Carreteres en mal estat i límits de velocitat

Sorpèn desagrdablement veure el límit de velocitat a 30 km/h en una carretera bona com és la baixada de l'Arrabassada des de Vista Rica (Tibidabo) fins el barri dels Penitents (Barcelona). En algun petit tram és permés anar fins a 50 Km/h. Em sembla una exageració aquesat restricció de 30 Km/h, que no deu tenir un esperit d'exactitud, com en d'altres trams on es multa per anar un 10% més de pressa del límit imposat. Cal tenir en compte que en teoria  per aquesta baixada del Tibidabo a Barcelona es podria circular a 17 Km/h. I que circular a 40 Km/h podria significar una multa de 100 euros. En canvi, per la carretera que puja de Sarrià a Vallvidrera, tot hi haver-hi alguns trams marcats a 30 Km/h, com ara el revolt inicial del començament de la carretera vora el Peu del Funicular, a la resta, crec que està limitada a 90 Km/ h, que és una bestiesa. La mateixa carretera que continua cap a Molins de Rei abans de Vallvidrera, en alguna corba té limitació a 50 Km/h, que és fins i tot massa generós, ja que a 30 Km/ h és com caldria circular per no tenir-hi ensurts. Crec que caldria homogeneitzar els criteris o actualitzar-los respecte a les limitacions de velocitat als trams especials. I, sobre tot, posar-se d'acord en el que es pretén, si espantar els conductors i esperar que només circulin al doble de la velocitat permesa (i multar els qui segueixin les normes per entorpir aleshores la circulació) o bé esperar que els conductors segueixin les normes i poder multar els qui es passin només una mica. A la mateixa carretera de l'Arrabassada podríem entendre que la limitació de circular a menys de 30 km/hora només caldria aplicar-la als trams amb separadors verticals a la línia del mig. Però abans d' algun tram, després d'anunciar uns 50 m abans aquesta limitació, apareix, uns 10 m abans, la limitació a 50 Km/h.
De moment, en la normativa internacional no hi ha prohibicions estrictes i prohibicions a no tenir massa en compte. Hi ha només recomanacions (rètol quadrat blau) i prohibicions (cercle blanc o groc amb voraviu vermell). Potser caldria innovar i posar un nou tipus de rètol en forma de cercle groc amb voraviu negre, indicant prohibició molt estricta. El que sí hi ha són rètols una kica més grans i amb fons central groc perquè es vegin millor.
Per altra banda, també hi ha restriccions caducades, com ara les indicades per rètols que ja no corresponen al peridode d'obres (ja finalitzades). És el cas, per exemple, del tram davant la Vil·la Paula, a la Carretera de les Aigües voa la pujada a Vallvidrera des de Sarrià. El rètol de prohibir circular a més de 5 (cinc) Km/hora, degut a sortida de camions, un cop acabades les obres a la casa modernista, és ben peculiar; a més, tenint en compte que molts passem corrent o en bici per allí.

Canviant de zona, el tram de l'autovia entre Cervera i Jorba, sentit Barcelona, està en molt mal estat degut a les roderes marcades pel pas dels camions, almenys al carril de la dreta. Allí la velocitat límit és de 120 Km/h, quan anant a 80 Km/h ja és prou perillós. Sembla que hi ha un entestament de La Caixa, de la diputació de Barcelona i de la ministra Ana Pastor Julián, en fer patir als ususaris d'aquesta carreterra. Si no vaig errat, quan es va fer, ja se sabia que no s'estava fent de manera òptima, sinó com optimitzant massa el pressupost. El motiu semblava polític, quedar bé de moment i acabar-la de pressa, que després amb els anys ja li tocaria a un altre directiva política pagar els plats trencats. No sé exactament en què va consistir l'aprimament de la despesa i la poca cura, però suposo que les piconadores no devien gastar prou temps fent el recorrgeut travesser, que els gruixos de terra aixafats devien ser massa poc prims, i que les capes de grava devien ser massa primes. A algú l'indigna que la carretera principal que uneix Madrid amb Barcelona tingui trams tan dolents com aquest, on les sotregades ananat a 80 Km/h ja fan besarda.

PESTICIDES I ALIMENTS TRANSGÈNICS

Una solució casolana per eliminar parcialment els pesticides de les verdures i llegums que mengem és fer-los bullir 5 minuts en aigua abundant. Després caldria llençar aquesta aigua, i fer-ho bullir en una segona aigua definitivament. Abans de posar-los a la segona aigua, podem colar-ho bé i passar-ho sota l'aixeta amb aigua a pressió, per esbandir-ho bé. L'enciam i similars es poden posar en remull en aigua freda abundant durant mitja hora, havent-hi afegit unes gotes de permanganat potàssic diluït (color sang), fins que l'aigua quedi d'un color rosat molt suau, com el del vi rosat. Després, caldrà esbandir-ho bé fins que no quedi gens de color rosat a l'aigua. Així, s'eliminaran virus i bacteris; i diuen que també alguns pesticides queden inutilitzats. Esbandir-ho bé, en aquest cas, no serà posar-ho sota el raig de l'aixeta, sinó  vessar l'aigua bé, i anar omplint el gibrell amb aigua nova, repetides vegades, fins que l'aigua  quedi absolutament sense color.
La proteïna de soja que es venia abans de la vinguda al mercat de la texturitzada ecològica  solia ser un cau d'insectes. Això era la prova de que tants pesticides no contenia. Ara, la proteïna de soja texturitzada transgènica no es colonitza amb corcs ni arnes; però té un sabor diferent, com de caldo concentrat. A més, curiosament, abans feia regalimar una mica d'aigua durant hores per l'anus, i ara no. Els típics efectes nocius de la proteïna de soja d'ara no ecológica serien: mareig, mal de cap, retenció d'orina, atordiment mental acusat, debilitat i dolor a les articulacions, menys potència al cor, mala circulació a les cames i al cervell. A més, en alguns treballs científics s'exposa la hipòtesi que els transgènics podrien provocar autisme. Per alleugir o revertir aquests efectes no sé res més que prendre  puntualment, de moment, vitamines del grup B, en especial la B12 (es ven en injectables d'un mil·lígram de B12, ben ecomòmics, i que es poden beure també), i  cortisona (per exemple en forma de prednisona alonga de 10 mg). La magnèsia calcinada (OMg) molt diluïda en aigua, i potser amb una mica de sals de fruita per fer-la més bevible, desintoxica també dels insecticiudes organofosforats. També va bé contra el mal de cap el fong antitumoral Antrodia camphorata.  Però tinc els meus dubtes sobre què contenen aquests aliments transgènics a més de material genètic estrany. Podria ser que al veixell on els transporten, després de passar els controls sanitaris, o, en tot cas, abans d'arribar a les botigues o als majoristes, passessin per sales on s'hi vaporitzessin insecticides, com ara el sulfur de Carboni. Em consta que està prohinit; i també em consta que es feia estant ja prohibit. No sé si encara es fa. En tot cas, algun pesticida crec que contenen els aliments no ecològics.
No cal ni dir que els aliments ecològics no tenen cap d'aquests efectes nocius. Però a vegades no en disposem o no els volem comprar perquè resulten molt més cars que els normals. Però, també diuen que lo barato surt car.
Els aliments trangènics són de dues categories. La primera és la dolenta. Són resistens a molts pesticides i així les plantes poden ser tractades amb pesticides o herbicides selectius agressius, amb un rendiment vegetal major. La segona categoria és la (relativament) bona. Plantes modificades genèticament per a resistir elles mateixes les malalties sense necessitat de recórrer als pesticides. Això a vegades s'aconsegueix afegint material genètic de virus, insectes o bactèries a les plantes. La opinió pública europea no diferencia una categoria de l'altra, ja que assimila la capacitat de resitir les plagues sense l'ajut extern de plaguicides a la producció interna de les plantes modificades genèticament de molècules amb efectes similars. Obesitat, diabetis, demència, autisme, càncer, inflamació intestinal crònica, reflux estomcal (pirosi),  són algunes de les afeccions que els aliments modificats genèticament poden produir.
La llet de les vaques injectades amb hormones (rBST) pot produir càncer de mama o de pròstata. La soja transgènica pot produir, a més de mal de cap i letàrgia, defectes als neonats, i afeccions degeneratives al fetge, pulmons i pàncrees. La proteïns del blat de moro transgènic pot produir defectes al fetge i ronyons.
http://research.lfb.org/research/video/nhs_gmo_0315?code=LNHSR309&n=NHS_gmo_0315
El major rendiment a les plantes alimentàries va propulsar-lo ja a finals del segle XIX Von Rathlef, amb la seva anomenada revolució verda. Hibridava plantes molt productives però poc resistents a les condicions adverses, o a les malalties, amb plantes poc productives però molt ressitents a les adversitats, més properes a les silvestres.
La llàstima ara és que malgrat la propaganda sanitària, els controls dels aliments ecològics no són perfectes i ens podem trobar amb soja texturitzada etiquetada com a ecológica, que no ho sigui.

En tot cas, sempre és millor consumir aliments no transgènics i de cultiu ecològic.

Com córrer per a no lesionar-se els genolls.

Em fa pena veure tants i tants corredors que no separen els braços/ colzes, ni les mans del cos en sentit lateral. Suposo que deuen haver anat a alguna escola que ensenyen a córrer per la muntanya com si es corregués per la pista d'atletisme. Però per la muntanya, corrent així, es lesionaran els genolls, a la curta o a la llarga. Els moviments laterals obrint els braços són molt convenients en terrenys irregulars, com també ho són els d'obertura lateral del moviment dels genolls. Per evitar lesions als genolls, a les baixades almenys, cal separar les mans lateralment gairebé el màxim del cos en sentit lateral, com qui perdés el control dels braços (des-pendulant-los). I, a les pujades i al pla, almenys cal separar els colzes dels costats del cos.

1. home jove corrent pel pla del delta de l'Ebre (inassequible)

2. escenes de Kilian Jornet corrent (inassequible)

3. Tereza, corrent nua i filmada per MacFarland (inassequible)

Al primer vídeo, Daniel Sánchez corre per les platges del delta de l'Ebre com a model per a Eloi Biosca. Es veuen en detall tots els moviments del cos (ja que cap peça de vestit ho impedeix). Daniel separa els colzes del cos, lateralment, sempre, i fa anar una mica en espiral les mans. Donat que és un terreny absolutament pla i sense obstacles, amb aquests moviments ja n'hi ha prou per a no lesionar-se els genolls. Però, per altra banda, fa anar el cap una mica amunt i avall. No el manté a la mateixa altura tota l'estona. Això, a la llarga, l'hauria de perjudicar afectant-li els genolls i les lumbars. I es veu que està acostumat a dur sabates amortidores, ja que contacta el terra primer amb el taló, enlloc de fer-ho amb la meitat de davant del peu, com fan els que solen córrer descalços o el mateix Kilian Jornet. Al segon vídeo (de Kilian Jornet) es veu que en Kilian posa els colzes enganxats lateralment al cos només un moment, quan va molt a prop d'un altre corredor, per respecte o potser per timidesa.
I al tercer vídeo, Tereza té un desplaçament vertical exagerat, potser degut a la por que havia de sentir al córrer nua per la urbanització. A la llarga això li repercutiria als genolls.

Si ens fan mal els genolls i quedem clavats, la única manera de continuar corrent és fent-ho així, des-pendulant molt els braços lateralment. A més, si ens fes mal algun múscul del maluc, a més de reposar una mica, podem corregir la lesió forçant la separació lateral del braç contrari quan correm; fins i tot amb una sacsejada cada vegada que fem una passa dirigint el braç cap avall lateralment, una mica (45 graus) obert. Per alleugerir el mal de lumbars, crec que cal moure el tòrax com una serp, amb molt i molt lleugeres rotacions ara cap a un costat ara cap a l'altre, ajudant-se amb les espatlles. Si el que fa mal és el menisc intern, es pot recórrer a obrint els genolls cap enfora i endavant, corrent com si tinguéssim una bola gran davant l'entrecuix. I si el que fa mal és el menisc extern es pot córrer com els cavalls en baixada, obrint lateralment els peus cap enfora i enrere tot fent una rotació.

Si el terreny és molt pla i llis, la línia que uneix les petjades d'un peu i de l'altre poden estar molt poc separades. Però, si el terreny és accidentat, hauran d'estar més separades. I, si és molt accidentat, es pot recórrer a la tàctica d'aixecar molt els peus i separar els genolls al aixecar-los cap endavant, tot i fent passes molt ràpides i curtes. Ajuda també visualitzar com si es tractés d'un pilot automàtic, on posarem cada peu a les immediates passes. A les baixades, només si hi ha un gruix de neu tova, serà convenient clavar els talons. En tots els altres casos, millor trepitjar primer amb la part de la punta del peu. I si la pendent de baixada és molt forta, ajuda acotar el cap i abaixar les mans per abaixar el centre de gravetat i evitar dins el possible relliscar de cul.

Córrer per pista es pot fer en un bon estil, com el del mític corredor (i organitzador dels Jocs Olímpics de Londres de 2012)

1. Sebastian Newbold Coen corrent a la pista d'atletisme

A la pista d'atletisme recomanen fer anar els braços només d'endavant cap enrere, sense obrir-los lateralment. Aleshores, per equilibrar el cos, els qui es desplacen lateralment són els genolls. (A la pràctica, els colzes en Coe sí que els a separa). Els colzes sí que haurien d'anar més enrere que el cos quan tiren enrere. Les mans haurien de tirar enrere fins a l'altura dels malucs, i els colzes haurien de tirar endavant només fins a l'altura dels malucs. Les mans, quan fa fred, jo les duc tancant els punys una mica. Algú diu que caldria dur-les com si portessin un ou, sense fer massa pressió, ni massa poca. Les espatlles i el cap haurien d'estar relaxants. El cos hauria de fer una angle de 12 graus respecte a la vertical, cap endavant. En principi, els genolls gairebé no s'haurien d'obrir ni de tancar, han d'estar ben rectes respecte a la direcció d'avanç. Les passes, unes 180 per minut, no han de ser ni massa llargues ni massa curtes. Agafant velocitat els talons s'han d'elevar enrere fins una mica més amunt dels genolls, com si volguessin tocar el cul. La trepitjada ha de ser suau, i el cap no ha de fer batzegades amunt i avall, sinó que s'ha de mantenir en una línia horitzontal contínua a la mateixa altura respecte al terra sempre. Al vídeo d'en Coen, el front tira una mica enrere a cada passa, però es manté gairebé a la mateixa altura. El peu ha d'impactar horitzontal al terra. Però aquí hi ha divergències. Uns expliquen que en teoria ha d'impactar primer el taló, i a la pràctica impacten tota la planta del peu alhora; i els altres creuen que ha d'impactar tot alhora i de fet impacten la meitat del davant, i més la zona exterior abans que el taló. La tècnica de primer el davant i després el taló és la dels corredors descalços (que han de fer passes més curtes i no eleven tant els talons). Però això destrossa els bessons al principi si es practica abusivament. Posar primer el taló a terra pot afavorir la frenada en una baixada. Però per una baixada tot terreny no recomanen clavar massa els talons perquè aleshores no podríem fer un segon moviment de frenada. Jo clavo els dits endavant com si els volgués separar, quan baixo una baixada forta. I miro de no clavar massa els talons. La separació vista de perfil de les cuixes com més oberta sigui millor. 106º millor que 90º. Quan menys temps estigui el peu impactant al terra millor. Ho hauria de fer en la línia vertical del maluc, una mica enrere respecte al genoll. El contacte més gran hauria de ser amb els 4 i 5 metatarsians o els més exteriors. La trepitjada si pot ser lineal, coincidint la línia del peu dret amb la de l'esquerra, millor. Separar els peus pot fer venir mal als genolls si es fa massa estona, però en terrenys molt tècnics és el que caldrà fer.

Per altra banda em fa molta il·lusió veure algú que corre amb un estil perfecte, que també se'n troben de gent així. No sé què es deu imaginar quan me'ls miro detingudament amb admiració. Ho dic per en Roberto Heras, que el vaig sovint. Ell abusa de la seva humilitat i no es creu que corri en un estil perfecte quan jo l’hi ho dic.

Quant al cross trobem un talús en baixada sobtada, caldria aixecar els braços i, mentre fem un darrer salt talús avall, abaixar-los com dirigint un pes virtual cap el terra, a la vegada que impactem amb la base del talús. Immediatament haurem de fer passes més grans. La teoria d'aquesta tàctica se m'escapa, però a la pràctica em funciona per protegir els genolls, sempre que les passes a la baixada pel talús, abans de fer el salt, siguin ben curtetes.

Alguns vídeos més:

1. Consells molt útils per als qui volen fer barefoot running

2. Anàlisi del bon i el mal córrer (en anglès)

3. Bons corredors (en anglès)

4. Alguns errors comuns. (en castellà)

Per millorar la velocitat diuen que aquest exercici de salts va bé:

1. http://www.menshealth.es/fitness/articulo/gana-velocidad-con-un-solo-ejercicio/1

I ja per qui vulgui fer de saltimbanquis:
http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/gana-fuerza-y-resistencia-tecnica-carrera/2

En resum la petjada és millor que sigui força neutra i primer amb la part davantera del peu. 

Tipus de petjada

Retornant als genolls, em fa pena la recomanació dels professionals sanitaris de posar les genolleres amb el forat al davant. Potser hi hagi alguna lesió que calgui tractar així, però la majoria de lesions dels genolls és millor tractar-les amb la genollera amb el forat al darrere. També hi ha genolleres (Babioza) reforçades pels laterals amb unes barnilles, i pel davant amb un coixinet, que van força bé per evitar més lesions mentre es corre. Millor les genolleres d’ortopèdia bona que les genolllers de botigues d’esport.

Voldria afegir que després de córrer uns 10000 Km, segurament malament, o amb estil de pista d'atletisme, vaig lesionar-me els genolls. Durant molts anys no podia córrer més de 5 Km sense que em tornessin a fer mal. Crec que he aconseguit poder tornar a fer els 35 Km seguits, corrent millor, i també després de prendre dos pots de perles d'astaxantina, a més de calç de Lithothamnium. Clar que l'alimentació també té que veure amb la salut dels genolls. Potser em faltaven proteïnes o aminoàcids. Ara és fàcil aconseguir clara d'ou (Mercadona), o BCAA (aminoàcids ramificats) o Cissus quadrangularis, per reforçar els tendons (My Protein). I millor no menjar aliments transgènics ni exposar-se a pesticides. 

Està demostrat, per una tesis doctoral, que prendre regalèssia (rel) va bé per a contrarestar el desgast dels ossos (artrosis).

Finalment, córrer descalç sembla que hauria de propiciar lesions als genolls. Si es fa molt progressivament, no. Reforça molt els bessons i els tendons dels peus. I hi ha també el calçat minimalista o 5-fingers (millor amb mitjons 5-fingers), dels quals podem trobar informació a

1. http://5dedos.es/content/9-faq

En principi cal abaixar el cos (o el maluc) per no haver de fer desplaçaments amunt i avall amb el cos (o el cap). Així que la cintura sempre hauria d'estar a la mateixa altura respecte el terra.

Diuen que dels escarmentats en surten els savis. Els meus dolors recents de genolls varen estar provocats per la queixa d'un company al principi de la baixada del Mont-Valier. Es queixava que jo anava massa a poc a poc. Vaig accelerar la marxa i, en una petita tartera, vaig girar, però el peu esquerra va quedar atrapat i em vaig escalabrar el genoll. Més endavant vaig voler provar uns peus de "pato" d'efecte Venturi per nedar. Eren massa grans. Vaig haver de forçar massa el genoll. I, finalment, un cop recuperat, les "sentadilles" les feia fins a tocar el cul a terra, fins que un dia en genoll esquerra va dir prou. Ara corro amb la genollera posada i sembla que el genoll aguanti força bé. Però no la necessitaré més endavant. Sempre va bé reforçar els quàdriceps per reforçar l'articulació del genoll. Es pot fer, un cop assegut, pujant els peus i fent força contra una goma el·làstica que faci resistència hortitzontal; o amb una màquina del gimnàs; o afegint pesos als peus.  

Fuites provocades al subsòl: reparació de tubs sota terra.

Ignoro de què venen les males pràctiques a l'hora de reparar els tubs de conducció d'aigua del subsòl. Però podria ser una més de les tècniques de guerra bruta racista. Un operari emprenyat pot fer la feina aparentment ben feta, però, que, a la llarga, no hi hagi qui la pugui arranjar. El cas és que diversos operaris, d'empreses contractades per l'ajuntament o per companyies elèctriques de les principals, arrangen malament les fuites d'aigua del subsòl. Un cop feta la prospecció, tallat el tub per la zona de la fuita, i reparada la fuita amb ràcords nous (que no solen ser de llautó, que serien els millors), un cop fet tot això, tapen amb sorra o terra la rasa i comprimeixen el material des de dalt. S'obliden, però, d'una cosa essencial. Si sota el tub no hi ha un material resistent, quan comprimeixen la sorra des de dalt, el tub blinca i els ràcords tornen a perdre. La solució seria posar panots o algun material dur sota el tub perquè facin solera forta. Això és tan important pel que fa als tubs d'aigua com als de gas o als cables d'electricitat (unions). Aquestes unions dels cables gruixuts i enterrats, ben aïllats, han d'estar ben a tocar, si no, salta una mena d'arc voltaic entre les puntes que no es toquen i a la llarga la zona immediata s'escalfa molt, i això pot arribar a foradar els tubs del gas. Altres vegades és el material que no acaba de ser bo i els mateix alumini del cable elèctric es polvoritza.

LA DIAGONAL

No és que em sembli malament que Ildefons Cerdà l'hagués projectat com una de les avingudes principals del seu Eixample al segle XIX. El que em sembla malament és que la Diagonal, per als vehicles que circulen pels laterals, pugui esdevenir una mena de tortura. Els conductors ocasionals com jo, que ens perdem per allí, no sabem mai si podem incorporar-nos als carrils centrals o no. Baixant pel Passeig de Sant Joan, per exemple, si vols girar a la dreta, en teoria podries fer-ho cap el lateral (superior) o cap als carrils centrals (per un vial de connexió entre el lateral i el central). Però, quan tens verd, com a conductor, o bé et creua una multitud de vianants (que tenen verd també) tallant-te el pas, o bé et troves amb una allau de cotxes que venen  de l'esquerra. D'allí cap a Pedralbes, i em temo que a moltes més zones, no se sap mai si pots ficar-te del lateral a la part central o no. ¿Tant costaria posar rètols de mida estàndard indicant les direccions permeses? ¿O valdria més això que remodelar tota l'avinguda d'11 Km?

R E F R E D A T S

No vull contradir o menystenir tot el que sembla que tothom sàpiga sobre com guarir un refredat. Després d'uns 10 anys d'experiència com a herbolari, crec estar força segur de que cada passa de referdat és diferent. Que els remeis generals poden anar una mica bé, però que en calen d'específics per a cada passa. Més que en la vacuna del grip, crec en de de la pulmonia (pneumovax 23). La del grip pot provocar molt malestar, o no, i s'ha de posar, en teoria, cada any. La de la pulmonia serveix per a gairebé tota la vida, es posa només un cop. I que jo sàpiga no dona malestar ni símptomes de refredat fort, com fa la del grip. No és que no cregui en les vacunes. És que sospito que a l'hora de fabricar-les tenen pocs escrúpols quan la demanda i la pressió per vendre és molt gran.

En concret, la passa de refredat del novembre de 2013 feia rajar el nas, donava una mica de mal de cap i de mareig i, al final, tos seca. Crec que el millor en aquest cas seria infusió d' Hisop (per fer parar l'aigua del nas) amb molt d'extracte de Malta (=melaza de cebada y maíz). I, per quan hi hagi la tos seca: decocció de mitja hora del líquen del pi negre (o del pi roig d'alta muntanya) Evernia prunastri. Jo l'he acompanyada amb rel de malví (una cullerada de cada per mig litre d'aigua) i algunes espècies (cardamom, canyella, clau, gingebre, vainilla, matafaluga). Jo no tenia Hisop, i el que es pot comprar a Barcelona sol estar ja molt passadet. Però, com que d'altres vegades m'ha anat molt bé el fresc que he comprat o collit al Pirineu, dedueixo que hauria anat bé aquesta vegada també. En tot cas, l'extracte de Malta sí que m'ha anat molt bé per fer parar l'aigua del nas i per llevar-me una mica el fred.

Evernia prunastri (líquen de les branques de pi roig i pi negre d'alta muntanya)

Cada passa de refredat o de grip és diferent. Al començar el 2014 vaig patir un altre episodi. El remei anterior feia poca cosa. Aquest cop, la tos molt seca no se n'anava. En canvi, amb infusió de Poliol de Roca (Satureja fruticosa) o Poliol de Riu (Mentha pulegium) -que va una mica menys bé- i Te de Roca (Jasonia glutinosa), la tos va desaparèixer. De Te de Roca se n'ha de posar poquet, que si no pot fer mal al fetge. No ha de bullir. Així que l'aigua arrenca el bull, s'hi tiren les hebres i s'apaga el foc.

A l'abril del 2014 hi ha hagut una passa de pulmonia que donava més o menys febre, sinusitis (mucositat anbundant amb sang), tos seca molt forta, i molt d'esgotament (mental i físic). Els altres remeis aquí em varen fallar. D'entre els que vaig prendre, em semblen els millors els següents: cortisona (prednisona alonga 10 mg), levofloxacino (dosis tolerada), xarop pazbronquial - del qual en sóc l'inventor- (pel matí, dosis reduïda), nolotil begut (per poder dormir 3 hores a les nits), truita petiteta per sopar (per reforçar l'efecte del nolotil), oli essencial de niauli (3 gotetes a l'avant- sobre la zona de les venes), kalium chloratum (sal de Schessler D6), resina d'avet (presa, unes gotetes). I, sobre tot, cataplasmes de farina de llinosa i de fenogrec (Manantial de Salut), i cataplasmes de part carnosa blanca de l'Atzavara (Agave americana) fregida una mitja hora en una cassola amb oli d'oliva. Els cataplasmes es poden aplicar arreu de la caixa toràcia; però, per començar, és millor fer-ho a les zones que sonin més plenes (percussió de dos dits creuats sobre un dit de l'altra ma recolzada al tòrax). Per evitar el mareig de l'esgotament va bé la gelea reial (en dosis deu vegades més fortes de les que recomanen a les botigues) i el xarop d'Agave. També, i en especial contra l'esgotament produit pel levofloxacino als qui patim de sensibilitat química múltiple per un defecte de la fosfat-deshidrogenasa, va molt bé la ribosa. Contra la sinusitis: raigs d'aigua de mar preparada (Rhinomer 2), i untar-se el front amb salsa de mostassa. A més, per evitar el degoteig de sang pel nas, va bé, crec, prendre gingebre cuit una mitja hora (afegit en pols, a les verdures). Contra el cruiximent a l'esquena (potser degut a inflamació dels ronyons) va bé aplicar compreses calentes de Plantatge (Plantago major) i Melilot a la zona lumbar i al baix ventre o allà on es noti més dolor. Dels inhaladors broncodilatadors no n'estic gaire satisfet, però el metge assegurava que era obligat fer inhalacions dobles amb Foster dos cops al dia. No estic segur del tot, però a la meva mucositat m'hi ha semblat veure Moraxella catharralis, Campylobacter sputorum, Staphylococcus aureus, Streptococcus betahemolyticius, Klebsiella meningitidis. I m'ha semblat que alguns glòbuls rojos eren knizòcits (potser per l'efecte anemitzant dels antibiòtics: diacetil-medicamicina, levofloxacino).  En cas d'infecció greu, la dosi d'antibiòtics és difícil de calibrar. 

Vaig conèixer un biòleg inventor que no hagués tingut cap problema en patentar nous antibiòtics, donada la seva facilitat per a crear-los, si no fos per les quantitats exorbitants que demanen a Sanitat en negre i en blanc per crear la patent.  Normalment el metge recomana un temps de prendre antibiòtic que el meu cos no pot resistir, però intento fer-li cas fins quan ja no puc aguantar més. Amb sorpresa i il·lusió vaig recordar que el nom i la composició del xarop contra la bronquitis que vaig dictar a un alumne de Navarra d'ulls grans i verds, a petició seva, existeix i es ven a les farmàcies. És el Pazbronquial, de Cinfa.  
A vegades un antibiòtic fort va bé contra les complicacions de la grip, o millor encara si es pren just començar els símptomes, o dintre de la mitja hora després d'haver estat en contacte amb algú que escampa la malaltia. Tècnicament seria possible fer una mena de quarantena si la persona refredada dugués una mascareta nasal tot el dia, de les de cartró blanc, sota d'un buff, i ho toqués tot amb guants (els de nitril ja servirien).
La famosa resistència dels microbis als antibiòtics és més freqüent als hospitals. I potser sigui més deguda als desinfectants de superfícies (terra de les habitacions i passadissos, quiròfans...) que no pas a l'ús reiteratiu d'un mateix antibiòtic (tot i que també es pot donar el cas) per una mateixa persona. La tan repetida frase de que "els qui s'automediquen són els responsables de la resistència als antibiòtics" no em sembla gaire lògica. A PubMed hi ha alguna publicació que atribueix la resitència als antibiòtics a l'ús de desinfectants als hospitals:

Resistència als desinfectants i als antibiòtics als hospitals d'Iran. 
Resistència als antibiòtics deguda a l'abús del clorur de benzalconi als hospitals de Malaisia.

No conec ningú que es prengui antibiòtics de motu propio com si fos una macedònia de fruites. En canvi sí que conec casos de morts per sobredosi d'antibiòtics receptades per metges sense escrúpols als mateixos hospitals. I al final donen la culpa a la víctima perquè a casa es prenia antibiòtics sense recepta. I fan creure que la mort ha estat deguda a la resistència als antibiòtics.
De bactèries n'hi ha de Gram positives i de Gram negatives. Les Gram positives són típiques dels pulmons, i les Gram negatives del ventre; però al cap solen cohabitar. Hi ha antibiòtics que ataquen més a les Gram positives, i n'hi ha que ataquen més a les Gram negatives, però també n'hi ha d'espectre molt ampli. Hi ha antibiòtics no sintètics (extrets de fongs microscòpics o de bactèriesmolt especials), i n'hi ha de sintètics i de semisintètics. L'acció dels antibiòtics pot raure en l'atac a l'envoltura gelatinosa de les bactèries (sobretot de les Gram positives), o a la mateixa membrana plasmàtica, o bé en l'atac als ribosomes, o als àcids nucleics. Entre els antibiòtics bacteriostàtics de farmàcia més coneguts hi ha els següents:

AMINOFENOLS. Cloramfenicol (contra meningitis i grip per Gram positius, -usual a l'Africa, prohibit ara a Europa-).

AMINOGLUCÒSIDS. Neomicina (contra Gram negatius de budells, pell, oïdes). Estreptomicina (d'ampli espectre, sobre tot contra Gram positius, contra infeccions pulmonars com tuberculosis, i contra febres de Malta). Gentamicina (contra Gram negatius, endocarditis, amigdalitis).

BETA-LACTÀMICS. Penicil·lines (contra Gram-positius, fins i tot anaerobis). Cefalosporines (ampli espectre). Àcid clavulànic (coadjuvant -una mica cancerigen- de la penicil·lina). 

GLUCOPÈPTIDS. Vancomicina (Gram positius, endocarditis, infeccions hospitalàries).

LINCOSAMINES. Clindamicina (Gram positius anaerobis resistents)

MACRÒLIDS. Azitromicina. Claritromicina. Eritromicina. Medicamicina. Tant l'azitromicina com la medicamicina són molt forts i potser caldria no prendre'n més de 3 dies seguits. En general són d'ampli espectre, però més específics contra Gram positius. 

NITROMIDAZOLS. Metronidazol (contra anaerobis del cap, budells, cor i també contra protozous com Ameba, Trichomonas, Giardia).

POLIPÈPTIDS. Bacitracina (Gram positius de ferides i mucoses). Polimixina B (Gram negatius). 

QUINOLONES. Ciprofloxacino (antibiòtic sintètic contra Gram negatius aerobis). Àcid pipemìdic (Gram negatius urinaris). Levofloxacino (d'ampli espectre: Gram positius de pulmonies / Gram negatius d'infeccions urinàries).

SULFAMIDES. Sulfametoxazol (d'ampli espectre, contra infeccions urinàries i sinusitis) (normalment combinat amb trimetopima). - Totalment contraindicades en immunodeprimits-.

TETRACICLINES. Tetraciclina (contra Gram positius, fins i tot anaerobis). - Retarden el creixement ossi.   

TUBERCULOSTÀTICS. Isoniazida. Rifampicina.

TIPUS D'ANTIBIÒTICS MODERNS I ACCIONS QUE TENEN

A part, quedarien els antivírics (aciclovir, ribavirina...), els antifúngics (clotrimazol, miconazol,  ketoconazol, fluconazol, griseofulvina), els antiprotozoaris (cloroquina, metronidazol, eflornitina) i els antihelmíntics (mebendazol, pirantel, prazicuantel).   

Una sobredosis d'antibiòtic pot atacar el fetge fins a causar-nos la mort. De fet, l'acció dels antibiòtics és equiparable a la famosa quimioteràpia. L'efecte sobre els ribosomes bacterians o sobre els àcids nucleis no és del tot específic i també efecten els ribosomes i els nuclis de les cèl·lules del fetge. També hi ha antibiòtics que causen al·lèrgies, a vegades suaus, com ara taques a la pell o a la mucosa bucal, o a vegades molt greus, com asma i col·lapse respiratori. I s'ha donat algun cas de desencadenar al·lèrgia permanent (asma/pulmonia esoinofïl·lica). 

Abans de provar un medicament nou, el més adient seria prendre'n una dosi mínima per veure si ens fa algun efecte dolent. Un cop assegurat que no, podem començar la dosis normal que allargarem o escurçarem segons la resitència del nostre fetge. La gent gran, quan tenen bronquitis associada a la grip o no, milloren molt amb antibiòtics força forts, si bé a dosi normals i de pocs dies. Diuen que el filòsof Bretrand Russell va anar tirant dels 90 fins els 98 anys a base d'antibiòtics i cortisona. Els qui pateixen de bronquiectasia també solen prendre de manera continuada antibiòtics, però a la llarga, això els pot desnecadenar càncer. 

El refredat es manifesta amb mal de cap (meningitis suau no alarmant) i rinitis (quan raja el nas i hi ha estornuts). La grip (o el grip) es manifesta, a més, amb febre, dolor toràcic i cruiximent i debilitat general. La pulmonia es manifesta amb cansament cardíac (al caminar) amb més o menys dolors a la palpació /percusió; i amb sensació d'escalforeta als pulmons, tot i tenir la sensació de fred general. Percutint amb dos dits encavallats el dit de l'altra ma posat sobre la paret toràcia es nota el tòrax que sona a ple a les zones afectades per la pulmonia. Els dolors a vegades es fan insuportables, i a vegades, la pulmonia no fa cap mal. La tuberculosi es nota per una sensació d'escalforeta general (febrícula) i per un esgotament cardíac que et fa esbufegar al caminar. També per una olor com de sang a l'alè.               

Com a immunoestimulant és molt coneguda l'Echinacea. Però caldria prendre'n molts dies abanas de notar el seu efecte. També hi ha el calostre de vaca. Es pot conservar congelat o es pot comprar liofilitzat (i desnatat). També hi ha alguns bolets immunoestimulants. Potser el més assequible és el Shii-Take. Es pot comprar tendre o sec. Caldria rentar-lo abans de ficar-lo a bullir (una hora). D'altres bolets immunoestimulants que es poden comprar en pastilles són: Antrodia, Cordyceps, Coriolus, Ganoderma. Per a resitir millor el fred, a part la Camamilla, hi ha una arrel de Mongòlia (Astragalus membranaceus) - caldria bullir-ne una bona cullerada uns 8 minuts- i una arrel de les muntanyes alpines (rara al Pirineu): Rhodiola rosea.

No oblidem que els refredats són deguts, a més de al fred, a virus (i bactèries). L'escalfor i abrigar-se bé pot ser un bon preventiu, però no apropar-se a altres persones refredades també ajuda. Si et toca la rifa, entenc que vulguis compartir una mica els beneficis amb altres, però en el cas del refredat, voler compartir la malaltia em sembla una mica psicòtic. O almenys més psicòtic que prendre all, malgrat les queixes dels qui no toleren la seva olor. L'all també ajuda a combatre el refredat.
Per al refredat de finals de 2018 prenc, i va molt bé, la següent barreja (la xifra és aproximada, i referent al volum):

AGRIMONIA EUPATORIA 2

ASTRAGALUS MEMBRANACEUS 2

CHONDRUS CRISPUS 2

COPTIS CHINENSIS 1

ERYTHROXILON KATUABA 2 (afegida quan ha deixat de bullir l'aigua, al cap d'una estona)

EVODIA RUTAECARPA 1/2

FILIPENDULA ULMARIA 2

GLYCHYRRIZA URALENSIS 1

GUAYACUM OFFICINALE 1

LEONURUS CARDIACA 1

PEUMUS BOLDUS 1

POLYPODIUM CALAHUALA 1

PRIMULA VERIS (REL) 2

PULMONARIA OFFICINALIS 2

SALVIA LAVANDULIFOLIA 1

THYMUS VULGARIS 1

TRIGONELLA FOENUM-GRAECUM 2

TUSSILAGO FARFARA 1    

Per calmar els símptomes compatibles amb la Covid-19 recomanen prendre probiòtics (Lactobacillus reuteri), complements amb Zinc, posar-se oli essencial d'orenga (unes poques gotes al braç), i prendre infusions d'Agrimonia eupatoria. També va bé afegir a aquestes infusions reishi (Ganoderma lucidum) (en pols), i Astragalus membranaceus (en pols). Entre les vitamines són recomaables la vitamina C (500 mg/dia) i la vitamina D. D'entre les medecines, el levofloxacino (250-500 mg/dia) i la prednisona (30 mg), mentre hi hagi febre, o just al començar els símptomes, pot ser una bon tractament. Clar que n'hi ha que opten per la ivermectina (difícil de dosificar adientment). O per la ceftriaxona (una cefalosporina beta-lactàmica), que en algun cas greu ha estat molt exitosa i ha fet que no apareguessin seqüel·les. És curiós que per no contradir el dogma general que estableix que els antibiòtics no fan res contra els virus, si els tasts han detectat el Sars-Cov-2 en una persona i després es cura amb ceftriaxona, donin les proves com a falsos positius. 

Per accelerar la convalescència de malalties pulmonars sempre va bé menjar ananàs (pinya americana) madura, papaia i créixens (en amanida);  a més d'extracte de Malta i xarop d'Agave.  

CATALUNYA INDEPENDENT?

Llegint la història, i sense ser-ne cap expert, crec que els darrers 75 anys han estat de relativa pau, en comparació a d'altres periodes, a Barcelona. Abans, curtes etapes d'anarquia eren seguides d'abusos dictatorials.
Va començar la primavera àrab i ha acabat venint aquí el tsunami de protestes, si bé a Catalunya no eren tan fortes com a Madrid. I això que alguns "profetes" asseguraven que aquí no arribaria allò.
La raó principal, ara, per demanar la independència sembla ser l'econòmica. Cap a finals dels anys 60s, a l'escola on jo anava, el professor de formació de l'esperit nacional ens augurava que, després de la mort de Franco, hi hauria autonomies, no de caire polític, però sí econòmic. Ara sembla que els del PP no recorden aquestes instruccions del règim i volen ser més papistes que el Papa.

Els del PSC, o almenys el Sr. Joan Reventós i Carner, en vida, demostrà, a la darrera etapa, i al meu entendre, poc esperit d'esquerres, i ben poc esperit catalanista.Uns clients meus es queixaven que a l'embaixada de París ell havia sortit del despatx per renyar-los de mala manera per estar parlant ells, a la sala d'espera, en català. Perque allí s'havia de parlar "espanyol". Després, un dia, ell em va invitar a una sessió del parlament. Allí una funcionària em rebé amb reverències. Però un altre funcionari del parlament ho feu a cops als genolls. Suposo que tot era degut a que algú els havia explicat la meva petita implicació en el derrocament del règim de Franco; i la noia n'estava a favor, i el noi en contra. El Sr. Reventós va estar a punt de fer-me fora, perquè jo devia fer cara de meravellat quan estaven donant el vist i plau a la línia 9 de metro i a l'arranjament de la carretera a Andorra i a un munt de millores del país. I, com a públic, es veu que no tenia el dret d'expressar-me ni amb gests facials. Això ho exposaven per escrit al revers de la invitació, que no vaig llegir fins després. Es veu que jo havia de fer cara de póker. Si tot això és el tarannà del PSC catalanista, d'esquerres i democràtic... (?)

Alguns diuen que els separatistes catalans actuen com els hitlerians. Però no recordo cap eslògan catalanista recent contra els jueus. A l'edat mitjana sí que n'hi hagué. I recordem que la unitat d'Espanya l'aconseguiren els Reis Catòlics saquejant els capitals jueus per a pagar la guerra contra els sarraïns, als quals pirmer se'ls deia que s'els respectaria tot.  Llegint a William Prescott sí que he pogut fer algun paral·lelisme entre l'espanyolisme de la reina Isabel la Catòlica i Hitler. Ella, amb la inestinable ajuda del senyor Torquemada, va instaurar la nova Inquisició per tal de depurar els jueus rics de llurs propietats i capitals. Clar que la inquisició aleshores només es carregava a uns 600 jueus a l'any, i empresonava i depurava a uns altres 6000; i en jutjava i condemnava a la foguera després de morts, un cop cadàvers putrefactes, a uns altres 600. Tot això, de mitjana, cada any. I Hitler ho va millorar molt tot això. O no?

En les darreres eleccions, contrariament al que jo esperava, ERC no va carregar gaire les tintes en el programa independentista. Només de paraula, el candidat a la presidència (Oriol Junqueras i Vies) en feia i en fa molta gala. L'únic que ho va posar per escrit, Alfons López Tena, no va treure ni un sol escò per a la seva formació (Solidaritat per Catalunya). CiU tampoc es mullava gaire en l'independentisme. Sí que posava clar un programa molt complet que només poden fer els qui ja han governat. La CUP poca cosa, res de detallar gaire el programa, que jo sàpiga. El que sembla clar és que, almenys un dia a l'any, tindrem la festa de la independència: l'onze de setembre.

Llegint a José Antonio Primo de Rivera, els qui el segueixen no s'haurien d'estranyar que, posant impediments a l'expressió en català a València i a les Balears, aleshores, almenys a Catalunya la gent es reboti. Llàstima que Franco es fes falangitsa massa tard. Va tenir l'ocasió de salvar la vida del fundador de la Falange i no ho va voler fer. Em sembla una contradicció veure els falangistes saludant amb la salutació de l'imperi de Roma, però arrabassant-ne la bandera (romana). L'estelada crec que la va idear Salvador Albert, tot i volent imitar, amb l'estrella, la bandera cubana. La cubana es va idear per contraposar, a l'imperialisme espanyol, el colonialisme nordamericà. La bandera dels Estats Units en té unes quantes d'estrelles. Per tant, l'estelada intenta reunir en un sol símbol l'imperi romà i l'americà.

El general Joan Prim i Prats intentava apaivagar les ànsies separatistes tot i recomanant als manifestants: "Catalans, no correu tant, no fos cas que ensopeguéssiu i us fessiu mal". (Això fa 150 anys). Però el qui sí que es va fer mal va ser ell no fent cas a la seva dona i sortint al carrer a Madrid quan es rumorejava que en Serrano el volia matar. Una vegada que tinguerem un president (de govern d'Espanya) català, i així va haver d' acabar. A mi em sembla encara que volem córrer massa. O no trobo prou clar el procés. Hauré de llegir més. Molts em pregunten qui es farà càrrec de la continuació de les prestacions socials, com ara la paga per jubilació. Suposo que hi deu haver una resposta tècnica que duen haver emprat els països europeus amb el sistema de la seguretat social quan s'han escindit en dos, com ara Txèquia i Eslovàquia.

La impressió que tinc és que, si tot va bé, anirem malament, però no tant malament com si ens quedéssim a Espanya. Això almenys mentre a Espanya governin com ara. Assolir la independència podria ser vist com una tapadora per a poder seguir robant més i més "les persones importants" d'aquí, que no són sempre de la noblesa ni de la dreta. I tota la dicussió sobre la independènica podria ser ben bé una tapadora dels problemes econòmics de molta gent perquè no es tornin problemes socials.

Els de la noblesa a Catalunya parlen preferentment el castellà. Potser des de la guerra de successió (1451-1472) de Joan II de Navarra i Aragó contra Carles el duc de Gandia, Pere de Portugal, i Joan duc de Lorena. Aquella guerra de successió la va guanyar al final qui la va començar, Joan II, fent més de 4000 víctimes només a Barcelona. I es va imposar així, deixant com a hereu a Ferran, que seria el rei catòlic.
Pocs deuen recordar que Catalunya, després de la Guerra dels Segadors, va ser una república independent d'Espanya, entre 1640 i 1652, amb Pau Clarís com a primer president. Ell, com el duc de Gandia, com el duc de Lorena, moriren enverinats (per "Espanya").

A mi ningú m'ha preguntat si l'autonomia que vull és de la Catalunya espanyola o de tota Catalunya (incloent la francesa), o si és la dels Països Catalans (incloent-hi Andorra). Així, adherint-nos a Andorra, no hi hauria un procés d'independència, sinó un d'annexió. Canviar el color de la bandera no m'importaria. Ara la catalana és la de l'imperi romà. Molts arqueòlegs creuen que el món dels ibers coincidia força amb el que ara anomenen Països Catalans. Aleshores,¿qui és que promociona la divisió entre els pobles? ¿Qui és que propugna la divisió i enfronatament entre França i Espanya,o entre Catalunya i la Comunitat Valenciana?

Passi el que passi, sempre podrem agraïr coses bones per part del contrari. I sempre serà millor està oberts a tots els països del món que no pas anar escanyant el pas econòmic per les duanes. Però, per si de cas, jo no deixaria de controlar (i expulsar) els malfactors, com ara la població dels gitanos romanesos que estiguin expol·liant la ciutat o els àrabs que estiguin regalant vises als suïcides de la gijad islàmica per actuar a Catalunya.

Aquí poso una col·lecció de frases "brillants" d'anticatalanistes que no sembla pas que hagin anat mai als cursos de Dale Carnegie:
https://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/
    
Finalment, trobo curiós com, en unes eleccions regulars, la junta electoral sigui el poder absolut i quedi totalment prohibida qualsevol reclamació a la judicatura; i, en canvi, en unes eleccions irregulars, sembla que només la judicatura hi tingui algun paper, sense comptar el que pensin milions de votants. I això quan encara tothom mira cap a un altre costat quan els dic que l'escola de jutges compte amb un pressupost d'uns 24.000 euros diaris sense pràcticament fer cap activitat.