent al volum):
No oblidem que els refredats són deguts, a més de al fred, a virus (i bactèries). L'escalfor i abrigar-se bé pot ser un bon preventiu, però no apropar-se a altres persones refredades també ajuda. Si et toca la rifa, entenc que vulguis compartir una mica els beneficis amb altres, però en el cas del refredat, voler compartir la malaltia em sembla una mica psicòtic. O almenys més psicòtic que prendre all, malgrat les queixes dels qui no toleren la seva olor. L'all també ajuda a combatre el refredat.
Per al refredat de finals de 2018 prenc, i va molt bé, la següent barreja (la xifra és aproximada, i referent al volum):
AGRIMONIA EUPATORIA
2
ASTRAGALUS
MEMBRANACEUS 2
CHONDRUS CRISPUS 2
COPTIS CHINENSIS 1
ERYTHROXILON KATUABA
2 (afegida quan ha deixat de bullir l'aigua, al cap d'una estona)
EVODIA RUTAECARPA 1/2
FILIPENDULA ULMARIA
2
GLYCHYRRIZA
URALENSIS 1
GUAYACUM OFFICINALE
1
LEONURUS CARDIACA 1
PEUMUS BOLDUS 1
POLYPODIUM CALAHUALA
1
PRIMULA VERIS
(REL) 2
PULMONARIA
OFFICINALIS 2
SALVIA
LAVANDULIFOLIA 1
THYMUS VULGARIS 1
TRIGONELLA
FOENUM-GRAECUM 2
TUSSILAGO FARFARA 1 Per calmar els símptomes compatibles amb la Covid-19 recomanen prendre probiòtics (Lactobacillus reuteri), complements amb Zinc, posar-se oli essencial d'orenga (unes poques gotes al braç), i prendre infusions d'Agrimonia eupatoria. També va bé afegir a aquestes infusions reishi (Ganoderma lucidum) (en pols), i Astragalus membranaceus (en pols). Entre les vitamines són recomaables la vitamina C (500 mg/dia) i la vitamina D. D'entre les medecines, el levofloxacino (250-500 mg/dia) i la prednisona (30 mg), mentre hi hagi febre, o just al començar els símptomes, pot ser una bon tractament. Clar que n'hi ha que opten per la ivermectina (difícil de dosificar adientment). O per la ceftriaxona (una cefalosporina beta-lactàmica), que en algun cas greu ha estat molt exitosa i ha fet que no apareguessin seqüel·les. És curiós que per no contradir el dogma general que estableix que els antibiòtics no fan res contra els virus, si els tasts han detectat el Sars-Cov-2 en una persona i després es cura amb ceftriaxona, donin les proves com a falsos positius.
Per accelerar la convalescència de malalties pulmonars sempre va bé menjar ananàs (pinya americana) madura, papaia i créixens (en amanida); a més d'extracte de Malta i xarop d'Agave.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)