Com córrer per a no lesionar-se els genolls.

Em fa pena veure tants i tants corredors que no separen els braços/ colzes, ni les mans del cos en sentit lateral. Suposo que deuen haver anat a alguna escola que ensenyen a córrer per la muntanya com si es corregués per la pista d'atletisme. Però per la muntanya, corrent així, es lesionaran els genolls, a la curta o a la llarga. Els moviments laterals obrint els braços són molt convenients en terrenys irregulars, com també ho són els d'obertura lateral del moviment dels genolls. Per evitar lesions als genolls, a les baixades almenys, cal separar les mans lateralment gairebé el màxim del cos en sentit lateral, com qui perdés el control dels braços (des-pendulant-los). I, a les pujades i al pla, almenys cal separar els colzes dels costats del cos.

1. home jove corrent pel pla del delta de l'Ebre (inassequible)

2. escenes de Kilian Jornet corrent (inassequible)

3. Tereza, corrent nua i filmada per MacFarland (inassequible)

Al primer vídeo, Daniel Sánchez corre per les platges del delta de l'Ebre com a model per a Eloi Biosca. Es veuen en detall tots els moviments del cos (ja que cap peça de vestit ho impedeix). Daniel separa els colzes del cos, lateralment, sempre, i fa anar una mica en espiral les mans. Donat que és un terreny absolutament pla i sense obstacles, amb aquests moviments ja n'hi ha prou per a no lesionar-se els genolls. Però, per altra banda, fa anar el cap una mica amunt i avall. No el manté a la mateixa altura tota l'estona. Això, a la llarga, l'hauria de perjudicar afectant-li els genolls i les lumbars. I es veu que està acostumat a dur sabates amortidores, ja que contacta el terra primer amb el taló, enlloc de fer-ho amb la meitat de davant del peu, com fan els que solen córrer descalços o el mateix Kilian Jornet. Al segon vídeo (de Kilian Jornet) es veu que en Kilian posa els colzes enganxats lateralment al cos només un moment, quan va molt a prop d'un altre corredor, per respecte o potser per timidesa.
I al tercer vídeo, Tereza té un desplaçament vertical exagerat, potser degut a la por que havia de sentir al córrer nua per la urbanització. A la llarga això li repercutiria als genolls.

Si ens fan mal els genolls i quedem clavats, la única manera de continuar corrent és fent-ho així, des-pendulant molt els braços lateralment. A més, si ens fes mal algun múscul del maluc, a més de reposar una mica, podem corregir la lesió forçant la separació lateral del braç contrari quan correm; fins i tot amb una sacsejada cada vegada que fem una passa dirigint el braç cap avall lateralment, una mica (45 graus) obert. Per alleugerir el mal de lumbars, crec que cal moure el tòrax com una serp, amb molt i molt lleugeres rotacions ara cap a un costat ara cap a l'altre, ajudant-se amb les espatlles. Si el que fa mal és el menisc intern, es pot recórrer a obrint els genolls cap enfora i endavant, corrent com si tinguéssim una bola gran davant l'entrecuix. I si el que fa mal és el menisc extern es pot córrer com els cavalls en baixada, obrint lateralment els peus cap enfora i enrere tot fent una rotació.

Si el terreny és molt pla i llis, la línia que uneix les petjades d'un peu i de l'altre poden estar molt poc separades. Però, si el terreny és accidentat, hauran d'estar més separades. I, si és molt accidentat, es pot recórrer a la tàctica d'aixecar molt els peus i separar els genolls al aixecar-los cap endavant, tot i fent passes molt ràpides i curtes. Ajuda també visualitzar com si es tractés d'un pilot automàtic, on posarem cada peu a les immediates passes. A les baixades, només si hi ha un gruix de neu tova, serà convenient clavar els talons. En tots els altres casos, millor trepitjar primer amb la part de la punta del peu. I si la pendent de baixada és molt forta, ajuda acotar el cap i abaixar les mans per abaixar el centre de gravetat i evitar dins el possible relliscar de cul.

Córrer per pista es pot fer en un bon estil, com el del mític corredor (i organitzador dels Jocs Olímpics de Londres de 2012)

1. Sebastian Newbold Coen corrent a la pista d'atletisme

A la pista d'atletisme recomanen fer anar els braços només d'endavant cap enrere, sense obrir-los lateralment. Aleshores, per equilibrar el cos, els qui es desplacen lateralment són els genolls. (A la pràctica, els colzes en Coe sí que els a separa). Els colzes sí que haurien d'anar més enrere que el cos quan tiren enrere. Les mans haurien de tirar enrere fins a l'altura dels malucs, i els colzes haurien de tirar endavant només fins a l'altura dels malucs. Les mans, quan fa fred, jo les duc tancant els punys una mica. Algú diu que caldria dur-les com si portessin un ou, sense fer massa pressió, ni massa poca. Les espatlles i el cap haurien d'estar relaxants. El cos hauria de fer una angle de 12 graus respecte a la vertical, cap endavant. En principi, els genolls gairebé no s'haurien d'obrir ni de tancar, han d'estar ben rectes respecte a la direcció d'avanç. Les passes, unes 180 per minut, no han de ser ni massa llargues ni massa curtes. Agafant velocitat els talons s'han d'elevar enrere fins una mica més amunt dels genolls, com si volguessin tocar el cul. La trepitjada ha de ser suau, i el cap no ha de fer batzegades amunt i avall, sinó que s'ha de mantenir en una línia horitzontal contínua a la mateixa altura respecte al terra sempre. Al vídeo d'en Coen, el front tira una mica enrere a cada passa, però es manté gairebé a la mateixa altura. El peu ha d'impactar horitzontal al terra. Però aquí hi ha divergències. Uns expliquen que en teoria ha d'impactar primer el taló, i a la pràctica impacten tota la planta del peu alhora; i els altres creuen que ha d'impactar tot alhora i de fet impacten la meitat del davant, i més la zona exterior abans que el taló. La tècnica de primer el davant i després el taló és la dels corredors descalços (que han de fer passes més curtes i no eleven tant els talons). Però això destrossa els bessons al principi si es practica abusivament. Posar primer el taló a terra pot afavorir la frenada en una baixada. Però per una baixada tot terreny no recomanen clavar massa els talons perquè aleshores no podríem fer un segon moviment de frenada. Jo clavo els dits endavant com si els volgués separar, quan baixo una baixada forta. I miro de no clavar massa els talons. La separació vista de perfil de les cuixes com més oberta sigui millor. 106º millor que 90º. Quan menys temps estigui el peu impactant al terra millor. Ho hauria de fer en la línia vertical del maluc, una mica enrere respecte al genoll. El contacte més gran hauria de ser amb els 4 i 5 metatarsians o els més exteriors. La trepitjada si pot ser lineal, coincidint la línia del peu dret amb la de l'esquerra, millor. Separar els peus pot fer venir mal als genolls si es fa massa estona, però en terrenys molt tècnics és el que caldrà fer.

Per altra banda em fa molta il·lusió veure algú que corre amb un estil perfecte, que també se'n troben de gent així. No sé què es deu imaginar quan me'ls miro detingudament amb admiració. Ho dic per en Roberto Heras, que el vaig sovint. Ell abusa de la seva humilitat i no es creu que corri en un estil perfecte quan jo l’hi ho dic.

Quant al cross trobem un talús en baixada sobtada, caldria aixecar els braços i, mentre fem un darrer salt talús avall, abaixar-los com dirigint un pes virtual cap el terra, a la vegada que impactem amb la base del talús. Immediatament haurem de fer passes més grans. La teoria d'aquesta tàctica se m'escapa, però a la pràctica em funciona per protegir els genolls, sempre que les passes a la baixada pel talús, abans de fer el salt, siguin ben curtetes.

Alguns vídeos més:

1. Consells molt útils per als qui volen fer barefoot running

2. Anàlisi del bon i el mal córrer (en anglès)

3. Bons corredors (en anglès)

4. Alguns errors comuns. (en castellà)

Per millorar la velocitat diuen que aquest exercici de salts va bé:

1. http://www.menshealth.es/fitness/articulo/gana-velocidad-con-un-solo-ejercicio/1

I ja per qui vulgui fer de saltimbanquis:
http://www.runners.es/entrenamiento/articulo/gana-fuerza-y-resistencia-tecnica-carrera/2

En resum la petjada és millor que sigui força neutra i primer amb la part davantera del peu. 

Tipus de petjada

Retornant als genolls, em fa pena la recomanació dels professionals sanitaris de posar les genolleres amb el forat al davant. Potser hi hagi alguna lesió que calgui tractar així, però la majoria de lesions dels genolls és millor tractar-les amb la genollera amb el forat al darrere. També hi ha genolleres (Babioza) reforçades pels laterals amb unes barnilles, i pel davant amb un coixinet, que van força bé per evitar més lesions mentre es corre. Millor les genolleres d’ortopèdia bona que les genolllers de botigues d’esport.

Voldria afegir que després de córrer uns 10000 Km, segurament malament, o amb estil de pista d'atletisme, vaig lesionar-me els genolls. Durant molts anys no podia córrer més de 5 Km sense que em tornessin a fer mal. Crec que he aconseguit poder tornar a fer els 35 Km seguits, corrent millor, i també després de prendre dos pots de perles d'astaxantina, a més de calç de Lithothamnium. Clar que l'alimentació també té que veure amb la salut dels genolls. Potser em faltaven proteïnes o aminoàcids. Ara és fàcil aconseguir clara d'ou (Mercadona), o BCAA (aminoàcids ramificats) o Cissus quadrangularis, per reforçar els tendons (My Protein). I millor no menjar aliments transgènics ni exposar-se a pesticides. 

Està demostrat, per una tesis doctoral, que prendre regalèssia (rel) va bé per a contrarestar el desgast dels ossos (artrosis).

Finalment, córrer descalç sembla que hauria de propiciar lesions als genolls. Si es fa molt progressivament, no. Reforça molt els bessons i els tendons dels peus. I hi ha també el calçat minimalista o 5-fingers (millor amb mitjons 5-fingers), dels quals podem trobar informació a

1. http://5dedos.es/content/9-faq

En principi cal abaixar el cos (o el maluc) per no haver de fer desplaçaments amunt i avall amb el cos (o el cap). Així que la cintura sempre hauria d'estar a la mateixa altura respecte el terra.

Diuen que dels escarmentats en surten els savis. Els meus dolors recents de genolls varen estar provocats per la queixa d'un company al principi de la baixada del Mont-Valier. Es queixava que jo anava massa a poc a poc. Vaig accelerar la marxa i, en una petita tartera, vaig girar, però el peu esquerra va quedar atrapat i em vaig escalabrar el genoll. Més endavant vaig voler provar uns peus de "pato" d'efecte Venturi per nedar. Eren massa grans. Vaig haver de forçar massa el genoll. I, finalment, un cop recuperat, les "sentadilles" les feia fins a tocar el cul a terra, fins que un dia en genoll esquerra va dir prou. Ara corro amb la genollera posada i sembla que el genoll aguanti força bé. Però no la necessitaré més endavant. Sempre va bé reforçar els quàdriceps per reforçar l'articulació del genoll. Es pot fer, un cop assegut, pujant els peus i fent força contra una goma el·làstica que faci resistència hortitzontal; o amb una màquina del gimnàs; o afegint pesos als peus.  

Fuites provocades al subsòl: reparació de tubs sota terra.

Ignoro de què venen les males pràctiques a l'hora de reparar els tubs de conducció d'aigua del subsòl. Però podria ser una més de les tècniques de guerra bruta racista. Un operari emprenyat pot fer la feina aparentment ben feta, però, que, a la llarga, no hi hagi qui la pugui arranjar. El cas és que diversos operaris, d'empreses contractades per l'ajuntament o per companyies elèctriques de les principals, arrangen malament les fuites d'aigua del subsòl. Un cop feta la prospecció, tallat el tub per la zona de la fuita, i reparada la fuita amb ràcords nous (que no solen ser de llautó, que serien els millors), un cop fet tot això, tapen amb sorra o terra la rasa i comprimeixen el material des de dalt. S'obliden, però, d'una cosa essencial. Si sota el tub no hi ha un material resistent, quan comprimeixen la sorra des de dalt, el tub blinca i els ràcords tornen a perdre. La solució seria posar panots o algun material dur sota el tub perquè facin solera forta. Això és tan important pel que fa als tubs d'aigua com als de gas o als cables d'electricitat (unions). Aquestes unions dels cables gruixuts i enterrats, ben aïllats, han d'estar ben a tocar, si no, salta una mena d'arc voltaic entre les puntes que no es toquen i a la llarga la zona immediata s'escalfa molt, i això pot arribar a foradar els tubs del gas. Altres vegades és el material que no acaba de ser bo i els mateix alumini del cable elèctric es polvoritza.

LA DIAGONAL

No és que em sembli malament que Ildefons Cerdà l'hagués projectat com una de les avingudes principals del seu Eixample al segle XIX. El que em sembla malament és que la Diagonal, per als vehicles que circulen pels laterals, pugui esdevenir una mena de tortura. Els conductors ocasionals com jo, que ens perdem per allí, no sabem mai si podem incorporar-nos als carrils centrals o no. Baixant pel Passeig de Sant Joan, per exemple, si vols girar a la dreta, en teoria podries fer-ho cap el lateral (superior) o cap als carrils centrals (per un vial de connexió entre el lateral i el central). Però, quan tens verd, com a conductor, o bé et creua una multitud de vianants (que tenen verd també) tallant-te el pas, o bé et troves amb una allau de cotxes que venen  de l'esquerra. D'allí cap a Pedralbes, i em temo que a moltes més zones, no se sap mai si pots ficar-te del lateral a la part central o no. ¿Tant costaria posar rètols de mida estàndard indicant les direccions permeses? ¿O valdria més això que remodelar tota l'avinguda d'11 Km?

R E F R E D A T S

No vull contradir o menystenir tot el que sembla que tothom sàpiga sobre com guarir un refredat. Després d'uns 10 anys d'experiència com a herbolari, crec estar força segur de que cada passa de referdat és diferent. Que els remeis generals poden anar una mica bé, però que en calen d'específics per a cada passa. Més que en la vacuna del grip, crec en de de la pulmonia (pneumovax 23). La del grip pot provocar molt malestar, o no, i s'ha de posar, en teoria, cada any. La de la pulmonia serveix per a gairebé tota la vida, es posa només un cop. I que jo sàpiga no dona malestar ni símptomes de refredat fort, com fa la del grip. No és que no cregui en les vacunes. És que sospito que a l'hora de fabricar-les tenen pocs escrúpols quan la demanda i la pressió per vendre és molt gran.

En concret, la passa de refredat del novembre de 2013 feia rajar el nas, donava una mica de mal de cap i de mareig i, al final, tos seca. Crec que el millor en aquest cas seria infusió d' Hisop (per fer parar l'aigua del nas) amb molt d'extracte de Malta (=melaza de cebada y maíz). I, per quan hi hagi la tos seca: decocció de mitja hora del líquen del pi negre (o del pi roig d'alta muntanya) Evernia prunastri. Jo l'he acompanyada amb rel de malví (una cullerada de cada per mig litre d'aigua) i algunes espècies (cardamom, canyella, clau, gingebre, vainilla, matafaluga). Jo no tenia Hisop, i el que es pot comprar a Barcelona sol estar ja molt passadet. Però, com que d'altres vegades m'ha anat molt bé el fresc que he comprat o collit al Pirineu, dedueixo que hauria anat bé aquesta vegada també. En tot cas, l'extracte de Malta sí que m'ha anat molt bé per fer parar l'aigua del nas i per llevar-me una mica el fred.

Evernia prunastri (líquen de les branques de pi roig i pi negre d'alta muntanya)

Cada passa de refredat o de grip és diferent. Al començar el 2014 vaig patir un altre episodi. El remei anterior feia poca cosa. Aquest cop, la tos molt seca no se n'anava. En canvi, amb infusió de Poliol de Roca (Satureja fruticosa) o Poliol de Riu (Mentha pulegium) -que va una mica menys bé- i Te de Roca (Jasonia glutinosa), la tos va desaparèixer. De Te de Roca se n'ha de posar poquet, que si no pot fer mal al fetge. No ha de bullir. Així que l'aigua arrenca el bull, s'hi tiren les hebres i s'apaga el foc.

A l'abril del 2014 hi ha hagut una passa de pulmonia que donava més o menys febre, sinusitis (mucositat anbundant amb sang), tos seca molt forta, i molt d'esgotament (mental i físic). Els altres remeis aquí em varen fallar. D'entre els que vaig prendre, em semblen els millors els següents: cortisona (prednisona alonga 10 mg), levofloxacino (dosis tolerada), xarop pazbronquial - del qual en sóc l'inventor- (pel matí, dosis reduïda), nolotil begut (per poder dormir 3 hores a les nits), truita petiteta per sopar (per reforçar l'efecte del nolotil), oli essencial de niauli (3 gotetes a l'avant- sobre la zona de les venes), kalium chloratum (sal de Schessler D6), resina d'avet (presa, unes gotetes). I, sobre tot, cataplasmes de farina de llinosa i de fenogrec (Manantial de Salut), i cataplasmes de part carnosa blanca de l'Atzavara (Agave americana) fregida una mitja hora en una cassola amb oli d'oliva. Els cataplasmes es poden aplicar arreu de la caixa toràcia; però, per començar, és millor fer-ho a les zones que sonin més plenes (percussió de dos dits creuats sobre un dit de l'altra ma recolzada al tòrax). Per evitar el mareig de l'esgotament va bé la gelea reial (en dosis deu vegades més fortes de les que recomanen a les botigues) i el xarop d'Agave. També, i en especial contra l'esgotament produit pel levofloxacino als qui patim de sensibilitat química múltiple per un defecte de la fosfat-deshidrogenasa, va molt bé la ribosa. Contra la sinusitis: raigs d'aigua de mar preparada (Rhinomer 2), i untar-se el front amb salsa de mostassa. A més, per evitar el degoteig de sang pel nas, va bé, crec, prendre gingebre cuit una mitja hora (afegit en pols, a les verdures). Contra el cruiximent a l'esquena (potser degut a inflamació dels ronyons) va bé aplicar compreses calentes de Plantatge (Plantago major) i Melilot a la zona lumbar i al baix ventre o allà on es noti més dolor. Dels inhaladors broncodilatadors no n'estic gaire satisfet, però el metge assegurava que era obligat fer inhalacions dobles amb Foster dos cops al dia. No estic segur del tot, però a la meva mucositat m'hi ha semblat veure Moraxella catharralis, Campylobacter sputorum, Staphylococcus aureus, Streptococcus betahemolyticius, Klebsiella meningitidis. I m'ha semblat que alguns glòbuls rojos eren knizòcits (potser per l'efecte anemitzant dels antibiòtics: diacetil-medicamicina, levofloxacino).  En cas d'infecció greu, la dosi d'antibiòtics és difícil de calibrar. 

Vaig conèixer un biòleg inventor que no hagués tingut cap problema en patentar nous antibiòtics, donada la seva facilitat per a crear-los, si no fos per les quantitats exorbitants que demanen a Sanitat en negre i en blanc per crear la patent.  Normalment el metge recomana un temps de prendre antibiòtic que el meu cos no pot resistir, però intento fer-li cas fins quan ja no puc aguantar més. Amb sorpresa i il·lusió vaig recordar que el nom i la composició del xarop contra la bronquitis que vaig dictar a un alumne de Navarra d'ulls grans i verds, a petició seva, existeix i es ven a les farmàcies. És el Pazbronquial, de Cinfa.  
A vegades un antibiòtic fort va bé contra les complicacions de la grip, o millor encara si es pren just començar els símptomes, o dintre de la mitja hora després d'haver estat en contacte amb algú que escampa la malaltia. Tècnicament seria possible fer una mena de quarantena si la persona refredada dugués una mascareta nasal tot el dia, de les de cartró blanc, sota d'un buff, i ho toqués tot amb guants (els de nitril ja servirien).
La famosa resistència dels microbis als antibiòtics és més freqüent als hospitals. I potser sigui més deguda als desinfectants de superfícies (terra de les habitacions i passadissos, quiròfans...) que no pas a l'ús reiteratiu d'un mateix antibiòtic (tot i que també es pot donar el cas) per una mateixa persona. La tan repetida frase de que "els qui s'automediquen són els responsables de la resistència als antibiòtics" no em sembla gaire lògica. A PubMed hi ha alguna publicació que atribueix la resitència als antibiòtics a l'ús de desinfectants als hospitals:

Resistència als desinfectants i als antibiòtics als hospitals d'Iran. 
Resistència als antibiòtics deguda a l'abús del clorur de benzalconi als hospitals de Malaisia.

No conec ningú que es prengui antibiòtics de motu propio com si fos una macedònia de fruites. En canvi sí que conec casos de morts per sobredosi d'antibiòtics receptades per metges sense escrúpols als mateixos hospitals. I al final donen la culpa a la víctima perquè a casa es prenia antibiòtics sense recepta. I fan creure que la mort ha estat deguda a la resistència als antibiòtics.
De bactèries n'hi ha de Gram positives i de Gram negatives. Les Gram positives són típiques dels pulmons, i les Gram negatives del ventre; però al cap solen cohabitar. Hi ha antibiòtics que ataquen més a les Gram positives, i n'hi ha que ataquen més a les Gram negatives, però també n'hi ha d'espectre molt ampli. Hi ha antibiòtics no sintètics (extrets de fongs microscòpics o de bactèriesmolt especials), i n'hi ha de sintètics i de semisintètics. L'acció dels antibiòtics pot raure en l'atac a l'envoltura gelatinosa de les bactèries (sobretot de les Gram positives), o a la mateixa membrana plasmàtica, o bé en l'atac als ribosomes, o als àcids nucleics. Entre els antibiòtics bacteriostàtics de farmàcia més coneguts hi ha els següents:

AMINOFENOLS. Cloramfenicol (contra meningitis i grip per Gram positius, -usual a l'Africa, prohibit ara a Europa-).

AMINOGLUCÒSIDS. Neomicina (contra Gram negatius de budells, pell, oïdes). Estreptomicina (d'ampli espectre, sobre tot contra Gram positius, contra infeccions pulmonars com tuberculosis, i contra febres de Malta). Gentamicina (contra Gram negatius, endocarditis, amigdalitis).

BETA-LACTÀMICS. Penicil·lines (contra Gram-positius, fins i tot anaerobis). Cefalosporines (ampli espectre). Àcid clavulànic (coadjuvant -una mica cancerigen- de la penicil·lina). 

GLUCOPÈPTIDS. Vancomicina (Gram positius, endocarditis, infeccions hospitalàries).

LINCOSAMINES. Clindamicina (Gram positius anaerobis resistents)

MACRÒLIDS. Azitromicina. Claritromicina. Eritromicina. Medicamicina. Tant l'azitromicina com la medicamicina són molt forts i potser caldria no prendre'n més de 3 dies seguits. En general són d'ampli espectre, però més específics contra Gram positius. 

NITROMIDAZOLS. Metronidazol (contra anaerobis del cap, budells, cor i també contra protozous com Ameba, Trichomonas, Giardia).

POLIPÈPTIDS. Bacitracina (Gram positius de ferides i mucoses). Polimixina B (Gram negatius). 

QUINOLONES. Ciprofloxacino (antibiòtic sintètic contra Gram negatius aerobis). Àcid pipemìdic (Gram negatius urinaris). Levofloxacino (d'ampli espectre: Gram positius de pulmonies / Gram negatius d'infeccions urinàries).

SULFAMIDES. Sulfametoxazol (d'ampli espectre, contra infeccions urinàries i sinusitis) (normalment combinat amb trimetopima). - Totalment contraindicades en immunodeprimits-.

TETRACICLINES. Tetraciclina (contra Gram positius, fins i tot anaerobis). - Retarden el creixement ossi.   

TUBERCULOSTÀTICS. Isoniazida. Rifampicina.

TIPUS D'ANTIBIÒTICS MODERNS I ACCIONS QUE TENEN

A part, quedarien els antivírics (aciclovir, ribavirina...), els antifúngics (clotrimazol, miconazol,  ketoconazol, fluconazol, griseofulvina), els antiprotozoaris (cloroquina, metronidazol, eflornitina) i els antihelmíntics (mebendazol, pirantel, prazicuantel).   

Una sobredosis d'antibiòtic pot atacar el fetge fins a causar-nos la mort. De fet, l'acció dels antibiòtics és equiparable a la famosa quimioteràpia. L'efecte sobre els ribosomes bacterians o sobre els àcids nucleis no és del tot específic i també efecten els ribosomes i els nuclis de les cèl·lules del fetge. També hi ha antibiòtics que causen al·lèrgies, a vegades suaus, com ara taques a la pell o a la mucosa bucal, o a vegades molt greus, com asma i col·lapse respiratori. I s'ha donat algun cas de desencadenar al·lèrgia permanent (asma/pulmonia esoinofïl·lica). 

Abans de provar un medicament nou, el més adient seria prendre'n una dosi mínima per veure si ens fa algun efecte dolent. Un cop assegurat que no, podem començar la dosis normal que allargarem o escurçarem segons la resitència del nostre fetge. La gent gran, quan tenen bronquitis associada a la grip o no, milloren molt amb antibiòtics força forts, si bé a dosi normals i de pocs dies. Diuen que el filòsof Bretrand Russell va anar tirant dels 90 fins els 98 anys a base d'antibiòtics i cortisona. Els qui pateixen de bronquiectasia també solen prendre de manera continuada antibiòtics, però a la llarga, això els pot desnecadenar càncer. 

El refredat es manifesta amb mal de cap (meningitis suau no alarmant) i rinitis (quan raja el nas i hi ha estornuts). La grip (o el grip) es manifesta, a més, amb febre, dolor toràcic i cruiximent i debilitat general. La pulmonia es manifesta amb cansament cardíac (al caminar) amb més o menys dolors a la palpació /percusió; i amb sensació d'escalforeta als pulmons, tot i tenir la sensació de fred general. Percutint amb dos dits encavallats el dit de l'altra ma posat sobre la paret toràcia es nota el tòrax que sona a ple a les zones afectades per la pulmonia. Els dolors a vegades es fan insuportables, i a vegades, la pulmonia no fa cap mal. La tuberculosi es nota per una sensació d'escalforeta general (febrícula) i per un esgotament cardíac que et fa esbufegar al caminar. També per una olor com de sang a l'alè.               

Com a immunoestimulant és molt coneguda l'Echinacea. Però caldria prendre'n molts dies abanas de notar el seu efecte. També hi ha el calostre de vaca. Es pot conservar congelat o es pot comprar liofilitzat (i desnatat). També hi ha alguns bolets immunoestimulants. Potser el més assequible és el Shii-Take. Es pot comprar tendre o sec. Caldria rentar-lo abans de ficar-lo a bullir (una hora). D'altres bolets immunoestimulants que es poden comprar en pastilles són: Antrodia, Cordyceps, Coriolus, Ganoderma. Per a resitir millor el fred, a part la Camamilla, hi ha una arrel de Mongòlia (Astragalus membranaceus) - caldria bullir-ne una bona cullerada uns 8 minuts- i una arrel de les muntanyes alpines (rara al Pirineu): Rhodiola rosea.

No oblidem que els refredats són deguts, a més de al fred, a virus (i bactèries). L'escalfor i abrigar-se bé pot ser un bon preventiu, però no apropar-se a altres persones refredades també ajuda. Si et toca la rifa, entenc que vulguis compartir una mica els beneficis amb altres, però en el cas del refredat, voler compartir la malaltia em sembla una mica psicòtic. O almenys més psicòtic que prendre all, malgrat les queixes dels qui no toleren la seva olor. L'all també ajuda a combatre el refredat.
Per al refredat de finals de 2018 prenc, i va molt bé, la següent barreja (la xifra és aproximada, i referent al volum):

AGRIMONIA EUPATORIA 2

ASTRAGALUS MEMBRANACEUS 2

CHONDRUS CRISPUS 2

COPTIS CHINENSIS 1

ERYTHROXILON KATUABA 2 (afegida quan ha deixat de bullir l'aigua, al cap d'una estona)

EVODIA RUTAECARPA 1/2

FILIPENDULA ULMARIA 2

GLYCHYRRIZA URALENSIS 1

GUAYACUM OFFICINALE 1

LEONURUS CARDIACA 1

PEUMUS BOLDUS 1

POLYPODIUM CALAHUALA 1

PRIMULA VERIS (REL) 2

PULMONARIA OFFICINALIS 2

SALVIA LAVANDULIFOLIA 1

THYMUS VULGARIS 1

TRIGONELLA FOENUM-GRAECUM 2

TUSSILAGO FARFARA 1    

Per calmar els símptomes compatibles amb la Covid-19 recomanen prendre probiòtics (Lactobacillus reuteri), complements amb Zinc, posar-se oli essencial d'orenga (unes poques gotes al braç), i prendre infusions d'Agrimonia eupatoria. També va bé afegir a aquestes infusions reishi (Ganoderma lucidum) (en pols), i Astragalus membranaceus (en pols). Entre les vitamines són recomaables la vitamina C (500 mg/dia) i la vitamina D. D'entre les medecines, el levofloxacino (250-500 mg/dia) i la prednisona (30 mg), mentre hi hagi febre, o just al començar els símptomes, pot ser una bon tractament. Clar que n'hi ha que opten per la ivermectina (difícil de dosificar adientment). O per la ceftriaxona (una cefalosporina beta-lactàmica), que en algun cas greu ha estat molt exitosa i ha fet que no apareguessin seqüel·les. És curiós que per no contradir el dogma general que estableix que els antibiòtics no fan res contra els virus, si els tasts han detectat el Sars-Cov-2 en una persona i després es cura amb ceftriaxona, donin les proves com a falsos positius. 

Per accelerar la convalescència de malalties pulmonars sempre va bé menjar ananàs (pinya americana) madura, papaia i créixens (en amanida);  a més d'extracte de Malta i xarop d'Agave.  

CATALUNYA INDEPENDENT?

Llegint la història, i sense ser-ne cap expert, crec que els darrers 75 anys han estat de relativa pau, en comparació a d'altres periodes, a Barcelona. Abans, curtes etapes d'anarquia eren seguides d'abusos dictatorials.
Va començar la primavera àrab i ha acabat venint aquí el tsunami de protestes, si bé a Catalunya no eren tan fortes com a Madrid. I això que alguns "profetes" asseguraven que aquí no arribaria allò.
La raó principal, ara, per demanar la independència sembla ser l'econòmica. Cap a finals dels anys 60s, a l'escola on jo anava, el professor de formació de l'esperit nacional ens augurava que, després de la mort de Franco, hi hauria autonomies, no de caire polític, però sí econòmic. Ara sembla que els del PP no recorden aquestes instruccions del règim i volen ser més papistes que el Papa.

Els del PSC, o almenys el Sr. Joan Reventós i Carner, en vida, demostrà, a la darrera etapa, i al meu entendre, poc esperit d'esquerres, i ben poc esperit catalanista.Uns clients meus es queixaven que a l'embaixada de París ell havia sortit del despatx per renyar-los de mala manera per estar parlant ells, a la sala d'espera, en català. Perque allí s'havia de parlar "espanyol". Després, un dia, ell em va invitar a una sessió del parlament. Allí una funcionària em rebé amb reverències. Però un altre funcionari del parlament ho feu a cops als genolls. Suposo que tot era degut a que algú els havia explicat la meva petita implicació en el derrocament del règim de Franco; i la noia n'estava a favor, i el noi en contra. El Sr. Reventós va estar a punt de fer-me fora, perquè jo devia fer cara de meravellat quan estaven donant el vist i plau a la línia 9 de metro i a l'arranjament de la carretera a Andorra i a un munt de millores del país. I, com a públic, es veu que no tenia el dret d'expressar-me ni amb gests facials. Això ho exposaven per escrit al revers de la invitació, que no vaig llegir fins després. Es veu que jo havia de fer cara de póker. Si tot això és el tarannà del PSC catalanista, d'esquerres i democràtic... (?)

Alguns diuen que els separatistes catalans actuen com els hitlerians. Però no recordo cap eslògan catalanista recent contra els jueus. A l'edat mitjana sí que n'hi hagué. I recordem que la unitat d'Espanya l'aconseguiren els Reis Catòlics saquejant els capitals jueus per a pagar la guerra contra els sarraïns, als quals pirmer se'ls deia que s'els respectaria tot.  Llegint a William Prescott sí que he pogut fer algun paral·lelisme entre l'espanyolisme de la reina Isabel la Catòlica i Hitler. Ella, amb la inestinable ajuda del senyor Torquemada, va instaurar la nova Inquisició per tal de depurar els jueus rics de llurs propietats i capitals. Clar que la inquisició aleshores només es carregava a uns 600 jueus a l'any, i empresonava i depurava a uns altres 6000; i en jutjava i condemnava a la foguera després de morts, un cop cadàvers putrefactes, a uns altres 600. Tot això, de mitjana, cada any. I Hitler ho va millorar molt tot això. O no?

En les darreres eleccions, contrariament al que jo esperava, ERC no va carregar gaire les tintes en el programa independentista. Només de paraula, el candidat a la presidència (Oriol Junqueras i Vies) en feia i en fa molta gala. L'únic que ho va posar per escrit, Alfons López Tena, no va treure ni un sol escò per a la seva formació (Solidaritat per Catalunya). CiU tampoc es mullava gaire en l'independentisme. Sí que posava clar un programa molt complet que només poden fer els qui ja han governat. La CUP poca cosa, res de detallar gaire el programa, que jo sàpiga. El que sembla clar és que, almenys un dia a l'any, tindrem la festa de la independència: l'onze de setembre.

Llegint a José Antonio Primo de Rivera, els qui el segueixen no s'haurien d'estranyar que, posant impediments a l'expressió en català a València i a les Balears, aleshores, almenys a Catalunya la gent es reboti. Llàstima que Franco es fes falangitsa massa tard. Va tenir l'ocasió de salvar la vida del fundador de la Falange i no ho va voler fer. Em sembla una contradicció veure els falangistes saludant amb la salutació de l'imperi de Roma, però arrabassant-ne la bandera (romana). L'estelada crec que la va idear Salvador Albert, tot i volent imitar, amb l'estrella, la bandera cubana. La cubana es va idear per contraposar, a l'imperialisme espanyol, el colonialisme nordamericà. La bandera dels Estats Units en té unes quantes d'estrelles. Per tant, l'estelada intenta reunir en un sol símbol l'imperi romà i l'americà.

El general Joan Prim i Prats intentava apaivagar les ànsies separatistes tot i recomanant als manifestants: "Catalans, no correu tant, no fos cas que ensopeguéssiu i us fessiu mal". (Això fa 150 anys). Però el qui sí que es va fer mal va ser ell no fent cas a la seva dona i sortint al carrer a Madrid quan es rumorejava que en Serrano el volia matar. Una vegada que tinguerem un president (de govern d'Espanya) català, i així va haver d' acabar. A mi em sembla encara que volem córrer massa. O no trobo prou clar el procés. Hauré de llegir més. Molts em pregunten qui es farà càrrec de la continuació de les prestacions socials, com ara la paga per jubilació. Suposo que hi deu haver una resposta tècnica que duen haver emprat els països europeus amb el sistema de la seguretat social quan s'han escindit en dos, com ara Txèquia i Eslovàquia.

La impressió que tinc és que, si tot va bé, anirem malament, però no tant malament com si ens quedéssim a Espanya. Això almenys mentre a Espanya governin com ara. Assolir la independència podria ser vist com una tapadora per a poder seguir robant més i més "les persones importants" d'aquí, que no són sempre de la noblesa ni de la dreta. I tota la dicussió sobre la independènica podria ser ben bé una tapadora dels problemes econòmics de molta gent perquè no es tornin problemes socials.

Els de la noblesa a Catalunya parlen preferentment el castellà. Potser des de la guerra de successió (1451-1472) de Joan II de Navarra i Aragó contra Carles el duc de Gandia, Pere de Portugal, i Joan duc de Lorena. Aquella guerra de successió la va guanyar al final qui la va començar, Joan II, fent més de 4000 víctimes només a Barcelona. I es va imposar així, deixant com a hereu a Ferran, que seria el rei catòlic.
Pocs deuen recordar que Catalunya, després de la Guerra dels Segadors, va ser una república independent d'Espanya, entre 1640 i 1652, amb Pau Clarís com a primer president. Ell, com el duc de Gandia, com el duc de Lorena, moriren enverinats (per "Espanya").

A mi ningú m'ha preguntat si l'autonomia que vull és de la Catalunya espanyola o de tota Catalunya (incloent la francesa), o si és la dels Països Catalans (incloent-hi Andorra). Així, adherint-nos a Andorra, no hi hauria un procés d'independència, sinó un d'annexió. Canviar el color de la bandera no m'importaria. Ara la catalana és la de l'imperi romà. Molts arqueòlegs creuen que el món dels ibers coincidia força amb el que ara anomenen Països Catalans. Aleshores,¿qui és que promociona la divisió entre els pobles? ¿Qui és que propugna la divisió i enfronatament entre França i Espanya,o entre Catalunya i la Comunitat Valenciana?

Passi el que passi, sempre podrem agraïr coses bones per part del contrari. I sempre serà millor està oberts a tots els països del món que no pas anar escanyant el pas econòmic per les duanes. Però, per si de cas, jo no deixaria de controlar (i expulsar) els malfactors, com ara la població dels gitanos romanesos que estiguin expol·liant la ciutat o els àrabs que estiguin regalant vises als suïcides de la gijad islàmica per actuar a Catalunya.

Aquí poso una col·lecció de frases "brillants" d'anticatalanistes que no sembla pas que hagin anat mai als cursos de Dale Carnegie:
https://www.pinterest.com/heroisindepes/herois-indepes/
    
Finalment, trobo curiós com, en unes eleccions regulars, la junta electoral sigui el poder absolut i quedi totalment prohibida qualsevol reclamació a la judicatura; i, en canvi, en unes eleccions irregulars, sembla que només la judicatura hi tingui algun paper, sense comptar el que pensin milions de votants. I això quan encara tothom mira cap a un altre costat quan els dic que l'escola de jutges compte amb un pressupost d'uns 24.000 euros diaris sense pràcticament fer cap activitat.



      
         

COM SUPORTAR MILLOR LA CALOR

Durant la segona guerra mundial el mariscal Montgomery va prohibir als soldats seus posar-se barret de copa. La cosa va venir pequè va veure en una ocasió alguns nois de la seva tropa despullats del tot, a no ser pel barret de copa que duien al cap.Tant se li en donava que anessin despullats, però el barret de copa li semblava ja una cosa massa indecent per a un soldat nu. Aquí a les administracions de Barceloan sembla ser que passa el contrari: lo important és anar ben vestit, tant se val si els funcionaris siguin eficients o no. Crec que a Anglaterra el nudiusme no està prohibit, excepte en els casos que ofengui l'ordre públic. A Barcelona crec que ara fins i tot està prohibit vestir-se amb una samarreta sense màniga (curta), d'aquelles només de tirants. I als conserges de la UB els està prohibit anar en pantalons curts. Per altra banda, anant ben vestits, la despesa energètica per l'aire condicionat augmenta. Els romans no prohibien pas el nudisme, almenys en algunes celebracions i competicions esportives populars. I eren famosos per llurs progresos tecnològics. A l'edat mitjana, sota el govern dels gots, que creien que el nudisme era indecent, el banayar-se un acte pecaminós, el sexe una disbauxa que debilita el cos, i que les lleis són el bé suprem de la humanitat, ben pocs progressos tecnològics es varen fer. Varem haver d'esperar el Renaixament per a tornar a veure cossos nus a l'art i progressos tecnològics arreu. Un dels pilars de la tècnica, els invents del qual encara estan alguns per desenrotllar, fou Leonardo Da Vinci. Crec que ell només va cobrar per l'invent de l'escopeta de tir de repetició. Alguns invents seus (bicicleta, ala-delta, para-pente) estan ben de moda ara. D'altres encara es guarden en secret, tal com guarden en secret la seva sexualitat. Da Vinci va tenir molts nois com a amants. Més endavant, només puc comparar la genialitat de Leonardo Da Vinci amb la de Nocolai Tesla, del qui no ha trascendit res respecte als seus gustos sexuals. Però sembla que no es va enamorar mai de cap dona. Qui crec que fou un nudista recalcitrant fou Benjamin Franklin. Va ser un dels fundadors dels EEUU. Crec que era totalment heterosexual. Inventà el parallamps, les lents bifocals, els catèters urinaris, el comptaquilòmetres, les aletes per nedar, i estudià els corrents marins al món. Per altra banda, la civilització àrab tant amant dels vestits, les tradicions, i que odïa a mort la homosexualitat, destaca per la manca de progressos tecnològics de fa temps.            
Un consell final: de dia, a fora, fa calor; i, si obrim, aleshores, les finestres, deixarem entrar la calor a casa. Crec que és millor, si no hi ha molta contaminació, obrir les finestres al vespre, a la nit, i de matinada, que no pas a ple dia. O, almenys, no obrir les finestres on  hi bati el sol. I, si tanta calor fa, mullar la samarreta amb aigua freda i escórre-la abans de posar-nos-la, això pot ajudar a estar mitja horeta sense passar calor. Les túniques de fil com a única indumentària són fresques sempre i quan faci una mica de ventet. Ara, com que no som al Marroc ni a l'Índia, aquí em fa cosa dur-la pel carrer. El que s'agraïria és una dutxa de boirina com aquelles de ruixar els camions de palla a la Catalunya profunda, per refrescar-se una mica el qui volgués.  
Beure molt de líquid ajuda a compensar les pèrdues d'aigua per la suor i la respiració. Durant una jornada es poden arribar a beure més de 20 litres d'aigua (Tour de France). Jo només he arribat a beure'n 8 L, en una volta al Montsec en bicicleta de muntanya a 40 º C, però em vaig quedar curt. Llàstima que el suc de fruita reescalfat que vaig comprar al final en un supermercat d'un càmping em provoqués rampes com mai havia tingut! Les begudes energètiques, com ara Monster o similars, ajuden a combatre la fatiga per l'exercici i per la calor. Beure te amb menta sembla imprescindible al desert. El Nestea també dóna una sensació d'eufòria que ajuda a oblidar la calor. A les muntanyes del Marroc beuen, a més, un te fet amb una mena de "fliú", però no és el poliol, és la Perowskia atriplicifolia. Sol donar una sensació d'oblit de la calor per unes quantes hores. Les flors són blaves i peludetes. Es pot trobar a molts gardens com a planta viva. A Egipte beuen una tisana de Karkadé amb suc de llimona. Dóna benestar tot i la calor.  Per combatre la set i el cansament és millor la síndria que el meló. El meló més aviat debilita. Alguns experts diuen ara que el que rehidrata és l'aigua. D'altres diuen que les sals minerals (electròlits) ajuden a que l'aigua penetri més. Si no volem gastar-nos diners comprant el flectomin o begudes energètiques per a ciclisme, per exemple, o no disposem d'aigua de mar per beure en petites dosis, podríem beure simplement aigua freda amb una mica de sals de fruita.               

GUALS I VORADES

Pel cap gros hi ha tres tipus de guals a Barcelona ciutat:

• els antics, amb un pendent o rampa suau des de la paret de la casa al carrer d'aproximadament un metre o més en sentit longitudinal, i ressalt ínfim vora la calçada; 
• el modern clàssic, amb un bisell amb pendent vora el carrer de 40 centímetres (o fins a  120 cm) en sentit transversal;  
• el modern ultra curt, d'un bisell en pendent fort o rampa de 15 centímetres entre el nivell de la vorera i el de la calçada del carrer, en sentit transversal. 

El primer, l'antic, com dona a entendre la meva denominació, és el que existia fa anys. Els altres dos varen ser propugnats per l'ordenança del 1999 ORDENANÇA DE CIRCULACIÓ DE VIANANTS I DE VEHICLES (27 novembre 1998), publicada al BOP el 15 de gener de 1999.

Cal agrair sobre tot a l'Stephen Hawking que en general les cantonades de passos de vianants estiguin adaptades a les cadires de rodes. I potser els altres guals ultra curts hagin estat dissenyats pensant en els minusvàlids que no necessiten pujar o baixar de la vorera.
Les rampes dels passos de vianants en general són d'uns 60 centímetres. Un petit defecte a vegades dificulta el pas de les cadires de rodes,  i és un ressalt minúsul al voral de l'asfalt, després de la rigola (franja de rajoles blanques horitzontals). Als trams on la vorera de panots (rajoles grises de 20 x 20 cm, de ciment amb dibuixos) és estreta, com ara de 50 cm, l'ajuntament, a vegades, ha optat per fer-hi un gual del tipus antic, amb panots,amb la vorada de granit al mateix nivell que la rigola. Però, si el gradient transversal no queda compensat per un gradient longitudinal molt suau, aleshores la cosa sembla un perill tant per a les cadires de rodes com per a les persones que van a peu i caminen amb dificultat o per als cotxest de nens petits. Crec que en teoria el pendent transversal de la vorera ha de facilitar que l'aigua vagi a parar a la calçada, amb un pendent entre 0.5% i 2.5 %.  Quan la vorera és estreta, almenys per a les cadires de rodes, sembla millor el gual ultra-modern, amb rampa de 10 centímetres just al cantell. Però com que el granit és llis, s'hi veuen no només persones grans sinó també de joves caient-hi. Jo proposo que en aquests casos, que jo reduiria a ben poques ocasions, la breu rampa, enlloc de ser llisa, estigui buixardada, abans de ser flamejada, cas de ser de granit (veieu tractaments finals de la superfície de la pedra). També és una bona solució abans d'instal·lar les peces de la vorada treactar-les amb resina anti-lliscant. Per exemple, de la marca Tecnol.  Això a part, potser estaria bé seguir la normativa del 1999 al peu de la lletra i rebaixar la plataforma de la vorera fins a una altura (plinto) de 10 cm sobre la calçada. D'aquesta manera el bisell de la vorada no seria tant inclinat o perillós. Normalment el plinto és d'uns 14-16 cm. Això si és que el plinto es calcula tenint en compte la diferència de cota (transversal) entre el nivell dels panots més propers a la calçada i el nivell més elevat de les peces de la rigola, o sigui, la línia més propera a l'asfalt. Clar que també es podria interpretar el plinto com simplement la diferència de nivell entre la part més propera de les rigoles a les peces de la vorada i la part més propera dels panots a les mateixes peces de la vorada. A les peces de vorada en les que m'he fixat no hi ha uniformitat absoluta. Unes tenen petites ondulacions longitudinals. Les altres semblen molt buixardades. Però la majoria són massa llises com per evitar relliscar a qui les trepitgi. No sé pas com s'ha de fer a l'hora de encarregar-les perquè siguin peces bones, ben treballades (al foc). En tot cas, el manteniment del gual en teoria no corre a càrrec de l'ajuntament sinó del propietari de l'edifici corresponent o dels usuaris propietaris més propers.
Algunes peces de ciment tenen ondulacions transversals. Per exemple, als vorals a Sant Cugat del Vallès. (Vegi's la darrera imatge al final de tot). O a la illa central de la plaça de la Creu de Pedralbes.
També està bé que no es pinti pas ni de groc ni de cap color les peces del voral, perquè la pintura sol relliscar. Cal pintar amb una ratlla (groga) intermintent l'asfalt de la vora, això sí. Hi ha pintures anti--liscant, però triguen massa a secar-se, i si la zona és molt transitada pot causar molèsties, si no es tapa amb planxes de ferro o fusta. Trobo a faltar les ratlles indicadores de gual a la calçada en algun punt, com ara davant l'entrada de l'església de Sant Ot. Allí, unes petites ratlles pintades a l'asfalt indicant pas per a cadires de rodes, resultarien molt útils.
En resum, per un cantó, a les cantonades i passos de vianants, hi ha hagut una millora per a facilitar el pas, tot i que no sempre el pendent és el permès, sinó que és molt més acusat; mentre que a les voreres amb guals, en general, s'ha empitjorat o posat en perill el pas. Crec que vaig donar la idea jo, i sense voler-ho, de prohibir caminar per sobre les peces de la vorada. Ho feia com un joc en una vorada interior rèplica de l'exterior, a tocar la calçada al carrer Montevideo. Vaig veure com una senyora amb autoritat, potser una diputada, s'enrabiava al veure'm caminar així. Però pels bisells dels guals la normativa permet caminar-hi per sobre o trepitjar-les.
D'una banda s'ha facilitat en alguns trams el pas als que tenen mobilitat reduïda, i de l'altra, s'ha fet guanyar diners als qui encarreguen que les obres es facin amb la pedra només d'una determinada pedrera.
La normativa poques vegades queda ben aplicada. Almenys, entre la plaça de Sarrià i la Ronda de Dalt, potser només hi hagi un gual que segueixi la normativa estàndard. És on abans hi havia l'entrada del ruc Agustí, de l'amo homònim. És del model B-40. Apart aquest i potser algun altre, hi ha desviacions de la normativa.  Unes vegades passa que el formigó de sota el gual no arriba als 15 cm de gruix (o 150 Kg/cm quadrat, de resistència). Altres vegades, el model Barcelona-60, Barcelona-40 o Barcelona-20 no s'escau a l'amplada de la vorera (més de 2 m, entre 1.30 i 2 m, i menys de 1.30 m, respectivament). Les altres vegades, el subsòl no ha quedat ben compactat. I les vegades que la normativa del BOP del 15 de gener de 1999 sobre circulació de vianants i vehicles s'aplica bé, resulta que el formigó era massa sec per adherir-se a les peces de granit o no s'ha respectat el temps de repòs perquè quallés el formigó. Però la normativa, feta segurament amb bona voluntat, en temps ja de l'alcalde Joan Clos, crec que s'hauria d'aplicar millor que no pas fins ara, donat el gran grau d'accidentalitat que provoca la seva mala interpretació. També es podria reescrirue perquè els funcionaris municipals ho entenguessin millor. Això no costaria pas massa diners en tinta. De moment, però, en els mateixos documents explicatius que facilita l'ajuntament, es contradiu la normativa vigent, ja que sembla que no calgui fer rebaix quan el plinto sigui de més de 10 cm. I no està clar quina distància a banda i banda del pas dels cotxes s'ha de construir el gual. Uns documents posen que 1 metre, i altres posen que fins a 1 m. I tampoc està clar quina amplada és la del pas dels cotxes, perquè una cosa és l'amplada dels vehicles, que no tots tenen la mateixa, i l'altra és l'amplada de l'obertura que l'obra civil deixa perquè hi passin els cotxes.

(A dalt)  Gual d'estil antic, de pendents suaus, amb cantell sense pintar de fa molts anys (perquè no rellisqui). Si s'hi posés el bisell suau B-40 només quedarien 30 cm de vorera plana.

 (A dalt) Gual recent (maig de 2015) amb vorera de pendents suaus però de més del 2.5% descompensades (fent esquena d'ase, enlloc de depressió de plataforma (com caldria, ja que el plint és de 15 cm), i bisell curt molt inclinat (model Barcelona-20) i relliscós (mal flamejat).

 (A dalt) Gual modern amb bisell de 40 cm no molt inclinat i vorera compensada. Alguns rellisquen al bisell. Aquí hi hauria d'haver el model Barcelona-20 amb depressió de plataforma.

 (A dalt) Vorera amb gual bastant recent, a l'estil antic (cantell arran de l'asfalt) però amb pendents fortes descompensades. Les persones amb mobilitat reduïda no s'atreveixen a passar-hi.

 (A dalt) Cantonada amb vorera suau al pas de vinanats

 (A dalt) Gual amb pendents poc suaus, a l'estil antic, però amb cantell pintat, que pot relliscar

(A dalt) Vorera amb gual recent (maig 2015) amb vorera estreta i tubs de serveis, i pals indicadors de l'ajuntament, que dificulten el pas de carrets de nens petits. Els pals haurien d'estar a més d'1 metre de distància del gual (article 48).

(A dalt) Gual recent (2013) amb bisell Barcelona-40, poc suau, que deixa la vorera amb 60 cm d'amplada (3 panots). Al bisell algunes, senyores grans cauen i es fan mal. Malgrat el vist i plau dels funcionaris de l'ajuntament, aquí s'hi escauria el model Barcelona-20 amb depressió de plataforma, ja que la vorera fa menys de 130 cm, i el plint o alçada del marge o vorada és de 15 cm (més de 10 cm).

(A dalt) Vorera de cruïlla de carrers amb pendents molt suaus. Un carrer és zona 30 i l'altre és zona de prioritat invertida (asfalt vermellós).

(A dalt) Gual suau d'entrada al Parc Nou  (ajuntament de Barcelona: Parc de Joan Reventós) a l'estil antic, i contrari a la normativa general vigent si no s'acceptés que l'article 51.3 permet l'autorització de guals de model no oficial quan les característiques de la vorera no permetin el model oficial.

(A dalt) Bisell d'entrada a un cul de sac (zona privada de prioritat invertida)

(A dalt) Pas de vianants que dona a voreres amb cantells sense bisell ni rampa.

(A baix) La mateixa cantonada amb dos passos de vianants: un amb rampa suau i l'altre amb cantell antic no adaptat encara.

(A baix) Vorera amb gual recent (maig 2015) adaptat a la nova normativa, amb pal de senyalització de zona d'aparcament regulat, que dificulta el pas de cotxets de nens petits, tot i estar a  més d'1 m del gual.

(A baix) Pas de vianants que dóna a vorera amb cantell clàssic, sense bisell. La peça inclinada no és un bisell, està inclinada per un defecte del subsòl.

(A dalt i a baix) Cantonada adaptada al pas dels autobusos. Abans, el cantell saltava uns 40 cm enlaire al passat-hi l'autobús per sobre. Posteriorment s'ha canviat per una vorera amb dos angles suaus, per protegir els vaiannats dels autobusos. Però alguns opinen que al no ser les peces amb curvatura, els angles algun dia poden fer que rebenti el pneumàtic de l'autobús quan hi topi de cantó.

(A baix) Carrer de prioritat invertida adaptat amb suavitat a la cruïlla amb un de zona 30.

(A dalt i a baix) Carrer de prioritat invertida adaptat amb brusquedat a la cruïlla amb una de zona 30. Aquí molta gent gran hi cauen i es fan mal.

(A baix) Zona de prioritat invertida. Les lloses laterals relliscaven molt i unes 12 persones s'hi varen trencar ossos. Al qui va vessar-hi àcid per fer-les menys relliscoses l'amenaçaren amb presó per danys al mobiliari urbà, tot i haver evitat així més relliscades.   També li preguntaren com podrien evitar crítiques per les lloses dels nous carrers de vianants. I varen fer servir la seva proposta: divulgar que la pedra l'havien comprat a Suïssa i era molt especial. (Era mentida, però va colar).

 (A dalt) Gual amb vorera ampla i bisell suau curt, amb subsòl poc ferm. El cantell de la corba lateral del guardacantó del gual sol fer malbé els pneumàtics dels cotxes o furgonetes que els trepitgen. El bisell del model aquest (Barceolna 40) facilita la velocitat d'entrada al gual dels vehicles. Aquí s'hi escauria el model B-60, per ser la vorera de més de 2 m d'ample.

   (Abaix) Bisell que, segons alguns veïns, va provocar que una persona s'hi trenqués els dos braços. Al no haver-hi depressió de plataforma fins a 10 cm d'alçada, el bisell de la vorada és massa inclinat i, per alguna raó, molt relliscós.

(A baix) Bisell de pas de vianants, suau, però tant poc ferm que, al trepitjar-lo algú amb força, es mou.

(A baix) Bisell suau però massa potent perquè els baixos dels cotxes no hi rasquin quan són obligats els conductors, per algun tall de les vies principals, a passar-hi com a via alternativa. 

Al vial d'accés a la part de baix de la Clínica Corachán (carrer Bohigas) la sortida, cap a llevant, en cotxe s'ha de fer saltant un bisell B-40 (en una vorera de 1.30 m) . En principi és legal, però els baixos dels cotxes hi rasquen. Deu ser que el plinto (altura de la plataforma de la vorera) és massa alt, o que al haver-ho cotxes aparcats en front, cal superar-lo de gairell.

És per haver anat corrent que no puc recordar el nom dels carrers on he vist el cantell del marge de la vorera, o vorada, ben agut. Normalment, les peces allargades de granit estan arrodonides al marge. Abans, l'administració pública pensava més en la seguretat de les persones. Ara es pensa més amb l'estètica. Queden més bufons així, ben tallats i amb la cantonada ben neta i esmolada. Tinc indicis de que això és un perill. Per exemple, per exposar-ne un cas, un rodamón, o pobre de solemnitat, solia passar per davant la meva botiga. Tenia un aspecte d'allò més tronat. S'empastifava els cabells amb la seva mateixa femta. I cridava com un ós quan ensenyava el semaler a l'obrir la bragueta. Ho feia a les cantonades, per exhibicionisme.Em prou feines s'aguantava dempeus. Un pare d'una noia, un dia, a l'avinguda d'en Pearson, es va enrabiar perquè devia creure que el gest obscè insinuava un proper atac sexual envers la seva filla. I amb d'un cop de puny va tirar enrere al rodamón, que va caure sobre el cantell; i allí va quedar mort, desnucat. Després, el pare ho explicava, a mitges, però amb molt d'orgull en una entrevista a TV3.

Hi ha mobles dins les cases  o  cantonades d'obra (amb rajoles de Piera) o graons (com els de moltes escales de la UAB a Bellaterra) amb cantells massa punxeguts. Tot plegat, potser caldria fer menys coses i més ben fetes. En alguns guals, o en alguna connexió (d'emergència) de carrers, les llosses són tant inclinades que la panxa dels cotxes les ratlla, com ara a la foto de dalt (antiga plaça Borràs).
Alguns particulars han optat per col·locar una planxa d'acer gravada i ben fixada amb caragol a terra, fent de rampa entre la calçada i el cantell de la vorera. Així suavitzen la rampa original, ja sigui pel bé dels vianants, ja per sigui pel bé dels vehicles.

Davant de l'església de Sarrià (Sant Vicenç), hi ha una escalinata marcada amb ratlles blanques perquè la gent no s'hi facin mal. Aquesta senyalització cal agrair-la a la senyora Clos. Però els operaris es devien oblidar de complir totes les ordres de l'alcalde Joan Clos i varen deixar sense senyalitzar la cantonada del Nord de la plataforma superior, com es veu a la foto. I, per cert, sota aquesta plataforma s'hi havien enterrat els nens que morien abans de ser batejats. Una ratlla blanca s'hi escauria molt.

(A baix) vorada el mal estat dela qual va provocar que el 26 de maig del 2015 una senyora (cap a les 14.20 h) ensopegués i caigués sobre la vorera. 

(A baix) vorada d'obra en bisell amb quilles molt juntes, típica o estàndard a Sant Cugat del Vallès

El més trist és que, després d'haver recorregut per la via administrativa els advertiments de l'ajuntament obligant a canviar el gual que el mateix ajuntament feia anys amb la mateixa normativa vigent havia construit, s'obri ja la via judicial de lo contenciós-administratiu. Però aquesta via sembla que com a mínim costa uns 8000 euros i té molt poques probabilitats de prosperar a favor del particular. I el més curiós és que, un cop fetes les obres de remodalació, sense haver rebut cap catàlec de detalls ni cap explicació oral, només un paper amb dibuixos amb xifres i paraules il·legibles de tant borroses, i comunicada la finalització de les obres per burofax al districte, al cap de més de dos mesos l'ajuntament et posi una multa coercitiva per no haver fet el gual nou. I aquí tampoc hi ha recurs que valgui. En definitiva, l'ajuntament es regeix per les dues lleis generals que consten a l'ADN de la humanitat: la primera és que "qui mana fa el que vol" , i la segona que "qui mana et pot fer fer el que vulgui".  

Pere als qui en vulguin saber més, hi ha una disposició estatal sobre zones de pas públiques. No sé si és de rang superior a leds Ordenances municipals, però el que sí sé és que contradiu les Ordenences de l'Ajuntament, més proper, per altra banda que l'Estat. Per això els de l'ajuntament no es volen mullar i no donen instruccions escrites, ni verbals, gaire concretes.

Orden VIV/561/2010, de 1 de febrero, por la que se desarrolla el documento técnico de condiciones básicas de accesibilidad y no discriminación para el acceso y utilización de los espacios públicos urbanizados.

Orden VIV/561/2010, 1 febrer.